focaccia de ceba i parmesà amb tomàquets secs a la massa

Ingredients

Per a la massa:

400 g de farina de força (per fer pa o pizza)
200-220 dl d'aigua tèbia (dependrà de la farina)
12,5 g de llevat de forner (mitja peça)
10 g de sal (o menys, o gens, si no voleu que quedi gaire salada: la resta d'ingredients ja són prou gustosos)
un pessic de sucre

40 dl d'oli d'oliva verge (DO Siurana)
7-8 tomàquets secs


Per posar-hi a sobre:

3 cebes mitjanes
100 g de formatge parmesà
orenga


Elaboració

1. Desfeu el llevat en una mica de l'aigua tèbia (que no cremi).

2. Barregeu en un bol gran la farina, el llevat, l'oli, la sal, el sucre i l'aigua (no tota, de moment). Un cop la massa es pugui pastar i no s'enganxi als dits, deixeu d'afegir-hi aigua. Pasteu-la uns 6 minuts.

3. Piqueu els tomàquets secs amb la picadora o talleu-los ben petits amb unes tisores. Afegiu-los a la massa ben escampats.

4. Deixeu reposar la massa tapada 20 minuts.

5. Mentrestant ratlleu el parmesà.

6. Estireu la massa en una safata gran d'anar al forn coberta amb paper sulfuritzat (o greixada i enfarinada). Primer amb el corró i després, amb els dits.

7. Deixeu-la reposar 20 minuts més, també tapada.

8. Escalfeu el forn a 210 ºC (amb el ventilador).

9. Mentrestant, sofregiu una mica la ceba, sense que s'arribi a torrar.

10. Ruixeu la focaccia amb oli, poseu-hi la ceba i el parmesà per sobre, i tireu-hi orenga també per sobre.

11. Un cop el forn estigui calent, fiqueu-hi la focaccia durant uns 20 minuts, o fins que vegeu que està torradeta.

Aquesta és la meva versió de la recepta que es va publicar a internet del programa Cuines de TV3.

(Si voleu veure les altres receptes d'aquest blog, pitgeu l'etiqueta receptes que trobareu a la columna de la dreta.)

visió des de fora / visión desde fuera

No m'agrada l'autocomplaença, i per això acostumo a donar visions des de fora del que passa a Catalunya. Avui reprodueixo aquí una carta que es va publicar a La Vanguardia ja fa un mes i mig, firmada per Juan Diego, un ciutadà espanyol que viu a Valdemoro (Madrid). (Les negretes són de l'original.)

-----

Independentista

Cartas | La Vanguardia, 13/10/2013

JUAN DIEGO Valdemoro (Madrid)

Como madrileño he llegado a la conclusión de que soy independentista catalán. No entiendo al Gobierno de España. No entiendo cómo puede tener a una comunidad de siete millones y medio de personas así. Una comunidad que tiene tres idiomas oficiales. Que es referente en muchos campos y que ha sido motor de España desde antes de la democracia. Que no sólo ha sido puerta de entrada de importaciones, inversiones y turismo, que es puerta de entrada de cultura, modernidad y respeto. No se le puede decir a un pueblo que no use su idioma para educar a sus hijos. No pretendas que se queden inmóviles amenazándoles con qué les pasará si nos abandonan. No es dinero lo que perdemos. Perdemos siete millones y medio de habitantes, cultura, gente muy importante y preparada en muchos campos, empresas internacionales y nacionales, industria, prestigio, calidad como país y democracia.

Al motor de España durante décadas se le cuida y se le mantiene, se invierte para que siga siendo competitivo. No se le gripa una y otra vez esperando que dé el 300% para que otras comunidades que nunca han funcionado o que tienen un concierto económico especial se permitan dar ayudas y subvenciones que Catalunya ya no puede. ¿Qué solidaridad es esa? Y la respuesta desde hace años es no. No a todo, a sentarse a hablar, a una mejora de financiación, a una redistribución mejor de la solidaridad y ahora a una consulta. No soy catalán, soy madrileño, y me entristece decir que les entiendo, que para seguir así, es mejor que sigan solos. Yo tampoco quiero estar donde no se me aprecia.


Font: La Vanguardia, 13/10/2013, Cartas.

Ramoneda a l''Ara': nosaltres i els altres, la diferència entre mur i frontera

Humanisme cosmopolita

JOSEP RAMONEDA. | Ara, 10/11/2013

L'antropòleg francès Michel Agier acaba de publicar La condition cosmopolite, un llibre construït sobre dues idees bàsiques: "No hi ha un món comú sense alteritat". El reconeixement de l'altre com a subjecte és el fonament del vertader cosmopolitisme.

Davant de l'estrany absolut (la figura del negre en el racisme europeu, al qual se li nega tot tipus de reconeixement), el subjecte altre ve de l'exterior de la nostra identitat, ens obliga a repensar-lo a ell, a repensar-nos a nosaltres mateixos, a repensar el món. És en aquesta relació que es juga el futur de la condició humana: ni globalització ni multiculturalisme, "ciutat-món".

Michel Agier recorda dues dades: el 1945 hi havia 51 estats al món, ara n'hi ha 193 reconeguts per l'ONU. Vint anys després de la caiguda del mític Mur de Berlín, al món hi ha 18.000 km de murs construïts o en construcció. I a partir d'aquí evoca la diferència entre mur i frontera. El mur exclou: la identitat interior i l'enemic exterior, l'Europa blanca i pretenciosa i els pàries que volen saltar les tanques de Ceuta i Melilla. El mur és la guerra d'identitats que té la seva màxima expressió en la perniciosa doctrina de les civilitzacions. En canvi, la frontera, com a terreny de pas, com a espai obert al trànsit, és un lloc d'incertesa, un lloc en què la imatge del món de l'altre es fa visible, on comença la relació tu a tu, on es creuen les primeres mirades. Les fronteres són permeables, els murs impermeables, de la frontera al mur hi ha la diferència que separa la relació amb l'altre de la seva negació. Qualsevol idea d'un nou humanisme passa per la relació amb el subjecte altre.

Albert Camus, de qui commemorem el centenari, anava encara una mica més enllà. L'estranger està entre nosaltres, és el subjecte singular, el que s'atreveix a ser ell i a mostrar-se tal com és. El cosmopolitisme no és la superació de l'alteritat ni la negació de les identitats com a figures opressores. Al contrari, només a partir de l'alteritat es pot construir l'espai cosmopolita. I, per tant, la idea d'humanitat compartida.

el fred també ha arribat a Solsona

Josep Ramoneda sobre la por

La por

JOSEP RAMONEDA | Ara, 31/11/2013

Parlar de conjura seria massa, de fet no passa d'un cert rum-rum, però hi ha pressió de sectors de l'establishment econòmic sobre els poders polítics per aconseguir el desbloqueig del conflicte entre Catalunya i Espanya sense passar per les urnes. Hi ha por al vot. El govern espanyol no en vol ni sentir parlar. Per qüestions de principis diu: la legalitat com a límit del possible. Des del primer dia PP i PSOE han segellat una aliança contra el referèndum. Quan davant d'una demanda d'aquest tipus no hi ha altra resposta que l'amenaça, queda clar que no estan convençuts de la pròpia capacitat de persuadir els ciutadans. Exorcitzen la seva por buscant atemorir els catalans com l'única manera de dissuadir-los. Hi ha por en els poders contramajoritaris perquè temen que, si el conflicte segueix pels camins traçats per les dues parts fins ara, s'arribi a unes eleccions mal anomenades plebiscitàries, amb un dia després difícil de preveure i molt complicat de gestionar.

Solució? Una mena de despotisme il·lustrat postdemocràtic. Un acord d'establishment que allunyi la ciutadania de la decisió. No és més que una remor perquè en la pràctica hi ha dificultats metodològiques molt grans. Ningú és capaç de dibuixar una proposta acceptable per a les parts que obtingués la resignació ciutadana. Però la remor en si ja serveix per seguir alimentant el discurs de la por. Els que no acceptin aquest joc són radicals. I les dèries dels radicals poden tenir greus conseqüències. És la cultura de la por: la desconfiança en la ciutadania, el temor que aquesta ciutadania recuperi la capacitat d'intimidació perduda; atemorir com a instrument de poder i de submissió dels ciutadans. Escrivia Eduardo Galeano: "Els que treballen tenen por de perdre la feina. Els que no treballen tenen por de no trobar mai feina. Els civils tenen por dels militars, els militars tenen por de la falta d'armes, les armes tenen por de la falta de guerres". Afegeix Mia Couto: "N'hi ha que tenen por que la por s'acabi". Potser alguns sospiten que si els catalans volen votar és precisament perquè s'acabi la por.

Donasses

Avui he rebut el missatge que reprodueixo aquí sota. Com que em sembla una iniciativa excel·lent, vull contribuir a difondre-la des d'aquí.

---

L’Assemblea d’Humanitats de la UPF volem convidar-vos a assistir a les conferències del cicle Donasses, que hem organitzat, amb el suport de la Facultat d'Humanitats, per aquest final de novembre i principis del mes vinent. Les quatre sessions que el formen pretenen recordar el paper cabdal d’escriptores com Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, M. Aurèlia Capmany o Maria-Mercè Marçal en la Literatura Catalana contemporània.

La idea de Donasses (nom que ens permetem agafar prestat d’un llibre de la Marta Pessarodona) va sorgir arran de la nostra descoberta de Montserrat Roig. La seva figura va ser la porta que ens va fer entrar a conèixer tota una generació d’escriptors/es que, a més de conrear literatura, tenien una forta consciència social i de país, i vam sentir la necessitat de reivindicar-ne algunes de les seves figures, que, en els temps que corren, per a nosaltres representen un bri d’esperança i un referent.

Per tal d'acotar el cicle, però, ens va semblar interessant fixar la mirada en la literatura femenina d'aquest període. Sentíem que a moltes de les dones que van tenir un paper important a les darreres dècades del s.XX no se'ls havia reconegut prou el seu paper i, actualment, la seva presència a les universitats acostuma a ser menor. Volíem un cicle que ens permetés conèixer més bé aspectes de la vida i les obres d'algunes de les grans dones que ha tingut el nostre país en els darrers anys. Un cicle per a poder fer memòria i, sobretot, poder aprendre.

Aquests són els actes que formen el cicle, en què hi participen professors de diferents universitats catalanes, i als quals ens faria molta il·lusió que assistíssiu. Així mateix, ens agradaria que encoratgéssiu els vostres alumnes a venir:

Montserrat Roig, la paraula compromesa
Dia i lloc: Dijous, 21 de novembre, a les 18h, a la Sala de Graus Albert Calsamiglia.
Ponents:
· Dolors Oller - Professora de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la UPF
· Roger Sempere i Roig - Professor de matemàtiques a l'IES Secretari Coloma
· Pilar Aymerich - Fotògrafa


Maria Mercè-Marçal, la veu encara rebel
Dia i lloc: Dilluns, 25 de novembre, a les 18h, a la Sala de Graus Albert Calsamiglia.
Ponents:
· Lluïsa Julià - Cap del Departament de Llengua Catalana i Literatura de la UOC
· Interpretació musical (veu i guitarra) de tres poemes de Maria Mercè-Marçal


Maria Aurèlia Capmany, feliçment fou una dona
Dia i lloc: Dimecres, 27 de novembre, a les 18h, a la Sala de Graus Albert Calsamiglia.
Ponent:
· Montserrat Palau - Professora titular de Filologia Catalana a la URV


Mercè Rodoreda, literatura i exili
Dia i lloc: Dimarts, 3 de desembre, a les 18h, a l'Auditori Mercè Rodoreda
Ponent:
· Carme Arnau - Assagista i professora universitària. Especialista en l'obra de Mercè Rodoreda


Els dies 25 i 27 de novembre també comptarem, d’11 h a 12 h del matí, i abans i després de les conferències, amb una taula d’exposició i venda de llibres de segona mà de les autores protagonistes de Donasses.

Cordialment,

Assemblea d’Estudiants de la Facultat d’Humanitats de la UPF

dimecres, 6 de novembre: jornada Balanç del Document "Acord sobre l'ús no sexista de la llengua"

Aula Magna de la Universitat de Barcelona
Edifici Històric, plaça Universitat

10.00 h Inauguració
Gemma Fonrodona, vicerectora d'Estudiants i Política Lingüística (UB)
M. Carme Junyent, directora del GELA (UB)

10.20 h Ponència "Visibilitzar o marcar: de la Jornada al llibre"
Neus Nogué, Departament de Filologia Catalana (UB)

11.00 h Taula rodona "L'aplicació de l'"Acord sobre l'ús no sexista de la llengua"
Margarida Sanjaume, Parlament de Catalunya
Pilar Murtra, Direcció General de Política Lingüística
Marta Juncadella, Serveis Lingüístics (UB)


Inscripcions aquí.

.

Tots Sants al Montnegre

.