Montserrat Gudiol

En el món de l'art hi ha molt poques dones que aconsegueixin el reconeixement públic. Aquí i arreu. Avui correspon retre homenatge a Montserrat Gudiol i la seva obra: quadros d'una bellesa inquietant que no poden deixar a ningú indiferent.

Mireu, per exemple, aquest sant Benet que hi ha a l'abadia de Montserrat.

O aquests altres (imatges extretes de Twitter). L'últim m'agrada especialment.

Coneguem-la una mica més:

Web oficial
Viquipèdia
Reial Acadèmica Catalana de Belles Arts de Sant Jordi





.

BON NADAL!

BON  NADAL I  QUE  EL  2016  ENS  SIGUI  
BEN  PROPICI  A  TOTS!!!

.

Concert de Nadal dels cors Trobada i La Fontana

Hi esteu tots convidats!

 

arròs al forn

Gràcies a Toni Mollà l'arròs al forn s'ha convertit en un dels plats estrella de casa. Si mireu per internet veureu que n'hi ha moltes versions, però jo en faig dues de la versió estiuenca (amb bacallà). La primera és la que em va explicar ell mateix i la segona, la que surt en el seu llibre (preciós) Un adéu a la tribu. Dietari d'hivern a Nova Anglaterra (Tavernes Blanques: L'Eixam, 2012). En el llibre el Toni reprodueix la recepta de Manolo Jardí.


ARRÒS AL FORN (1, recepta de Toni Mollà: amb cigrons i sense ceba)

Ingredients (per a quatre persones, aprox.)

 - bacallà salat (un o dos talls grossos per persona)
- 1 cabeça d'alls i dos o tres grans d'all més
- 5 tomàquets mitjans madurs
- 4 patates mitjanes

- un grapat de cigrons cuits
- 4 tassetes no minúscules d'arròs bomba
- oli d'oliva verge
- uns brins de safrà
- sal al gust

Preparació

1. Dessaleu el bacallà el dia abans: poseu-lo en remull i aneu-li canviant l'aigua.

2. Ratlleu dos tomàquets i barregeu-los amb dos o tres grans d'all laminats.

3. Peleu les patates i talleu-les a rodanxes no gaire fines.

4. Engegueu el forn i escalfeu-lo a 220 ºC, dalt i baix.

5. En una paella, poseu-hi la cabeça d'all sencera amb oli i deixeu-la que es sofregeixi una mica.

6. Afegiu-hi el tomàquet ratllat i l'all, i aneu-ho remenant.

7. Poseu a bullir vuit tassetes d'aigua (el doble que d'arròs) amb uns brins de safrà.

8. Tireu a la paella les rodanxes de patata i deixeu-les coure a sobre del sofregit, remenant de tant en tant.

9. Traieu-ho tot de la paella i fregiu-hi una mica el bacallà, si cal amb una mica més d'oli.

10. Traieu el bacallà de la paella i tireu-hi l'arròs perquè agafi el gustet de tot el que s'hi ha fet i es torri una mica (només una mica).

11. A la cassola de fang, tireu-hi la cabeça d'all (al mig), el sofregit i la meitat de les patates, dels cigrons i del bacallà. Escampeu-hi l'arròs per sobre i al damunt poseu-hi la resta de patates, cigrons i bacallà, i els altres tres tomàquets tallats a rodanxes, que quedi bonic.

12. Tireu-hi l'aigua bullint des del mig, regant la cabeça d'all, i sacsegeu una mica la cassola perquè es reparteixi bé.

13. Fiqueu la cassola al forn.

14. Temps de cocció. Toni Mollà: 15 minuts a 220 ºC (dalt i baix), 30 minuts a 180 ºC (també dalt i baix) i 15 minuts també a 180 ºC (només baix). Servidora troba que amb 35 minuts de cocció (15 minuts dalt i baix i 20, només baix), l'arròs ja queda bé. Feu proves.

15. Traieu la cassola del forn i deixeu-la reposar 15 minuts fora del forn. Tot amb la cassola sempre destapada.

ARRÒS AL FORN (2, recepta de Manolo Jardí: amb ceba i sense cigrons)


Ingredients (per a quatre persones, aprox.)
(algunes quantitats les he afegit jo)

- bacallà salat (un o dos talls grossos per persona)
- bacallà fresc (opcional)
- 1 ceba tendra mitjana
- 1 cabeça d'alls i un o dos grans d'all més
- 4 tomàquets mitjans madurs
- unes fulles de julivert
- un pessic de sucre
- 2 patates mitjanes
- 4 tassetes no minúscules d'arròs bomba
- pebre vermell dolç
- oli d'oliva verge
- caldo de peix (o aigua)
- sal al gust

Preparació

1. Dessaleu el bacallà el dia abans: poseu-lo en remull i aneu-li canviant l'aigua.

2. Talleu el bacallà dessalat a trossos i el fresc, si n'hi poseu, a daus.

3. Piqueu (a màquina) la ceba tendra, un o dos grans d'all, dos tomàquets madurs i les fulles de julivert, amb un pessic de sucre per matar l'acidesa.

4. Talleu les patates a rodanxes no gaire fines.

5. Escalfeu el forn a 180-200 ºC.

6. Sofregiu la cabeça d'alls amb un raig d'oli a la cassola de fang.

7. Afegiu-hi les patates, fregiu-les lleugerament i traieu-les.

8. Amb el mateix oli, fregiu el bacallà, també una mica, i traieu-lo.

9. Tireu la picada a la cassola i sofregiu-la.

10. Afegiu-hi una mica de pebre vermell, remeneu-ho, tireu-hi l'arròs i torneu-ho a remenar.

11. Tireu-hi el bacallà i l'aigua o caldo (calent o tebi, mai bullint). Removeu-ho i poseu-hi per sobre les patates i els dos tomàquets que quedaven, també tallats a rodanxes, que quedi bonic.

12. Fiqueu-ho al forn a 180-200 ºC durant 40 minuts.

13. Un cop fet l'arròs, deixeu-lo reposar 5 minuts abans de servir-lo.

Variants i altres comentaris

1. Si no heu dessalat el bacallà el dia abans, ho podeu fer el mateix dia canviant més sovint l'aigua i confiant que, sense posar sal a l'arròs, tot plegat quedarà bé. Tampoc he dit res de sal: cadascú que hi posi la que vulgui (per exemple, a l'aigua o el caldo), tenint sempre en compte que ja hi ha el bacallà.

2. A casa l'all cuit ens agrada molt, o sigui que jo a vegades hi poso dues cabeces d'all.

3. Ja heu vist que entre els dos arrossos hi ha diferències: l'un safrà, l'altre pebre vermell; l'un cigrons, l'altre ceba; l'un l'aigua bullint, l'altre tèbia o calenta (mai bullint!); l'un una hora de cocció, l'altre quaranta minuts; l'un quinze minuts de repòs, l'altre cinc... O sigui que, ara que el Toni i el Manolo no ens senten, ja veieu que estem autoritzats a fer-hi canvis, en aquest arròs, al nostre aire, o a fer-ne una versió que sigui una combinació d'aquestes dues. Com deia, feu proves. Queda sempre boníssim.

4. Per si un dia us trobeu que no teniu arròs bomba, el Manolo dona una solució d'emergència per evitar el "perill d'empastrada" si fem servir arròs corrent: aboqueu l'arròs en una paella calenta i torreu-lo, remenant i vigilant que no es cremi. Abans de tirar-lo a la cassola, poseu-lo en un plat per aturar la torrada.

5. El Manolo dona com a opció el caldo de peix fet amb una pastilla d'Avecrem. Jo aquesta opció no la tinc prevista, però bé l'havia de dir...

6. Jo normalment faig arròs perquè me'n sobri: dura dos o tres dies, i continua sent boníssim. Si el trobeu eixut, un cop reescalfat, amaniu-lo amb un raig d'oli d'oliva verge.

7. Certifico que aquest arròs combina perfectament amb un vi negre de la DO Montsant.

.

moltes gràcies

Fa una estona aquest blog ha arribat a les 100.000 visites. És una xifra tan rodona que és quasi impossible no adonar-se'n.

Res, que moltes gràcies per ser-hi!

cansament

No entenc aquesta part de l’independentisme d’esquerres que pretén fer la independència sense l’independentisme de dretes.

Remuntaré, però ara mateix només sento desencís i cansament.


“Assaig de càntic en el temple”

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu

quaranta anys

Avui fa quaranta anys d'aquell dia que la mare ens va despertar al matí i ens va dir que no hi havia escola. Vam estar tota una setmana sense anar a l'escola. Han passat quaranta anys, sí, i com diuen per aquí sota, hi ha un franquisme que, per desgràcia, encara el tenim ben present.

actes desè aniversari de la mort de Jesús Moncada

En els pròxims dies se celebraran diversos actes per commemorar el desè aniversari de la mort de l'escriptor Jesús Moncada. De moment, tenim aquests dos, que tindran lloc a la biblioteca Jaume Fuster de la plaça Lesseps del barri de Gràcia de Barcelona, on Moncada va viure tants anys. Jo, per poc que pugui, no me'ls perdré!

Aquests actes formen part de la celebració del desè aniversari de la biblioteca. Aquí podreu trobar les altres activitats que faran amb aquest segon motiu de celebració.

Majoria absoluta del SÍ!!!

Però després cansament... :-(

Tres raons més per votar SÍ

Dos textos d'ahir que donen encara més motius, motius més immediats, per votar SÍ: el primer, l'article de Carles Capdevila al diari Ara sobre el joc brut amb les pensions i la nostra gent gran; el segon, un editorial del mateix diari sobre el decret que impedirà que les entitats que treballen en el sector social només a Catalunya puguin rebre el que aportem els contribuents catalans amb el 0,7% de l'IRPF. Tot plegat, molt molt escandalós, baix, brut, roí, mesquí...

I per rematar-ho, el PP fa públic un vídeo de campanya on Mariano Rajoy i altres membres del partit parlen en català, i només en català, i diuen que estimen els catalans. Au, va! Ells, que no paren de fer polítiques que van en contra dels catalans, del català i del model educatiu de conjunció lingüística. ¿Es pensen que som rucs? És un sarcasme i un insult a la intel·ligència.



Sobre això tan miserable de les pensions

Carles Capdevila, Ara 23/09/2015

PERDONEU que em contradigui. Diumenge anunciava que la setmana seria llarga i dura i reclamava la màxima calma i alegria, però amb això de les pensions he decidit que o buido el pap o rebento.

Els que envien cartes a jubilats dient que a la Catalunya independent “els diners de la teva pensió perillen”, i sobretot els que els financen, han creuat la ratlla de la misèria moral, de la indignitat. No els accepto cap lliçó de realisme ni els pressuposo cap bona voluntat. Què s’han cregut? Les pensions no són una propina que els poders fàctics administren, com probablement voldrien creure. Són diners cotitzats per gent treballadora, que té tot el dret a cobrar-la, és el seu esforç, i el que és irresponsable és gastar-se’n la guardiola, com està fent el govern Rajoy.

Detesto els que abusen dels dèbils. Aquest despotisme presumptament il·lustrat i carregat de cinisme que consisteix a voler espantar gent humil carregada de dubtes. Esgarrapar vots com aquell que abusa dels avis per robar-los les joies, o col·locar-los estafes com les preferents. Vergonya.

No pateixo pels vots que obtindran, que segur que n’obtenen, m’irrita molt més la immoralitat, la manca de respecte a persones honrades que han deixat la pell per pagar-se una jubilació digna i han de suportar aquestes cartetes, aquest patiment innecessari, aquest insult.

Als jubilats que trobem aquests dies no només els hem de garantir que si Catalunya es converteix en un estat pagarà pensions dignes, sinó que procurarem que mai més ningú cometi la indecència d’aterrir la gent gran, humil i treballadora al servei dels despatxos més foscos.




L’EDITORIAL

Atac injustificable a les entitats socials catalanes

Si els diners de l’IRPF van només a les entitats d’àmbit estatal, perillarà la feina de moltes de les catalanes

Ara, 24/09/2015

La pretensió del govern de l’Estat, tal com avancem avui a l’ARA, de concentrar els ajuts socialsde l’IRPF només en les entitats d’àmbit estatal i, per tant, de marginar les que actuïn en una part del territori, només es pot explicar des d’una obcecació homogeneïtzadora. No respon a la realitat plural i territorialitzada de l’acció d’ajut social, oblida el principi de proximitat -tan bàsic en aquest terreny- i suposa a la pràctica perjudicar la feina de moltes petites entitats. El reial decret que prepara el govern Rajoy, a més, vulnera la Constitució, que consagra l’assistència social com a competència exclusiva de les comunitats que l’assumeixin en els seus estatuts. Malgrat això, des del 1988, quan l’IRPF va estrenar la casella finalitats socials, l’Estat ha distribuït directament els diners recaptats. Les tretze sentències que des d’aleshores ha rebut en contra del Tribunal Suprem i del Constitucional no s’han aplicat. De fet, el reial decret que el consell de ministres podria aprovar divendres és una nova maniobra per burlar aquesta jurisprudència.

No cal ser gaire mal pensat per veure-hi, també, una manera de restar recursos a Catalunya, que sortirà especialment perjudicada per la inclusió de la condició que les entitats siguin d’àmbit estatal. Catalunya és una de les comunitats amb més entitats que només actuen al seu territori, sense la feina de les quals l’estat del benestar català, ja prou ajustat després d’uns anys de retallades, quedaria encara més coix. De les 142 entitats que l’any passat van rebre aquests ajuts, 61 -les que només actuen aquí- es quedarien ara sense uns recursos bàsics: aquest 2015 han rebut 12,8 milions d’euros (les altres 81 n’han rebut 18,3), tots destinats a programes (no a estructura). Si fins ara els ciutadans catalans han aportat a través de l’IRPF el 26% del total recaptat a Espanya, les entitats catalanes només han rebut el 14%, un percentatge que ara es reduiria dràsticament, cosa que augmentaria el dèficit fiscal català en l’àmbit socialment més sensible. Moltes entitats patirien per poder sobreviure, molts programes d’ajut serien suprimits. Estem davant d’una emergència gravíssima i d’un disbarat polític.


-------

I aquí, més raons per votar SÍ, molt ben explicades per Carles Boix.



.

Raons per votar SÍ

Les raons de Carles Boix, i de tants altres, per votar SÍ diumenge (no "sí que es pot", sinó sí que volem ser un país lliure). Ell les explica molt bé.

Sí

Carles Boix, Ara, 21/09/2015

Les eleccions de diumenge són un referèndum imperfecte sobre la posició dels catalans davant de la possible constitució de Catalunya com a estat independent. Imperfecte perquè tots hauríem desitjat fer una consulta pactada. Però referèndum al capdavall perquè els electors podran triar entre opcions —el sí, el no i el vot en blanc— defensades per llistes diferents.

En aquestes eleccions, jo votaré (de fet, ja he votat, per correu) pel sí —i, més concretament, per la llista de Junts pel Sí—. Les raons que m’han dut a votar sí són múltiples. Culturals: la llengua catalana continua desprotegida —a Europa, en la distribució de mitjans de comunicació, en els telèfons d’atenció al client, en l’etiquetatge de tota mena de productes—. Socials: sense eixugar el dèficit fiscal no crec que sigui possible fer autèntiques polítiques de protecció de les classes més tocades per la crisi i pels canvis estructurals i tecnològics que s’acosten. Econòmiques: sense capacitat regulatòria i sobirania en matèria d’inversions, no hi haurà manera d’adaptar-se als reptes que imposa l’actual globalització.

Per damunt d’aquestes raons, però, votaré sí per una raó fonamental, estrictament política. Dins d’Espanya, l’autonomia catalana no té ni tindrà mai cap garantia real davant de les interferències constants del poder central. La Constitució de 1978 es va pactar i acceptar sobre la base d’una promesa de transferència d’un espai de poder propi a la Generalitat de Catalunya. Ara sabem, però, que aquesta promesa va ser nominal i insuficient. En totes les decisions clau, l’Estat decideix sol. En totes les competències essencials (i, de fet, també en les no essencials), l’Estat hi acaba intervenint. En aquest Estat, Catalunya, com a minoria, com a minoria nacional, no té capacitat real de decisió, no té cap protecció davant de la interpretació que la majoria fa del text constitucional i dels pactes que en un moment o altre s’han fet entre govern central i govern autonòmic.

La història política i constitucional d’aquests darrers quaranta anys ha demostrat tot això amb escreix. La Loapa va retallar l’abast de les competències promeses al primer Estatut. La transferència real de poders concedits estatutàriament va dependre de pactes polítics amb governs espanyols minoritaris que, un cop majoritaris, corrien a desfer mitjançant lleis orgàniques i de bases tot allò que havien concedit. Catalunya, una mena de Penèlope obligada a teixir i desteixir el seu mínim poder, va proposar un nou Estatut amb l’esperança que hi hauria un punt final a aquesta història inacabable. L’Estatut va quedar malferit a les Corts espanyoles i amputat, en tot allò que servia d’alguna cosa, al Tribunal Constitucional.

L’aventura de l’Estatut em va ensenyar una lliçó fonamental: que les paraules i les promeses per si soles no serveixen de res. El Parlament de Catalunya va fer un text llarg, feixuc, detallat amb la intenció de “blindar” les seves competències davant d’Espanya. Però, per moltes paraules que un hi posi, un contracte no serveix de res si una de les parts (contractants) pot interpretar i executar els termes del pacte per si sola. Aquest és, al capdavall, el problema de Catalunya a Espanya: que, per la seva posició minoritària, sempre haurà d’acceptar la posició espanyola. Aristòtil va definir la democràcia com un sistema en què els ciutadans fan torns a l’hora de governar: un dia governa A, l’endemà governa B, etc. Aquest no és el cas del sistema polític espanyol: uns sempre governen; els altres, no.

Un sistema federal, si s’aprovés (cosa inversemblant considerant la distribució de vots i escons a Espanya), tampoc no resoldria res. Continuaria havent-hi una majoria d’autonomies o d’estats federats que controlarien la interpretació i l’execució de tots els acords. Els catalans, en els seus interessos més essencials, no tindrien prou aliats per protegir-se.

Davant d’aquesta situació, l’únic sistema que pot garantir les aspiracions —legítimes— d’autogovern és passar a ser un estat sobirà, capaç de vetar les decisions que el perjudiquen. Capaç de resoldre els problemes culturals, socials i econòmics als quals feia referència abans. I capaç també, per descomptat, de cooperar amb els països veïns des d’una posició d’igualtat.

Ja sabíem que les pressions, amenaces i les mentides serien insuportables durant aquesta campanya. Tanmateix, tot això, que només ens confirma les servituds i misèries del sistema actual, no acabarà concretant-se en res per dues raons. Primera, perquè perjudicaria a tothom -i especialment la part que ara, d’una manera absolutament frívola, amenaça-. I, segona, perquè una majoria sòlida del sí erosionarà la resistència d’Espanya, trencarà la neutralitat europea i obrirà la porta a un camí (no fàcil però factible) cap a la dignitat. Votem, doncs, amb llibertat i amb tranquil·litat. I votem sí. Val la pena.

-----

I aquí, tres raons més per votar SÍ.

per Sant Llorenç Savall

El sol entre els arbres (1)

El sol entre els arbres (2)

Els Emprius

La pedra d'Àliga (1)

La pedra d'Àliga (2)

El Montcau, al centre-esquerra, i els Emprius,

al centre-dreta, des de la pedra d'Àliga (1)

El Montcau, al centre-esquerra, i els Emprius,

al centre-dreta, des de la pedra d'Àliga (2) 

La Mola, al centre-esquerra, des de la pedra d'Àliga

A la pedra d'Àliga

Els Emprius

Líquens (1)

Líquens (2)

Estepa (1)

Estepa (2)

Fonoll amb inquil·lí

Cards secs

Ja arriba la tardor

Bruc

Flor (1)

 Flor (2)

  

Cirereta d'arboç madurant

.