29 de març 2013

a l'ermita de la Mare de Déu del Montsant (Priorat, Catalunya)

Sortim amb la Núria des d'Aubarca (Albarca), i de seguida tenim el poble als nostres peus.


A una banda, Cornudella de Montsant, el pantà de Siurana i, més a la dreta, quasi imperceptible, el poble de Siurana de Prades, dalt d'una cinglera.


A l'altra, Ulldemolins, amb la serra de la Llena al fons i, a l'esquerra, les Crestes.


Un cop a la carena, aquest caminet ens porta fins a l'ermita.


L'ermita i els voltants.










Baixant, badem amb roques i núvols.








Per a qui no conegui la zona, en aquesta foto es veu el recorregut que vam fer: des d'Aubarca, a l'esquerra, fins a l'ermita, a l'extrem dret, reseguint sempre, més o menys, la carena. És una caminada curta, de menys d'una hora, i només té el desnivell inicial, després és tot pla.



Un secret: els panadons d'espinacs i les coques de recapte d'arengada del forn La Carretera de les Borges del Camp, dalt al Monsant encara són més bons!






Ja fa quasi quatre anys vaig fer una altra estada memorable per aquesta zona, acompanyada d'un grup de bons amics entre els quals hi havia en Josep Murgades, que ens va ensenyar un munt de racons de la serra. Va ser l'única vegada que vaig anar al Montsant amb en Joan Solà, tantes vegades que n'havíem parlat! Resum fotogràfic, aquí. Llavors la primavera estava més avançada, i hi havia més flors.

Fa dos anys, l'excursió al Toll de l'Ou i el Pont Natural, amb en Joan Llobet, també va ser fantàstica.

I fa tot just dos dies, el camí d'Aubarca a Ulldemolins.

Més fotos del Montsant i d'Ulldemolins, clicant a les etiquetes de la dreta.

9 comentaris:

  1. A l'entrada del camí d'Aubarca a Ulldemolins parles de la "sensació de solitud i llibertat". És una sensació magnífica que només es pot entendre del tot quan fas el que tu vas fer.

    ResponSuprimeix
  2. I tant aquell passeig com aquesta excursió, Núria, els vaig fer gràcies a tu. O sigui que moltes gràcies!

    ResponSuprimeix
  3. Caminant caminant el caminant fa camí i es perd o fins i tot s'arriba a esbalçar com les pobres cabres incautes i insensates. No em feu cas, hehe, ja sé que no comptareu mai amb mi per a alemanyades com aquesta (penso en la figura del Wanderer del Romanticisme, de què ens va parlar fa dècades, als de la meva promoció, l'inefable Jordi Llovet ). Ara: per què no us aventureu a excursionar per Perafita i encontorns? Val la pena. Aquelles contrades són meravella entre meravelles. Jo us miraré des de l'eixida de casa.

    ResponSuprimeix
  4. Home, si ens aculls a casa teva i ens esperes amb unes coques o panadons o el que sigui equiparables a aquests d'aquí dalt, podem començar a fer plans!

    ResponSuprimeix
  5. Això no ho pot dir una Wanderer (en femení és igual?) autèntica!!!, però faré veure que no ho he sentit. Un dels forns de Perafita (i no el que té fama, precisament, que és el Franquesa) fa una coca de cabell d'àngel que és una passada; riu-te'n tu de les coques i els panadons d'aquestes valls emboirades.

    ResponSuprimeix
  6. Deu ser Wandererin... Doncs ara to te n'escapes: amb caminada o no, VOLEM COCA d'aquesta tan bona!!!

    ResponSuprimeix
  7. A veure si quan vaig a Perafita me'n recordo, de comprar-ne una, i portar-la al Departament (però no ho hem d'escampar, que llavors n'hauria de comprar tres o quatre, i jo no puc anar carregat, hehe).

    ResponSuprimeix
  8. Fet! Jo hi poso el vi de missa de Scala Dei, que segur que hi combina la mar de bé! Però, com dius, acabarem de quedar privadament, no fos cas...

    ResponSuprimeix