Però després cansament... :-(
27 de set. 2015
25 de set. 2015
Tres raons més per votar SÍ
Dos textos d'ahir que donen encara més motius, motius més immediats, per votar SÍ: el primer, l'article de Carles Capdevila al diari Ara sobre el joc brut amb les pensions i la nostra gent gran; el segon, un editorial del mateix diari sobre el decret que impedirà que les entitats que treballen en el sector social només a Catalunya puguin rebre el que aportem els contribuents catalans amb el 0,7% de l'IRPF. Tot plegat, molt molt escandalós, baix, brut, roí, mesquí...
I per rematar-ho, el PP fa públic un vídeo de campanya on Mariano Rajoy i altres membres del partit parlen en català, i només en català, i diuen que estimen els catalans. Au, va! Ells, que no paren de fer polítiques que van en contra dels catalans, del català i del model educatiu de conjunció lingüística. ¿Es pensen que som rucs? És un sarcasme i un insult a la intel·ligència.
Sobre això tan miserable de les pensions
PERDONEU que em contradigui. Diumenge anunciava que la setmana seria llarga i dura i reclamava la màxima calma i alegria, però amb això de les pensions he decidit que o buido el pap o rebento.
Els que envien cartes a jubilats dient que a la Catalunya independent “els diners de la teva pensió perillen”, i sobretot els que els financen, han creuat la ratlla de la misèria moral, de la indignitat. No els accepto cap lliçó de realisme ni els pressuposo cap bona voluntat. Què s’han cregut? Les pensions no són una propina que els poders fàctics administren, com probablement voldrien creure. Són diners cotitzats per gent treballadora, que té tot el dret a cobrar-la, és el seu esforç, i el que és irresponsable és gastar-se’n la guardiola, com està fent el govern Rajoy.
Detesto els que abusen dels dèbils. Aquest despotisme presumptament il·lustrat i carregat de cinisme que consisteix a voler espantar gent humil carregada de dubtes. Esgarrapar vots com aquell que abusa dels avis per robar-los les joies, o col·locar-los estafes com les preferents. Vergonya.
No pateixo pels vots que obtindran, que segur que n’obtenen, m’irrita molt més la immoralitat, la manca de respecte a persones honrades que han deixat la pell per pagar-se una jubilació digna i han de suportar aquestes cartetes, aquest patiment innecessari, aquest insult.
Als jubilats que trobem aquests dies no només els hem de garantir que si Catalunya es converteix en un estat pagarà pensions dignes, sinó que procurarem que mai més ningú cometi la indecència d’aterrir la gent gran, humil i treballadora al servei dels despatxos més foscos.
L’EDITORIAL
Atac injustificable a les entitats socials catalanes
Si els diners de l’IRPF van només a les entitats d’àmbit estatal, perillarà la feina de moltes de les catalanes
Ara, 24/09/2015
La pretensió del govern de l’Estat, tal com avancem avui a l’ARA, de concentrar els ajuts socialsde l’IRPF només en les entitats d’àmbit estatal i, per tant, de marginar les que actuïn en una part del territori, només es pot explicar des d’una obcecació homogeneïtzadora. No respon a la realitat plural i territorialitzada de l’acció d’ajut social, oblida el principi de proximitat -tan bàsic en aquest terreny- i suposa a la pràctica perjudicar la feina de moltes petites entitats. El reial decret que prepara el govern Rajoy, a més, vulnera la Constitució, que consagra l’assistència social com a competència exclusiva de les comunitats que l’assumeixin en els seus estatuts. Malgrat això, des del 1988, quan l’IRPF va estrenar la casella finalitats socials, l’Estat ha distribuït directament els diners recaptats. Les tretze sentències que des d’aleshores ha rebut en contra del Tribunal Suprem i del Constitucional no s’han aplicat. De fet, el reial decret que el consell de ministres podria aprovar divendres és una nova maniobra per burlar aquesta jurisprudència.
No cal ser gaire mal pensat per veure-hi, també, una manera de restar recursos a Catalunya, que sortirà especialment perjudicada per la inclusió de la condició que les entitats siguin d’àmbit estatal. Catalunya és una de les comunitats amb més entitats que només actuen al seu territori, sense la feina de les quals l’estat del benestar català, ja prou ajustat després d’uns anys de retallades, quedaria encara més coix. De les 142 entitats que l’any passat van rebre aquests ajuts, 61 -les que només actuen aquí- es quedarien ara sense uns recursos bàsics: aquest 2015 han rebut 12,8 milions d’euros (les altres 81 n’han rebut 18,3), tots destinats a programes (no a estructura). Si fins ara els ciutadans catalans han aportat a través de l’IRPF el 26% del total recaptat a Espanya, les entitats catalanes només han rebut el 14%, un percentatge que ara es reduiria dràsticament, cosa que augmentaria el dèficit fiscal català en l’àmbit socialment més sensible. Moltes entitats patirien per poder sobreviure, molts programes d’ajut serien suprimits. Estem davant d’una emergència gravíssima i d’un disbarat polític.
-------
I aquí, més raons per votar SÍ, molt ben explicades per Carles Boix.
.
23 de set. 2015
Raons per votar SÍ
Les raons de Carles Boix, i de tants altres, per votar SÍ diumenge (no "sí que es pot", sinó sí que volem ser un país lliure). Ell les explica molt bé.
Carles Boix, Ara, 21/09/2015
En aquestes eleccions, jo votaré (de fet, ja he votat, per correu) pel sí —i, més concretament, per la llista de Junts pel Sí—. Les raons que m’han dut a votar sí són múltiples. Culturals: la llengua catalana continua desprotegida —a Europa, en la distribució de mitjans de comunicació, en els telèfons d’atenció al client, en l’etiquetatge de tota mena de productes—. Socials: sense eixugar el dèficit fiscal no crec que sigui possible fer autèntiques polítiques de protecció de les classes més tocades per la crisi i pels canvis estructurals i tecnològics que s’acosten. Econòmiques: sense capacitat regulatòria i sobirania en matèria d’inversions, no hi haurà manera d’adaptar-se als reptes que imposa l’actual globalització.
Per damunt d’aquestes raons, però, votaré sí per una raó fonamental, estrictament política. Dins d’Espanya, l’autonomia catalana no té ni tindrà mai cap garantia real davant de les interferències constants del poder central. La Constitució de 1978 es va pactar i acceptar sobre la base d’una promesa de transferència d’un espai de poder propi a la Generalitat de Catalunya. Ara sabem, però, que aquesta promesa va ser nominal i insuficient. En totes les decisions clau, l’Estat decideix sol. En totes les competències essencials (i, de fet, també en les no essencials), l’Estat hi acaba intervenint. En aquest Estat, Catalunya, com a minoria, com a minoria nacional, no té capacitat real de decisió, no té cap protecció davant de la interpretació que la majoria fa del text constitucional i dels pactes que en un moment o altre s’han fet entre govern central i govern autonòmic.
La història política i constitucional d’aquests darrers quaranta anys ha demostrat tot això amb escreix. La Loapa va retallar l’abast de les competències promeses al primer Estatut. La transferència real de poders concedits estatutàriament va dependre de pactes polítics amb governs espanyols minoritaris que, un cop majoritaris, corrien a desfer mitjançant lleis orgàniques i de bases tot allò que havien concedit. Catalunya, una mena de Penèlope obligada a teixir i desteixir el seu mínim poder, va proposar un nou Estatut amb l’esperança que hi hauria un punt final a aquesta història inacabable. L’Estatut va quedar malferit a les Corts espanyoles i amputat, en tot allò que servia d’alguna cosa, al Tribunal Constitucional.
L’aventura de l’Estatut em va ensenyar una lliçó fonamental: que les paraules i les promeses per si soles no serveixen de res. El Parlament de Catalunya va fer un text llarg, feixuc, detallat amb la intenció de “blindar” les seves competències davant d’Espanya. Però, per moltes paraules que un hi posi, un contracte no serveix de res si una de les parts (contractants) pot interpretar i executar els termes del pacte per si sola. Aquest és, al capdavall, el problema de Catalunya a Espanya: que, per la seva posició minoritària, sempre haurà d’acceptar la posició espanyola. Aristòtil va definir la democràcia com un sistema en què els ciutadans fan torns a l’hora de governar: un dia governa A, l’endemà governa B, etc. Aquest no és el cas del sistema polític espanyol: uns sempre governen; els altres, no.
Un sistema federal, si s’aprovés (cosa inversemblant considerant la distribució de vots i escons a Espanya), tampoc no resoldria res. Continuaria havent-hi una majoria d’autonomies o d’estats federats que controlarien la interpretació i l’execució de tots els acords. Els catalans, en els seus interessos més essencials, no tindrien prou aliats per protegir-se.
Davant d’aquesta situació, l’únic sistema que pot garantir les aspiracions —legítimes— d’autogovern és passar a ser un estat sobirà, capaç de vetar les decisions que el perjudiquen. Capaç de resoldre els problemes culturals, socials i econòmics als quals feia referència abans. I capaç també, per descomptat, de cooperar amb els països veïns des d’una posició d’igualtat.
Sí
Carles Boix, Ara, 21/09/2015
Les eleccions de diumenge són un referèndum imperfecte sobre la posició dels catalans davant de la possible constitució de Catalunya com a estat independent. Imperfecte perquè tots hauríem desitjat fer una consulta pactada. Però referèndum al capdavall perquè els electors podran triar entre opcions —el sí, el no i el vot en blanc— defensades per llistes diferents.
En aquestes eleccions, jo votaré (de fet, ja he votat, per correu) pel sí —i, més concretament, per la llista de Junts pel Sí—. Les raons que m’han dut a votar sí són múltiples. Culturals: la llengua catalana continua desprotegida —a Europa, en la distribució de mitjans de comunicació, en els telèfons d’atenció al client, en l’etiquetatge de tota mena de productes—. Socials: sense eixugar el dèficit fiscal no crec que sigui possible fer autèntiques polítiques de protecció de les classes més tocades per la crisi i pels canvis estructurals i tecnològics que s’acosten. Econòmiques: sense capacitat regulatòria i sobirania en matèria d’inversions, no hi haurà manera d’adaptar-se als reptes que imposa l’actual globalització.
Per damunt d’aquestes raons, però, votaré sí per una raó fonamental, estrictament política. Dins d’Espanya, l’autonomia catalana no té ni tindrà mai cap garantia real davant de les interferències constants del poder central. La Constitució de 1978 es va pactar i acceptar sobre la base d’una promesa de transferència d’un espai de poder propi a la Generalitat de Catalunya. Ara sabem, però, que aquesta promesa va ser nominal i insuficient. En totes les decisions clau, l’Estat decideix sol. En totes les competències essencials (i, de fet, també en les no essencials), l’Estat hi acaba intervenint. En aquest Estat, Catalunya, com a minoria, com a minoria nacional, no té capacitat real de decisió, no té cap protecció davant de la interpretació que la majoria fa del text constitucional i dels pactes que en un moment o altre s’han fet entre govern central i govern autonòmic.
La història política i constitucional d’aquests darrers quaranta anys ha demostrat tot això amb escreix. La Loapa va retallar l’abast de les competències promeses al primer Estatut. La transferència real de poders concedits estatutàriament va dependre de pactes polítics amb governs espanyols minoritaris que, un cop majoritaris, corrien a desfer mitjançant lleis orgàniques i de bases tot allò que havien concedit. Catalunya, una mena de Penèlope obligada a teixir i desteixir el seu mínim poder, va proposar un nou Estatut amb l’esperança que hi hauria un punt final a aquesta història inacabable. L’Estatut va quedar malferit a les Corts espanyoles i amputat, en tot allò que servia d’alguna cosa, al Tribunal Constitucional.
L’aventura de l’Estatut em va ensenyar una lliçó fonamental: que les paraules i les promeses per si soles no serveixen de res. El Parlament de Catalunya va fer un text llarg, feixuc, detallat amb la intenció de “blindar” les seves competències davant d’Espanya. Però, per moltes paraules que un hi posi, un contracte no serveix de res si una de les parts (contractants) pot interpretar i executar els termes del pacte per si sola. Aquest és, al capdavall, el problema de Catalunya a Espanya: que, per la seva posició minoritària, sempre haurà d’acceptar la posició espanyola. Aristòtil va definir la democràcia com un sistema en què els ciutadans fan torns a l’hora de governar: un dia governa A, l’endemà governa B, etc. Aquest no és el cas del sistema polític espanyol: uns sempre governen; els altres, no.
Un sistema federal, si s’aprovés (cosa inversemblant considerant la distribució de vots i escons a Espanya), tampoc no resoldria res. Continuaria havent-hi una majoria d’autonomies o d’estats federats que controlarien la interpretació i l’execució de tots els acords. Els catalans, en els seus interessos més essencials, no tindrien prou aliats per protegir-se.
Davant d’aquesta situació, l’únic sistema que pot garantir les aspiracions —legítimes— d’autogovern és passar a ser un estat sobirà, capaç de vetar les decisions que el perjudiquen. Capaç de resoldre els problemes culturals, socials i econòmics als quals feia referència abans. I capaç també, per descomptat, de cooperar amb els països veïns des d’una posició d’igualtat.
Ja sabíem que les pressions, amenaces i les mentides serien insuportables durant aquesta campanya. Tanmateix, tot això, que només ens confirma les servituds i misèries del sistema actual, no acabarà concretant-se en res per dues raons. Primera, perquè perjudicaria a tothom -i especialment la part que ara, d’una manera absolutament frívola, amenaça-. I, segona, perquè una majoria sòlida del sí erosionarà la resistència d’Espanya, trencarà la neutralitat europea i obrirà la porta a un camí (no fàcil però factible) cap a la dignitat. Votem, doncs, amb llibertat i amb tranquil·litat. I votem sí. Val la pena.
-----
I aquí, tres raons més per votar SÍ.
-----
I aquí, tres raons més per votar SÍ.
20 de set. 2015
per Sant Llorenç Savall
El sol entre els arbres (1)
El sol entre els arbres (2)
Els Emprius
La pedra d'Àliga (1)
La pedra d'Àliga (2)
El Montcau, al centre-esquerra, i els Emprius,
al centre-dreta, des de la pedra d'Àliga (1)
El Montcau, al centre-esquerra, i els Emprius,
al centre-dreta, des de la pedra d'Àliga (2)
La Mola, al centre-esquerra, des de la pedra d'Àliga
A la pedra d'Àliga
Els Emprius
Líquens (1)
Líquens (2)
Estepa (1)
Estepa (2)
Fonoll amb inquil·lí
Cards secs
Ja arriba la tardor
Bruc
Flor (1)
Flor (2)
Cirereta d'arboç madurant
.
11 de set. 2015
Joan Maragall, avui fa 113 anys
Pot semblar increïble, però aquest text el va publicar Joan Maragall avui fa 112 anys al Diario de Barcelona. La broma li va costar represàlies --en alguna cosa hem millorat una miqueta, sí--, però el que aclapara és l'absoluta actualitat del que hi diu.
El fragment que publico l'he extret del diari Ara (17/11/2014), i va ser seleccionat per Josep Maria Casasús.
La patria nueva
Para que el catalanismo se convirtiera en franco y redentor españolismo sería menester que la política general española se orientara en el sentido del espíritu moderno que ha informado la vida actual, no sólo de Cataluña, sino también de algunas otras regiones españolas progresivas. Mientras todas ellas continúen gobernadas por el viejo espíritu de la España muerta; mientras decir política española equivalga a decir absorción, fraseología y administración contra el contribuyente entregada por el favor a tantos altaneros mendigos (por no decir cosa peor) de levita, es imposible que ninguna región civilizada de esta España sea sincera y eficazmente españolista. Pero cabalmente estas regiones -se objeta- son las que deben transformarla […] El viejo espíritu central representativo de la gran masa de la España muerta, caduco y todo, vacío, momificado, tiene todavía una superioridad, si no suficiente ya para hacer política alguna positiva, bastante aún para neutralizar, para destruir, o, lo que es peor, para corromper toda iniciativa salida de aquellas pequeñas porciones de España que, al trabajar en su desarrollo económico y social, han abandonado, por descuido o por inercia, la función política en manos que han resultado ajenas. Aquí hay algo vivo gobernado por algo muerto, porque lo muerto pesa más que lo vivo y va arrastrándolo en su caída a la tumba. Y siendo ésta la España actual, ¿quién puede ser españolista de esta España, los vivos o los muertos? […] El hueco anatema resuena grandiosamente por los ámbitos de la vasta necrópolis nacional, ahogando el grito de vida aislado en la pequeña región de los vivos que no saben gritar: -Zona neutral… -¡Separatismo! -Concierto económico- ¡Separatismo! -Organismos autónomos -¡Separatismo!…-¿Cómo podemos ser españolistas de esta España? […] -Sois cuatro inocentes, cuatro locos, cuatro criminales de lesa patria -nos contestarán incoherentemente-; pero ¡ay! de vosotros; porque nosotros somos los ministros, nosotros los consejeros, nosotros los generales, nosotros los jueces, los directores, los hábiles, los oradores, los cimientos y puntales, en fin, de la vieja patria española. A lo cual contestaremos riendo: -Pues nosotros somos los que hacen patrias nuevas.
----
Bona Diada a tothom!
.
El fragment que publico l'he extret del diari Ara (17/11/2014), i va ser seleccionat per Josep Maria Casasús.
Para que el catalanismo se convirtiera en franco y redentor españolismo sería menester que la política general española se orientara en el sentido del espíritu moderno que ha informado la vida actual, no sólo de Cataluña, sino también de algunas otras regiones españolas progresivas. Mientras todas ellas continúen gobernadas por el viejo espíritu de la España muerta; mientras decir política española equivalga a decir absorción, fraseología y administración contra el contribuyente entregada por el favor a tantos altaneros mendigos (por no decir cosa peor) de levita, es imposible que ninguna región civilizada de esta España sea sincera y eficazmente españolista. Pero cabalmente estas regiones -se objeta- son las que deben transformarla […] El viejo espíritu central representativo de la gran masa de la España muerta, caduco y todo, vacío, momificado, tiene todavía una superioridad, si no suficiente ya para hacer política alguna positiva, bastante aún para neutralizar, para destruir, o, lo que es peor, para corromper toda iniciativa salida de aquellas pequeñas porciones de España que, al trabajar en su desarrollo económico y social, han abandonado, por descuido o por inercia, la función política en manos que han resultado ajenas. Aquí hay algo vivo gobernado por algo muerto, porque lo muerto pesa más que lo vivo y va arrastrándolo en su caída a la tumba. Y siendo ésta la España actual, ¿quién puede ser españolista de esta España, los vivos o los muertos? […] El hueco anatema resuena grandiosamente por los ámbitos de la vasta necrópolis nacional, ahogando el grito de vida aislado en la pequeña región de los vivos que no saben gritar: -Zona neutral… -¡Separatismo! -Concierto económico- ¡Separatismo! -Organismos autónomos -¡Separatismo!…-¿Cómo podemos ser españolistas de esta España? […] -Sois cuatro inocentes, cuatro locos, cuatro criminales de lesa patria -nos contestarán incoherentemente-; pero ¡ay! de vosotros; porque nosotros somos los ministros, nosotros los consejeros, nosotros los generales, nosotros los jueces, los directores, los hábiles, los oradores, los cimientos y puntales, en fin, de la vieja patria española. A lo cual contestaremos riendo: -Pues nosotros somos los que hacen patrias nuevas.
----
Bona Diada a tothom!
.
8 de set. 2015
Empar Moliner, a l''Ara'
Societat Civil Espanyola
Empar Moliner, Ara, 06/09/2015
Com que fa dues o tres hores que no surt cap estadista titllant-nos de nazis i m’avorreixo, he pensat que, per combatre el tedi, muntaré un club. Es dirà Societat Civil Espanyola i tindrà per objectiu demostrar que es pot estimar Espanya i voler, al mateix temps, la independència de Catalunya. La meva primera actuació serà al Paseo de la Castellana, fins a l’11 d’octubre, un dia abans del Día de la Hispanidad. Aquesta diada s’ha instrumentalitzat i polititzat i vull denunciar-ho. Per tant, muntaré unes carpes al Paseo de la Castellana, allà on desfilaran els militars. Suposo que m’ho deixaran fer (jo he demanat tots els permisos). També tenia pensat llogar unes avionetes amb unes pancartes (“I love Catalunya”) que facin cabrioles amb els caces de l’exèrcit, però encara no tinc els pressupostos.
Sé que hi ha molts altres dies i molts altres llocs, sé que llogar una avioneta és car, però compto amb el suport d’un empresariat a l’ombra (afiliats en tinc poquets i no paguen). El meu club té com a objectiu únic actuar a la contra del que facin els que celebren que són espanyols. Sí. Hauria pogut muntar les carpes a la Meridiana, fins al dia 10 de setembre, però em diuen que ja està agafat. I ho entenc. És com muntar una parada d’hamburgueses al recinte de la trobada vegana de Sant Kevin de Vallfosca i desmuntar-la un dia abans (si pot ser, tard). T’exposes a quatre crits, no perquè els vegans siguin éssers violents, sinó perquè quan et busquen et troben. No cal dir que el meu cap de premsa em diu que m’aniria molt bé, de cara al management, que algun devot espanyol del rei Felip i dels legionaris li trenqués la cara a un dels meus afiliats, però no ho veig clar. Espero que als meus col·legues que han muntat carpes a la Meridiana fins al 10 de setembre no els hagin dit el mateix.
.
Empar Moliner, Ara, 06/09/2015
Com que fa dues o tres hores que no surt cap estadista titllant-nos de nazis i m’avorreixo, he pensat que, per combatre el tedi, muntaré un club. Es dirà Societat Civil Espanyola i tindrà per objectiu demostrar que es pot estimar Espanya i voler, al mateix temps, la independència de Catalunya. La meva primera actuació serà al Paseo de la Castellana, fins a l’11 d’octubre, un dia abans del Día de la Hispanidad. Aquesta diada s’ha instrumentalitzat i polititzat i vull denunciar-ho. Per tant, muntaré unes carpes al Paseo de la Castellana, allà on desfilaran els militars. Suposo que m’ho deixaran fer (jo he demanat tots els permisos). També tenia pensat llogar unes avionetes amb unes pancartes (“I love Catalunya”) que facin cabrioles amb els caces de l’exèrcit, però encara no tinc els pressupostos.Sé que hi ha molts altres dies i molts altres llocs, sé que llogar una avioneta és car, però compto amb el suport d’un empresariat a l’ombra (afiliats en tinc poquets i no paguen). El meu club té com a objectiu únic actuar a la contra del que facin els que celebren que són espanyols. Sí. Hauria pogut muntar les carpes a la Meridiana, fins al dia 10 de setembre, però em diuen que ja està agafat. I ho entenc. És com muntar una parada d’hamburgueses al recinte de la trobada vegana de Sant Kevin de Vallfosca i desmuntar-la un dia abans (si pot ser, tard). T’exposes a quatre crits, no perquè els vegans siguin éssers violents, sinó perquè quan et busquen et troben. No cal dir que el meu cap de premsa em diu que m’aniria molt bé, de cara al management, que algun devot espanyol del rei Felip i dels legionaris li trenqués la cara a un dels meus afiliats, però no ho veig clar. Espero que als meus col·legues que han muntat carpes a la Meridiana fins al 10 de setembre no els hagin dit el mateix.
.
7 de set. 2015
sobre la votació de Barcelona en Comú avui a l'Ajuntament de Barcelona
L'ingrés de Barcelona a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) no ha prosperat. Ho ha impedit l'abstenció de Barcelona en Comú en la votació que s'ha fet avui. Un parell de consideracions:
1. Si dintre d'aquesta coalició hi ha diversitat de sensibilitats sobre la independència de Catalunya, ¿per què els seus regidors s'han abstingut en bloc? ¿No hauria estat més coherent que haguessin tingut llibertat de vot (que haurien de tenir sempre, esclar; sobretot sent com són una formació política que defuig els metodes de la política "tradicional")?
2. L'abstenció no és una posició política neutral. No ho és mai, però encara ho és menys quan del teu vot, o de la teva abstenció, en depèn el resultat final de la votació.
.
1. Si dintre d'aquesta coalició hi ha diversitat de sensibilitats sobre la independència de Catalunya, ¿per què els seus regidors s'han abstingut en bloc? ¿No hauria estat més coherent que haguessin tingut llibertat de vot (que haurien de tenir sempre, esclar; sobretot sent com són una formació política que defuig els metodes de la política "tradicional")?
2. L'abstenció no és una posició política neutral. No ho és mai, però encara ho és menys quan del teu vot, o de la teva abstenció, en depèn el resultat final de la votació.
.
2 de set. 2015
Suso de Toro a l''Ara' (en català i in English)
El desig català
Suso de Toro, Ara, 31/08/2015
Les anàlisis basades exclusivament en l’economia, la sociologia o la lluita entre ideologies i partits no
expliquen la història. Aquest és el cas del procés polític que viu la societat catalana.
L’impuls que mou el debat de la societat catalana sobre el seu futur neix del sobtat alliberament, com un ressort, d’un desig que estava reprimit. No parlo d’una part de la societat, parlo d’una part de l’interior de persones que durant molts anys, durant vides senceres, van reprimir la consciència i el desig de ser simplement, plenament i únicament catalans. Es tracta d’un desig, els desitjos existeixen primer i després ve el càlcul, el contrast amb la realitat. El procés polític català té arrels profundes dins de moltes persones.
Fa set anys el Parlament català va tenir l’amabilitat de convidar-me a unes jornades sobre mitjans de comunicació i responsabilitat social. No recordo el que vaig exposar en la sessió sobre aquest tema, però sí que recordo el que vaig dir en un dinar posterior amb parlamentaris i representants dels diferents partits. I no estic gaire segur que me’n senti orgullós (no m’ofereixin més de dos gots de vi blanc: el meu daimon s’allibera, traspassa la meva impertinència habitual per fer gamberrades i ni tan sols m’ofereix el bàlsam posterior de l’oblit).
En aquell temps, el 2008, feia dos anys que el nou Estatut havia sigut aprovat per les Corts i recorregut davant el Tribunal Constitucional pel PP, i faltaven dos anys perquè el Constitucional sentenciés la inconstitucionalitat de diversos punts del text. La decisió va anar molt més enllà del que és jurídic i va tenir un caràcter polític i ideològic molt marcat. I, segons el meu record, el que vaig dir a aquelles persones que m’havien donat menjar i beure va ser més o menys el següent: “Catalunya té els recursos econòmics i humans per ser un estat. Teniu les institucions que el prefiguren, els instruments polítics, els quadres per formar una administració... I, a més, seríeu no només un estat viable sinó pròsper... I vosaltres ho sabeu. Però no pot ser, no és possible. Espanya no us deixa”.
El silenci incòmode a què va donar lloc la meva intervenció crec que no es devia només al fet que eren de diferents partits, persones amb visions diferents i fins i tot enfrontades entre elles, sinó al fet que els mostrava una situació d’impotència que era compartida per tots ells i elles. Els deia que, ho desitgessin o no, eren o estaven impotents.
No es pot ser més impertinent ni tenir una falta de respecte més gran amb qui et convida a la seva taula. He de preguntar-me per la meva pròpia actitud. Què pretenia -amb la intercessió del vi blanc- forçant una altra gent a veure’s en un mirall incòmode contra la seva voluntat? Pretenia alguna cosa més que exhibir la meva agudesa i jugar amb les emocions dels altres. Crec que pretenia també provocar una reacció. I això vol dir que m’importava aquella gent que personalment no coneixia, m’importaven els catalans i catalanes; encara que això no és excusa per a la impertinència (de tota manera, si no volen patir impertinències no tractin amb artistes).
Però l’important era aquell silenci confús, que era el reconeixement d’una situació d’impotència. Quan dos anys després el Constitucional va sentenciar, i de quina manera, la reacció posterior de la població catalana va ser molt més important i decisiva que una resposta política. Va ser una resposta emocional. Un desig que es va expressar lliurement. Un ressort que havia estat reprimit tant de temps va saltar. I aquest ressort ja no podrà ser reprimit novament.
L’Estat intervé i intervindrà les pròximes setmanes amb tots els seus mitjans per enterbolir i coaccionar en la campanya catalana, però aquesta coerció no aconseguirà que es facin enrere moltes persones que han alliberat emocions reprimides i ara són diferents de com eren fa uns anys.
No tinc notícia que hi hagi una anàlisi del tipus de personalitat que han anat construint els catalans durant els últims cent anys com a hostes d’una Espanya madrilenyo-castellana. Conec les deformacions de personalitat que comporta pertànyer a una identitat estigmatitzada, sóc gallec, conec les relacions colonials entre amo i esclau, però només puc intuir els equilibris i ambivalències dels catalans.
Són les ambivalències de persones que senten pertànyer a un país culte i molt capaç de tirar endavant i de donar feina i casa als seus habitants, però que s’ha de sotmetre a límits de creixement dins d’un motlle. Un país que només pot mostrar-se discretament per no molestar el poder instituït. Persones que han de dissimular, rebaixar el perfil de la seva identitat per no perjudicar els propis i legítims interessos, anar a Madrid i passar-hi de perfil, sense fer-se notar; creure’s en molts sentits per sobre dels que ostenten el poder i haver d’oferir-los assentiment i representar humilitat... És evident que també això ha de generar deformacions de la personalitat i un tipus de violència reprimida. Aquest joc d’equilibris interns, de repressions, és una barreja inestable que arriba un punt que pot esclatar. Una mica d’això ha passat.
De tota manera, la ràbia per les ofenses, reprimida tant de temps, és perillosa per a qui la té, sobretot perquè el nacionalisme espanyol és expert a manejar la desesperació i els sentiments negatius. Aquest és el seu camp.
Els poders que han manat a l’Estat fins ara han tractat els catalans amb un joc d’una certa mauleria, astúcia i indignitat, una relació perversa de la qual Catalunya certament s’ha alliberat. D’ara endavant, sigui quin sigui el nou nivell de sobirania que aconsegueixi Catalunya, les relacions ja no seran de submissió. Seran pactes entre subjectes polítics que es reconeixen mútuament. Però el més important no és això, el més important és que avui els catalans són persones més lliures, alegres, plenes. Si tornessin a escoltar aquelles impertinències meves de fa set anys no es quedarien muts, sinó que riurien molt. Amb independència de les incerteses del futur, serien persones més lliures. I això ha de ser motiu d’alegria, no?
In English, here.
Suso de Toro, Ara, 31/08/2015
Les anàlisis basades exclusivament en l’economia, la sociologia o la lluita entre ideologies i partits no
expliquen la història. Aquest és el cas del procés polític que viu la societat catalana.
L’impuls que mou el debat de la societat catalana sobre el seu futur neix del sobtat alliberament, com un ressort, d’un desig que estava reprimit. No parlo d’una part de la societat, parlo d’una part de l’interior de persones que durant molts anys, durant vides senceres, van reprimir la consciència i el desig de ser simplement, plenament i únicament catalans. Es tracta d’un desig, els desitjos existeixen primer i després ve el càlcul, el contrast amb la realitat. El procés polític català té arrels profundes dins de moltes persones.
Fa set anys el Parlament català va tenir l’amabilitat de convidar-me a unes jornades sobre mitjans de comunicació i responsabilitat social. No recordo el que vaig exposar en la sessió sobre aquest tema, però sí que recordo el que vaig dir en un dinar posterior amb parlamentaris i representants dels diferents partits. I no estic gaire segur que me’n senti orgullós (no m’ofereixin més de dos gots de vi blanc: el meu daimon s’allibera, traspassa la meva impertinència habitual per fer gamberrades i ni tan sols m’ofereix el bàlsam posterior de l’oblit).
En aquell temps, el 2008, feia dos anys que el nou Estatut havia sigut aprovat per les Corts i recorregut davant el Tribunal Constitucional pel PP, i faltaven dos anys perquè el Constitucional sentenciés la inconstitucionalitat de diversos punts del text. La decisió va anar molt més enllà del que és jurídic i va tenir un caràcter polític i ideològic molt marcat. I, segons el meu record, el que vaig dir a aquelles persones que m’havien donat menjar i beure va ser més o menys el següent: “Catalunya té els recursos econòmics i humans per ser un estat. Teniu les institucions que el prefiguren, els instruments polítics, els quadres per formar una administració... I, a més, seríeu no només un estat viable sinó pròsper... I vosaltres ho sabeu. Però no pot ser, no és possible. Espanya no us deixa”.
El silenci incòmode a què va donar lloc la meva intervenció crec que no es devia només al fet que eren de diferents partits, persones amb visions diferents i fins i tot enfrontades entre elles, sinó al fet que els mostrava una situació d’impotència que era compartida per tots ells i elles. Els deia que, ho desitgessin o no, eren o estaven impotents.
No es pot ser més impertinent ni tenir una falta de respecte més gran amb qui et convida a la seva taula. He de preguntar-me per la meva pròpia actitud. Què pretenia -amb la intercessió del vi blanc- forçant una altra gent a veure’s en un mirall incòmode contra la seva voluntat? Pretenia alguna cosa més que exhibir la meva agudesa i jugar amb les emocions dels altres. Crec que pretenia també provocar una reacció. I això vol dir que m’importava aquella gent que personalment no coneixia, m’importaven els catalans i catalanes; encara que això no és excusa per a la impertinència (de tota manera, si no volen patir impertinències no tractin amb artistes).
Però l’important era aquell silenci confús, que era el reconeixement d’una situació d’impotència. Quan dos anys després el Constitucional va sentenciar, i de quina manera, la reacció posterior de la població catalana va ser molt més important i decisiva que una resposta política. Va ser una resposta emocional. Un desig que es va expressar lliurement. Un ressort que havia estat reprimit tant de temps va saltar. I aquest ressort ja no podrà ser reprimit novament.
L’Estat intervé i intervindrà les pròximes setmanes amb tots els seus mitjans per enterbolir i coaccionar en la campanya catalana, però aquesta coerció no aconseguirà que es facin enrere moltes persones que han alliberat emocions reprimides i ara són diferents de com eren fa uns anys.
No tinc notícia que hi hagi una anàlisi del tipus de personalitat que han anat construint els catalans durant els últims cent anys com a hostes d’una Espanya madrilenyo-castellana. Conec les deformacions de personalitat que comporta pertànyer a una identitat estigmatitzada, sóc gallec, conec les relacions colonials entre amo i esclau, però només puc intuir els equilibris i ambivalències dels catalans.
Són les ambivalències de persones que senten pertànyer a un país culte i molt capaç de tirar endavant i de donar feina i casa als seus habitants, però que s’ha de sotmetre a límits de creixement dins d’un motlle. Un país que només pot mostrar-se discretament per no molestar el poder instituït. Persones que han de dissimular, rebaixar el perfil de la seva identitat per no perjudicar els propis i legítims interessos, anar a Madrid i passar-hi de perfil, sense fer-se notar; creure’s en molts sentits per sobre dels que ostenten el poder i haver d’oferir-los assentiment i representar humilitat... És evident que també això ha de generar deformacions de la personalitat i un tipus de violència reprimida. Aquest joc d’equilibris interns, de repressions, és una barreja inestable que arriba un punt que pot esclatar. Una mica d’això ha passat.
De tota manera, la ràbia per les ofenses, reprimida tant de temps, és perillosa per a qui la té, sobretot perquè el nacionalisme espanyol és expert a manejar la desesperació i els sentiments negatius. Aquest és el seu camp.
Els poders que han manat a l’Estat fins ara han tractat els catalans amb un joc d’una certa mauleria, astúcia i indignitat, una relació perversa de la qual Catalunya certament s’ha alliberat. D’ara endavant, sigui quin sigui el nou nivell de sobirania que aconsegueixi Catalunya, les relacions ja no seran de submissió. Seran pactes entre subjectes polítics que es reconeixen mútuament. Però el més important no és això, el més important és que avui els catalans són persones més lliures, alegres, plenes. Si tornessin a escoltar aquelles impertinències meves de fa set anys no es quedarien muts, sinó que riurien molt. Amb independència de les incerteses del futur, serien persones més lliures. I això ha de ser motiu d’alegria, no?
In English, here.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)