a l'ermita de la Mare de Déu del Montsant (Priorat, Catalunya)

Sortim amb la Núria des d'Aubarca (Albarca), i de seguida tenim el poble als nostres peus.


A una banda, Cornudella de Montsant, el pantà de Siurana i, més a la dreta, quasi imperceptible, el poble de Siurana de Prades, dalt d'una cinglera.


A l'altra, Ulldemolins, amb la serra de la Llena al fons i, a l'esquerra, les Crestes.


Un cop a la carena, aquest caminet ens porta fins a l'ermita.


L'ermita i els voltants.










Baixant, badem amb roques i núvols.








Per a qui no conegui la zona, en aquesta foto es veu el recorregut que vam fer: des d'Aubarca, a l'esquerra, fins a l'ermita, a l'extrem dret, reseguint sempre, més o menys, la carena. És una caminada curta, de menys d'una hora, i només té el desnivell inicial, després és tot pla.



Un secret: els panadons d'espinacs i les coques de recapte d'arengada del forn La Carretera de les Borges del Camp, dalt al Monsant encara són més bons!






Ja fa quasi quatre anys vaig fer una altra estada memorable per aquesta zona, acompanyada d'un grup de bons amics entre els quals hi havia en Josep Murgades, que ens va ensenyar un munt de racons de la serra. Va ser l'única vegada que vaig anar al Montsant amb en Joan Solà, tantes vegades que n'havíem parlat! Resum fotogràfic, aquí. Llavors la primavera estava més avançada, i hi havia més flors.

Fa dos anys, l'excursió al Toll de l'Ou i el Pont Natural, amb en Joan Llobet, també va ser fantàstica.

I fa tot just dos dies, el camí d'Aubarca a Ulldemolins.

Més fotos del Montsant i d'Ulldemolins, clicant a les etiquetes de la dreta.

d'Aubarca (o Albarca) a Ulldemolins (Priorat, Catalunya)

De poble a poble vorejant la falda del Montsant.












Una profunda sensació de solitud i llibertat.





La bellesa alhora superba i petita d'aquests paratges.












...I les bruixes es pentinaven.





.

solidaritat amb les víctimes, vergonya per als responsables

Misèria ètica

FERRAN TORRENT | Ara, 24/03/2013

El pròxim tres de juliol es compliran set anys del quart accident de metro més greu en nombre de víctimes d'Europa. El més catastròfic des de l'any 1970: quaranta-tres morts i quaranta-set ferits de diversa gravetat, però zero responsables.

No hi hagut cap dimissió, ningú ha assumit cap responsabilitat política. Ni tan sols unes lacòniques o protocol·làries disculpes, ni un "No tornarà a passar". Tot continua igual des de l'accident. Tot. Els extractors de fum dels túnels de la Línia 1, la de l'accident, no funcionaven fa set anys i encara avui no funcionen.

Quaranta-tres morts no han servit per a solucionar les deficiències que té aquesta línia. La seua memòria no ha valgut ni tan sols per a això, per a fer més segura la línia. Els telèfons d'emergència estan a més de dos metres d'altura. Un servidor, que no és, ni de bon tros, Manute Bol, no hi arribaria, en cas d'haver pogut eixir viu d'aquell accident, per donar l'alarma. Tothom assenyala que fou causat per l'excés de velocitat, i tinc el convenciment que el mal estat de la via i el tren (en diuen el boogie) formaren la tempesta perfecta.

No sóc un expert, ni em cal, però al conductor, mort en l'accident, mai se li va practicar una segona autòpsia. Immediatament el van incinerar. La seua germana, treballadora de base, va ser ascendida al departament de recursos humans (quina ironia més cruel). Reitere que no sóc un expert, però, segons algunes informacions, el tren primer va descarrilar i després va bolcar. Eixe és el pàlpit dels familiars de les víctimes, que set anys després, humiliades, vexades per Francisco Camps, mantenen activament una lluita ciutadana perquè continue viva la seua memòria i esclarir la veritat, que, en aquells anys de bombolles econòmiques de tota mena, fou una quimera.

Els familiars de les víctimes (ara són ells, les víctimes), a través de www.0responsables.com, han convocat una Comissió d'Investigació Ciutadana per posar blanc sobre negre un dels casos més greus d'immoralitat política que he conegut (i n'he conegut bastants). Només un mes després de l'accident s'havia substanciat la Comissió d'Investigació més breu que es recorda a les Corts: quatre dies i en ple mes d'agost.

Tots els dirigents de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, ajustant-se al guió dissenyat per una consultoria de comunicació, que va costar sis-cents mil euros, van mentir en seu parlamentària. Mireu el primer capítol en el web que vos he indicat abans. M'informen que, havent acabat, potser amb la intenció de celebrar-ho, anaren a dinar a un restaurant de la població de Picanya.

Em diuen que la pressió que exerciren les autoritats arribà a tal punt que alguns que testimoniaren a la Comissió d'Investigació van plorar en aquella martingala. Al mateix temps, l'actual president de les Corts i home fort de Paco Camps, Juan Cotino, va visitar casa per casa els familiars de les víctimes per oferir-los llocs de treball en empreses públiques a canvi del seu silenci (si no és així no s'explica tant d'altruisme sobtat), mirar cap a una altra banda i no remoure l'assumpte.

Set anys després, els familiars de les víctimes no s'han doblegat i continuen lluitant (el dia tres de cada mes es reuneixen a la plaça de la Mare de Déu). La memòria dels morts continua reclamant un tracte digne i passarà per damunt dels marmessors d'aquesta ignomínia. Els familiars busquen solidaritat per a que es conega, d'una vegada i per sempre, la veritat i es pose punt final al seu dolor, que no ve sols de la desaparició de pares, fills i germans, sinó de l'estratègia de la mentida i el menyspreu institucional per no molestar els que, en aquell moment i ara, manaven a la Generalitat.

Benet XVI, que just la setmana de l'accident visitava València, els va dedicar un record. Molt cristià, però potser hauria d'haver ajornat el viatge. Hauria estat un senyal inequívoc que quaranta-tres morts i quaranta-set ferits mereixien un gest a l'altura d'una tragèdia tan greu.

Santa Maria del Mar, el barri de la Rivera (o el Born), a Barcelona, aquesta tarda

"El problema és el projecte"

MIQUEL PUIG | Ara, 16/03/2013

A España invertebrada (1922), Ortega y Gasset advertia als seus contemporanis que les pulsions "separatistes" de catalans i bascos tenien com a única causa la falta de projecte espanyol, i que no es podria preservar la integritat de l'Estat si "Castella" no era capaç de proposar-ne un. Noranta anys després, Espanya té un projecte: les minories polítiques i intel·lectuals que dirigeixen l'estat espanyol comparteixen la voluntat de construir una gran capital -de fet, la capital- del món hispànic. Per comprovar-ho ens hem de fixar en els seus actes, i sobretot en els que resulten desmesurats o simplement insensats.

Les dues estrelles de la política d'infraestructures dels successius governs espanyols han estat l'AVE i l'ampliació de l'aeroport de Barajas. La xarxa d'AVE ha d'unir totes les capitals de província peninsulars amb Madrid en menys de quatre hores, però no unirà Barcelona amb València o amb Bilbao, per exemple, si no és a través de Madrid. Es tracta d'un projecte insensat que no té parió enlloc del món, però que ningú, des de l'Estat, discuteix. Pel que fa als aeroports, basti recordar que el de més trànsit d'Europa, Heathrow, disposa de dues pistes, i que l'ampliació de Barajas, concebut com la gran plataforma que relligui Europa amb Llatinoamèrica, va comportar passar de dues a quatre.

És també significatiu recordar que mentre els governs d'Aznar i Zapatero aprovaven mesures de tota mena per combatre la immigració i es creava una sofisticada protecció a l'estret de Gibraltar, la Policia Nacional segellava rutinàriament a Barajas els passaports de vora dos milions d'immigrants llatinoamericans. També és significatiu que l'adaptació a Bolonya per part del sistema universitari espanyol hagi conduït no a graus de tres anys -com a Europa- sinó de quatre, com a Llatinoamèrica.

La resposta espanyola a l'atur consisteix a liberalitzar el mercat de treball, els horaris comercials i l'activitat empresarial, i quan la situació no millora es conclou que cal insistir-hi. Ara bé, es tracta de mesures que ens acosten al món americà i ens allunyen dels sistemes d'ordenació econòmica centreeuropeus i nord-europeus, caracteritzats per la regulació i per l'estabilitat laboral en el marc de la flexiseguretat. Finalment, no és menys significatiu que la desigualtat econòmica espanyola era ja abans de la crisi -ara encara ho és més- molt superior a la dels països centreeuropeus i nord-europeus.

Tots aquests elements defineixen un estat que està construint al mig de la Meseta una gran capital que concentri totes les energies d'una Espanya més poblada, però d'hispanoamericans, orientada a Llatinoamèrica i organitzada més a la manera americana que centreeuropea: més dinàmica, més flexible i més desigual. És un projecte que té grandesa i ambició i que, per tant, pot, legítimament, justificar l'entusiasme de molts.

Ara bé, ¿els catalans compartim aquest projecte? La resposta és inequívocament negativa. Vegem per què.

En primer lloc, perquè Catalunya aspira a una certa centralitat, o, dit d'una altra manera, a no dependre necessàriament de Madrid, i d'aquí els consensos que susciten projectes com l'eix ferroviari mediterrani o la gestió autònoma del Prat. En segon lloc, perquè Catalunya mira a Europa, i això es manifesta tant de manera sensata (les universitats catalanes es van quedar soles defensant els graus de tres anys) com insensata (l'únic projecte de la Generalitat de Pujol que l'alcalde Maragall va aplaudir entusiàsticament va ser el del TGV Barcelona-París, tot i que la distància que separa aquestes dues ciutats és inadequada per a l'alta velocitat ferroviària). Assenyalem també que davant les crisis la resposta catalana tendeix a la concertació: cimeres que són essencialment impotents, però que apunten a les respostes que han definit les societats centreeuropees i nord-europees (el model pòlder holandès, el model nòrdic, el model social de mercat germànic). Finalment, afegim que Catalunya desconfia de la desregulació de les activitats econòmiques i que avorreix la desigualtat (que, per cert, és significativament inferior a la mitjana espanyola).

El resum: mentre que Espanya voldria liderar la hispanitat, a Catalunya li cau la bava davant els models danès o suís. La conclusió: el conflicte hispano-català és insoluble perquè ni és fruit d'una obcecació arrauxada ni depèn de la bona o mala fe dels uns o dels altres; és per això que Catalunya sempre serà una nosa en el projecte espanyol i que només podrà assajar de construir el seu fora d'Espanya.

Oriol Junqueras fa números

Què representa el 0,7% de límit de dèficit que ens vol imposar l'Estat espanyol?

Sovint, no acabem de comprendre l'abast de les xifres que tractem i no sóm prou conscients de les conseqüències que poden tenir en la nostra vida quotidiana. Per això el nostre deure és explicar a la gent d’aquest país què signifiquen les retallades de 4500M€ que ens vol imposar l’Estat espanyol fixant un límit de dèficit de la Generalitat del 0,7% del PIB. Fem números.

Posem que tanquem tot allò que alguns insisteixen en assenyalar com l’origen de tots els mals: TV3 (235 M€), Catalunya Ràdio (25 M€), el Parlament de Catalunya sencer (55M€), i les delegacions exteriors de Catalunya (2,5M€). Total: 317M€. Encara ens queden 4200M€ per retallar, no li hem fet ni pessigolles als 4500M€ totals.

Doncs seguim. Què més volen que tanquem, hospitals? Universitats? Posem que tanquem, del tot, la UB, la UAB, la UPC i la UdG (532M€). Bé, encara ens queden 3700M€ per retallar...

Què més hem de fer? Tancar hospitals sencers? Posem que també tanquem l’Hospital de la Vall d’Hebron (580M€), el Clínic (441M€), Bellvitge (300M€), el Joan XXIII de Tarragona (111M€), el Josep Trueta de Girona (129M), i l’Arnau de Vilanova de Lleida (139M€). Tots tancats. Encara ens quedarien 2000M€ més de retallades per fer.

Què més voldrien que tanquéssim?! Eliminem tot el cos de Mossos d’Esquadra? Eliminem tot el cos de Bombers? O tots dos? Deixem el país sense ni un mosso d’esquadra i sense cap bomber: 900M€ menys.

Doncs després de fer tot això, encara ens quedarien 1000M€ de retallades addicionals per arribar als 4500M€ de retallades que ens imposa el Govern espanyol. El país no s’ho pot permetre, no ens ho mereixem i seria injust i ineficaç.

La pressió i l'esgotament de les finances de la Generalitat fan cada vegada més necessari fer la consulta el més aviat possible.

----

Text extret d'aquí. (Suposo que em sabreu perdonar que hagi suprimit la fotografia que hi havia amb el text per raons estètiques, i no només estètiques.)

Aquest text s'hauria de traduir a l'anglès per difondre'l pel món. ¿Algú s'hi veu amb cor?

ATUREM LA GUERRA, deu anys

Recordo bé com aquells mesos, aquells anys, a la meva generació ens van permetre transmetre als fills els valors de la pau, la justícia i la llibertat dels pobles. I d'una manera o altra, ara n'estem recollint els fruits, i els continuarem recollint en el futur.

Una selecció de fotos de les manifestacions d'aquells dies: carrer Gran de Gràcia, plaça Salmeron, Jardins de Salvador Espriu i la part de dalt del passeig de Gràcia.























De les cassolades no en tinc, de fotos, però encara guardo una tapa que va quedar inservible de tant que va rebre, la pobra...

Juan José Millás, Nevenka Fernández i altres que no vull anomenar

La brillantor de Juan José Millás al servei d'un cas que supera la capacitat d'imaginar del més espavilat. La lectura del llibre Hay algo que no es como me dicen. El caso de Nevenka Fernández contra la realidad és escruixidora, i molt reveladora de maneres de fer que ens pensem que ja no es practiquen, que no pot ser que passin. I va passar. I ara, aquest epíleg vergonyant per a qualsevol persona que tingui un mínim d'ètica, que no és demanar gaire...



COLUMNA

Acosadores e idiotas

Este pacto que no tiene nombre se veía venir desde las elecciones municipales. ¿A qué viene ahora la extrañeza de Rubalcaba?


JUAN JOSÉ MILLÁS, El País, 9 de marzo de 2013

Este expediente se resuelve con dos palabras: da asco. Es una pena que no haya una oficina donde apostatar del género humano.

-Me desapunte usted de esta mierda, por favor.

Hablamos, claro de la alianza, en Ponferrada, entre el PSOE e Ismael Álvarez, una alianza que se veía venir desde que Álvarez obtuviera sus cinco o seis concejales gracias a los votos de una sociedad completamente enferma, una sociedad en la que la víctima, Nevenka Fernández, pese a haber ganado la batalla judicial, perdió la social, pues tuvo que exiliarse. Y en el exilio continúa. Su acosador, en cambio, fue recibido con vítores en todos los bares de la región, donde hizo más amigos de los que tenía antes del crimen. Un héroe.

Se veía venir, decíamos, desde las últimas elecciones municipales. ¿A qué viene ahora la extrañeza de Rubalcaba y los lloriqueos de Oscar López, que en el momento de escribir estas líneas continúa sin dimitir? Lo han hecho todo ante sus ojos. Si lo sabía yo, que soy un piernas, lo sabía toda la ejecutiva del partido. ¿Pero cuánto vale la alcaldía de Ponferrada? Mucho, muchísimo, y hablamos de pasta, de pasta de todos los colores, incluido el negro. Eso ha sido, la pasta. Olvídense ustedes de toda la retórica biempensante del nuevo alcalde, al que daba asco ver en la tele abrazándose, ebrio, a sus compañeros. Parecía una escena del 22 de diciembre, después del Gordo. Y es que, en efecto, le había tocado el Gordo.

En su día, Nevenka se quedó sola, completamente sola, ya que el feminismo de la época pensó: “Que se joda, no haber sido de derechas”. Así me lo reconoció, tras la publicación de mi libro sobre el caso, un grupo de mujeres socialistas que me invitó a cenar y me regaló un ramo de flores. Así que teníamos, por un lado, a Ana Botella, y todos los suyos, solidarizándose con el acosador y, por otro, a toda la izquierda callada frente a lo que consideraba un ajuste de cuentas entre gente de la derecha. Que lo arreglen entre ellos. Que se joda. No haber sido guapa.

Pero porque hay historia, y una historia muy fea, este pacto explícito entre acosadores e idiotas no tiene nombre. ¿Pero dónde estaban, Dios mío, dónde estaban, todas las militantes del PSOE en el momento de consumarse la moción que daba la alcaldía al tonto de Samuel Folgueral? Perdón, ya caigo: estaban celebrando el Día Internacional de la Mujer.

Text extret d'aquí.

El llibre, de lectura imprescindible, al meu entendre:



L'avançament que en va fer el diari El País, aquí.