El Pedro i el Paco... i l'alt nivell del debat des d'Espanya (lectures d'avui)

El Pedro i el Paco eren a la Mani

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 28/09/2012

Una de les obvietats que, segons sembla, no han detectat els finíssims audiòmetres del patriotisme constitucional espanyol és la següent. Si el sobiranisme català ha crescut fins a les cotes en què es troba actualment és perquè ha esdevingut prou transversal per involucrar aquells que se suposava que hi havien de ser més refractaris: verbigràcia, els ciutadans de Catalunya que hi viuen i hi treballen en castellà. Si a la Mani de la Diada hi havia la gentada que hi havia és perquè entre els manifestants s'hi comptaven moltes (moltíssimes) persones que tenen el castellà com a llengua materna i/o habitual. Gent que també cridava independència , però amb la e tancada. Si no hagués estat així, l'èxit de la mobilització senzillament no hauria estat possible.

No voldríem que al senyor José Bono li agafés un baticor, però és molt possible que els seus estimats amics Pedro i Paco, pels quals ell pateix tant que no esdevinguin "estrangers" en una Catalunya independent, també assistissin a la Mani. I de cap manera desitjaríem que el senyor Fernández Vara sucumbís fulminat per un atac de perplexitat, però també pot molt ben ser que els 150.000 extremenys que ell reclama al president Mas (en el que segurament ha estat l'estirabot de demagògia més marciana que hem hagut de deglutir fins ara), també fossin al passeig de Gràcia el dia 11 de setembre. I si no ells, els seus fills, o els seus néts.

Una de les claus de la pervivència de la consciència nacional catalana ha estat la capacitat de la societat del país d'assumir i de donar cabuda a les successives onades migratòries arribades de la resta de l'estat espanyol (i, ara, de les que arriben d'arreu del món): allò que es va conèixer com a integració . Aquesta ha estat una història d'èxit, sobretot perquè no ha consistit en la dissolució o la persecució de la identitat i la cultura dels immigrants, sinó, justament al contrari, en el seu acomodament. En el seu encaix, per fer servir una expressió famosa que mai ha pogut utilitzar-se amb propietat quan del que es parlava era de la relació de Catalunya amb Espanya.

Tant ha estat així, que ara gairebé el seixanta per cent de la població catalana té el castellà com a primera llengua. I el cent per cent, no cal dir-ho, compleix el deure constitucional de conèixer-la i d'usar-la diàriament. Però això no ha trencat, com l'espanyolisme més ranci desitjava, la noció de comunitat que comparteixen la gran majoria dels catalans. Una noció de comunitat que, avui, reclama materialitzar-se en una sobirania plena.

Contra el que s'imagina el nacionalisme espanyol de les cavernes, parlar castellà no implica anar contra el català ni contra Catalunya. Hi ha independentisme català en castellà, i el Pedro i el Paco, en una Catalunya independent, no seran estrangers, sinó ciutadans com tots els altres. I seguiran parlant en castellà, lliures i contents com dues flors de pèsol.



Toca aïllar-se, excepcionalment

XAVIER ROIG | Ara, 28/09/2012

Ignoro quin és el nivell de dignitat que requereix un país. Per tant, ignoro el nivell de dignitat col·lectiva que mereix Catalunya. Ara bé, el que sí que conec amb prou precisió és el nivell de dignitat que reclamo jo com a català. I em plau dir que em sento honrat de com el president de la Generalitat i el seu equip més pròxim han defensat la meva dignitat nacional aquests últims dies. El coratge, la racionalitat i l'esforç que ha projectat l'honorable senyor Artur Mas sobre els seus actes han estat al nivell dels requeriments més elevats del seu càrrec i del moment en què li ha tocat ocupar-lo.

Dit això, ataquem el futur més immediat. Les eleccions del novembre seran unes eleccions excepcionals. No ho dic perquè siguin plebiscitàries, que també, sinó perquè es duran a terme en un entorn inacceptable en cap país del món. Enlloc es duen a terme unes eleccions amb una intromissió hostil exterior tan profunda com la que patirem els electors catalans. Sobre aquesta, i sobre algunes altres situacions anormals, hauríem de començar a reflexionar, perquè em temo que durant massa anys hem assumit com acceptables circumstàncies que són totalment inadmissibles en qualsevol altre indret. I, abans de continuar, els en poso un exemple perquè vegin per on van els trets: en cap país del món el primer ministre (o president) assisteix amb bona cara a lliuraments de premis literaris d'un editor que posseeix diaris que sempre van en contra del país. Ni el president de França, ni el primer ministre britànic, ni la cancellera alemanya, ni el president del govern espanyol serien amables amb un editor que, fronteres enllà del seu país, publiqués incendiaris diaris antifrancesos, antibritànics, antialemanys o antiespanyols. No es tracta d'ideologia innòcua amb l'objectiu de fer negocis. Estem parlant que, en nom dels negocis, algú atia les passions més baixes i reaccionàries que poden posar en risc el futur democràtic d'un país. I ho fa estimulant aquells elements externs que voldrien veure aquest país desaparegut -com a mínim nacionalment i culturalment-. Tot això, aquí, ho hem considerat acceptable. I no ho és. No tot s'hi val.

Aquest exemple serveix per destacar que durant molt de temps hem estat submergits en la més pura anormalitat. Que hem confós tolerància amb no sé quina estranya combinació al·lucinògena que ens van injectar durant la Transició. Per això, encara que sembli contradictori, demano aïllacionisme temporal -almenys fins que passin les eleccions-. Perquè, per si no en tinguéssim prou amb determinats elements de casa com el de l'exemple, en nom de la democràcia vindran per aquí elements que tenen tant interès per Catalunya i per la prosperitat del país i de la seva gent com l'interès que poden tenir vostès pels drets sindicals de les puces de saló. I en vindran de tot tipus. Uns ja els coneixem: els amos dels esbirros polítics locals (aquells que, dient-se catalans, estan preocupats per la seva situació dins del partit a nivell nacional ). Però també tindrem visites, articles i declaracions dels anomenats intel·lectuals . Jo els recomano ignorar-los, també. Per la simple raó que de veritables intel·lectuals, a Espanya, gairebé no n'hi ha. Escasseja aquell individu que a Europa o a Amèrica es considera un intel·lectual: un individu format, amb un cervell musculat, internacional, equànime, lliurepensador que no té les idees llogades per algun mitjà o partit, etc. El cas és que tots aquests ara ens vindran amb raons històriques, culturals, amb actituds pretesament enraonades... Alguns amb llagrimetes, apel·lant a sentiments familiars, als pretesos cinc-cents anys de matrimoni, etc., però també d'altres amb amenaces.

Hem de proposar-nos, per tant, que aquestes eleccions siguin unes eleccions estrictament catalanes -de fet, sempre hauria d'haver estat així-, on cadascú triï el partit que cregui més convenient. Uns pensaran que és millor un estat propi. D'altres no. I aquesta decisió l'hem de prendre els catalans per nosaltres mateixos, intentant ometre al màxim la pressió agressiva externa que rebrem. Aquestes pròximes setmanes hauríem de "desconnectar-nos" tant com puguem del que es dirà a Espanya. Perquè no ens aportarà res de bo. Els interessos de Catalunya, com succeeix en qualsevol altre indret del món, només els defensarem els que habitem el país. Per tant, i de manera excepcional i temporal, ens convé tancar-nos en nosaltres mateixos i reflexionar en una mena d'intimitat nacional. Perquè només decideixi Catalunya.