El Manneken Pis, avui vestit de peruà (avui era el dia nacional del Perú).
Una mica d'Art Nouveau, el modernisme de per aquí dalt.
I un premi merescut!
27 de jul. 2012
un dia a Brussel·les / een dag in Brussel
El Grote Markt, o la Grande Place.
El Manneken Pis, avui vestit de peruà (avui era el dia nacional del Perú).
Una mica d'Art Nouveau, el modernisme de per aquí dalt.
I un premi merescut!
El Manneken Pis, avui vestit de peruà (avui era el dia nacional del Perú).
Una mica d'Art Nouveau, el modernisme de per aquí dalt.
I un premi merescut!
23 de jul. 2012
El diumenge tràgic que va ploure cendra
CARLES CAPDEVILA | Ara, 23/07/2012
La potència de la tramuntana. La nostra impotència. El coratge imbatible dels bombers. L'angoixa que provoca la paraula foc . El pànic que generen les flames. La tristesa de veure ploure cendra a quilòmetres de distància. La ràbia de saber que una burilla, sí, una burilla farà morts. El terror de ser perseguit per les flames. La fugida desesperada dels vehicles. El desconsol d'imaginar què van sentir el pare i la filla que atrapats pel foc es van llançar al mar a quaranta metres d'alçada. El dolor de comptar morts. La solidaritat que desperten les emergències. La utilitat de Twitter i el món 2.0 per canalitzar informació urgent i de servei. L'impacte i agilitat de les fotos que ho retraten des de tots els angles. La vigència de la ràdio com a mitjà que no falla. La importància de tenir canals públics sempre oberts com Catalunya Informació i el 3/24. El gran gest professional de Basté i el seu equip a RAC1 d'interrompre les vacances. La moral que dóna fer periodisme de servei, saber que avui ets un altaveu necessari. La força d'un país ple de voluntaris adequant pavellons, sortint a llaurar amb tractors, oferint casa seva. La tremolor de cames fins que et confirmen que els teus fills de campament són lluny del perill. La duresa d'una nit de por, llarga i incòmoda per als que estan atrapats a les carreteres, incerta per a tots, salvatge per als que s'hi juguen la vida.
-------------------------------------------------------------------------------------
El Twitter va ple de fotos del foc que fan esgarrifar. Em quedo amb aquesta: reconeixement als bombers que hi treballen. Contra el foc, contra el vent... i, pel que sembla, contra la falta de mitjans.
Sembla que la tramuntana comença a afluixar... Mentrestant, a Barcelona, a quarts de vuit del matí, obro el balcó i noto l'olor del fum que ha arribat fins aquí.
-------------------------------------------------------------------------------------
El Twitter va ple de fotos del foc que fan esgarrifar. Em quedo amb aquesta: reconeixement als bombers que hi treballen. Contra el foc, contra el vent... i, pel que sembla, contra la falta de mitjans.
Sembla que la tramuntana comença a afluixar... Mentrestant, a Barcelona, a quarts de vuit del matí, obro el balcó i noto l'olor del fum que ha arribat fins aquí.
21 de jul. 2012
Resignació o revolta?
CRISI, L'AJUST MÉS GRAN DE LA DEMOCRÀCIA
Set sociòlegs, politòlegs i filòsofs ens parlen de l'estat d'ànim al carrer davant les creixents retallades
ARIADNA TRILLAS BARCELONA | Ara, 21/07/2012
El govern de Mariano Rajoy s'ha passat setmanes, per no dir mesos, sense descartar, ni tampoc confirmar, unes mesures d'ajustament del tot tabú, com la pujada de l'IVA i la reducció de la prestació de l'atur i dels sous dels funcionaris. El pètal final de la margarida depenia de com anessin les coses per Brussel·les i per Frankfurt. Ara, en la mateixa línia, les centrals sindicals no descarten, encara que tampoc confirmen, un segon intent d'aturar l'activitat econòmica a tot l'Estat -el primer pols a Rajoy va ser amb la vaga general del 29 de març com a resposta a la reforma laboral-. Els sindicats dels funcionaris, enfadats perquè els han tocat la butxaca -cosa que ja havien patit els seus homòlegs catalans-, tampoc exclouen el recurs a la vaga després de l'estiu. Dijous els carrers de Barcelona i les principals ciutats catalanes, com a tot Espanya, van ser l'escenari de protestes massives, un cop conegut -per fi- el pla del govern espanyol per reduir el dèficit, que preveu estalviar 56.000 milions d'euros. És l'ajust més important mai aplicat en democràcia.
Prioritats: l'atur i l'economia
Els carrers s'escalfen. I alhora s'hi percep una barreja de por, malestar, resignació i també la convicció que protestar o fer soroll ni farà canviar d'opinió els governants ni necessàriament ajudarà a trobar solucions. És simptomàtic, en aquest sentit, el resultat de l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO).
Quin és el primer problema de Catalunya? De llarg guanyen l'atur i la precarietat laboral. I el segon? Molt a prop del primer, el mal funcionament de l'economia. La resta de qüestions apareixen a 20 punts de distància (insatisfacció amb la política i el sistema de finançament català). Però quan es pregunta quin de tots els partits es considera que pot ajudar a resoldre els problemes més grans de Catalunya, un 47,6% dels enquestats contesta que cap. I un 19,7% diu que no ho sap. És evident que els ciutadans no confien gens ni mica en els actuals governants ni tampoc en els partits que són a l'oposició per treure'ls d'aquest atzucac econòmic.
En el context actual es dóna, fins a cert punt, una abdicació cridanera de la responsabilitat dels governants: la confessió que no es pot fer res més perquè la caixa està buida. En part, per l'herència rebuda, aquí i a Madrid; en part, per la sobirania forçosa de qui ens deixa els diners del rescat (ja sigui Brussel·les, ja sigui un fons per a les autonomies). I, en el cas de Catalunya, amb l'afegitó dels deutes pendents impagats de l'Estat i el dèficit fiscal que s'arrossega.
Si les protestes es convoquen amb l'ànim de revocar decisions i sempre topen amb un cert buit de poder, ¿fins a quin punt té sentit sortir al carrer a queixar-se més enllà de poder expressar el malestar i el clam per una defensa legítima dels drets que es retallen?
I això que, tot i que la crisi va començar el 2008, no queda clar que ja hàgim passat el pitjor tràngol de les economies endeutades del sud. La pressió insostenible de la prima de risc i l'interès que l'Estat ha de pagar per col·locar bons a 10 anys en relació amb el deute més fiable d'Europa, el d'Alemanya, obren molts interrogants sobre els límits del rescat bancari i la intervenció suau a què, de moment, es limita el nostre salvavides europeu.
Una foto en moviment
[foto meva: plaça Urquinaona de Barcelona, manifestació del 19 de juliol del 2012]
Si Espanya acabés requerint una intervenció en tota regla (se suposa que no es pot pagar, perquè costaria més de 400.000 milions d'euros, i n'hi ha que l'han xifrada en 600.000 milions, sense tenir en compte l'efecte dòmino sobre Itàlia i l'eventual ruptura de l'euro), els plans d'ajust que hem vist fins ara es queden francament curts. Aquesta foto en moviment és una de les raons per les quals, quan hem preguntat a set sociòlegs, politòlegs i filòsofs si durant els pròxims mesos al carrer tendirem a veure energia mobilitzadora o apatia resignada, responen que tot depèn de fins a quin punt es deteriori el panorama econòmic i social. I també depèn de si s'agreuja l'actual sensació de buit de poder. No tenim una bola màgica. Qui sap si d'aquí un temps ens manarà un tecnòcrata.
SARA MORENO: "Vénen protestes espontànies i alguna quallarà"
No crec ni que siguem a les portes de cap revolució ni que ens instal·lem en una resignació total. El que sí que penso és que les formes de mobilització tradicionals cada cop funcionen menys: la gent és víctima de la crisi, i dijous van sortir al carrer ciutadans molt diversos, però pel mig hi ha l'agost, i les protestes decauran. Es pot plantejar una segona vaga general, però molts treballadors no es poden permetre perdre un dia de sou amb les pujades de preus i d'impostos, i això pot conduir a la resignació. Què pot passar? Jo crec sobretot que es produiran mobilitzacions espontànies, esporàdiques, puntuals, en sectors concrets, amb un gran protagonisme de les xarxes socials i que, de manera inesperada, una d'aquestes protestes pot acabar quallant, agafant massa crítica i arrossegant la resta. Ara costa d'imaginar però pot passar.
Una de les cares de la resignació és la desinformació. Molta gent ja no vol seguir l'actualitat, està farta de les notícies, li provoquen angoixa. I si no estàs informat, segur que et desmobilitzes.
JOSEP RAMONEDA: "La indignació creix però encara no s'ha trencat la crosta de la por"
La indignació està augmentant clarament, però segur que encara no s'ha trencat la crosta de la por. És clar que s'ha perdut del tot la confiança en qui governa, i que s'ha imposat la sensació que ningú no mana a la Moncloa. Fins ara, una part de la societat pensava que la cosa estava fatal però que "aquests potser ho arreglarien". Però és realment impossible de predir com reaccionarà la gent en els pròxims mesos, perquè els esdeveniments se succeeixen molt de pressa i tot es pot accelerar. La intervenció total d'Espanya ja és un escenari. Hi ha qui veu la sortida de l'euro a l'horitzó. Amb escenaris com aquests, és realment imprevisible la reacció de la gent, la por o la mobilització. Sí que sembla clar que el tipus de mobilització més convencional no té gaire futur.
DAVID MURILLO: "Som davant una mobilització de la desesperació"
La tensió social auguro que anirà en augment. Però el ciutadà que protesta és o anirà sent conscient que la seva mobilització difícilment aconseguirà alternatives. Som davant una mobilització de la desesperació. Ara ve una quarta retallada, però potser n'hi haurà una sisena o una setena. El gros de la població s'adona que no hi ha marge. Sigui Zapatero, Rajoy o Mas, tots diuen: no hi ha diners per pagar les nòmines i ens n'hauran de deixar. I cal fer el que ens demanin els creditors a canvi.
Hi ha uns quants professionals de la manifestació. I crec que les centrals sindicals són els que millor fan aquest paper: liderar la protesta, mobilitzar determinats col·lectius, defensar determinats interessos. És legítim que ho facin i és la missió que s'espera d'ells, però més aviat no aporten solucions.
SALVADOR CARDÚS: "És difícil de saber, no estem en l'escenari final"
És difícil saber què passarà perquè no estem encara en l'escenari final. Les retallades que s'aplicaran no són les definitives. La reacció dels ciutadans depèn en bona part de la gestió, de la resposta que donen els governants. Quan el governant lidera i s'explica, la gent el pot mirar d'entendre. En el cas d'Espanya, qui se suposa que ha de liderar ha desaparegut: o no hi és o confessa que ja no governa ell. Diu que ha de fer el que li manen fora, encara que no li agradi. Compta amb això. A Grècia la gent va sortir a cremar contenidors perquè percebia un buit de poder.
Tenim molts números perquè Espanya pateixi una intervenció total. No sabem si Mariano Rajoy continuarà governant.
JOSEP MARIA TERRICABRAS: "Primer veurem crispació i després vindrà la desolació"
La gent que surt al carrer no està resignada. Pot sentir-se desesperada, o bé protestar per solidaritat amb altres persones que són víctimes de les retallades, però en cap cas baixa al carrer per resignació. Fa de mal dir què faran els ciutadans a partir d'ara, però penso que en una primera etapa veurem protestes notables, crispació i confrontació. En canvi, a mesura que vagi passant el temps, els ciutadans s'adonaran que no aconseguiran gaires coses per fer mobilitzats al carrer i perdran l'energia de sortir als carrers, poden caure víctimes de la desolació. La veritat és que, per molt que es protesti, si es posen d'acord els polítics i els banquers, no hi ha gaires possibilitats de canviar les coses.
El govern espanyol i el català fan veure que les decisions les prenen perquè ho mana Brussel·les. Com si la política econòmica la decidís Nostre Senyor. I no se'n poden rentar les mans. Però volen que els comprem l'argument que "hi estan obligats". És cert que han de demanar diners i que els posen condicions a canvi, però poden plantar-se, no cal que apliquin tan de pressa les polítiques d'austeritat. També podrien tancar l'exèrcit, o deixar la casa reial amb la meitat de fons i obrir més escoles. En qualsevol cas, Mariano Rajoy ja no està legitimat a les urnes, vist el programa que va presentar i el que aplica.
JOAN SUBIRATS: "A la llarga la gent s'adonarà que som davant un canvi més profund"
[foto meva: passeig de Gràcia de Barcelona, manifestació del 29 de març del 2012]
Bona part de l'opinió pública creu que els partits polítics actuals, els que governen i els que són a l'oposició, no ens trauran de la crisi, segons l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO). D'aquestes respostes (un 13,6% creu que ho pot fer CiU; un 4,4%, el PSC; un 3,4%, ERC; un 3,3%, ICV; un 2%, el PPC; un 0,5%, SI, i un 0,3%, Ciutadans) se'n desprèn la sensació predominant que ningú no pot fer res. Les protestes es plantegen per mirar de revocar mesures. Ara es fa més difícil.
La conflictivitat s'incrementarà al setembre perquè la situació haurà empitjorat. Però la qüestió és que no som davant un problema conjuntural. Hi és per quedar-se. Som davant un canvi general d'època. No es tracta de reduir la despesa durant un període de temps de vaques magres, sinó de repensar-ho tot. La resignació no serveix perquè s'ha de menjar, i sortir a protestar és reconèixer que el sistema polític encara pot canviar les coses. A la llarga, la gent s'adonarà d'aquest canvi més profund -encara no és el cas, la idea no ha quallat- els ciutadans augmentaran la seva capacitat de buscar i trobar sortides informals, individuals. O tens prou recursos per subsistir, o caldrà organitzar-se.
CRISTINA SÁNCHEZ MIRET: "La gent no està resignada, però sí desesperada"
És un moment social estrany. No sé què farà la gent. Si ens fixem en el cas de Grècia, s'hi va viure una gran efervescència de protestes, però després la gent ha tornat a casa, o necessita menjar. O qui sap si les protestes revifen però la premsa d'aquí ja no ho reflecteix. En tot cas, no hem arribat al mateix punt àlgid dels grecs. Però no crec que la gent estigui resignada. Sí que està desesperada.
Les mesures d'ajust són molt greus, però el que penso que fa més mal, més enllà de les retallades, és la constatació dels ciutadans que els qui governen no saben el que estan fent, no sembla importar-los el que passi a la gent, actuen com si el que els importés fos només salvaguardar les grans empreses, els bancs, les fortunes. El govern no transmet la idea que treballa pels ciutadans, i això fa sortir al carrer.
Set sociòlegs, politòlegs i filòsofs ens parlen de l'estat d'ànim al carrer davant les creixents retallades
Resignació o revolta?
ARIADNA TRILLAS BARCELONA | Ara, 21/07/2012
El govern de Mariano Rajoy s'ha passat setmanes, per no dir mesos, sense descartar, ni tampoc confirmar, unes mesures d'ajustament del tot tabú, com la pujada de l'IVA i la reducció de la prestació de l'atur i dels sous dels funcionaris. El pètal final de la margarida depenia de com anessin les coses per Brussel·les i per Frankfurt. Ara, en la mateixa línia, les centrals sindicals no descarten, encara que tampoc confirmen, un segon intent d'aturar l'activitat econòmica a tot l'Estat -el primer pols a Rajoy va ser amb la vaga general del 29 de març com a resposta a la reforma laboral-. Els sindicats dels funcionaris, enfadats perquè els han tocat la butxaca -cosa que ja havien patit els seus homòlegs catalans-, tampoc exclouen el recurs a la vaga després de l'estiu. Dijous els carrers de Barcelona i les principals ciutats catalanes, com a tot Espanya, van ser l'escenari de protestes massives, un cop conegut -per fi- el pla del govern espanyol per reduir el dèficit, que preveu estalviar 56.000 milions d'euros. És l'ajust més important mai aplicat en democràcia.
Prioritats: l'atur i l'economia
Els carrers s'escalfen. I alhora s'hi percep una barreja de por, malestar, resignació i també la convicció que protestar o fer soroll ni farà canviar d'opinió els governants ni necessàriament ajudarà a trobar solucions. És simptomàtic, en aquest sentit, el resultat de l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO).
Quin és el primer problema de Catalunya? De llarg guanyen l'atur i la precarietat laboral. I el segon? Molt a prop del primer, el mal funcionament de l'economia. La resta de qüestions apareixen a 20 punts de distància (insatisfacció amb la política i el sistema de finançament català). Però quan es pregunta quin de tots els partits es considera que pot ajudar a resoldre els problemes més grans de Catalunya, un 47,6% dels enquestats contesta que cap. I un 19,7% diu que no ho sap. És evident que els ciutadans no confien gens ni mica en els actuals governants ni tampoc en els partits que són a l'oposició per treure'ls d'aquest atzucac econòmic.
En el context actual es dóna, fins a cert punt, una abdicació cridanera de la responsabilitat dels governants: la confessió que no es pot fer res més perquè la caixa està buida. En part, per l'herència rebuda, aquí i a Madrid; en part, per la sobirania forçosa de qui ens deixa els diners del rescat (ja sigui Brussel·les, ja sigui un fons per a les autonomies). I, en el cas de Catalunya, amb l'afegitó dels deutes pendents impagats de l'Estat i el dèficit fiscal que s'arrossega.
Si les protestes es convoquen amb l'ànim de revocar decisions i sempre topen amb un cert buit de poder, ¿fins a quin punt té sentit sortir al carrer a queixar-se més enllà de poder expressar el malestar i el clam per una defensa legítima dels drets que es retallen?
I això que, tot i que la crisi va començar el 2008, no queda clar que ja hàgim passat el pitjor tràngol de les economies endeutades del sud. La pressió insostenible de la prima de risc i l'interès que l'Estat ha de pagar per col·locar bons a 10 anys en relació amb el deute més fiable d'Europa, el d'Alemanya, obren molts interrogants sobre els límits del rescat bancari i la intervenció suau a què, de moment, es limita el nostre salvavides europeu.
[foto meva: plaça Urquinaona de Barcelona, manifestació del 19 de juliol del 2012]
Si Espanya acabés requerint una intervenció en tota regla (se suposa que no es pot pagar, perquè costaria més de 400.000 milions d'euros, i n'hi ha que l'han xifrada en 600.000 milions, sense tenir en compte l'efecte dòmino sobre Itàlia i l'eventual ruptura de l'euro), els plans d'ajust que hem vist fins ara es queden francament curts. Aquesta foto en moviment és una de les raons per les quals, quan hem preguntat a set sociòlegs, politòlegs i filòsofs si durant els pròxims mesos al carrer tendirem a veure energia mobilitzadora o apatia resignada, responen que tot depèn de fins a quin punt es deteriori el panorama econòmic i social. I també depèn de si s'agreuja l'actual sensació de buit de poder. No tenim una bola màgica. Qui sap si d'aquí un temps ens manarà un tecnòcrata.
SARA MORENO: "Vénen protestes espontànies i alguna quallarà"
No crec ni que siguem a les portes de cap revolució ni que ens instal·lem en una resignació total. El que sí que penso és que les formes de mobilització tradicionals cada cop funcionen menys: la gent és víctima de la crisi, i dijous van sortir al carrer ciutadans molt diversos, però pel mig hi ha l'agost, i les protestes decauran. Es pot plantejar una segona vaga general, però molts treballadors no es poden permetre perdre un dia de sou amb les pujades de preus i d'impostos, i això pot conduir a la resignació. Què pot passar? Jo crec sobretot que es produiran mobilitzacions espontànies, esporàdiques, puntuals, en sectors concrets, amb un gran protagonisme de les xarxes socials i que, de manera inesperada, una d'aquestes protestes pot acabar quallant, agafant massa crítica i arrossegant la resta. Ara costa d'imaginar però pot passar.
Una de les cares de la resignació és la desinformació. Molta gent ja no vol seguir l'actualitat, està farta de les notícies, li provoquen angoixa. I si no estàs informat, segur que et desmobilitzes.
JOSEP RAMONEDA: "La indignació creix però encara no s'ha trencat la crosta de la por"
La indignació està augmentant clarament, però segur que encara no s'ha trencat la crosta de la por. És clar que s'ha perdut del tot la confiança en qui governa, i que s'ha imposat la sensació que ningú no mana a la Moncloa. Fins ara, una part de la societat pensava que la cosa estava fatal però que "aquests potser ho arreglarien". Però és realment impossible de predir com reaccionarà la gent en els pròxims mesos, perquè els esdeveniments se succeeixen molt de pressa i tot es pot accelerar. La intervenció total d'Espanya ja és un escenari. Hi ha qui veu la sortida de l'euro a l'horitzó. Amb escenaris com aquests, és realment imprevisible la reacció de la gent, la por o la mobilització. Sí que sembla clar que el tipus de mobilització més convencional no té gaire futur.
DAVID MURILLO: "Som davant una mobilització de la desesperació"
La tensió social auguro que anirà en augment. Però el ciutadà que protesta és o anirà sent conscient que la seva mobilització difícilment aconseguirà alternatives. Som davant una mobilització de la desesperació. Ara ve una quarta retallada, però potser n'hi haurà una sisena o una setena. El gros de la població s'adona que no hi ha marge. Sigui Zapatero, Rajoy o Mas, tots diuen: no hi ha diners per pagar les nòmines i ens n'hauran de deixar. I cal fer el que ens demanin els creditors a canvi.
Hi ha uns quants professionals de la manifestació. I crec que les centrals sindicals són els que millor fan aquest paper: liderar la protesta, mobilitzar determinats col·lectius, defensar determinats interessos. És legítim que ho facin i és la missió que s'espera d'ells, però més aviat no aporten solucions.
SALVADOR CARDÚS: "És difícil de saber, no estem en l'escenari final"
És difícil saber què passarà perquè no estem encara en l'escenari final. Les retallades que s'aplicaran no són les definitives. La reacció dels ciutadans depèn en bona part de la gestió, de la resposta que donen els governants. Quan el governant lidera i s'explica, la gent el pot mirar d'entendre. En el cas d'Espanya, qui se suposa que ha de liderar ha desaparegut: o no hi és o confessa que ja no governa ell. Diu que ha de fer el que li manen fora, encara que no li agradi. Compta amb això. A Grècia la gent va sortir a cremar contenidors perquè percebia un buit de poder.
Tenim molts números perquè Espanya pateixi una intervenció total. No sabem si Mariano Rajoy continuarà governant.
JOSEP MARIA TERRICABRAS: "Primer veurem crispació i després vindrà la desolació"
La gent que surt al carrer no està resignada. Pot sentir-se desesperada, o bé protestar per solidaritat amb altres persones que són víctimes de les retallades, però en cap cas baixa al carrer per resignació. Fa de mal dir què faran els ciutadans a partir d'ara, però penso que en una primera etapa veurem protestes notables, crispació i confrontació. En canvi, a mesura que vagi passant el temps, els ciutadans s'adonaran que no aconseguiran gaires coses per fer mobilitzats al carrer i perdran l'energia de sortir als carrers, poden caure víctimes de la desolació. La veritat és que, per molt que es protesti, si es posen d'acord els polítics i els banquers, no hi ha gaires possibilitats de canviar les coses.
El govern espanyol i el català fan veure que les decisions les prenen perquè ho mana Brussel·les. Com si la política econòmica la decidís Nostre Senyor. I no se'n poden rentar les mans. Però volen que els comprem l'argument que "hi estan obligats". És cert que han de demanar diners i que els posen condicions a canvi, però poden plantar-se, no cal que apliquin tan de pressa les polítiques d'austeritat. També podrien tancar l'exèrcit, o deixar la casa reial amb la meitat de fons i obrir més escoles. En qualsevol cas, Mariano Rajoy ja no està legitimat a les urnes, vist el programa que va presentar i el que aplica.
[foto meva: passeig de Gràcia de Barcelona, manifestació del 29 de març del 2012]
Bona part de l'opinió pública creu que els partits polítics actuals, els que governen i els que són a l'oposició, no ens trauran de la crisi, segons l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO). D'aquestes respostes (un 13,6% creu que ho pot fer CiU; un 4,4%, el PSC; un 3,4%, ERC; un 3,3%, ICV; un 2%, el PPC; un 0,5%, SI, i un 0,3%, Ciutadans) se'n desprèn la sensació predominant que ningú no pot fer res. Les protestes es plantegen per mirar de revocar mesures. Ara es fa més difícil.
La conflictivitat s'incrementarà al setembre perquè la situació haurà empitjorat. Però la qüestió és que no som davant un problema conjuntural. Hi és per quedar-se. Som davant un canvi general d'època. No es tracta de reduir la despesa durant un període de temps de vaques magres, sinó de repensar-ho tot. La resignació no serveix perquè s'ha de menjar, i sortir a protestar és reconèixer que el sistema polític encara pot canviar les coses. A la llarga, la gent s'adonarà d'aquest canvi més profund -encara no és el cas, la idea no ha quallat- els ciutadans augmentaran la seva capacitat de buscar i trobar sortides informals, individuals. O tens prou recursos per subsistir, o caldrà organitzar-se.
CRISTINA SÁNCHEZ MIRET: "La gent no està resignada, però sí desesperada"
És un moment social estrany. No sé què farà la gent. Si ens fixem en el cas de Grècia, s'hi va viure una gran efervescència de protestes, però després la gent ha tornat a casa, o necessita menjar. O qui sap si les protestes revifen però la premsa d'aquí ja no ho reflecteix. En tot cas, no hem arribat al mateix punt àlgid dels grecs. Però no crec que la gent estigui resignada. Sí que està desesperada.
Les mesures d'ajust són molt greus, però el que penso que fa més mal, més enllà de les retallades, és la constatació dels ciutadans que els qui governen no saben el que estan fent, no sembla importar-los el que passi a la gent, actuen com si el que els importés fos només salvaguardar les grans empreses, els bancs, les fortunes. El govern no transmet la idea que treballa pels ciutadans, i això fa sortir al carrer.
17 de jul. 2012
Manifest de la Universitat de Saragossa: "El catalán pervive en Aragón"
"El catalán pervive en Aragón
Los profesores del área de Filología Catalana de la Universidad de
Zaragoza, María Rosa Fort, Javier Giralt, María Teresa Moret, ante la
presentación pública del Anteproyecto de Ley de uso, protección y
promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón y la
preocupación por su futura aplicación, manifiestan que:
1. La comunidad científica reconoce el catalán como lengua hablada en la
Franja de Aragón (que abarca zonas de las comarcas de La Ribagorza, La
Litera, Bajo Cinca, Bajo Aragón-Caspe, Matarraña y Bajo Aragón), la misma
que se utiliza en el Principado de Andorra, en Cataluña, en la Comunidad
Valenciana, en las Islas Baleares, en el Carxe, en Alguer (Italia) y en el
Rosellón (Francia).
2. El catalán forma parte del patrimonio lingüístico y cultural de la
Comunidad Autónoma de Aragón.
3. Las investigaciones que se han realizado hasta ahora en la Universidad
de Zaragoza sobre el catalán en Aragón, ratifican que en la Franja de
Aragón se habló y se habla catalán.
4. Es ilógico pretender legislar sobre una lengua sin nombre, que se
presenta en el Anteproyecto de Ley con el circunloquio “lengua aragonesa
hablada en el área oriental de la Comunidad Autónoma”.
5. Lamentan profundamente que el Gobierno de Aragón no dé crédito alguno
al trabajo serio y riguroso desarrollado por los profesores del área de
Filología Catalana de la Universidad de Zaragoza, quienes, además, siempre
han colaborado y asesorado en materia lingüística a las instituciones
autonómicas, comarcales y locales que así se lo han requerido.
6. Con esta nueva ley, el catalán carece del reconocimiento mínimamente
exigible para su protección, promoción y difusión, y que su enseñanza es
la única medida inmediata para asegurar su normalización.
Zaragoza, 26 de junio de 2012"
Un altre manifest, de defensa de les llengües minoritàries d'Aragó, aquí. Hi podeu donar suport, si voleu.
Los profesores del área de Filología Catalana de la Universidad de
Zaragoza, María Rosa Fort, Javier Giralt, María Teresa Moret, ante la
presentación pública del Anteproyecto de Ley de uso, protección y
promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón y la
preocupación por su futura aplicación, manifiestan que:
1. La comunidad científica reconoce el catalán como lengua hablada en la
Franja de Aragón (que abarca zonas de las comarcas de La Ribagorza, La
Litera, Bajo Cinca, Bajo Aragón-Caspe, Matarraña y Bajo Aragón), la misma
que se utiliza en el Principado de Andorra, en Cataluña, en la Comunidad
Valenciana, en las Islas Baleares, en el Carxe, en Alguer (Italia) y en el
Rosellón (Francia).
2. El catalán forma parte del patrimonio lingüístico y cultural de la
Comunidad Autónoma de Aragón.
3. Las investigaciones que se han realizado hasta ahora en la Universidad
de Zaragoza sobre el catalán en Aragón, ratifican que en la Franja de
Aragón se habló y se habla catalán.
4. Es ilógico pretender legislar sobre una lengua sin nombre, que se
presenta en el Anteproyecto de Ley con el circunloquio “lengua aragonesa
hablada en el área oriental de la Comunidad Autónoma”.
5. Lamentan profundamente que el Gobierno de Aragón no dé crédito alguno
al trabajo serio y riguroso desarrollado por los profesores del área de
Filología Catalana de la Universidad de Zaragoza, quienes, además, siempre
han colaborado y asesorado en materia lingüística a las instituciones
autonómicas, comarcales y locales que así se lo han requerido.
6. Con esta nueva ley, el catalán carece del reconocimiento mínimamente
exigible para su protección, promoción y difusión, y que su enseñanza es
la única medida inmediata para asegurar su normalización.
Zaragoza, 26 de junio de 2012"
Un altre manifest, de defensa de les llengües minoritàries d'Aragó, aquí. Hi podeu donar suport, si voleu.
Literatura de viatges
I si voleu consells sobre fotografia de viatges, aquí. Ja tenim el paquet sencer!
15 de jul. 2012
Cims mítics (2): el Pedraforca se'm resisteix
Anant cap a Gósol, aquesta muntanya fascinant ja estava tapada pels núvols del matí.
Sortida des de Gósol, fent la volta al massís per l'esquerra. Núvols amenaçadors.
El roc de Setfonts.
El vessant sud del Cadí, a la nostra esquerra.
Sembla que els pollegons s'hagin amagat, però no: a poc a poc, van traient el nas.
Els núvols s'anaven acostant...
...i el Verdet, quan hi vam arribar, estava cobert per una boira ben espessa. Tornem enrere.
I un cop a Gósol una altra vegada, es veia ben clar el tram final del camí de pujada que havíem fet, fins al peu del Pollegó Superior, el de l'esquerra de la foto.
Segon cim mític encara pendent, doncs. Però hi tornarem!
(El primer cim mític, aquí.)
Sortida des de Gósol, fent la volta al massís per l'esquerra. Núvols amenaçadors.
El roc de Setfonts.
El vessant sud del Cadí, a la nostra esquerra.
Sembla que els pollegons s'hagin amagat, però no: a poc a poc, van traient el nas.
Els núvols s'anaven acostant...
...i el Verdet, quan hi vam arribar, estava cobert per una boira ben espessa. Tornem enrere.
I un cop a Gósol una altra vegada, es veia ben clar el tram final del camí de pujada que havíem fet, fins al peu del Pollegó Superior, el de l'esquerra de la foto.
Segon cim mític encara pendent, doncs. Però hi tornarem!
(El primer cim mític, aquí.)
Capdevila i Alzamora, avui
L'extraterrestre que volia ser autònom
CARLES CAPDEVILA | Ara, 15/07/2012
L'extraterrestre aterra, camufla la nau i es treu el carnet del Bicing, disposat a refer la seva vida. Ve a reinventar-se, que es diu ara, perquè la crisi és una oportunitat i bla bla bla. Sap que aquí es parla de suport als emprenedors i vol fer-se autònom i engegar un projecte cultural. Digital, que és el futur, perquè les noves tecnologies bla bla bla. El processador que té inserit a l'orella li calcula la nova retenció de l'IRPF (21%), el nou IVA cultural (21%) i li suggereix directament que munti alguna cosa il·legal, que aquí la pirateria ja es portava abans que s'incrementessin tant els preus. I en negre, que també era tanta moda ja abans del nou IVA mortal. L'extraterrestre tem que el processador tingui un problema de bateries i desbarri, però l'aparell l'informa que on ha aterrat no hi ha crèdit als bancs per a les empreses, es desnonen persones, s'han retirat ajuts a tallers ocupacionals per inserir discapacitats. Però que cal ser optimista i hi ha un espai per a l'esperança, un marge de maniobra, hi ha escletxes. S'han indultat polítics i banquers i s'ha fet una amnistia fiscal als que no pagaven impostos (mentre s'apujaven als que els havien pagat). I el mateix dia que s'amenaça de mort la indústria cultural, es regulen molts edificis construïts a la costa il·legalment. L'extraterrestre que volia ser emprenedor cultural té clar què emprendrà: el vol de tornada.
Amb gust de maduixa o de menta
SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 15/07/2012
El ministre Montoro, que per la seva eloqüència i simpatia naturals du camí de convertir-se en la Maleni Álvarez del govern del PP, va aconseguir excitar l'humor negre del personal en explicar que s'havia apujat l'IVA "dels serveis funeraris i altres espectacles". En principi volem pensar que el ministre va patir un lapsus, però no es pot descartar, tenint en compte la sòrdida visió del món que palesen els membres de l'executiu de Don Mariano, que la mort llisa i pelada no sigui per a ells un espectacle de molta xerinola. I un funeral, una cosa amb més trempera que un film de Conrad Son. Ho dic per l'energia i l'entusiasme obscens que van mostrar els seus parlamentaris en aplaudir cadascun dels lladronicis contra la ciutadania que va recitar dimecres Don Mariano al Congrés (amb aquell aire com de nen una mica entabanat recitant la poesia de Reis), culminant la festa amb el " Que se jodan! "de la criatura dolcíssima anomenada Andrea Fabra. Era talment com si fossin als toros, que per cert no sé si també els han apujat l'IVA: després de totes les intoxicacions que vam haver d'engolir amb motiu de la prohibició de les corrides a Catalunya, ja seria gros que ara la Maestranza o Las Ventas haguessin de tancar per falta de públic.
Parlant de corrides, l'IVA que tampoc no sé si ha pujat és el dels preservatius: ho haurem de demanar a la senyora Fátima Báñez, ministra de Treball, que ahir va descriure les mesures del seu govern com a "dures, però fetes amb sensibilitat". Un anunci de Durex no ho hauria expressat millor. Una cosa queda clara, i és que els 65.000 milions que Rajoy pensa estalviar a força d'aplicar-nos el garrot vil fiscal aniran en gran part al pou sense fons de Bankia.
Una altra cosa prou clara és que si el PP fos un partit normal, la tal Andrea Fabra seria cessada o obligada a dimitir per la seva inadmissible grolleria, i els ministres Montoro i Báñez, seriosament reconvinguts pel mateix president, per la seva frivolitat (en el cas d'ella) i per una actitud de fatxenderia i prepotència (en el d'ell) que lliguen amb el rigor que requereix la situació actual com un santcrist amb unes pistoles. I que si Espanya fos un país normal, el que hauria fet Don Mariano després de recitar el seu mantra de calamitats financeres hauria estat dimitir del càrrec i convocar eleccions, per impossibilitat d'aplicar el programa electoral pel qual se suposa que va obtenir el suport de la majoria dels votants. I per haver-los mentit, perquè és obvi que tant ell com els dirigents del seu partit eren conscients del panorama que els esperava, i que l'únic que van fer va ser presentar-se als comicis amb un programa ocult que només han aconseguit mantenir amagat durant mig any escàs.
Però, com va escriure Eduardo Marquina, "España y yo somos así , señora ". I no hi haurà dimissions, ni cessament, ni reconvencions. Només sensibilitat i duresa a cabassos, repartides gens equitativament. Sensibilitat, sí, però sense vaselina.
CARLES CAPDEVILA | Ara, 15/07/2012
Amb gust de maduixa o de menta
SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 15/07/2012
Parlant de corrides, l'IVA que tampoc no sé si ha pujat és el dels preservatius: ho haurem de demanar a la senyora Fátima Báñez, ministra de Treball, que ahir va descriure les mesures del seu govern com a "dures, però fetes amb sensibilitat". Un anunci de Durex no ho hauria expressat millor. Una cosa queda clara, i és que els 65.000 milions que Rajoy pensa estalviar a força d'aplicar-nos el garrot vil fiscal aniran en gran part al pou sense fons de Bankia.
Una altra cosa prou clara és que si el PP fos un partit normal, la tal Andrea Fabra seria cessada o obligada a dimitir per la seva inadmissible grolleria, i els ministres Montoro i Báñez, seriosament reconvinguts pel mateix president, per la seva frivolitat (en el cas d'ella) i per una actitud de fatxenderia i prepotència (en el d'ell) que lliguen amb el rigor que requereix la situació actual com un santcrist amb unes pistoles. I que si Espanya fos un país normal, el que hauria fet Don Mariano després de recitar el seu mantra de calamitats financeres hauria estat dimitir del càrrec i convocar eleccions, per impossibilitat d'aplicar el programa electoral pel qual se suposa que va obtenir el suport de la majoria dels votants. I per haver-los mentit, perquè és obvi que tant ell com els dirigents del seu partit eren conscients del panorama que els esperava, i que l'únic que van fer va ser presentar-se als comicis amb un programa ocult que només han aconseguit mantenir amagat durant mig any escàs.
Però, com va escriure Eduardo Marquina, "España y yo somos así , señora ". I no hi haurà dimissions, ni cessament, ni reconvencions. Només sensibilitat i duresa a cabassos, repartides gens equitativament. Sensibilitat, sí, però sense vaselina.
9 de jul. 2012
àvies
Dedicat a la meva àvia i a la meva mare (que a més de ser una mare fantàstica és una àvia fantàstica).
(De la pàgina de Facebook "Originalmente Creativo".)
(De la pàgina de Facebook "Originalmente Creativo".)
8 de jul. 2012
cims mítics (1): el Puigmal
Després d'haver-ho volgut fer unes quantes vegades, i sempre sortia un impediment o altre, finalment ahir ho vaig aconseguir: fer el Puigmal (2.910 m), un "cim de vaques", en opinió de diversos experts. Però un "cim de vaques" emblemàtic, d'aquells que n'has sentit a parlar des de joveneta. Tothom que fa muntanya ha fet el Puigmal. I molts, més d'una vegada.
I com es pot intuir en alguna foto, el "cim de vaques" no estava pas sol, ahir. És el que té ser emblemàtic...
(La ruta: Fontalba-Puigmal-Núria-Fontalba.)
La pujada
Aquí el tenim! Bé, ben bé aquí no, que el cim del Puigmal sempre s'amaga: la creu només es veu quan ja la tens quasi als morros. Però el camí sí que es veu bé, a l'esquerra, ¿eh?
Ara sí!
El cim
La baixada
L'embut: l'aigua que baixa del torrent es fica dins la terra i desapareix (i torna a aparèixer a la vall del costat, ja ben a prop de Núria).
I just aquí sota, Núria.
(El segon cim mític se'm resisteix, però tot arribarà...)
I com es pot intuir en alguna foto, el "cim de vaques" no estava pas sol, ahir. És el que té ser emblemàtic...
(La ruta: Fontalba-Puigmal-Núria-Fontalba.)
La pujada
Aquí el tenim! Bé, ben bé aquí no, que el cim del Puigmal sempre s'amaga: la creu només es veu quan ja la tens quasi als morros. Però el camí sí que es veu bé, a l'esquerra, ¿eh?
Ara sí!
El cim
La baixada
L'embut: l'aigua que baixa del torrent es fica dins la terra i desapareix (i torna a aparèixer a la vall del costat, ja ben a prop de Núria).
I just aquí sota, Núria.
(El segon cim mític se'm resisteix, però tot arribarà...)
1 de jul. 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)