Josep Ramoneda, avui

Vacil·lacions i incongruències

JOSEP RAMONEDA | Ara, 08/05/2013

1 . SENSE POLS. Certament, qualsevol procés de canvi requereix una estratègia temporal que sumi, capaç d'acumular forces abans de cada acceleració. Només fent el ple dels convençuts no es guanyen gaires batalles. En democràcia, s'ha de buscar sempre la màxima incorporació de persones. En aquest moment, en l'anomenat procés de transició nacional el que més aglutina és el referèndum. L'única via que pot conduir a una solució civilitzada i pactada de les diferències entre Catalunya i Espanya. Negar-se a aquesta opció, com fan els partits unionistes, equival a convertir el marc jurídic en els barrots de la presó, de la qual no es pot sortir per molt que els ciutadans ho demanin. Ara toca jugar la carta del referèndum, per sumar i per carregar-se de raons davant de tothom: de Catalunya, d'Espanya i d'Europa. Si els partits polítics espanyols s'hi neguen en rodó, s'obrirà una altra etapa i als que ara són reticents els costarà més despenjar-se'n. Certament s'ha d'exigir al govern català menys cerimònies inútils i més treball polític de fons. Quan s'organitza una cimera s'ha d'anar amb papers discutits i consensuats, no a fer petar la xerrada sense cap objectiu precís en l'ordre del dia. Un procés seriós no es fa a base de convocatòries perquè la premsa faci bullir l'olla durant el cap de setmana. Les cimeres sense contingut devaluen el projecte. No es pot conduir un procés d'aquest tipus amb una mirada posada en les exigències dels aliats i una altra en com seguir entretenint el personal quan hi ha dubtes sobre la línia estratègica i la barca belluga entre vacil·lacions dels que porten el timó. Respectar l'ordre seqüencial és fonamental per fer gran la majoria. Es va escurçar precipitadament la fase pacte fiscal, amb conseqüències no desitjades per als seus promotors. Ara no s'ha de cometre el mateix error amb el referèndum. Però tampoc es poden eternitzar les fases, perquè tot el que no avança es para i costa molt de tornar a arrencar. I si es para s'ha d'explicar per què. La política és ritme. I ara mateix flaqueja. Qui el marca?

2 . INCONGRUÈNCIES. La falta de pols en la direcció del procés ha donat una cimera del dret a decidir decebedora: una escenificació sense contingut, que només ha servit per fer emergir la incomoditat del PSC, que viu sense viure en si mateix, i pretén el miracle de caminar en dues direccions oposades a la vegada.

El gruix de la queixa del PSC és que el Govern, mentre planteja el referèndum, ja està treballant perquè, quan arribi el moment, el resultat sigui la independència. I demana neutralitat al president Mas. Els referèndums sempre es convoquen per aconseguir l'adhesió a una posició determinada. Són plebiscitaris per definició. Algú ha vist un govern que volgués fer un referèndum sense buscar un resultat concret? Però, a més, què fa el PSC? Mentre dóna suport al dret a decidir, està treballant per l'opció federal, i ens diu, des d'ara, que, a l'hora de la veritat, votarà contra la independència. És a dir, pel PSC es pot treballar a favor del federalisme o de l'unionisme però no es pot treballar a favor de la independència fins que arribi la convocatòria del referèndum. Estranya discriminació: és admissible defensar, durant el procés, l'ordre establert; però proposar un canvi de legalitat, no. L'esquerra com a defensora de l'statu quo. D'això se'n diu caminar enrere. Ho certifiquen les enquestes.

3 . RECONEIXEMENT. O existim necessàriament en la mirada de l'altre i en la seva estimació, o ens macerem en el nostre propi suc narcisista. Aquest és el dilema al qual cap humà escapa. Ho diu el filòsof francès François Flahault a Adam et Eve. La condition humaine. Precària condició, sempre entre el reconeixement i la solitud.