La llibertat no és cap collonada
SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 29/05/2012
Doncs ja ho tenim: després de tant d'estira-i-arronsa, després de tant de tomba i gira, resulta que el percentatge de pares que han escollit el castellà com a llengua d'escolarització dels seus fills a les Balears es mou entre el 10% i el 15%. Això vol dir que a la resta ja els està bé el sistema actual, amb el català com a llengua vehicular de l'ensenyament, amb un mínim del 50% de les hores lectives en l'idioma de Ramon Llull i de Rafel Nadal, segons la legislació vigent fins a l'entrada en tromba del govern del rumbós José Ramón Bauzá i els seus boys . Un d'ells, el melancòlic conseller d'Educació, Cultura i Farbalans, Rafel M. Bosch, va sortir fa uns dies a explicar-ho en roda de premsa, amb una voluntat evident de posar-se la bena abans de la ferida.
I és que un 10% o un 15% de demanda és molt poqueta cosa, per a un govern que ha fet d'aquesta absurditat el seu cavall de batalla i que, quan se li plantegen discrepàncies, exhibeix la seva majoria absoluta de fa un any com si fos l'as de bastos. Una majoria absoluta no es fa amb un 10% ni amb un 15%, em sembla. Potser per això, el conseller Bosch es va limitar a dir que no es donarien casos d'aules formades només per quatre o cinc alumnes, cosa d'altra banda inevitable si han d'aplicar amb propietat el seu model de separació per idioma matern dels alumnes.
El problema es veia a venir de lluny i ara ja el tenen a les mans, en forma de moniato calent: ¿com pensa el govern Bauzá atendre aquesta demanda del 10% o el 15% que ells mateixos han forçat a emergir? Si no creen als centres públics aquestes aules de només quatre o cinc alumnes serà impossible oferir-los l'ensenyament monolingüe en castellà, i aleshores els pares que l'han triat (votants, al cap i a la fi) se sentiran inevitablement decebuts i enganyats. L'electorat ja les té, aquestes bromes. ¿I com es poden segregar aules només per a quatre o cinc alumnes, en un sistema escolar retallat fins a les genives i amb una comunitat educativa emprenyada després de tot un any d'ingerències, intromissions i mala vida promoguda sistemàticament per la conselleria del ram? A nosaltres no se'ns acudeix cap manera potable de fer lligar aquest allioli, però això no té cap importància: el que és rellevant és que els que se l'han inventat tampoc no tenen ni idea de com fer-ho. Un exemple més de la tasca de govern d'un executiu seriós i valent (Bauzá dixit ) que fa el que s'ha de fer (ídem).
Per tot això, al conseller Bosch només se li va acudir felicitar-se per haver procurat "la llibertat" dels pares. Deu ser el concepte de llibertat que ha mostrat ell mateix en enviar treballadors de la seva conselleria a requisar els llaços en favor de la llengua que alumnes i professors pengen als centres com a senyal de protesta de les seves irrisòries polítiques. La llibertat, com sens dubte sap el senyor Bosch -que abans de conseller va ser pedagog-, no es pot confondre mai amb un resultat electoral. I encara menys amb les collonades d'un gabinet d'obcecats.
El pitjor de Bankia no són els diners
CARLES CAPDEVILA | Ara, 29/05/2012
El pitjor de Bankia no és com van caure ahir les seves accions, que ara a més a més són nostres. El pitjor de Bankia no és que ha fet perdre encara més crèdit d'Espanya als mercats i a la premsa més influent del món. El pitjor de Bankia no són els 23.000 milions que hi enterrarem, ni els que vindran. El pitjor de Bankia no és que confirma que una politització desvergonyida pot portar a forats escandalosos. El pitjor de Bankia no és saber que encara estan guanyant temps esperant un miracle, i com que no arribarà caldrà abocar-hi més diners.
El pitjor del forat econòmic, ètic, estètic, legal i polític de Bankia, amb diferència, és que forada la nostra moral. Dispara la pitjor de les primes de risc, el risc que no ens creguem res, el risc que no ens doni la gana d'assumir més responsabilitats individuals, el risc de sentir-nos estafats, el risc que els que han tancat el negoci només per falta d'un crèdit pont se sentin directament robats, el risc que s'acabi per sempre la paciència amb les mesures que caldrà anar prenent. I això seria el més terrible, perquè només ens en sortirem si creiem en alguna cosa, i per fer esforços cal saber cap on anem i cal tenir la certesa que qui se'n rigui ho pagarà car, que és exactament el contrari del que està passant. Ara no paguen els desastres, sinó que els paguem la festa indecent.
