14 de juny 2011
el juny, que s'acaba, a Ulldemolins
Ara que el mes de juny s'acaba, in extremis unes quantes fotos del camp, a Ulldemolins...
11 de juny 2011
El racisme i la xenofòbia segons Albert Sánchez Piñol
Publicat a l'Ara d'avui.
Racistes, intolerants i xenòfobs
ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL
Què és el racisme? Gràcies a les darreres eleccions s'ha reactivat el debat sobre els grups xenòfobs, sobre el seu abast electoral i poder sociològic. Però jo diria que es parla molt del got i molt poc del licor. A escala popular els conceptes relacionats amb la xenofòbia, l'etnicitat o l'alteritat són genèrics o confusos, per no dir falsos o falsejats. Un model social basat en la convivència, justament, hauria de conèixer l'arrel i el recorregut d'aquestes ideologies.
Avui en dia la paraula racisme s'ha convertit en un sinònim d'intolerància. Oblidem, doncs, que el racisme modern va tenir uns orígens científics. El precursor va ser un tal Arthur Gobineau (1816-1882), aristòcrata francès. Diplomàtic professional, Gobineau va viatjar per tot el món i el 1855 publicaria un estudi fonamental: Assaig sobre la desigualtat de les races humanes .
Gobineau preconitzava la superioritat de les races nòrdiques sobre les asiàtiques i africanes. I ho concretava afirmant que les races nòrdiques només es mantenien pures a Alemanya i Anglaterra. (No a França, on segons ell els elements llatins les havien corromput.) Gobineau va tenir un ressò extraordinari i dècades després seria adoptat pels nazis.
El gran problema del racisme metodològic, però, va ser contestar a una pregunta òbvia: què és una raça? Com delimitem un grup humà? Els seus trets facials, els seus fenotips volubles. En efecte, on comença i on s'acaba una raça?
Les enciclopèdies de la primera meitat del segle XX són plenes de mapes divertidíssims. Sociòlegs i antropòlegs intenten fer una taxonomia a escala mundial. I, així, hi ha mapes d'Europa on apareixen, i es delimiten, races tan originals, i extravagants, com la teutònica, la dàlmata, la bretona, la croata o fins i tot la catalana (!).
En realitat, el racisme clàssic es basa en un fenomen òptic: si ajuntem un noruec i un zulu, la tendència és creure que sí, que la humanitat està dividida en grups racials compactes i radicalment diferents. Però, com hem dit, la ciència necessita vectors ben definits. ¿I quina frontera precisa es pot establir entre un noruec i un alemany del nord? Un alemany del nord i un del sud? Un alemany del sud i un italià del nord? Un italià del sud i un libi? Un libi i un txadià? Un txadià del sud del Txad, en fi, i un zulu?
El racisme és una entelèquia pel simple fet que les races no existeixen. I si us plau, repetim-ho: no hi ha races superiors o inferiors perquè les races senzillament no existeixen. I aquesta conclusió, que la ciència ha assumit des de fa gairebé un segle, encara no s'ha estès del tot en la nostra societat. Ho reitero per última vegada: deixem les races per als gossos i les vaques.
Si ho pensem bé, doncs, el racisme científic va tenir una història relativament curta. Va néixer el 1855, amb Gobineau, i va ser derrotat el 1945, a Berlín. El que ve després és una altra cosa. La xenofòbia del segle XXI no fa èmfasi en la superioritat , sinó en la diferència . Ara bé: quan diem que determinats grups humans són diferents, la nostra superioritat no s'afirma agressivament, però es pressuposa. I aquí és quan arribem al rovell de l'ou. Perquè l'ésser humà és social, i tot individu necessita adscriure's a un determinat grup humà, el que sigui.
La definició més moderna descriu l'etnicitat com un mecanisme d'exclusió. Identifiquem el nostre grup perquè podem identificar individus que no hi pertanyen. Els requisits d'admissió són diversos. Els nazis exigien ulls blaus; els catòlics, una fe cristiana; els estats moderns, paperassa administrativa. Un dels requisits més dolços i indulgents que conec és el català: l'exigència d'admissió no passa per una fe, una raça o una burocràcia. Ni tan sols una territorialitat: els catalans es reconeixen perquè parlen català.
En certa manera, doncs, tots estem condemnats a practicar alguna mena d'exclusió. És com un mirall: necessitem un altre per poder saber qui som, per tenir una identitat, sense la qual no seríem persones. Només hi ha una excepció: els " ciudadanos del mundo ", que són els insectes més destructius que ha creat la cultura humana. Els " ciudadanos del mundo " no exclouen, fan una cosa infinitament més perversa: inclouen, t'agradi o no. Un català es pot entendre amb un castellà, o un catòlic amb un musulmà. Un " ciudadano del mundo " no es pot entendre amb ningú. Es consideren el cim més evolucionat de la cultura occidental, i en conseqüència qui no pensa com ell és un pallús o una rèmora del passat. Els " ciudadanos del mundo " odien qualsevol particularisme, que consideren un obstacle per a la concòrdia humana. No creuen que existeixin els pobles, per això voten sistemàticament contra el dret d'autodeterminació dels pobles. Destrueixen les cultures en nom d'un universalisme intolerant i per això, sigui a Intereconomía o entre els indignats , és lògic que cridin " para entendernos nos basta con el castellano ". Què és un " ciudadano del mundo "? Molt fàcil: el fill que sortiria d'un matrimoni entre Josep Anglada i Carmen Chacón.
Racistes, intolerants i xenòfobs
ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL
Què és el racisme? Gràcies a les darreres eleccions s'ha reactivat el debat sobre els grups xenòfobs, sobre el seu abast electoral i poder sociològic. Però jo diria que es parla molt del got i molt poc del licor. A escala popular els conceptes relacionats amb la xenofòbia, l'etnicitat o l'alteritat són genèrics o confusos, per no dir falsos o falsejats. Un model social basat en la convivència, justament, hauria de conèixer l'arrel i el recorregut d'aquestes ideologies.
Avui en dia la paraula racisme s'ha convertit en un sinònim d'intolerància. Oblidem, doncs, que el racisme modern va tenir uns orígens científics. El precursor va ser un tal Arthur Gobineau (1816-1882), aristòcrata francès. Diplomàtic professional, Gobineau va viatjar per tot el món i el 1855 publicaria un estudi fonamental: Assaig sobre la desigualtat de les races humanes .
Gobineau preconitzava la superioritat de les races nòrdiques sobre les asiàtiques i africanes. I ho concretava afirmant que les races nòrdiques només es mantenien pures a Alemanya i Anglaterra. (No a França, on segons ell els elements llatins les havien corromput.) Gobineau va tenir un ressò extraordinari i dècades després seria adoptat pels nazis.
El gran problema del racisme metodològic, però, va ser contestar a una pregunta òbvia: què és una raça? Com delimitem un grup humà? Els seus trets facials, els seus fenotips volubles. En efecte, on comença i on s'acaba una raça?
Les enciclopèdies de la primera meitat del segle XX són plenes de mapes divertidíssims. Sociòlegs i antropòlegs intenten fer una taxonomia a escala mundial. I, així, hi ha mapes d'Europa on apareixen, i es delimiten, races tan originals, i extravagants, com la teutònica, la dàlmata, la bretona, la croata o fins i tot la catalana (!).
En realitat, el racisme clàssic es basa en un fenomen òptic: si ajuntem un noruec i un zulu, la tendència és creure que sí, que la humanitat està dividida en grups racials compactes i radicalment diferents. Però, com hem dit, la ciència necessita vectors ben definits. ¿I quina frontera precisa es pot establir entre un noruec i un alemany del nord? Un alemany del nord i un del sud? Un alemany del sud i un italià del nord? Un italià del sud i un libi? Un libi i un txadià? Un txadià del sud del Txad, en fi, i un zulu?
El racisme és una entelèquia pel simple fet que les races no existeixen. I si us plau, repetim-ho: no hi ha races superiors o inferiors perquè les races senzillament no existeixen. I aquesta conclusió, que la ciència ha assumit des de fa gairebé un segle, encara no s'ha estès del tot en la nostra societat. Ho reitero per última vegada: deixem les races per als gossos i les vaques.
Si ho pensem bé, doncs, el racisme científic va tenir una història relativament curta. Va néixer el 1855, amb Gobineau, i va ser derrotat el 1945, a Berlín. El que ve després és una altra cosa. La xenofòbia del segle XXI no fa èmfasi en la superioritat , sinó en la diferència . Ara bé: quan diem que determinats grups humans són diferents, la nostra superioritat no s'afirma agressivament, però es pressuposa. I aquí és quan arribem al rovell de l'ou. Perquè l'ésser humà és social, i tot individu necessita adscriure's a un determinat grup humà, el que sigui.
La definició més moderna descriu l'etnicitat com un mecanisme d'exclusió. Identifiquem el nostre grup perquè podem identificar individus que no hi pertanyen. Els requisits d'admissió són diversos. Els nazis exigien ulls blaus; els catòlics, una fe cristiana; els estats moderns, paperassa administrativa. Un dels requisits més dolços i indulgents que conec és el català: l'exigència d'admissió no passa per una fe, una raça o una burocràcia. Ni tan sols una territorialitat: els catalans es reconeixen perquè parlen català.
En certa manera, doncs, tots estem condemnats a practicar alguna mena d'exclusió. És com un mirall: necessitem un altre per poder saber qui som, per tenir una identitat, sense la qual no seríem persones. Només hi ha una excepció: els " ciudadanos del mundo ", que són els insectes més destructius que ha creat la cultura humana. Els " ciudadanos del mundo " no exclouen, fan una cosa infinitament més perversa: inclouen, t'agradi o no. Un català es pot entendre amb un castellà, o un catòlic amb un musulmà. Un " ciudadano del mundo " no es pot entendre amb ningú. Es consideren el cim més evolucionat de la cultura occidental, i en conseqüència qui no pensa com ell és un pallús o una rèmora del passat. Els " ciudadanos del mundo " odien qualsevol particularisme, que consideren un obstacle per a la concòrdia humana. No creuen que existeixin els pobles, per això voten sistemàticament contra el dret d'autodeterminació dels pobles. Destrueixen les cultures en nom d'un universalisme intolerant i per això, sigui a Intereconomía o entre els indignats , és lògic que cridin " para entendernos nos basta con el castellano ". Què és un " ciudadano del mundo "? Molt fàcil: el fill que sortiria d'un matrimoni entre Josep Anglada i Carmen Chacón.
7 de juny 2011
flors i pluja...
...al jardí de la facultat
Primera hora de la tarda, aquella nyonya de després de dinar, passeig pel jardí, quatre gotes, la càmera del mòbil...
I un altre dia, especial nenúfars!
.
Primera hora de la tarda, aquella nyonya de després de dinar, passeig pel jardí, quatre gotes, la càmera del mòbil...
I un altre dia, especial nenúfars!
.
¿Us interessa...
...l'assessorament lingüístic, la política lingüística, el món editorial? Dos postgraus i un màster us esperen!
29 de maig 2011
article d'Albert Om
L'Anglada i jo
ALBERT OM
Vam néixer al mateix carrer de Vic, tu set anys abans que jo. Eres el pinxo del barri, el que va fumar abans que ningú, el que anava més espitregat, el que perseguia les nenes, el que era al mig de totes les baralles. El mateix milhomes d'ara.
Als anys 70, Can Grapes era un pub mític de Taradell. Els que érem nens sentíem explicar mil històries del que passava allà dins. Per això, amb 11 o 12 anys, ens passàvem tardes senceres fent guàrdia a la porta. Quan l'obrien, ens escolàvem per entre les cames dels grans i ens hi estàvem un minut amb els ulls esbatanats per impregnar-nos d'aquell ambient, fins que l'amo ens agafava de l'orella i ens feia fora. Tu ni et fixaves en aquells nens, però jo recordo haver-t'hi vist unes quantes vegades i en unes quantes trifulgues.
No et vaig retrobar fins a deu anys més tard, quan jo ja treballava de periodista a El 9 Nou i tu eres el líder de Fuerza Nueva. El rei de la ultradreta vigatana, que cada dos per tres es passejava per la ciutat amb una relíquia com Blas Piñar i organitzava viatges nostàlgics al Valle de los Caídos. Et vaig entrevistar l'any 1989 i em vas dir que sí, que amb Franco vivíem millor. Es va acabar Fuerza Nueva i després va venir una cosa que es deia Adelante España, més tard el Frente Nacional i també Dios-Patria-Justicia, sempre en la marginalitat, sempre buscant brega amb el primer que se t'encarés. El Blas Piñar es va fer gran i tu ho vas provar amb el Ruiz Mateos. També vas anar a les seves llistes electorals i també ens el vas fer venir a Vic. Misèria i companyia, una altra vegada. Continuaves buscant un espai al món i vas arribar a anar de número 2 a la candidatura del Partit Popular de Vic. Per provar que no quedi.
Fins que amb la immigració vas pensar: "Aquesta és la meva". Per això, quan ara proclames que els de fora han de respectar els nostres costums i les nostres tradicions, me'n recordo de com les respectava el teu estimat Franco. Quan et sento dir que la immigració és una amenaça per a la identitat de Catalunya, penso: però des de quan et preocupa a tu la identitat de Catalunya? Els immigrants te la porten fluixa. No hi ha cap ideologia darrere teu. Només aquell milhomes que ja eres de jove.
Ah, i no estic d'acord que primer els de casa. Vam néixer al mateix carrer, i a davant teu hi faria passar molta gent. És igual on hagin nascut.
---
Si vols destacar i no tens talent, has d'anar a contracorrent. Com tu tota la vida. Finalment t'has fet un nom, això és veritat. Però t'has quedat sense la teva gran promesa: ser alcalde de Vic el 2011. A Catalunya has crescut: ja tens el 0,7% del total de regidors.
ALBERT OM
Vam néixer al mateix carrer de Vic, tu set anys abans que jo. Eres el pinxo del barri, el que va fumar abans que ningú, el que anava més espitregat, el que perseguia les nenes, el que era al mig de totes les baralles. El mateix milhomes d'ara.
Als anys 70, Can Grapes era un pub mític de Taradell. Els que érem nens sentíem explicar mil històries del que passava allà dins. Per això, amb 11 o 12 anys, ens passàvem tardes senceres fent guàrdia a la porta. Quan l'obrien, ens escolàvem per entre les cames dels grans i ens hi estàvem un minut amb els ulls esbatanats per impregnar-nos d'aquell ambient, fins que l'amo ens agafava de l'orella i ens feia fora. Tu ni et fixaves en aquells nens, però jo recordo haver-t'hi vist unes quantes vegades i en unes quantes trifulgues.
No et vaig retrobar fins a deu anys més tard, quan jo ja treballava de periodista a El 9 Nou i tu eres el líder de Fuerza Nueva. El rei de la ultradreta vigatana, que cada dos per tres es passejava per la ciutat amb una relíquia com Blas Piñar i organitzava viatges nostàlgics al Valle de los Caídos. Et vaig entrevistar l'any 1989 i em vas dir que sí, que amb Franco vivíem millor. Es va acabar Fuerza Nueva i després va venir una cosa que es deia Adelante España, més tard el Frente Nacional i també Dios-Patria-Justicia, sempre en la marginalitat, sempre buscant brega amb el primer que se t'encarés. El Blas Piñar es va fer gran i tu ho vas provar amb el Ruiz Mateos. També vas anar a les seves llistes electorals i també ens el vas fer venir a Vic. Misèria i companyia, una altra vegada. Continuaves buscant un espai al món i vas arribar a anar de número 2 a la candidatura del Partit Popular de Vic. Per provar que no quedi.
Fins que amb la immigració vas pensar: "Aquesta és la meva". Per això, quan ara proclames que els de fora han de respectar els nostres costums i les nostres tradicions, me'n recordo de com les respectava el teu estimat Franco. Quan et sento dir que la immigració és una amenaça per a la identitat de Catalunya, penso: però des de quan et preocupa a tu la identitat de Catalunya? Els immigrants te la porten fluixa. No hi ha cap ideologia darrere teu. Només aquell milhomes que ja eres de jove.
Ah, i no estic d'acord que primer els de casa. Vam néixer al mateix carrer, i a davant teu hi faria passar molta gent. És igual on hagin nascut.
---
Si vols destacar i no tens talent, has d'anar a contracorrent. Com tu tota la vida. Finalment t'has fet un nom, això és veritat. Però t'has quedat sense la teva gran promesa: ser alcalde de Vic el 2011. A Catalunya has crescut: ja tens el 0,7% del total de regidors.
25 de maig 2011
Elisabeth Eidenbenz
Dilluns passat, 23 de maig, va morir als 97 anys Elisabeth Eidenbenz, la fundadora de la Maternitat d'Elna. Entre el 1939 i el 1944, aquesta infermera suïssa va fer possible el naixement i la primera creixença de 597 nens, fills de dones que malvivien als camps de refugiats republicans de Sant Cebrià de Rosselló, Argelers i Ribesaltes, a la Catalunya del Nord.
Afortunadament, en els últims anys ha rebut el reconeixement i les mostres d'agraïment que es mereixia.
22 de maig 2011
lectures per a un dia d'eleccions
LA PRIMERA
Els dimonis de Tasmània
ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL | Actualitzada el 21/05/2011 00:00
Afinals del segle XIX la comunitat científica es va fer una curiosa pregunta: de
totes les tribus que havien descobert els exploradors, quina era la més primitiva de totes? Hem d'entendre el context: els grans imperis colonials s'estenien per tot el món i la ciència estaven enllestint la taxonomia humana del planeta. Bé doncs, la resposta va ser gairebé unànime: la tribu més endarrerida, els exemplars més tristos i lamentables de l'espècie humana eren, sens dubte, els tasmanians.
Tasmània és una gran illa al sud d'Austràlia. Quan els anglesos s'hi van establir, Tasmània estava habitada per una població d'uns 5.000 aborígens. Totes les descripcions fan referència a una cultura material increïblement limitada. La tecnologia més sofisticada dels tasmanians no passava d'uns arpons construïts amb ossos i la construcció d'unes barraques en forma d'ou. No coneixien l'agulla i la seva indústria tèxtil es reduïa a unir trossos de pells amb ullals de foca. El seu univers simbòlic tampoc no era gaire més elaborat. No tenien cap concepció mínimament organitzada del cosmos, el més enllà o alguna divinitat superior. Les il·lustracions d'època mostren uns individus peluts, tant homes com dones. De fet, alguns investigadors fins i tot es van preguntar si no van topar amb un reducte de l'home de Neandertal.
És trist dir-ho, però la figura del tasmanià -almenys la seva representació intel·lectual-, està més viva que mai. Quan un individu com Josep Anglada crida als mítings "Xusma, xusma, la majoria dels immigrants que hi ha als nostres carrers són xusma!", la imatge que té al cap és la del tasmanià prototípic: una horda bruta, unes criatures inferiors, salvatges, que entre nosaltres estan fora de lloc i poden ser un perill. Anglada no és l'únic que comparteix aquesta visió. Per si li calia ajuda aquí hi ha el senyor Fernández Díaz: aquests individus que vénen de latituds exòtiques i misèrrimes ens duen malalties. L'immigrant, doncs, vist com un element patogen. Això també s'ajusta a aquella primera descripció: els tasmanians són plens de polls perquè no coneixen les normes d'higiene bàsiques. (Per cert: ¿al senyor Fernández Díaz ningú li ha dit que els catalans són uns viatgers incansables?, ¿que cada any dotzenes de milers de turistes catalans viatgen als barris més insalubres de Calcuta, Tombouctou o São Paulo? Hauríem de prohibir la indústria turística per motius d'higiene?). Pel que fa a Anglada, el lema "Primer els de casa", dut a l'extrem, exclou qualsevol alteritat. En el món ideal de tots els Anglada, doncs, no hi hauria immigrants. En un món angladià, això sí, la raça espanyola es mantindria immaculadament pura.
Un cop hem arribat aquí, però, hauríem de recapitular. Els científics socials que van estudiar el cas dels tasmanians també es van fer una pregunta d'allò més oportuna: per què els tasmanians estaven tan endarrerits? Descartada la teoria neandertaliana, només quedava una explicació: els tasmanians es van convertir en una branca estancada a causa del seu aïllament geogràfic i, sobretot, sociològic.
I ara fixem-nos en dos dels moments estel·lars de la cultura humana: la Grècia de Pèricles i la Itàlia del Renaixement. En ambdós casos es pot aplicar un principi basat en la competència cultural. És a dir, una situació de densitat humana en què grups molt petits, però molt actius, lluiten pel predomini en tots els àmbits. Un context que implica préstecs culturals en una galàxia d'intercanvis constants. Al segle V aC, Grècia importava coneixements, i talents, de l'Àsia Menor, el sud d'Itàlia, Egipte, Pèrsia. Al segle XV la Itàlia renaixentista es veia afavorida pel trànsit que li arribava tant de l'Europa del nord com del nord d'Àfrica. Sense les influències externes difícilment s'explicarien un Petrarca o un Leonardo.
Catalunya és un passadís natural de l'oest del Mediterrani. Per aquí ha passat tothom des de l'època d'Anníbal. Tan difícil és entendre que som el que som gràcies a aquests torrents periòdics? Sense la immigració amaziga no tindríem els llibres de Najat El Hachmi; fins i tot el president Pujol s'ha fet un fart d'explicar que els seus avantpassats eren els xarnegos de l'època, francesos que fa 300 anys venien a Catalunya com a mà d'obra barata. Aquí tothom és de fora. Quantes generacions enrere hauríem de tirar per conèixer els primers avantpassats de tots els Sánchez, Fernández o Díaz? El nostre sistema sanitari, del qual estem tan orgullosos, el va construir una gent que va arribar amb sarna. I ara imaginem-nos una Catalunya sense immigrants, que en cap moment de la seva història hagués rebut fluxos migratoris. Quin paisatge humà ens trobaríem? El de Tasmània. Curiós, oi? I així, oh paradoxa de les paradoxes, resulta que el discurs d'Anglada, que ens vol salvar dels bàrbars, és una apologia de la barbàrie més total i absoluta que s'hagi conegut mai.
Ja ho deia Nietzsche: si vius mirant l'abisme al final és l'abisme qui et mira a tu.
Ara, 21/05/2011
I LA SEGONA
.
Els dimonis de Tasmània
ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL | Actualitzada el 21/05/2011 00:00
Afinals del segle XIX la comunitat científica es va fer una curiosa pregunta: de
totes les tribus que havien descobert els exploradors, quina era la més primitiva de totes? Hem d'entendre el context: els grans imperis colonials s'estenien per tot el món i la ciència estaven enllestint la taxonomia humana del planeta. Bé doncs, la resposta va ser gairebé unànime: la tribu més endarrerida, els exemplars més tristos i lamentables de l'espècie humana eren, sens dubte, els tasmanians.
Tasmània és una gran illa al sud d'Austràlia. Quan els anglesos s'hi van establir, Tasmània estava habitada per una població d'uns 5.000 aborígens. Totes les descripcions fan referència a una cultura material increïblement limitada. La tecnologia més sofisticada dels tasmanians no passava d'uns arpons construïts amb ossos i la construcció d'unes barraques en forma d'ou. No coneixien l'agulla i la seva indústria tèxtil es reduïa a unir trossos de pells amb ullals de foca. El seu univers simbòlic tampoc no era gaire més elaborat. No tenien cap concepció mínimament organitzada del cosmos, el més enllà o alguna divinitat superior. Les il·lustracions d'època mostren uns individus peluts, tant homes com dones. De fet, alguns investigadors fins i tot es van preguntar si no van topar amb un reducte de l'home de Neandertal.
És trist dir-ho, però la figura del tasmanià -almenys la seva representació intel·lectual-, està més viva que mai. Quan un individu com Josep Anglada crida als mítings "Xusma, xusma, la majoria dels immigrants que hi ha als nostres carrers són xusma!", la imatge que té al cap és la del tasmanià prototípic: una horda bruta, unes criatures inferiors, salvatges, que entre nosaltres estan fora de lloc i poden ser un perill. Anglada no és l'únic que comparteix aquesta visió. Per si li calia ajuda aquí hi ha el senyor Fernández Díaz: aquests individus que vénen de latituds exòtiques i misèrrimes ens duen malalties. L'immigrant, doncs, vist com un element patogen. Això també s'ajusta a aquella primera descripció: els tasmanians són plens de polls perquè no coneixen les normes d'higiene bàsiques. (Per cert: ¿al senyor Fernández Díaz ningú li ha dit que els catalans són uns viatgers incansables?, ¿que cada any dotzenes de milers de turistes catalans viatgen als barris més insalubres de Calcuta, Tombouctou o São Paulo? Hauríem de prohibir la indústria turística per motius d'higiene?). Pel que fa a Anglada, el lema "Primer els de casa", dut a l'extrem, exclou qualsevol alteritat. En el món ideal de tots els Anglada, doncs, no hi hauria immigrants. En un món angladià, això sí, la raça espanyola es mantindria immaculadament pura.
Un cop hem arribat aquí, però, hauríem de recapitular. Els científics socials que van estudiar el cas dels tasmanians també es van fer una pregunta d'allò més oportuna: per què els tasmanians estaven tan endarrerits? Descartada la teoria neandertaliana, només quedava una explicació: els tasmanians es van convertir en una branca estancada a causa del seu aïllament geogràfic i, sobretot, sociològic.
I ara fixem-nos en dos dels moments estel·lars de la cultura humana: la Grècia de Pèricles i la Itàlia del Renaixement. En ambdós casos es pot aplicar un principi basat en la competència cultural. És a dir, una situació de densitat humana en què grups molt petits, però molt actius, lluiten pel predomini en tots els àmbits. Un context que implica préstecs culturals en una galàxia d'intercanvis constants. Al segle V aC, Grècia importava coneixements, i talents, de l'Àsia Menor, el sud d'Itàlia, Egipte, Pèrsia. Al segle XV la Itàlia renaixentista es veia afavorida pel trànsit que li arribava tant de l'Europa del nord com del nord d'Àfrica. Sense les influències externes difícilment s'explicarien un Petrarca o un Leonardo.
Catalunya és un passadís natural de l'oest del Mediterrani. Per aquí ha passat tothom des de l'època d'Anníbal. Tan difícil és entendre que som el que som gràcies a aquests torrents periòdics? Sense la immigració amaziga no tindríem els llibres de Najat El Hachmi; fins i tot el president Pujol s'ha fet un fart d'explicar que els seus avantpassats eren els xarnegos de l'època, francesos que fa 300 anys venien a Catalunya com a mà d'obra barata. Aquí tothom és de fora. Quantes generacions enrere hauríem de tirar per conèixer els primers avantpassats de tots els Sánchez, Fernández o Díaz? El nostre sistema sanitari, del qual estem tan orgullosos, el va construir una gent que va arribar amb sarna. I ara imaginem-nos una Catalunya sense immigrants, que en cap moment de la seva història hagués rebut fluxos migratoris. Quin paisatge humà ens trobaríem? El de Tasmània. Curiós, oi? I així, oh paradoxa de les paradoxes, resulta que el discurs d'Anglada, que ens vol salvar dels bàrbars, és una apologia de la barbàrie més total i absoluta que s'hagi conegut mai.
Ja ho deia Nietzsche: si vius mirant l'abisme al final és l'abisme qui et mira a tu.
Ara, 21/05/2011
I LA SEGONA
.
19 de maig 2011
17 de maig 2011
16 de maig 2011
14 de maig 2011
Montsant, abril 2011: Toll de l'Ou - Pont Natural
Després de la pujada des de l'ermita de Sant Magdalena, el pi de la Carabasseta.
Ulldemolins des de dalt del Montsant.
Cap al barranc dels Pèlags.
Ens anem acostant al Toll de l'Ou i l'intuïm.
El Toll de l'Ou.
Baixem pel barranc dels Pèlags a mig aire. Davant nostre, els Ventadors.
El Pont Natural.
Ulldemolins des de dalt del Montsant.
Cap al barranc dels Pèlags.
Ens anem acostant al Toll de l'Ou i l'intuïm.
El Toll de l'Ou.
Baixem pel barranc dels Pèlags a mig aire. Davant nostre, els Ventadors.
El Pont Natural.
9 de maig 2011
23 d’abr. 2011
Sant Jordi a Ulldemolins
Aquest matí m'he trobat la Maria pel carrer amb una rosa ben vermella, i m'ha explicat que el seu home cada any l'hi regalava. I ara se la compra ella i l'endemà de Sant Jordi l'hi porta al cementiri.
I al migdia m'he trobat la Dolors i el Jordi, que m'han regalat aquesta orelleta per celebrar el sant d'ell.
.
10 d’abr. 2011
màrqueting editorial: la imaginació al poder!
Aquest és el lipdub que han preparat al Grup 62 per al Sant Jordi d'enguany. Gent coneguda i gent de la que fa possible que les coses es facin sense sortir a la foto.
7 d’abr. 2011
avui
Avui fa nou anys, l'Anna, que llavors encara era petiteta, em va regalar aquesta planta, una frísia. Ara ja està una mica velleta --la planta-- però aquest any encara m'ha regalat un parell de floretes ben maques!
El dia ha tingut més flors...
...i també molta dolçor!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)