11-M: Àlex Gutiérrez sobre bon i mal periodisme

PAREU MÀQUINES

El contrastador en cap del 'New Yorker' i l'11-M

L'aniversari dels atemptats escampa nous dubtes, sense sostenir, sobre l'autoria de la matança

ÀLEX GUTIÉRREZ Barcelona ACTUALITZADA EL 11/03/2017 20:57

Una de les enveges del periodisme saxó és l'existència dels anomenats 'fact checkers', uns periodistes que no escriuen informació, sinó que només contrasten els fets dels articles redactats pels reporters. El contrastador en cap –si em permeten la traducció creativa– del 'New Yorker', Peter Canby, va fer una conferència a Colúmbia reveladora, segons es pot llegir  a la web de la universitat. Dues anècdotes que ajuden a adonar-se dels esforços titànics que es necessiten per fer bé aquesta feina. La primera: un article sobre un equip d'elit de l'exèrcit iraquià esmentava 42 persones. Calia trucar-les a totes. "Perdona, estic en ple combat, pots trucar més tard?", va ser una resposta habitual. La segona: una peça sobre la Cienciologia va costar sis mesos de contrastar. Els responsables d'aquest culte només acceptaven preguntes que s'haguessin enviat prèviament per correu electrònic. En van sortir 938. Un dia, es van presentar a l'oficina quatre advocats i dos publicistes d'aquesta organització, armats amb 47 arxivadors, disposats a contestar les preguntes… pràcticament amb monosíl·labs. "Correcte. Fals. Incorrecte". El lema anglès "'Facts are sacred'" [Els fets són sagrats] no se'l prenen a la lleugera.

He pensat en Canby aquest 11 de març, en què els sospitosos habituals han tornat a escampar dubtes a l'entorn dels atemptats que van provocar 192 morts a Madrid. Parlaven de "misteriosos informes guardats en calaixos" o reclamaven "veritat i justícia". Dels centenars de pàgines que s'han publicat després de l'establiment d'una versió oficial sobre l'autoria de la matança,  quantes aguantarien el filtre de Canby i el seu equip? El trumpisme ha exportat amb èxit el concepte 'veritat alternativa', però en realitat a Espanya fa anys que campa al seu aire. I s'alimenta de dolor i angoixa.

Article publicat al diari Ara, aquí.

8 de març

La meva petita contribució al 8 de març d'enguany: una lectura enllestida i una altra en curs, totes dues d'autors bascos.

Us recomano la novel·la Las manos de mi madre (Amaren eskuak, si teniu la sort de poder-la llegir en la versió original), de l'escriptora basca Karmele Jaio. Una narració que t'interpel·la. Aquí, uns fragments, sense spoilers (la traducció és de la mateix autora):

"No me ha reconocido. Separo la mano del pecho y la llevo hasta su mano. Me la toma y la acaricia, igual que me acariciaba la frente por las noches, de pequeña, cuando me cantaba aquella canción para hacerme dormir. Siento un clavo en la garganta al recordar aquellas notas, susurradas, tarareadas."

"Con sabor a salitre en los labios, y apenas pudiendo abrir los ojos, oyó el grito del capitán: que se atara con la cuerda, por el amor de Dios. Y como si se tratase de un cordón umbilical que le uniera a la vida, comenzó a atarse la cuerda a la cintura, pero en ese momento, el golpe de mar fue superior a los anteriores, damba, se le soltaron las manos de la cuerda, y como si una mujer le robara el hijo a otra, el mar se llevó a Germán del Urkiolamendi."

"No me gusta la gente que dice 'vamos a ver' antes de empezar a hablar, como si hasta que hablaran ellos no se hiciera la luz, como si viviéramos en las tinieblas hasta el momento de escuchar sus palabras clarificadoras."

"Los golpes de la plancha sobre una camisa. Cojo aire con fuerza, para oler aquel aroma a limpio, aquel olor a familia. Y me veo dibujando lo que siempre dibujaba en cuanto me daban unos lápices y una hoja: unas montañas al fondo, un sol que sale de entre las montañas, dos nubes blancas en el cielo y, en medio, un caserío, con el tejado rojo, muy rojo."

"Hablamos como se habla de algo inevitable. Como si lo ocurrido el día anterior fuese consecuencia de un fenómeno natural, una inundación, un terremoto. Como si fuera algo que siempre ha estado allí. Y así es, porque siempre ha estado en el decorado de nuestras vidas. Las personas de nuestra generación no conocemos otro escenario, no podemos imaginar una situación normalizada."

"Menos mal que estás tú. A Lewis le cuento que estoy agobiada y sí, lo entiende, pero no sé si se da cuenta de hasta qué punto estoy agobiada. El otro día le conté que me había enfadado mucho con Fidel en el trabajo, que me ahogo porque no encuentro tiempo para llegar a todo, que la situación de mi madre me está destrozando por dentro... Y él me dijo que sí, que lo entendía, pero, haciendo gala de su sutileza inglesa, me dijo que yo por lo menos tengo la oportunidad de salir de casa y tomar aire, pero que él se pasa el día encerrado en casa, sin relacionarse apenas con nadie y que eso es también muy duro. No me lo dijo con estas palabras, claro, pero era lo que me quiso decir. Y al final acabé consolándolo. ¿Me entiendes, Maite?"


Vaig descobrir aquesta novel·la aquí. I buscant la imatge de la coberta per internet, he vist que també hi ha la pel·lícula. M'agradaria veure-la.

Lectura en curs: fragment de Jo no sóc d'aquí (Ni ez naiz hemengoa), de Joseba Sarrionandia (traducció de Maria Colera Intxausti i Ainara Munt Ojanguren).

"La primera metàfora referida a l'escriptura fa referència a l'acte de teixir, i apareix ja al mite grec de Filomela. Tereu viola Filomela i l'abandona al bosc després de tallar-li la llengua. Així i tot, la dona narra els fets teixint i brodant una peça de tela per denunciar el crim de Tereu. La literatura és aquesta tela, un escut contra els perjudicis que ens causa la vida."


Vaig llegir per primer cop sobre Joseba Sarrionandia aquí, i tot just l'estic començant a descobrir.