Carles Boix, avui

Somiatruites

CARLES BOIX | Ara, 12/03/2013

Un bon amic va enviar-me fa poc un mapa polític d'Espanya el 1852, publicat per Torres Villegas, un membre de la Sociedad Matritense de Amigos del País, molt curiós. El mapa, que ja havia fet servir un dels pocs pares amables de la Constitució espanyola, el Sr. Herrero de Miñón, en un dels seus llibres, divideix l'Estat en quatre Espanyes: l'antiga Corona de Castella, amb les fronteres pintades d'un ocre aigualit; l'ex Corona d'Aragó, marcada amb un verd molt definit; Navarra i el País Basc, en blau cel, i els territoris d'Ultramar, en groc esblaimat. La part més xocant del mapa no és la divisió territorial en si, raonable perquè cada territori encara tenia exaccions fiscals i institucions jurídiques específiques, sinó els noms que Villegas atribueix a cada part. A l'ex Corona de Castella l'anomena l'Espanya "uniforme o purament constitucional". A la Corona d'Aragó, l'Espanya "assimilada o incorporada". A Navarra i Euskadi, l'Espanya foral. I a la resta, l'Espanya colonial.

Un segle i mig després, l'Espanya colonial de Torres Villegas ja ha desaparegut. Les altres tres Espanyes i, sobretot, els seus noms conserven tota la seva força programàtica. L'excepcionalisme basco-navarrès continua dempeus. A la resta, hi ha, d'una banda, l'Espanya purament constitucional, encarnació del projecte liberal, uniformitzador i "solidari". D'altra banda, hi ha l'Espanya "incorporada", impura, gairebé mai espanyola per convicció, obedient per conveniència o per por i, en definitiva, necessitada d'uniformització. L'únic canvi que s'ha produït en cent cinquanta anys ha estat de dimensions geogràfiques: l'Espanya purament constitucional ara inclou l'Aragó i potser parts de València.

Els noms triats per Villegas ho diuen ben clar. La incorporació d'una Espanya impura només es pot produir per assimilació -cultural i d'identitat-. L'assimilació, a més, ha de ser sorollosa, pública, excessiva, pròpia de penitents medievals. La dreta política i social de la ciutat de València n'és l'exemple més reeixit. El blaverisme branda un espanyolisme barroc, estratosfèric, fallero -del to de la llum crua d'un quadre de Sorolla-. La seva hostilitat als no assimilats -els catalans en general i els suposats catalanistes de la universitat valenciana- es desplega amb el gest exagerat del convers.

Mentrestant, a l'impur que no vol assimilar-se hom li nega la categoria d'espanyol complet. A l'època del govern González i el ministre de Defensa Serra, quan encara hi havia mili obligatòria, vaig fer el servei militar de soldat ras. Sense voler-ho, em van ascendir a cabo primero. A les maniobres fora de caserna, els caporals primers normalment dinaven, separats dels soldats, amb suboficials i oficials. Al primer dinar de la nostra primera sortida ens van servir aigua de Fontvella. Sembla que això no devia de ser del gust d'un dels tinents chusqueros perquè, en veu alta i de manera constant, no parava de queixar-se pel fet que l'exèrcit hagués de comprar aigua catalana. Cada cop més irritat, m'hi vaig adreçar i li vaig explicar que, de fet, Fontvella pertanyia a una multinacional francesa. Era cert: als vuitanta va haver-hi la primera onada de venda d'empreses catalanes a empreses de fora. Aquell vespre tots els cabos primeros sopàvem amb els soldats rasos.

Quan, l'últim dia de la mili, ja vestit de paisà, vaig passar a recollir la llicència de mans del capità, li vaig recordar aquell episodi i li vaig assegurar que em sorprenia que no m'hagués defensat considerant que Catalunya era una "part entranyable" d'Espanya. El capità, jove i constitucionalista destacat, em va retreure que jo no hagués dit precisament això, que els catalans eren espanyols i, per tant, dignes de respecte. "No, mi capitán -li vaig contestar-, era usted el que tenía que haberme defendido y no yo".

Sempre hi haurà tinents (o qualsevol altra mena d'energúmens) dient bajanades. El problema és que no hi hagi mai cap capità parant-los els peus. De la mateixa manera que el monarca espanyol, tant rotund a Llatinoamèrica, no fa mai callar cap dels seus súbdits purs quan n'ataquen un d'impur. De la mateixa manera que Peces-Barba reia, amb completa impunitat, quan parlava dels catalans com una possessió que calia bombardejar de tant en tant. De la mateixa manera que l'Estat no enviarà els seus fiscals a posar a ratlla el Sr. Ibarra o a portar als tribunals la gentalla que ens insulta a Twitter o als diaris amb epítets de clares connotacions antisemítiques.

Qui cregui que aquesta realitat tan trista es pot canviar, que catalanitat i espanyolitat són compatibles, és un somiatruites. Tots els catalans, es diguin Boadella, d'Ors, Trias, Pujol o Fernàndez, seran sempre espanyols impurs. Només deixaran de ser sospitosos si expressen la seva espanyolitat de forma grotesca i provinciana. I només deixaran de ser molestos si cultiven una vida estrictament privada. Però, totes aquestes solucions són, en consciència, inacceptables.