12 de nov. 2011

bellesa i emoció en estat pur

Els que em coneixen una mica saben que els meus gustos musicals són més aviat limitats: sempre escolto, més o menys, la mateixa música, i no és fàcil que les novetats m'enganxin.

Els que segueixen una mica aquest blog saben que no hi escric gaire. Hi penjo fotos meves, això sí, però els textos no acostumen a ser meus, sinó més aviat articles d'altra gent que em ve de gust difondre.

Però resulta que ahir vaig anar al concert que la Sílvia Pérez Cruz va fer al Teatre Coliseum de Barcelona.

Jo no m'havia emocionat mai en un concert com em vaig emocionar ahir. Era l'emoció que provoca percebre pels sentits la bellesa absoluta. Veu i música. So i gest. Sobrietat. Impostació zero. Zero. Encara ara, pensant-hi, sento aquella sensació de benestar que provoca experimentar la bellesa en estat pur. Calfreds, ahir i ara.

No és el mateix, però per a qui se'n vulgui fer una idea aquí teniu alguna de les cançons que va cantar ahir, en altres versions que he trobat al Youtube.

"Menuda", de Joan Manuel Serrat.

"Pare meu". Lletra de la Maria Cabrera (Marieta!).

"Veinte años". Aquí, amb el seu pare, que es va morir fa un any. El concert d'ahir li retia homenatge.

"He mirat aquesta terra". Poema de Salvador Espriu i música de Raimon. Poema molt bonic, tot serenor i emoció. La cançó de Raimon, preciosa, i aquesta versió també. Amb Toti Soler. Ahir també.

I per acabar, la meva preferida: "Vestida de nit", en la versió més bonica que he trobat a internet. Una havanera composta pels seus pares. Música sublim i una lletra que transmet una serenor i una placidesa infinites. Fixeu-vos-hi, en la lletra. Vers a vers. I en la força de la interpretació. Com dèiem ahir, la Sílvia canta amb tot el cos.

Bellesa i emoció en estat pur. Jo no ho sé explicar millor.

5 comentaris:

  1. Sí, tota ella és poesia. Només de veure-la ja te n'adones i quan es posa a cantar fins i tot te pot canviar s'humor. Després de llegir-te, encara me sap més greu no haver anat al concert.

    ResponSuprimeix
  2. Jo també fa temps que segueixo la Sílvia, i és impressionant. Per sort, ara treurà un disc, que ja era hora!

    ResponSuprimeix
  3. És extraordinària! L'anirem a veure al Liceu?

    http://habacompo.blogspot.com/2009/12/lletra-de-lhavanera-vestida-de-nit.html

    (en aquest enllaç canta "Vestida de nit" acompanyada a la guitarra, si no m'equivoco, pel seu pare, Càstor Pérez, mort ara fa una any)

    ResponSuprimeix
  4. És realment molt bonica, tota ella: Sílvia i veu. I un apunt a tall personal: no conec gaire artistam catalanesc, jo, però, del poc que conec, mai no havia topat amb ningú tan humil i discret com ella. Que no és del que tu parles a l'entrada, Neus, ni li treu o li suma mèrit artístic, però sí mèrit personal. I fa que la mirem encara amb més bons ulls, oi?
    I moltes gràcies pel comentari, ostres!

    ResponSuprimeix
  5. No sé si això que dius de la humilitat i la discreció té a veure amb allò de la "impostació zero" que deia jo. No necessàriament, però no sé per què jo diria que en aquest cas sí.

    I sí, tot plegat fa que la mirem amb molt bons ulls. És una mena de bàlsam...

    ResponSuprimeix