13 de set. 2013

Hablan Iñaki Gabilondo y Suso de Toro

Bah, no fueron tantos



També aquí.

-----

Admiremos a Cataluña

Lo que ha ocurrido en Cataluña hace historia en las luchas democráticas y es ejemplar, como tantas veces Cataluña nos ha dado una lección. Pero las lecciones las aprende quien no tiene prejuicios y quiere aprender.

Suso de Toro, eldiario.es, 12/09/2013 - 20:31h

Los medios de comunicación de alcance estatal, todos ellos radicados en Madrid, crearon durante décadas una conciencia de España que falseó su realidad. En ese falseamiento Cataluña fue ignorada y despachada bajo clichés interesados, así la generalidad de la población española ignora todo de Cataluña y en cambio está llena de prejuicios hacia los catalanes. Nos pintaron una Cataluña provinciana, encerrada, aburrida, fracasada, obsoleta... Pero la Diada de este año marca un punto y aparte, es un desmentido a todo eso y muestra un país lleno de energía. En adelante los españoles mirarán hacia allí con curiosidad unos y con temor y desconfianza otros, pero muchos querrán comprender lo que ha ocurrido. Lo que ha ocurrido se veía venir si uno se acercaba allí y se molestaba en escuchar lo que decían y sentían las personas que allí vivían pero simplemente se lo ocultaron, en cambio la prensa informaba con mayor o menor extensión un mes sí y otro también de que un niño no podía recibir clases en castellano, de que perseguían a las corridas de toros... Todo parecían mezquindades. Y de repente aparecen más de un millón de catalanes pidiendo la independencia. ¿Dónde estaba tanta gente que no nos lo contaron?

Pero aunque parezca increíble el día siguiente a un acto cívico y político tan importante, no sé si tendrá parangón en Europa, pudimos leer titulares que se mofaban e informaciones que lo minusvaloraban alimentando la ceguera de sus lectores. Lo que ha ocurrido en Cataluña hace historia en las luchas democráticas y es ejemplar, como tantas veces Cataluña nos ha dado una lección. Pero las lecciones las aprende quien no tiene prejuicios y quiere aprender. Particularmente reconozco que tengo prejuicios pero también me gusta aprender y de los catalanes aprendí muchas cosas. Aunque esté mal visto en España, no tengo pudor en reconocer que admiro a la sociedad catalana.

Como gallego, soy ciudadano de un país derrotado que no ha sido capaz de sobreponerse a su historia, que no supo detener expolios ni humillaciones, falto de orgullo colectivo y nervio cívico y, como español, vengo de un país fratricida e incívico, marcado por un régimen que lo degradó hasta el extremo, una experiencia histórica traumática y profunda que suele ser despachada interesadamente como “la dictadura”. Y por eso descubrí y envidié las semillas de libertad y civilidad que llegaban desde Cataluña, desde la renovación pedagógica de “Rosa Sensat”, cuando aún interesaba la educación como liberadora, hasta la lucha obrera del PSUC y los libertarios, la firmeza en el exilio de Pau Casals, la “nova cançó” y Lluis Llach “al`Olimpia” y también sus “Campanades a mort” por los obreros asesinados en Vitoria, su lucha por el autogobierno nacional...

En Barcelona reconocí a la ciudad siempre atenta a la cultura que recibía la música de Beethoven y de Wagner en el Palau, donde en Julio de 1937 Schoenberg ensayaba con la orquesta “Moses und Aron” cuando comenzaron los bombardeos fascistas, donde Picasso y Picabia ensayaban su libertad, la ciudad a donde peregrinó el Quijote, y con él su autor, para alabar la industria del libro.

Allí como autor me sentí acogido y respetado sin que importase en que lengua escribía ni de donde venía ni que padrinos tenía, allí conocí a mi mejor editora y a los mejores editores y a la gente más inteligente y aguda de la industria del libro y de las artes. Y me descubro ante obras literarias como el “Quadern Gris” de Josep Pla, que si España considerase que la literatura en catalán también era suya, no es el caso, tendría por una de las cuatro o cinco obras grandes suyas del siglo XX. Naturalmente que también entreví las limitaciones y defectos de la sociedad catalana, los tiene como todas, pero mi admiración por sus virtudes está muy por encima. Sin ser catalán soy catalanista, lo confieso.

Todo lo resumo en que hubo un momento en mi vida en que me vi obligado por primera vez a plantearme marcharme de mi país, Galicia, y no dudé a dónde iría y dónde había un pueblo abierto que me podría acoger. No lo dudaba.

Y con esta Diada acaban de darnos una nueva lección de civismo y libertad. Para comprender cuán necesaria es esa lección hay que tener presente lo que ocurrió el mismo día en Madrid, un ataque fascista que no es ninguna anécdota. La medida de la libertad y del aire que se respira en la capital del Estado y en el conjunto del Estado la dará el tratamiento que se le dé a ese ataque: ¿se le aplicará la ley antiterrorista? ¿Serán ilegalizados y perseguidas esas organizaciones como hicieron los políticos y la justicia española en Euskadi? Y, cuando aparecen multitud de policías bien pertrechados cada vez que la ciudadanía defiende legítimamente sus derechos, ¿por qué no estaba en esta ocasión en las cercanías del lugar para protegerlo? Qué asco.

Lo que nos ofrecieron a todos los catalanes en su día fue ciudadanía libre y alegre frente a canallas amargados y matones. Al ministro que amenazó con el Ejército le oponen gente de todas edades con bocadillos, camisetas y banderas. No se valorará la dimensión de ese gran acto cívico si no se cae en la cuenta de que no era una manifestación como la que hubo hace unos meses. La Via Catalana fue el resultado de un trabajo organizativo de meses, cada persona se anotó y se dirigió al lugar donde le correspondía en el mapa de la cadena. No fue un calentón de un día o una semana, un momento de enfado que ocupa las calles, sino que cada ciudadano o ciudadana se buscó su camiseta y se apuntó con tiempo para ocupar su lugar correspondiente. No se trataba de una multitud de manifestantes sino de una ciudadanía organizada voluntariamente y desde abajo, hablamos de un pueblo decidido que tiene una decisión tremendamente madurada porque la ha ido elaborando a través de los años y de sucesivas experiencias que le fueron demostrando una tras de otra que el Estado español no reconocía sus demandas y no protegía su lengua ni tampoco sus intereses. No es una ocurrencia repentina.

En los últimos años cada vez que comenté el proceso social y político catalán con políticos de partidos estatales siempre me respondían “es que Mas...”, “realmente lo que quiere Convergencia...”, “...las banderas...”, “...es que la burguesía catalana...”, “es que Esquerra...”. Por más que les insistía repetían sus cómodos prejuicios y lo reducían a una dialéctica de partidos, casi nadie tuvo la humildad de ir desde Madrid a Barcelona y no digamos a otras ciudades catalanas a preguntar y escuchar a la gente. No comprendían que era la gente, no los partidos; Mas sólo se puso al frente de un movimiento social de gran profundidad porque no tuvo más remedio. Lo que hicieron los medios de comunicación madrileños y la política española fue menospreciar a los catalanes, reducirlos a una gente aturdida y conducida astutamente por unos malévolos políticos enemigos de España. Lo que hicieron fue negarle la dignidad personal a esas personas, precisamente a los habitantes de un país que siempre le dió lecciones de civismo a España. Tendrán muchos defectos los catalanes pero son una sociedad con una complejidad y densidad cívica como no conozco otra. Lo que ahora tienen delante es la realidad, los catalanes no eran unos chalanes aprovechados y unas sanguijuelas, como nos contaron, sino que tenían dignidad. Toneladas de dignidad colectiva y personal.

Hoy por hoy, de Cataluña sólo podemos aprender. Paul Celan escribió sobre una Alemania que era maestra de la muerte, Cataluña en cambio es una maestra de civilidad: mucho mejor le hubiese ido a España si la hubiese escuchado y aprendido sus lecciones. No quiero imaginar una España sin Cataluña.

Los franquistas invocarán la sagrada unidad de la patria y el deber del Ejército, aunque no lo hicieron cuando entregaron las provincias españolas del Sahara a la monarquía marroquí por orden de sus amos norteamericanos. Y los nacionalistas españolistas en general invocarán una constitución, dictada por Yahvé y que se bajó Moisés del monte, ya tenían en el Tribunal Constitucional a quienes la interpretaron en su día como les interesaba a ellos y ahora tienen presidiéndolo a Pérez de los Cobos, que ya nos informó de lo que piensa de los catalanes. Pero quienes creemos en la democracia y no somos catalanes tenemos el deber de reconocer que ejercen la democracia y su libertad y sólo podemos esforzarnos en imaginar el modo de que Cataluña sea lo que libremente desee su ciudadanía y que ello no suponga que pasen a ser gente extraña a nosotros. Pues así lo sentimos.

----

Més Suso de Toro aquí i aquí.

10 de set. 2013

Onze de Setembre del 2013: Via Catalana cap a la independència

Tomorrow, September 11th, is the National Day of Catalonia. We commemorate the 1714 military defeat after a year-long siege on Barcelona. The new king, from the House of Bourbon, overrode all the political rights of Catalonia and forbade Catalan to be spoken in the Administration or taught at schools. During these 300 years of occupation of Spain on Catalonia, we Catalans have fought for our rights, on some brighter and darker periods.

This year the Catalan Way to Independence is going to take place in Catalonia (here, the Catalan Way explained, too). Hand in hand, more than 400.000 official participants (and probably many more) will defend our cultural, political and historical rights. Opinion polls show more than 50% of people would vote for secession from Spain in a referendum, and we claim that it should take place in 2014, exactly 300 years after the previously mentioned defeat. Spain has been and is today a burden for our economical and cultural development.

Thanks for your time reading this, and maybe even for your support to our cause.

(Adapted from a last year's text by Marina Miralles Mestre.)




El món dels blogs també ha fet una Via Catalana: els blogs enllaçats per la independència. Aquest blog enllaça amb Isaac.- Tobuushi.


Si teniu un blog, encara hi sou a temps. Aneu aquí.



What's up with Catalonia?



Brief history of Catalonia here in English, here in Italian, here in German and here in French (and in other languages, too, at the Wikipedia).


Today's article of our President published in the New York Times.

I per acabar aquest apunt, la Via Catalana, amb una mica d'humor i dos dels grans (l'actor Juanjo Puigcorbé i l'escriptor Quim Monzó).





.

8 de set. 2013

Albert Sánchez Piñol, l'Onze de Setembre i 'Victus'

Entrevista molt recomanable a Ara TV. Per anar fent ambient.

Albert Sánchez-Piñol: "El 1714 és la fi de Catalunya i d'Espanya: el que ve després és Castella"


I una altra entrevista, aquesta escrita.

Fa molt pocs dies que vaig començar a llegir Victus. De moment, només puc dir que m'han ben enganxat --i aquesta és una de les principals qualitats que, per mi, ha de tenir una novel·la. Els que hem llegit altres obres seves ja sabíem que Albert Sánchez Piñol és un gran narrador!


I l'estic llegint en català, en contra del meu criteri general de llegir tot el que puc en versió original. Aquesta vegada, tant el tema, com el fet que Sánchez Piñol habitualment escriu en català, com el fet que Xavier Pàmies és un dels millors traductors que tenim, m'han fet decantar per la traducció. No cal dir que ni me n'adono, que estic llegint una traducció. Cosa que, malauradament, no es pot dir sempre.

6 de set. 2013

Que bé que ho diu Joan Manuel Tresserras!

Una il·lusió col·lectiva

JOAN M. TRESSERRAS | Ara, 05/09/2013

A mesura que s'acosta l'Onze de Setembre s'han anat fent evidents els esforços d'uns quants, al voltant de l'ANC, per contribuir a l'èxit de la Via Catalana. Però també les incomoditats d'uns altres, que resen i fan conjurs i sortilegis perquè aquell dimecres plogui i llampegui. Són els que esperen que les dificultats per completar algun tram serveixin per distorsionar la gran mobilització popular, la seva imatge i el seu missatge. Els primers incrementen la campanya aprofitant aquests dies de reinici del curs i de les activitats ordinàries, després de la dispersió estiuenca, per assegurar que la cadena humana es pugui completar satisfactòriament. Els segons van procurant estimular les declaracions públiques de deserció d'aquells que, com ells, no tenen Catalunya ni els patiments i interessos del seu poble com a marc de referència primordial. I encara esperen que, per alguna raó, la mobilització flaquegi, per encobrir així els seus propis dubtes, el seu desconcert i la seva subordinació política a la lògica de la dominació establerta.

La Via Catalana expressarà la voluntat de sobirania de la majoria de la població i rebutjarà aquella dominació, que no és només nacional sinó també de classe. Una dominació feta de pactes per dalt i de violència. Per això els qui l'exerceixen avui neguen la possibilitat d'una consulta democràtica. Una forma de violència més, al capdavall, traduïda en profusió d'amenaces i cap proposta positiva. Mantenir milions de persones en un règim d'espanyolitat imposada, tant de temps com calgui i en contra de la seva voluntat explícita, els resulta preferible al risc de saber el resultat d'un referèndum i haver de gestionar-lo o assumir-lo.

Que algunes formacions d'esquerres contemporitzin amb aquest estat espanyol i siguin còmplices de facto d'unes polítiques que incorporen la constant vexació cultural i lingüística (amb episodis grotescos com el LAPAO), o la discriminació econòmica que inclou l'espoli fiscal, resulta il·lustratiu de la deriva d'uns aparells de partit enfilats als seus mons màgics particulars. Com pot ser que no s'adonin que l'espoli fiscal, per exemple, és una de les principals formes d'apropiació i transferència de plusvàlues -explotació duradora i a gran escala- que resulten del treball dels seus electors i electores? Què i a qui defensen realment? Quina és l'arrel autèntica de les seves lleialtats? Per què quan la possibilitat efectiva de canvi es concreta ells no hi són, busquen sortides laterals i despisten tocant el flabiol? Com i quan la farem, doncs, la nova societat? En quin context? Amb quina gent? Amb qui han de compartir el seu projecte si els de la cadena no els fem el pes? ¿És que en el procés que tenen al cap la gent que ha demostrat una capacitat real d'organitzar-se i mobilitzar-se no hi ha de ser? Ja fa uns quants anys, alguns van dir que abandonaven el marxisme; però no van dir res d'abandonar el seny. Ni de renunciar als objectius de transformació social del republicanisme il·lustrat.

Alguns dirigents conservadors -encara que no se'n proclamin- consideren que el problema de Catalunya no són els anys de dependència imposada per l'Estat i els seus aliats locals, sinó els independentistes, que van a la seva i no tenen la màniga prou ampla amb les consignes i els lemes i no faciliten que a la cadena "hi càpiga tothom" i que "tothom s'hi senti còmode". ¿"Tothom" vol dir tothom que durant aquests anys no ha dit ni piu sobre la qüestió? A manca d'opinió clara sobre si Catalunya ha de ser un estat independent o no, la imaginació d'algunes executives s'ha desbordat: després de relaxades cavil·lacions estivals, han decidit concedir als seus simpatitzants i afiliats, amb una magnanimitat que emociona, la llibertat de participar o no a la Via Catalana. A títol personal. Genial.

El moviment democràtic de base pel dret a poder decidir que volem ser un nou estat d'Europa va generar fa un any un canvi profund en l'escenari polític català. Un punt d'inflexió. El moviment és ben viu, popular, cívic, obert, inclusiu, transversal, ampli. La Via de l'Onze de Setembre és el seu nou gran gest. L'inici del nou curs polític. Donarà visibilitat global altra vegada a la causa catalana amb un senyal contundent, espectacular, participatiu, festiu, inequívoc.

Qui vulgui que tot continuï igual que es quedi a casa. Tancant bé portes i finestres. Per si arribés una ventada de canvi.

4 de set. 2013

Tots som directors Maó - Tots som directors Menorca


Seguiu les notícies que vagin sortint, aquí. També els podeu donar suport aquí.

#TotsSomDirectorsMaó #TotsSomDirectorsMenorca

31 d’ag. 2013

a la vall i els estanys de Besiberri

Pujant per l'Alta Ribagorça, poc abans d'arribar al túnel de Viella, a mà dreta surt un camí que s'endinsa en la vall de Besiberri (nom que prové del basc: base-be erri, contrada sota l'espadat). Primer és un camí de carro que creua una fageda jove. Aigua pertot arreu.



Després es poden anar agafant dreceres, i més endavant el camí és un sender que porta a dos llacs: primer el més gran, l'estany de Besiberri, i després el més petit, l'Estanyet.

L'estany de Besiberri mirant amunt.


L'estany de Besiberri mirant avall.





Pujant cap a l'Estanyet. Al fons, presidint: el Besiberri Nord, a l'esquerra i el Besiberri del Mig. A poc a poc va traient el nas el Besiberri Sud, a la dreta (cim mític: el meu primer tresmil, ja fa més de trenta anys).






El Besiberri Nord.



L'Estanyet, amb la seva aigua blau turquesa.



L'estany de Besiberri, des de l'Estanyet. O sigui, mirant avall.




Provant el format panoràmic, els tres pics en fila, amb algun altre a banda i banda (el d'Avellaners, a la dreta).




Quatre anys després, un petit grup bascocatalà vam tornar a aquesta vall meravellosa. Però ens va fer un temps ben diferent... (Un petit resum, aquí.)



18 d’ag. 2013

el cel després de la tempesta

A Ulldemolins (Priorat), amb el Montsant al darrere i el congost de Fraguerau a ponent.