el meu 1-O

Les dues tardes anteriors, el 29 i el 30, vaig portar berenar (o esmorzar) als que passaven la nit al meu col·legi electoral. No em sentia amb forces de fer jo el mateix. El dia 1, a les 6 del matí ja hi era. Plovia. Em vaig anar trobant amics i coneguts, van venir els fills, i al cap d'una estona es va començar a fer una cua per votar.

No vam veure arribar les urnes, però a les 9 hi eren. Els problemes amb el sistema informàtic ho van posar difícil, però a poc a poc vam poder anar votant. Primer la gent gran. Amb el cens universal tot va ser més fàcil.

Ja havien començat a arribar imatges de la policia espanyola i la guàrdia civil agredint votants (aquí, més de 400 vídeos que en són testimoni). No ens ho podíem creure, i no sabíem cap a on mirar, si amunt, avall, a orient o a ponent. Podien venir per qualsevol banda.

Vam protegir el col·legi tot el dia. A estones, amb música. A mitja tarda vaig veure això al Twitter:

Havia anat aguantant, però veure la Neus Català votant em va fer treure tota la tensió i vaig plorar per primera vegada aquell dia.

Vam continuar protegint el col·legi tota la tarda. No sabíem que a aquella hora ja hi havia ordres de parar i hi havia molts nervis i molta tensió.

A la nit, ja a casa, vaig saber que pel maig seria àvia. I vaig tornar a plorar.

.