adéu, Montse

Jo a la Montse li admirava la intel·ligència lúcida, que li permetia analitzar les situacions d’una manera sempre clarivident.

Li admirava la fortalesa mental i física, des de sempre, però que en aquests últims anys li ha permès encarar la malaltia amb un coratge que em sembla que ens ha impressionat a tots. La Montse no va perdre mai el somriure, ni tan sols el dia, no fa ni una setmana, que ens vam dir adéu per últim cop.

M’agradava sentir les seves opinions i demanar-li consell, perquè la seva manera d’analitzar les coses, també les més personals, sempre ajudava a desenredar les idees confuses i a afrontar les situacions complicades. La Montse, a més de ser molt intel·ligent, era una persona bona, noble, honesta.

M’agradava quedar amb ella per dinar o berenar o sopar, perquè, a més de la conversa, de fer un repàs general de les nostres vides, i si podia ser, també del món, li agradava menjar, i menjar bé. La bona conversa davant d’un bon àpat, un dels plaers de la vida que més hem gaudit juntes.

Per tot això, i per moltes altres coses, els que la coneixíem recordarem sempre la dona intel·ligent, la dona bona, la dona valenta i coratjosa que era la Montse.


Hem perdut la Montse, i aquest blog ha perdut una seguidora entusiasta.