La vall de Besiberri i els pics que l'han fet coneguda entre els amants de la muntanya, formen un racó del Pirineu d'una bellesa corprenedora. Tot i que el territori fa temps que és català, Besiberri és un nom basc (el basc es va parlar en aquesta zona fins ben entrada l'edat mitjana), vol dir 'lloc sota els precipicis', tal com va establir Joan Coromines i com trobareu més ben explicat
aquí. I efectivament, un cop superat el barranc del mateix nom, la vall de Besiberri es va enfilant entre els espadats impressionants que l'envolten. A baix de tot, l'estany de Besiberri, més gran, i dalt de tot, l'Estanyet. Al fons, els tres cims: el Besiberri Nord, el Besiberri del Mig i el Besiberri Sud.
Un petit grup bascocatalà vam intentar fer el Besiberri Sud fa uns dies, però una tempesta nocturna ens va impedir continuar cap al cim més enllà del refugi, que és dalt de tot de la vall. Potser aquestes fotos han pogut captar una petita part de la bellesa que vam veure, sentir i viure.
La zona de la Maladeta i l'Aneto des del barranc
de Besiberri.
La vall des de l'estany de Besiberri.
La zona de la Maladeta i l'estany de Besiberri,
des del refugi.
Les aigües color maragda de l'Estanyet,
des del refugi.
La posta de sol, des del refugi. Poc
abans de la tempesta.
La tempesta continuava a primera hora del matí.
Mirant-la i escoltant-la des del refugi.
Els espadats del fons de la vall,
després de la tempesta. Aigua i calamarsa pertot.
Les aigües remogudes de l'Estanyet,
després de la tempesta.
Els cims, després de la tempesta.
Calamarsa.
Baixant per la vall, aigua, calamarsa i boira.
L'aigua de la pluja i el desglaç, vall avall.
L'estany de Besiberri, després de la tempesta.
Boires.
Al migdia, el temps encara era inestable.
Al barranc, molta més aigua
que el dia abans.
Quatre anys abans, dues catalanes vam fer pràcticament el mateix camí. Aquell dia, però, feia un temps esplèndid. Un petit resum,
aquí.
.
