17 de gen. 2016

collage del 17 de gener



El rei no ens pot ni veure

Carles Capdevila, Ara, 11/01/2016

FELIP VI VA DIR a la presidenta del Parlament Carme Forcadell que no la podia rebre, que li expliqués per escrit això que havíem investit un nou president. La resposta em sembla unes quantes coses, que poso per escrit perquè evidentment no goso demanar-li audiència.

1. És un gest que no demostra ni cap voluntat de diàleg ni cap respecte per la legalitat, quan el seu discurs oficial és diàleg i llei.

2. És despectiu amb el Parlament i amb tots els catalans als quals aquesta institució representa.

3. És lleig perquè li fa vergonya fer-se una foto amb una presidenta elegida democràticament mentre a la família s’han fet fotos amb elefants morts i dictadors vius.

4. És una provocació, perquè convida a rebre un tracte recíproc el dia que sigui ell el visitant.

5. És partidista: se salta un protocol quan no li agrada el resultat de les eleccions, en un acte de poca elegància democràtica.

6. És desagraït amb Girona, ciutat de la qual ha sigut príncep, i amb tot el que ha fet la Fundació Príncep de Girona per la seva figura, donat que el president que li volien presentar n’era justament l’alcalde.

7. És agosarat, perquè si tens poca feina i és simbòlica, escaquejar-te’n qüestiona la justificació del lloc laboral i el cost per a l’empresa.

8. És una promoció imprudent de la desconnexió entre Catalunya i Espanya: una tàctica sorprenent.

9. És un acte d’arrogància impropi de qui el mateix dia té la germana asseguda a la banqueta d’acusats.

i 10. És una frivolitat que donarà per fer uns quants gags, per mantenir una imatge superficial de la monarquia i per confirmar que continua allunyada de la realitat.


-----------------

La pancarta contra Shakira és especialment repugnant

Seria genial si l'Espanyol actués contra qui considera enginyós atacar una dona titllant-la de prostituta

Toni Padilla, Ara, 14/01/2016

Per fi han s'han acabat els derbis. Ho agraeixo. Per moments, la guerra de trinxeres es fa impossible de suportar. M'explico. Les rivalitats instal·len moltes persones a les trinxeres, centrats només en dues coses: defensar-se i atacar el rival. He enyorat, especialment, més autocrítica per part tant de barcelonistes com de blanc-i-blaus.

Els aficionats de l'Espanyol estan tips de ser objecte de critiques, burles i atacs per part de molts barcelonistes, fet que crea problemes: una crítica assenyada d'un barcelonista a l'Espanyol és vista per a molts com un atac més. I perd força. Per aquest motiu, cal autocrítica. Com a aficionat del futbol, jo entenc, i no veig malament, pancartes com aquella de l'inici del partit que recordava l'origen suís del Barça i l'origen català de l'Espanyol. No veig malament els càntics fent burla de Messi pels problemes amb Hisenda. Puc entendre la pancarta on s'ataca Suárez dient que és un mossegador. Si ha mossegat, que passi la penitència.

Però no puc entendre la permissivitat amb la pancarta contra Shakira. No, no és un problema de l'Espanyol, és general. Puc recordar més de 10 estadis on s'ha cantat contra la cantant colombiana: Bernabéu, Rosaleda, Calderón, Mestalla, Villamarin... i sí, l'estadi de l'Espanyol. Piqué busca gresca i s'exposa als xiulets. Perfecte. Però no és justificable aquest acte de violència de gènere. Si algú vol atacar Piqué, que canti contra el jugador amb enginy. Però reduir el paper de la dona al futbol a ser la parella d'algú, a ser insultada de forma primària titllant-la de prostituta, és una vergonya. I més, en un club que ha cuidat tant el futbol femení com l'Espanyol. En un club tan familiar, on fa patxoca veure-hi famílies senceres. Això ni és l'Espanyol ni és el futbol.

Sempre passa: quatre brètols taquen el nom d'una afició. Per aquest motiu la millor medicina seria l'autocrítica de l'Espanyol, ja que qualsevol crítica d'algú que no sigui de l'Espanyol serà vista per a molts com un atac extern. Cal perseguir els quatre brètols que utilitzen càntics racistes, cal expulsar els quatre que utilitzen insults com aquests contra Shakira. I sí, com escriu Xavier Fina, crec que no cal tancar el camp. Ara, una sanció seria justa. I seria culpa d'un grup molt petit d'aficionats. Molt petit. Aquells que ara, de forma surrealista, pretenen que cal entendre la pancarta de forma literal. És a dir, la pancarta considera Shakira com patrimoni musical mundial. O la considera col·lectivitzada, propietat de tots. Ridícul.

I no, no és una reacció a les desafortunades paraules de Piqué d'ara fa una setmana. Piqué ja va utilitzar les xarxes per recordar com fa un any, des de la mateixa zona de l'estadi, es va insultar la seva parella i desitjar la mort del seu fill. Quatre estúpids, els quatre que té cada club.

L'Espanyol té una gran arma: l'enginy. Ha creat campanyes magnífiques. L'enginy sempre és la millor arma, si vols atacar Piqué. Però no tot s'hi val. Criticar aquella pancarta hauria d'anar per sobre dels colors de qui opina. Jo ja fa anys que he perdut l'esperança de convèncer determinades persones que l'únic club que m'importa és el Sabadell. Alguns em creuen barcelonista, i altres, de l'Espanyol. Tant me fa. Més d'un llegirà aquest article i seguirà pensant que sóc un soci del Barça atacant l'Espanyol. I després vindrà qui m'atacarà per no ser soci del Barça, que hi són, i fan molta mandra. Tinc clar quin és el futbol que vull. Un esport on el paper de la dona no sigui el d'arma per insultar. Amb rivalitat, enginy, amb partits on pots posar la cama, amb jugadors que estimen els colors, com Pau López i Piqué. Amb pancartes, però sense racisme, ni atacs sexistes o homòfobs.



-----------------

El gran momento de Oriol Pla

El actor deslumbra en Barcelona como clown eléctrico en 'Be God Is' y el rebelde Carlo Giuliani en 'Ragazzo', dos trabajos que muestran su versatilidad

Marcos Ordóñez, BabeliaEl País, 15/01/2016

Si me dicen que apueste ahora mismo por un actor joven con un gran futuro, capaz de mostrar verdad, gracia y fuerza, y una versatilidad de virtuoso, mi voto va directo para Oriol Pla. Ya llevaba tiempo haciendo cine y series (El cor de la ciutat, Animals, Any de Gràcia), pero para mí se reveló en su primer papel en teatro, los 20 recién cumplidos, en el Lliure: Maxi, el ángel de Jo mai (2014), de Iván Morales, una tragedia juvenil, un Mystic river de barriada, donde se metía rotundamente al público en el bolsillo cantando y bailando Tim, Tom y Jim, el foxtrot de Bonet de San Pedro, para animar a una chica perdida en la noche. ¿De dónde había salido aquel trueno? Creció en Barcelona, hijo de cómicos: Quimet Pla, cofundador de Comediants, y Núria Solina, de Picatrons, clown y violinista. “La primera vez que mi hermana Diana y yo pisamos escenario”, me cuenta, “fue en brazos de nuestros padres. Desde niños hicimos teatro de calle. La calle es una gran escuela. Aprendes a observar, a improvisar. Aprendes coraje. A los 11 años me apasioné por el breakdance.

De repente estaba en competición, bailando ante 3.000 personas. Aprendes por pasión, por ganas. Un día, en un prado, aprendí el mortal hacia atrás porque quería hacerlo. Aprendí a cantar en las terrazas de la Costa Brava, con mi amigo Pau Matas, con una guitarra cada uno. He hecho números en un metro cuadrado, porque no necesitas más. Yo no quiero hacer carrera: quiero hacer. Y ganar oficio, día a día”. Para Oriol Pla 2015 ha sido un gran año.En septiembre se estrenóTruman,, de Cesc Gay, donde interpretaba a Nico, el hijo de Ricardo Darín. Difícil olvidar esa escena rematada con un abrazo conmovedor que lo dice todo, que clarifica el silencio durante el reencuentro, las frases cortas, el dolor de la certidumbre. Una escena sin asideros, todo contención y subtexto. ¿Darín? “No hace falta decir que es un actor enorme, pero también un enorme tipo, generosísimo. Quiso que cenásemos juntos para conocernos y me presentó a su familia. ¡Y yo tenía que tratarle mal en esa secuencia, imagínate! ¡Yo tratando mal a Darín!”, ríe. En noviembre llegó la explosión cómica deBe God Is, un gran espectáculo de clowns en el Llantiol, con Espai Dual, el trío que completan sus amigos y colegas Blai Juanet y Marc Sastre, también fenomenales actores y músicos.

Escribí: “Oriol Pla se mueve como una versión eléctrica de Harold Lloyd, con el timing matemático de Pepe Viyuela, y cuando baila se arranca por Bob Fosse. Puro arte”. Y una inyección de alegría en vena. Solo actuaban los jueves. Corrió la voz y había cola para verlos. “El show se fue cocinando en directo, porque hacíamos números breves, de 10 minutos, en los bares que nos acogían. Fuimos luego al Fringe de Gràcia, y en la Mostra de Teatre de Barcelona nos llevamos dos premios: mejor espectáculo y mejor actor. Agradecí mucho que me dieran ese premio por un papel mudo, donde todas las frases eran gestuales”, recuerda. “En diciembre llegó Ragazzo, escrita y dirigida por Lali Álvarez, en el Teatre Eòlia. Nuevo fenómeno de boca a oreja, y un éxito interrumpido hará una semana, a teatro lleno, por compromisos de programación. La función narra las últimas horas de Carlo Giuliani, manifestante contra la cumbre del G8 en Génova y el estado de sitio impuesto por el Gobierno italiano, caído bajo las balas de los carabinieri el 20 de julio de 2001. Un monolito conmemora su muerte, con su nombre y una sola palabra: ragazzo (muchacho). Lali Álvarez, a la que conocí como ayudante de dirección en Jo mai, me habló entonces del proyecto. Pasó dos años documentándose, hablando con la madre y la hermana de Carlo. Me iba pasando nuevas versiones del texto, que comentábamos y trabajábamos. Y lo montamos en un mes, con Lali y Teatre Tot Terreny, la compañía de mis padres. Mi madre lleva las luces, mi padre la ayudantía. El sonido es de mi amigo Pau Matas. La escenografía está hecha con muebles de Lali”.

Sin esta conjunción de fuerzas (de escritura, de interpretación y de puesta) es posible que la terrible historia de Ragazzo se hubiera quedado en mero informe o proclama, sin conmovernos cómo lo hace. Oriol Pla encarna a ese muchacho lleno de ganas de vivir, que se revuelve contra la injusticia y el abuso, y una tarde de verano decide no ir a la playa y unirse, en cambio, a los que cree que luchan por un mundo mejor. Sabe transmitir, física y espiritualmente, su luz, su pureza y su calma, y poco a poco su desconcierto y su indignación ante la brutalidad que le rodea, y su miedo, y su fuerza última. Una interpretación rebosante de verdad, que atrapa hasta en sus gestos más aparentemente simples (tender la ropa, preparar una ensalada mientras nos habla de su vida cotidiana), y te va clavando en el asiento a medida que nos acercamos al terrible final. El último tercio de Ragazzo es un impresionante tour de force. Pocas veces he percibido yo en escena la sensación asfixiante de un cepo que se va cerrando sobre una voz que monologa y un cuerpo que salta, corre, gira, cae, vuelve a levantarse. “En las primeras funciones me ahogaba: demasiado desbocado. Mi padre me fue marcando la partitura: respira aquí, retén allá, aquí sueltas, aquí sigues. Ahora llego al final sin perder el ritmo ni el resuello. Una vez llegué incluso a hacer las dos funciones en un día: Be God Is a la una, Ragazzo a las ocho”. Entre sus proyectos me sorprende que un actor tan joven quiera dirigir, cuando se tercie, una obra tan lejana como Proceso por la sombra de un burro, de Dürrenmatt, que estrenaron Miguel Narros y el TEM en los sesenta, y que le entusiasme ese texto, de 30 personajes, pero que se puede hacer con 6 o 7, multiplicándose. De momento, más cine. Y con un gran proyecto inminente: el rodaje, en abril, de Incerta glòria, la novela de Joan Sales sobre la Guerra Civil, que Rigola adaptó al teatro la temporada pasada, en el TNC, y que Agustí Villaronga llevará a la pantalla, en otra versión, con Oriol Pla, Marcel Borràs, Bruna Cusí y Núria Prims encabezando el reparto. Be God Is vuelve al Llantiol en febrero y Ragazzo hará gira por Cataluña hasta el verano. El resto de España no debería perderse estos trabajos llenos de vida, de pasión y de talento.

(Be God Is torna al Teatre Llantiol els quatre dijous de febrer. En el text que he reproduït hi ha un error.)




.

2 de gen. 2016

'Ragazzo'


Fins al 10 de gener, al teatre Eòlia es representa Ragazzo. Un monòleg molt ben construït per Lali Álvarez i interpretat magníficament bé per Oriol Pla, Teatre Tot Terreny. Us en diria mil meravelles més, però prefereixo que parlin els entesos.

Entrades

Crítica d'El Periódico

Crítica d'El País

Aquí, un vídeo promocional que és una narració transmèdia. És a dir, una narració en un altre mitjà, dins del mateix univers de la ficció que amplia la història principal.




Moooolt recomanable, no us el perdeu!


(Fotos del Facebook de l'obra.)