Una proposició indecent

ERNEST FOLCH | Ara, 29/02/2012

Un multimilionari baixa del seu avió privat, entra escandalosament al Palau de l'encara nostra Generalitat, se'n torna cap a casa seva i ens deixa amb el gran debat, palplantats i amb la boca oberta: vet aquí la faula política de la setmana. És probable que el tal Sheldon Adelson s'ocupi a hores d'ara d'assumptes més importants, però els pobres i retallats catalans ens hem quedat amb un dilema diabòlic de l'estil d' Una proposició indecent , la pel·lícula en què un ric (Robert Redford) oferia un milió a una dona senzilla (Demi Moore) per passar una nit amb ell i solucionar així tots els seus problemes econòmics. Ironies del destí, la història passa a Las Vegas. I igual que passa a la ficció, la proposta d'Adelson és una perversió en ella mateixa: plantejar-li a un país assolat per la crisi fins on vol rebaixar les seves pretensions legals per edificar un casino que pretesament li solucioni el problema de l'atur només té un nom, i es diu xantatge. El debat, doncs, és fals a més d'estèril, perquè no tenim pinta de ser res més que la palanca que usa el tiet Donald per pujar a la subhasta.

El circ de la setmana passada ha estat molt útil per veure en quin punt es troba el debat públic en aquests moments al nostre país. El més interessant no ha estat la polèmica previsible sinó els arguments que s'han usat per justificar el macrocomplex, un eufemisme per amagar el que segons Roberto Saviano seria un dels grans caus de delinqüència d'Europa. Perquè la visita llampec d'Adelson ha posat al descobert l'última tendència en comunicació governamental: es tracta de fer-nos creure que no hi ha alternativa. Que les decisions que es prenen són per definició inevitables: o casino o ens ensorrem. O negra o vermella, com a la ruleta. Tornen els temps dels capellans que s'esforçaven a fer creure que només podíem triar entre el cel i l'infern. Se'ns posen els milers d'aturats perquè diguem que sí a l'Eurovegas.

Vet aquí la gran fal·làcia d'aquesta crisi: els que retallen se'ns presenten amb un únic i recte camí, i els que s'hi oposen són uns irresponsables. Però han passat els mesos, i comencem a veure que s'esquerda el dogma, que en realitat sí que hi havia altres vies. Es podria haver decidit, per exemple, cobrar la taxa turística i tancar llavors menys quiròfans. Es podrien haver destinat els diners de la Fórmula 1 a allargar més hores el metro i a tancar menys escoles. Es podria haver optat per cobrar l'impost de successions al principi de la legislatura i no haver retallat per sorpresa una altra vegada el sou dels funcionaris. És cert, potser alguna d'aquestes opcions no és tan òbvia o potser en trobaríem alguna de millor. Però és una gran i escandalosa mentida que no hi hagi alternatives a les decisions que es prenen. Es pretén que ens creguem el fatalisme que és això o res, i si no t'agrada, obre la boca i empassa't un casino. Acaba de néixer una nova demagògia governamental, una nova ficció que ens vol fer creure que només hi ha una opció. Però hauran de provar un altre mètode. Aquest no cola.

la sentència sobre el català a l'escola

http://www.escolaencatala.cat/envia-al-tsjc

Esclar!

MANIFEST EN DEFENSA DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ PÚBLICS CATALANS

Llegeix-lo aquí i firma'l, sisplau!

coca de pastanaga

Feta amb la recepta que va publicar ahir (18/02/2012) Ada Parellada a l'Ara Criatures. Voilà [entre claudàtors, les meves observacions]:

"Batem tres ous amb 150 g de sucre [moreno] fins a emblanquir-ho. Hi afegim 150 g d'oli suau [si pot ser DO Ciurana, molt millor] i 50 ml de llet. A continuació, 50 g d'ametlla en pols, 2 [o 3, si no són gaire grosses] pastanagues ratllades, 200 g de farina [un terç de blat blanca, un terç de blat integral i un terç de blat de moro], 15 g de llevat químic [= un sobre] i ho barregem. Hi afegim un grapat [o sigui, uns 50-60 g] de nous picades [del país, res de nous de Califòrnia, que no tenen gust de res] i un pessic de canyella. Ho enfornem durant vint minuts [en el meu forn elèctric s'hi ha estat 45 minuts, i potser 5 minuts més no li haurien anat malament, tampoc] a 180 ºC."

Aquesta recepta s'assembla bastant, però no és ben bé igual, a la que trobareu aquí, però encara no us sé dir quina m'agrada més; potser aquesta és més fina.


(Si voleu veure les altres receptes d'aquest blog, pitgeu l'etiqueta receptes que trobareu a la columna de la dreta.)

no havia vist mai Orió a Barcelona...

Avui a Barcelona la nit és tan clara que es veuen moltes més estrelles de les que són habituals en les nits clares.

¿Veieu Orió? Les quatre estrelles que l'emmarquen i el cinturó de tres al mig (i més fluixeta, l'espasa). A la seva esquerra, més avall i molt brillant, Sírius. (Els feixos de llum que s'intueixen són els que vénen del MNAC, de Montjuïc.)



Aquests dos, més a ponent, diria que són planetes: Venus ¿i...? ¿Mercuri, Júpiter...? (El Cice m'envia aquest enllaç, que pot ajudar a aclarir-ho i que m'agrada molt. Moltes gràcies, Cice!) Sembla que és Júpiter, i que cada vegada estaran més a prop...







(Decididament, m'he de comprar un trípode...)

¿Maó o Mahón?

Doncs això!

fons de pantalla per a dies de fred

Hendrick Avercamp (c. 1608), Paisatge d'hivern amb patinadors (Winterlandschap met schaatsers).


El vam veure amb la Núria a Amsterdam fa un any i mig. Un cop el tingueu com a fons de pantalla, entreteniu-vos a mirar els petits personatges que caminen, parlen, treballen, cauen i altres coses..., damunt del gel. Una meravella!

Com m'agrada la pintura flamenca!



.

gebre - escarcha - frost - vorst - gelo - izozteak - led