ARA: primera lectura

Són dos quarts de deu del matí i, amb l'esmorzar i el diari a taula, em disposo a estrenar l'Ara. En aquest text hi aniré apuntant, en forma de nota curta, el que se'm vagi acudint, tant de fons com de forma. La idea és que en surti una primera impressió, i a més bastant espontània, sense elaborar. Res més.

• La foto de portada està molt bé, i el resum de la carta al futur president (aquí es veu l'encert de sortir avui) està bé, però la paraula meritocràcia em fa un no sé què. Potser només passa que és lletja...

• Entro al web, a internet. Aix!: una preposició a, un triar i un possessiu que no m'agraden...

"28-N Obren els col·legis electorals per triar al Parlament de la 9a legislatura de la democràcia restaurada"

"La nostra primera portada"

El possessiu sobre la portada, al titular jo no l'hi hauria posat. En el vídeo hi va bé, en canvi. Al final de l'editorial de l'edició en paper n'hi ha un altre, "entendre el nostre món": el trobo bé, no diríem el mateix, sense.

• No entenc l'acudit de la p. 3.

• No entenc les firmes de l'IU Forn i el Jordi Galceran (p. 4): ¿qui firma què?

• Les claus d'avui, la número 7, també a la p. 4: ordre a l'anglesa, en el titular.

• P. 6, "les seves fràgils barques" em grinyola. Ja ho veig, estic sensible als possessius.

• P. 6, "a la xarxa". Una pregunta: ¿només una dona diu coses interessants, al Twitter aquest? No m'ho puc creure!

• Falteta a l'anunci de l'Ajuntament. Aix!


• M'ha agradat, la carta al president. I la resta de les p. 10-13 també. Aniran bé per fer comparacions, aquest vespre.

• Graciela Noguera, aquesta nena preciosa: les contradiccions lingüístiques del país. Moisès Broggi: m'agrada, el text. (Aquí els teniu, a la dreta.)

• M'agraden els termòmetres, tot i que he trigat a veure la clau dels colors, a l'extrem dret.

• El text de l'Empar Moliner està bé. Contra els tòpics linguisticoperiodístics (parauleta lletja, també).

• Són les 10.22 h. Torno al web. La pregunta electoral, ho sento, tòpica i simplista (¿no es podrien puntuar, en lloc d'haver de triar?). Continuem amb "triar" la composició del Parlament.

• L'Albert Om quasi sempre m'agrada. Aquí, p. 14, també. Curiós: llegeixo per segon cop en pocs minuts això del peix venut (p. 13, TV3), que tampoc és que sigui una frase feta tan tan corrent. També he llegit mitja dotzena de vegades "jugar-s'hi molt", a les pàgines anteriors.

• Encara al text de l'Albert Om: "d'aquí quatre anys", "d'aquí un temps". Emoció: Joan, aquí ens tens! (També més endavant.)

• Final de l'Albert Om: les meves dèries amb la puntuació. Un "per això" amb coma i una altre sense. El primer havia d'anar sense, també, diria... (Ei, que no és una crítica, que ja sé com es treballa, als diaris, i que segur que la meva apreciació és discutible. És només la meva dèria amb la puntuació.)

• Caram, la BMW, anunci a mida! També la Volkswagen, Flaix FM, BTV, Catalunya Ràdio - TVC...

• Més dèries: p. 16. La tipografia per indicar focalitzacions: la negreta de les xifres del cost de la campanya.

• Em trobo el Bru Rovira i les seves carreteres secundàries a la p. 34: bona notícia, trobar-me-l'hi. I crònica canyera, per començar. (Ara esclar, Joan.)

• L'article de l'Antoni Bassas sobre els Estats Units. Massa idíl·lic. Diu que allà s'ensenya a "pensar amb claredat". Em vénen de seguida al cap els creacionistes, ves per on. Ja ho diuen, que els Estats Units són molt heterogenis, però llavors alerta a generalitzar!

• De moment em salto les p. 50 i 51 (Cardús, Ramoneda i Atxaga). Ara miraré d'anar passant fins al final i després tornaré, amb calma i tranquil·litat: aquí hi ha teca. [...] Ara ja hi he tornat, a quarts de dues. Dels tres, el que més m'ha agradat és el text de Josep Ramoneda. ¿Per què? Doncs perquè fa distincions interessants, perquè també parla de mi --per dir-ho d'alguna manera--, del que faig i del que sento davant del que passa. Perquè m'interpel·la i em fa pensar en l'actitud que prenc de la vida... ¿Què més vull?

• Tast de català de l'Albert Pla. Rodó, aquest primer tast! Ara (un ara diferent), no sé si els agradarà, això que digui que un diari independent és un oxímoron...

• Una altra de les meves dèries. Aquesta, petiteta. Text de l'Isma Prados, p. 68: "ens n'allunya". L'opció normal, "ens en allunya" és normativa (Fabra 1918/1933: § 53).

• ¿Qui deu ser, el senyor Ventura dels "Mots encreuats"? I tenim sudoku, però no ens diuen el grau de dificultat. Homeeeee...

• Hi ha moltes frases fetes, en els articles que estic llegint. No moltes en cada text --això enfarfegaria--, sinó una aquí una altra allà. Tinc la sensació que estic llegint textos amb un estil propi, gens pla. Cadascú el seu, esclar. M'agrada.

• Em pregunto pel criteri aplicat en el diari a les preguntes. Hi he vist algun signe d'interrogació inicial, però no acabo de veure quin criteri s'hi ha aplicat: ni és sistemàtic, ni és allò de la pregunta que ocupa més d'una línia o que és molt llarga... Ben mirat, només n'he vist un, o sigui que segurament no vol dir res i el criteri és no posar-n'hi.




















Acabo aquesta primera lectura al migdia, a l'hora de dinar. Si la feina prevista per a la tarda em deixa, hi tornaré més tard.

¿Impressió global del diari Ara aquest primer dia? Fa molt bona pinta i l'he llegit molt a gust. Espero que em continuï agradant i que pugui ser el diari que vull es trobin els meus fills per casa a partir d'ara, que això últimament era molt difícil.

Estem d'enhorabona!

diumenge a Rajadell (Bages)

Arribant a Can Viladés.



L'esglesiola de Sant Amanç, allà mateix, amb la campana recuperada fa uns anys...






...i els safarejos que hi ha al darrere.






Tardor.





¿Qui deu ser, aquesta noia?


-
Viatge de tornada...

les absències i la presència d'en Joan

Divendres al matí, a primera hora, just l'endemà d'haver-lo acomiadat a casa seva, al Paranimf de la Universitat de Barcelona, jo feia una classe de sintaxi. Parlàvem de l'ordre dels elements en el discurs i en l'oració, i com no podia ser d'una altra manera, el nom de Joan Solà sortia contínuament. De seguida em vaig adonar que no sabia parlar d'ell en passat. I després, pensant-hi pensant-hi, cada vegada m'ha anat semblant més clar que no en vull aprendre.


La xarxa, aquests dies, s'ha omplert de notícies, articles, entrades en blogs i textos de tota mena (hi ha un cert risc de circularitat, però què hi farem: moltes gràcies, Víctor Pàmies!), escrits per persones, conegudes i anònimes, que volem i sentim la necessitat d'acomiadar-nos d'en Joan. O potser millor, sentim la necessitat de parlar-ne i d'expressar públicament una gratitud profunda per tot el que aquest home ha fet per nosaltres i per aquest país. Del que he llegit --m'és impossible llegir-ho tot, sempre malament de temps--, en vull destacar aquí sota uns quants fragments:

"I ens hem d'acostumar a viure sense ell, però sabent que la seva obra i el seu exemple ens marquen un camí. [...] l'amplitud i la riquesa de la seva producció el converteixen sens dubte en un dels grans noms de la lingüística catalana contemporània, al costat de Fabra o Coromines, als quals Solà va dedicar bona part dels seus estudis.

Des d'aquest profund coneixement de la llengua, la seva intervenció en l'elaboració de la nova sintaxi normativa de l'Institut d'Estudis Catalans ha estat literalment crucial." (Isidor Marí)

"Com a científic, com a patriota i com a persona, Joan Solà ens ha fet millors a nosaltres i ha fet millor aquest país." (Miquel Pueyo)


"Tenim a la nostra disposició les obres de Solà, tan actuals, que dialoguen amb la tradició, que miren d’anar sempre més enllà en la comprensió de la gramàtica. Però se n’ha anat la persona: l’home senzill, afable, de mirada múrria, l’excursionista infatigable, el que cantava en una coral, el polemista en tantes converses al voltant d’una taula. Només els que el van tractar amb més o menys assiduïtat, entendran com s’arriba a enyorar un home com ell!" (Jordi Llavina)

I n'hi ha dos que no els sé tallar, preciosos: el de Jordi Cornudella i el de Pau Vidal.




Avui, amb el Xavier i el Joan, hem anat a caminar per la serra de l'Obac, un dels indrets més trepitjats i estimats pel nostre amic --és a prop de Barcelona, i s'hi pot anar fàcilment a fer una caminada d'unes quatre hores, el diumenge al matí, i després dinar a casa, amb la família. Hi hem tornat junts, teníem Sant Llorenç del Munt i la Mola davant nostre, i ell ha sortit contínuament a la conversa. No podia ser de cap altra manera.


Hi ha cireretes d'arboç d'aquest any que encara maduren, i ja ha sortit la flor de les de l'any que ve. La vida.