Àvia Neus

ALBERT OM | Ara, 23/06/2012

Estimada Neus, em fa feliç pensar que mentre la majoria de nazis ja són morts, vostè juga cada tarda a dòmino als Guiamets, el poble del Priorat on va néixer fa 97 anys. És l'única supervivent catalana del camp d'extermini de Ravensbrück. L'últim testimoni d'aquella misèria humana.

A vegades ens adonem tard que hauríem hagut d'escoltar els nostres avis. Quan els teníem a prop ens feia mandra sentir altra vegada les mateixes batalletes de la guerra i ara que ja no hi són voldríem recuperar la seva memòria. Per això m'ha emocionat tant conèixer-la, Neus, perquè és la nostra àvia viva. L'he vist a l'últim tram de la seva vida al geriàtric dels Guiamets, la calidesa amb què la tracten les treballadores, la il·lusió que li fa rebre visites, la felicitat d'obrir cada matí les cartes que li envien. I la cara de presumida que se li posa quan regira la bossa dels collarets i en tria un de tailandès que li va regalar la seva filla.

Després de tants anys d'exili, fa pocs mesos que ha tornat al seu poble com l'ocell torna al niu a morir. I, precisament, morir de vella -espero que d'aquí molts anys- serà la seva gran victòria moral davant dels nazis que la van tenir 15 mesos als camps d'extermini. Cada nit suportava l'insomni d'aquell barracó sòrdid repetint-se la mateixa promesa: "Sortiré viva i ho explicaré". I a això dedica encara la seva vida. No per cap afany tardà de protagonisme, sinó per donar veu a les que no en tenen. A les 92.000 dones que van morir a Ravensbrück, en aquella xemeneia que del primer dia a l'últim vostè va veure com no parava mai de treure fum.

Encara ara, cada nit abans d'anar a dormir s'ha de prendre una pastilla. Els nazis li van robar la son. Però poca cosa més. No li van poder prendre la capacitat d'estimar, de tornar-se a enamorar ni de tenir fills. Tampoc no l'han pogut fer callar. La memòria és revolucionària. Per això, molta gent respirarà tranquil·la el dia que ja no quedi cap testimoni de l'horror. Per això mateix, tenim el deure moral d'escoltar-la, àvia Neus. N'hi ha d'altres que haurien volgut parlar i no van poder.

Gràcies a la seva lluita i a la de tantes altres persones, la nostra generació ha viscut en un règim de llibertats impensable fa només seixanta anys. Ara ens toca a nosaltres treballar per deixar un món una mica millor als que vindran darrere nostre. La roda continuarà girant.

M'ha quedat gravada la seva habitació. El Gernika de Picasso i una foto seva amb el vestit de ratlles número 50.446. A la tauleta, Un cel de plom (Amsterdam), la història de la seva vida novel·lada de forma magistral per Carme Martí. Records a la gent dels Guiamets i fins ben aviat, Neus.