Aquest cap de setmana he llegit poc el diari, i ahir al vespre, parlant amb la mare, em va recomanar aquest article i me'n va llegir un tros per telèfon. Marina Subirats és sociòloga i una excel·lent professora, i el que diu aquí resumeix molt bé el que moltes dones, i confio que cada vegada més homes, pensem sobre les diferents maneres que hi ha de fer política.
Alcaldesses
Marina Subirats,
Ara, 13/06/2015
Hi ha una pregunta que ens hem fet llargament les feministes des del moment que hi va haver dones que van accedir a càrrecs polítics: ¿les dones governaran d’una manera diferent que els homes? L’arribada de les dones als càrrecs públics respon a dos objectius. El primer, un fet de justícia. Si som ciutadanes, paguem impostos, treballem, etc., hem de tenir dret a ocupar posicions públiques de tot tipus, entre les quals les polítiques. El segon, fer una política diferent, derivada de la condició de dona. No són finalitats excloents, òbviament, sinó més aviat complementàries, però és clar que es pot aconseguir la primera i que, en canvi, la segona no arribi a produir-se.
Què ha passat fins ara? Com actuen les dones, quan arriben a posicions professionals que estaven reservades als homes? La tendència més general és que actuïn segons els models masculins establerts. El punt de vista sobre la vida que en termes tècnics podem anomenar de
gènere femení encara no està del tot definit. Es troba, en certa manera, en construcció, després de mil·lennis d’haver estat considerat com un fet menor, intranscendent, subordinat, malgrat ser absolutament necessari per a la supervivència humana, i no només en termes biològics. La cultura en què vivim és profundament androcèntrica, perquè les dones no hem tingut veu pública mai, i tot just la comencem a estrenar. Sovint sabem la importància del nostre punt de vista però encara ens costa formular-lo clarament, defensar-lo amb la contundència amb què ho fan els homes: ens falta seguretat, legitimitat, o simplement algú que ens escolti. Prou difícil era arribar a ser metgessa, advocada, enginyera, per, a més, haver-ho de ser d’una manera diferent, exposada a totes les crítiques.
Hi ha hagut excepcions. Hi ha un estudi de finals dels vuitanta sobre les primeres alcaldesses de Catalunya, que en aquell moment plegaven (
Alcaldesses i regidores de Catalunya, Edicions de la Magrana / Edicions 62). Algunes dubtaven sobre si havien de ser nomenades “alcaldes” o “alcaldesses”, que els semblava una rebaixa del càrrec. En els primers temps democràtics, quan hi havia tantes mancances als pobles i a les ciutats, havien actuat amb una lògica de mares de família, amb un enorme sentit comú, abocant els recursos allà on hi havia més necessitats, evitant tota actitud de prepotència o d’autoritarisme, però amb gran fermesa. La gent les estimava, eren assequibles, veïnes potents més que autoritats distants. Gairebé totes deien: m’ha agradat, però vull tornar a la meva vida. Lluny de fer del seu càrrec un trampolí per obtenir poder i diners, havien endreçat les seves ciutats, havien ajudat. Havien servit l’interès públic, feina esgotadora i plena de renúncies segons com s’entengui que cal exercir-la, i per això marxaven.
Em direu que no totes les dones en política són així. I tant que no! En tenim exemples ben palesos, no cal que us els citi. No és una qüestió d’ovaris ni d’hormones, ni de ser millors o pitjors que els homes. És una qüestió de concepte: a les dones se’ns educa, encara avui, per ajudar els altres, per donar vida i mantenir-la, en el sentit més ampli del terme, no per afirmar-nos com a triomfadores. Per això en la política, en les professions, actuar d’acord amb els valors de gènere femení es paga car: si no competeixes no se’t té en compte, si no ordenes i manes, ningú no et fa gaire cas. I moltes dones opten per la duresa, per adoptar els estereotips de gènere masculí, a vegades més exageradament del que ho fan els homes.
Ara tindrem a Barcelona, a Badalona, a Madrid, noves alcaldesses. Quin model triaran? Mantindran uns valors i unes maneres de fer femenines o preferiran optar per un perfil autoritari i proper als poders fàctics? Hi ha un element que permet d’esperar comportaments de dona, que, tingueu-ho clar, no vol dir febles ni desorientats, sinó diferents: no han estat posades a dit pels partits, sinó que moltes provenen dels moviments socials, i poden actuar amb criteri propi. Trobaran noves maneres de fer política, com deia Dolors Sabater a l’ARA: “Consens o discutir molt”, lideratges transversals, no verticals. Seran criticades perquè els costums, hàbits, rutines, normes, lleis, han estat fets des d’una lògica de gènere masculí, i això pesa molt. Però en el moment en què som, la necessitat màxima de la nostra societat és la de defensar les criatures malnodrides, les persones que han perdut la casa, la feina, el projecte vital. És la de recosir la cohesió social, reequilibrar la influència de les diverses classes, dels diversos grups. Massa temps s’ha subordinat tot als objectius del guany i l’acumulació de capital, oblidant que la primera obligació d’un govern és el benestar de tota la població.
I per resoldre tot això, necessitem alcaldesses que actuïn amb lògica de gènere femení, des d’una mirada que sap veure què és el que és essencial i el que és secundari, què cal fer ara mateix i què pot esperar. Benvingudes, alcaldesses, i tingueu present que moltes dones compartim els vostres criteris i trobarem, si cal, la manera de donar-vos suport.
.
1/2 cullerada de sucre moreno
4. Quan comencen a estar fetes, hi afegim el vi dolç i les coem tapades uns 20 minuts. Després, si cal, les acabem de coure destapades fins que el líquid s'acabi d'evaporar.
