Aquesta tarda volia anar al cinema a veure También la lluvia, d'Icíar Bollaín, que he vist en alguna banda que està bé. Hi volia anar amb una amiga o amb l'Anna, però al final cap de les dues podia venir i m'ha fet mandra sortir. He treballat una estona (maleïts currículums!), i després he fet la massa d'un Bier Brot. Ara és a la nevera, fent la segona fermentació, i demà al matí l'enfornaré. Tinc gana i no és hora ni de berenar ni de sopar. Torno a treballar. I ara m'acabaré de pensar si faig un berenar tardà o un sopar matiner. Em sembla que soparé, que ja són dos quarts de nou...
15 de gen. 2011
dissabte a la tarda
Aquesta tarda volia anar al cinema a veure También la lluvia, d'Icíar Bollaín, que he vist en alguna banda que està bé. Hi volia anar amb una amiga o amb l'Anna, però al final cap de les dues podia venir i m'ha fet mandra sortir. He treballat una estona (maleïts currículums!), i després he fet la massa d'un Bier Brot. Ara és a la nevera, fent la segona fermentació, i demà al matí l'enfornaré. Tinc gana i no és hora ni de berenar ni de sopar. Torno a treballar. I ara m'acabaré de pensar si faig un berenar tardà o un sopar matiner. Em sembla que soparé, que ja són dos quarts de nou...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Aquest got em sona... On va ser? En aquella botiga que feia cantonada amb Spuistraat?
ResponEliminaTardes de bloc.......
Jo crec que el formatge el va inventar algú un dissabte a les set de la tarda. I les galetes salades, i els tallets de pernil, i les olives arbequines, i...
ResponEliminaJa pot ser, ja, Marc! Uns invents fantàstics, per cert.
ResponEliminaNúria, era un altre got. Aquest és de l'estada a Ginebra (es veu que allà on vaig a fer estades hi haig de comprar un got...). Tots dos són molt bonics, però. Ja miraré de fotografiar-lo un dia, també, el d'Amsterdam, i el posaré al blog, també.
ResponEliminaAquests són invents del desig de menjar, de la ganeta, diríem. Però també hi ha invents com el de la següent anècdota, que ara no recordo d'on l'he tret:
ResponEliminaDiu que un "señorito" tot elegant es passejava pel barri més pobre de Sevilla i es va trobar un nen molt petit que venia molinets de paper fets amb una canya i paper de diari. L'home, tot encuriosit, li diu al nen: "Oye, niño, ¿quién hace estos molinos tan curiosos?" I el nen li respon: "El hambre, señorito, el hambre..."