El desig català
Suso de Toro,
Ara, 31/08/2015
Les anàlisis basades exclusivament en l’economia, la sociologia o la lluita entre ideologies i partits no
expliquen la història. Aquest és el cas del procés polític que viu la societat catalana.
L’impuls que mou el debat de la societat catalana sobre el seu futur neix del sobtat alliberament, com un ressort, d’un desig que estava reprimit. No parlo d’una part de la societat, parlo d’una part de l’interior de persones que durant molts anys, durant vides senceres, van reprimir la consciència i el desig de ser simplement, plenament i únicament catalans. Es tracta d’un desig, els desitjos existeixen primer i després ve el càlcul, el contrast amb la realitat. El procés polític català té arrels profundes dins de moltes persones.
Fa set anys el Parlament català va tenir l’amabilitat de convidar-me a unes jornades sobre mitjans de comunicació i responsabilitat social. No recordo el que vaig exposar en la sessió sobre aquest tema, però sí que recordo el que vaig dir en un dinar posterior amb parlamentaris i representants dels diferents partits. I no estic gaire segur que me’n senti orgullós (no m’ofereixin més de dos gots de vi blanc: el meu daimon s’allibera, traspassa la meva impertinència habitual per fer gamberrades i ni tan sols m’ofereix el bàlsam posterior de l’oblit).
En aquell temps, el 2008, feia dos anys que el nou Estatut havia sigut aprovat per les Corts i recorregut davant el Tribunal Constitucional pel PP, i faltaven dos anys perquè el Constitucional sentenciés la inconstitucionalitat de diversos punts del text. La decisió va anar molt més enllà del que és jurídic i va tenir un caràcter polític i ideològic molt marcat. I, segons el meu record, el que vaig dir a aquelles persones que m’havien donat menjar i beure va ser més o menys el següent: “Catalunya té els recursos econòmics i humans per ser un estat. Teniu les institucions que el prefiguren, els instruments polítics, els quadres per formar una administració... I, a més, seríeu no només un estat viable sinó pròsper... I vosaltres ho sabeu. Però no pot ser, no és possible. Espanya no us deixa”.
El silenci incòmode a què va donar lloc la meva intervenció crec que no es devia només al fet que eren de diferents partits, persones amb visions diferents i fins i tot enfrontades entre elles, sinó al fet que els mostrava una situació d’impotència que era compartida per tots ells i elles. Els deia que, ho desitgessin o no, eren o estaven impotents.
No es pot ser més impertinent ni tenir una falta de respecte més gran amb qui et convida a la seva taula. He de preguntar-me per la meva pròpia actitud. Què pretenia -amb la intercessió del vi blanc- forçant una altra gent a veure’s en un mirall incòmode contra la seva voluntat? Pretenia alguna cosa més que exhibir la meva agudesa i jugar amb les emocions dels altres. Crec que pretenia també provocar una reacció. I això vol dir que m’importava aquella gent que personalment no coneixia, m’importaven els catalans i catalanes; encara que això no és excusa per a la impertinència (de tota manera, si no volen patir impertinències no tractin amb artistes).
Però l’important era aquell silenci confús, que era el reconeixement d’una situació d’impotència. Quan dos anys després el Constitucional va sentenciar, i de quina manera, la reacció posterior de la població catalana va ser molt més important i decisiva que una resposta política. Va ser una resposta emocional. Un desig que es va expressar lliurement. Un ressort que havia estat reprimit tant de temps va saltar. I aquest ressort ja no podrà ser reprimit novament.
L’Estat intervé i intervindrà les pròximes setmanes amb tots els seus mitjans per enterbolir i coaccionar en la campanya catalana, però aquesta coerció no aconseguirà que es facin enrere moltes persones que han alliberat emocions reprimides i ara són diferents de com eren fa uns anys.
No tinc notícia que hi hagi una anàlisi del tipus de personalitat que han anat construint els catalans durant els últims cent anys com a hostes d’una Espanya madrilenyo-castellana. Conec les deformacions de personalitat que comporta pertànyer a una identitat estigmatitzada, sóc gallec, conec les relacions colonials entre amo i esclau, però només puc intuir els equilibris i ambivalències dels catalans.
Són les ambivalències de persones que senten pertànyer a un país culte i molt capaç de tirar endavant i de donar feina i casa als seus habitants, però que s’ha de sotmetre a límits de creixement dins d’un motlle. Un país que només pot mostrar-se discretament per no molestar el poder instituït. Persones que han de dissimular, rebaixar el perfil de la seva identitat per no perjudicar els propis i legítims interessos, anar a Madrid i passar-hi de perfil, sense fer-se notar; creure’s en molts sentits per sobre dels que ostenten el poder i haver d’oferir-los assentiment i representar humilitat... És evident que també això ha de generar deformacions de la personalitat i un tipus de violència reprimida. Aquest joc d’equilibris interns, de repressions, és una barreja inestable que arriba un punt que pot esclatar. Una mica d’això ha passat.
De tota manera, la ràbia per les ofenses, reprimida tant de temps, és perillosa per a qui la té, sobretot perquè el nacionalisme espanyol és expert a manejar la desesperació i els sentiments negatius. Aquest és el seu camp.
Els poders que han manat a l’Estat fins ara han tractat els catalans amb un joc d’una certa mauleria, astúcia i indignitat, una relació perversa de la qual Catalunya certament s’ha alliberat. D’ara endavant, sigui quin sigui el nou nivell de sobirania que aconsegueixi Catalunya, les relacions ja no seran de submissió. Seran pactes entre subjectes polítics que es reconeixen mútuament. Però el més important no és això, el més important és que avui els catalans són persones més lliures, alegres, plenes. Si tornessin a escoltar aquelles impertinències meves de fa set anys no es quedarien muts, sinó que riurien molt. Amb independència de les incerteses del futur, serien persones més lliures. I això ha de ser motiu d’alegria, no?
In English,
here.
Com que fa dues o tres hores que no surt cap estadista titllant-nos de nazis i m’avorreixo, he pensat que, per combatre el tedi, muntaré un club. Es dirà Societat Civil Espanyola i tindrà per objectiu demostrar que es pot estimar Espanya i voler, al mateix temps, la independència de Catalunya. La meva primera actuació serà al Paseo de la Castellana, fins a l’11 d’octubre, un dia abans del Día de la Hispanidad. Aquesta diada s’ha instrumentalitzat i polititzat i vull denunciar-ho. Per tant, muntaré unes carpes al Paseo de la Castellana, allà on desfilaran els militars. Suposo que m’ho deixaran fer (jo he demanat tots els permisos). També tenia pensat llogar unes avionetes amb unes pancartes (“I love Catalunya”) que facin cabrioles amb els caces de l’exèrcit, però encara no tinc els pressupostos.
