La candidatura de Victòria Girona a les eleccions a la UB ha perdut per una diferència aproximada de dos punts del vot total ponderat.
Era, com ja he dit en aquest mateix blog, una candidatura formada per gent honesta i treballadora que ha fet una campanya també honesta, transparent i neta.
Però la UB, per molt poc, tot sigui dit, ha preferit una altra manera de fer les coses. Una llàstima.
28 de nov. 2012
26 de nov. 2012
les eleccions d'ahir, 25-N; matí al parc del Putget
Valoració sobre les eleccions d'ahir. Els partits individuals que tenen més motius per estar contents són ERC i C's. Però globalment, han guanyat Catalunya (amb un índex històric de participació) i el conjunt de partits que defensen la independència de Catalunya (majoria clara) i, per tant, el dret a decidir. Ha quedat clar que el camí cap a la independència no l'han de liderar ni Artur Mas ni CiU sols. Per mi, és una bona notícia, encara que l'escenari immediat per governar el país sigui més complicat així. També és il·lustratiu comprovar que, si ERC, SI, la CUP i IC haguessin anat junts, sembla que haurien sumat 42 escons, i CiU 45. Els hauria de fer pensar (jo ja fa temps que ho penso i que ho dic).
----
Resultats a la república independent de Gràcia (gentilesa de Josep Solervicens, gràcies, Josep!):
CiU 22.342 35,01%
ERC 10.697 16,76%
ICV-EUiA 7.934 12,43%
PP 6.419 10,06%
PSC 5.053 7,91%
CUP 4.029 6,31%
C's 3.790 5,93%
SI 866 1,35%
Eb 652 1,02%
----
Un exemple de manipulació (d'articles de Matthew Tree i Quim Monzó)... a la civilitzada Gran Bretanya!
----
I per compensar, un testimoni bonic sobre aquest procés.
----
Ahir el dia també va donar per a un breu passeig pel parc del Putget, que fins i tot a la tardor té una flora que fa goig.
Un altre passeig pel parc del Putget, aquí i aquí.
----
Resultats a la república independent de Gràcia (gentilesa de Josep Solervicens, gràcies, Josep!):
CiU 22.342 35,01%
ERC 10.697 16,76%
ICV-EUiA 7.934 12,43%
PP 6.419 10,06%
PSC 5.053 7,91%
CUP 4.029 6,31%
C's 3.790 5,93%
SI 866 1,35%
Eb 652 1,02%
----
Un exemple de manipulació (d'articles de Matthew Tree i Quim Monzó)... a la civilitzada Gran Bretanya!
----
I per compensar, un testimoni bonic sobre aquest procés.
----
Ahir el dia també va donar per a un breu passeig pel parc del Putget, que fins i tot a la tardor té una flora que fa goig.
Un altre passeig pel parc del Putget, aquí i aquí.
25 de nov. 2012
23 de nov. 2012
eleccions a rector o rectora a la UB: segona volta
Efectivament, dimarts que ve, 27 de novembre, a la UB elegirem una rectora o un rector a la segona volta de les eleccions.
La candidata Victòria Girona encapçala un equip de gent honesta, seriosa i treballadora que mereix tenir l'oportunitat de governar la Universitat de Barcelona d'una manera diferent. Per exemple, amb unes prioritats diferents.
Aquests últims anys, en plena crisi, no ens calia una imatge corporativa nova --que deu valdre molts diners--, ni tampoc un programa de correu nou i de pagament --n'hi ha de gratuïts que funcionen molt millor. ¿Quant deu valer, el lloguer de la seu d'Alumni al carrer Diputació, a l'edifici Garriga Nogués? Aquests són exemples que se m'acuden ara mateix d'actuacions que m'he trobat sense buscar-les.
Diners com aquests es podrien haver fet servir per dignificar la situació laboral de companys que han vist com s'estroncava bruscament una carrera professional i acadèmica que havia estat, com sabem els que hi hem passat, plena de dificultats. I també haurien permès no apujar tant les taxes de matrícula o augmentar les beques --anys enrere, no un mes abans de les eleccions.
En definitiva, els recursos que es tenen, que són reduïts, s'haurien de dedicar al que és més important: que tots puguem treballar d'una manera digna per fer de la nostra Universitat un model en docència, en recerca i en transferència a la societat; i a intentar que tothom que vulgui i estigui preparat per fer-ho pugui accedir als estudis universitaris independentment de la seva renda.
La candidatura de Victòria Girona i el seu equip té molt clares aquestes prioritats.
A la segona volta no es pot perdre cap vot de la primera, i se n'han de guanyar molts més!
Podeu veure els resultats generals de la primera volta aquí i de manera més desglossada en aquest PDF.
I les propostes de la candidatura de Victòria Girona, resumides i detallades, aquí.
.
Aquests últims anys, en plena crisi, no ens calia una imatge corporativa nova --que deu valdre molts diners--, ni tampoc un programa de correu nou i de pagament --n'hi ha de gratuïts que funcionen molt millor. ¿Quant deu valer, el lloguer de la seu d'Alumni al carrer Diputació, a l'edifici Garriga Nogués? Aquests són exemples que se m'acuden ara mateix d'actuacions que m'he trobat sense buscar-les.
Diners com aquests es podrien haver fet servir per dignificar la situació laboral de companys que han vist com s'estroncava bruscament una carrera professional i acadèmica que havia estat, com sabem els que hi hem passat, plena de dificultats. I també haurien permès no apujar tant les taxes de matrícula o augmentar les beques --anys enrere, no un mes abans de les eleccions.
En definitiva, els recursos que es tenen, que són reduïts, s'haurien de dedicar al que és més important: que tots puguem treballar d'una manera digna per fer de la nostra Universitat un model en docència, en recerca i en transferència a la societat; i a intentar que tothom que vulgui i estigui preparat per fer-ho pugui accedir als estudis universitaris independentment de la seva renda.
A la segona volta no es pot perdre cap vot de la primera, i se n'han de guanyar molts més!
Podeu veure els resultats generals de la primera volta aquí i de manera més desglossada en aquest PDF.
I les propostes de la candidatura de Victòria Girona, resumides i detallades, aquí.
.
22 de nov. 2012
Joan Manuel Tresserras, avui
Votar des de la nova subjectivitat
JOAN M. TRESSERRAS | Ara, 22/11/2012
Els últims mesos, a Catalunya, s'ha fet més visible el desplaçament de l'hegemonia social cap a una nova majoria popular, treballadora, transversal, que ha assumit la iniciativa política i encapçala la construcció del nou país. Els altres protagonistes són instrumentals i secundaris. El procés fonamental és el relleu social en la conducció de l'emancipació.
Durant la manifestació de la vaga del dia 14, a Barcelona, acompanyant l'atapeït bloc d'ERC, vaig refermar aquesta percepció. S'acostava gent a la pancarta, com deuria passar als altres blocs, a comentar la jugada: alguns des d'una llarga complicitat, altres amb comentaris crítics i altres, encara, a informar engrescats de la seva incorporació al projecte. Tot amb camaraderia i molt bon to. Una parella d'uns cinquanta anys es va acostar a fer-se una fotografia amb Joan Tardà. Vaig sentir que l'home li deia: "Sempre he sigut socialista, però ara també sóc independentista i us votaré". I Tardà, àgil, va abraçar-lo amb un somriure tot dient: "Jo sempre ho he sigut, de socialista i d'independentista".
El creuament de les manifestacions de l'Onze de Setembre i del 14 de novembre mostra l'ampli ventall de sectors mobilitzats ara, a Catalunya, per aconseguir les màximes aspiracions socials i nacionals. I en el moviment s'hi observen dues característiques relativament noves. La primera és la convicció generalitzada que les aspiracions socials i les nacionals van estretament lligades i que ja no es poden separar. Que només en el curs del procés d'emancipació nacional, de construcció d'un país i d'un estat nous, sota l'impuls d'una gran majoria popular, serà possible introduir les transformacions que garanteixin un salt qualitatiu en el model social i de benestar: més justícia, més igualtat, més llibertat, més transparència, més participació democràtica, més respecte per la diversitat... Evocar, ara, una esquerra al marge del sobiranisme democràtic queda com una excentricitat.
La segona característica és la consciència compartida que la iniciativa del procés correspon a la gent, a la majoria, i no a les formacions polítiques. És la consciència clara del propi protagonisme, que pot delegar funcions a les organitzacions i institucions polítiques, però que no pot ser suplantat. Fins i tot els partits més dinamitzadors del paper capdavanter del moviment ciutadà saben que la garantia per assolir els objectius és en l'energia que pugui acumular i exhibir el moviment popular.
El protagonisme i la iniciativa populars són, amb la reivindicació del dret a decidir, els factors que confereixen a aquesta etapa la condició de revolució democràtica. Estem vivint una veritable revolució democràtica. Pacífica, tranquil·la, cívica. Però radical, profunda, i ambiciosa. Per això, la legitimitat que en derivarà podrà resistir amb èxit les impugnacions procedents d'institucions espanyoles o europees amb un fonament democràtic comparativament irrisori.
Només els vells esquemes, el desconcert o l'apatia, enmig de l'estaborniment provocat per la crisi, pot explicar el retard dels partits en el diagnòstic, i l'escassa implicació de la intel·lectualitat i el món de l'art i la cultura en el procés de canvi. Com pot l'art i la cultura situar-se al marge del procés històric on, justament aquí, coincideixen els efectes estructurals de la globalització, una profunda crisi econòmica, el descrèdit de la política convencional i l'increment de la iniciativa popular?
Mentre la intel·ligència indolent del sistema desvariejava, la majoria social ha modificat la seva perspectiva del món i del país. Aquesta majoria cívica no només s'ha refermat en la voluntat d'esdevenir un nou subjecte històric i polític, sinó que ha procedit d'una manera autònoma i complexa a la construcció social d'una nova subjectivitat. Amb bocins d'indignació reflexiva, d'il·lusió propositiva, i capacitat d'autoorganització, de la multitud n'ha emergit una nova mirada enfora i una nova percepció del propi paper. No hi ha a l'abast cap procés més interessant i carregat de possibilitats que aquest. En quina experiència més estimulant se'ns podria acudir de participar? Ara, quan la política, l'art i la cultura s'aboquin a contribuir-hi críticament i creativament, podrem percebre millor la mesura autèntica de la sacsejada. Però diumenge, davant l'urna, sabrem cadascú en quina perspectiva de futur inscrivim el nostre vot. Si ens hem plegat en secret a la rutina o si hem esperonat la nostra ambició.
JOAN M. TRESSERRAS | Ara, 22/11/2012
Durant la manifestació de la vaga del dia 14, a Barcelona, acompanyant l'atapeït bloc d'ERC, vaig refermar aquesta percepció. S'acostava gent a la pancarta, com deuria passar als altres blocs, a comentar la jugada: alguns des d'una llarga complicitat, altres amb comentaris crítics i altres, encara, a informar engrescats de la seva incorporació al projecte. Tot amb camaraderia i molt bon to. Una parella d'uns cinquanta anys es va acostar a fer-se una fotografia amb Joan Tardà. Vaig sentir que l'home li deia: "Sempre he sigut socialista, però ara també sóc independentista i us votaré". I Tardà, àgil, va abraçar-lo amb un somriure tot dient: "Jo sempre ho he sigut, de socialista i d'independentista".
El creuament de les manifestacions de l'Onze de Setembre i del 14 de novembre mostra l'ampli ventall de sectors mobilitzats ara, a Catalunya, per aconseguir les màximes aspiracions socials i nacionals. I en el moviment s'hi observen dues característiques relativament noves. La primera és la convicció generalitzada que les aspiracions socials i les nacionals van estretament lligades i que ja no es poden separar. Que només en el curs del procés d'emancipació nacional, de construcció d'un país i d'un estat nous, sota l'impuls d'una gran majoria popular, serà possible introduir les transformacions que garanteixin un salt qualitatiu en el model social i de benestar: més justícia, més igualtat, més llibertat, més transparència, més participació democràtica, més respecte per la diversitat... Evocar, ara, una esquerra al marge del sobiranisme democràtic queda com una excentricitat.
La segona característica és la consciència compartida que la iniciativa del procés correspon a la gent, a la majoria, i no a les formacions polítiques. És la consciència clara del propi protagonisme, que pot delegar funcions a les organitzacions i institucions polítiques, però que no pot ser suplantat. Fins i tot els partits més dinamitzadors del paper capdavanter del moviment ciutadà saben que la garantia per assolir els objectius és en l'energia que pugui acumular i exhibir el moviment popular.
El protagonisme i la iniciativa populars són, amb la reivindicació del dret a decidir, els factors que confereixen a aquesta etapa la condició de revolució democràtica. Estem vivint una veritable revolució democràtica. Pacífica, tranquil·la, cívica. Però radical, profunda, i ambiciosa. Per això, la legitimitat que en derivarà podrà resistir amb èxit les impugnacions procedents d'institucions espanyoles o europees amb un fonament democràtic comparativament irrisori.
Només els vells esquemes, el desconcert o l'apatia, enmig de l'estaborniment provocat per la crisi, pot explicar el retard dels partits en el diagnòstic, i l'escassa implicació de la intel·lectualitat i el món de l'art i la cultura en el procés de canvi. Com pot l'art i la cultura situar-se al marge del procés històric on, justament aquí, coincideixen els efectes estructurals de la globalització, una profunda crisi econòmica, el descrèdit de la política convencional i l'increment de la iniciativa popular?
Mentre la intel·ligència indolent del sistema desvariejava, la majoria social ha modificat la seva perspectiva del món i del país. Aquesta majoria cívica no només s'ha refermat en la voluntat d'esdevenir un nou subjecte històric i polític, sinó que ha procedit d'una manera autònoma i complexa a la construcció social d'una nova subjectivitat. Amb bocins d'indignació reflexiva, d'il·lusió propositiva, i capacitat d'autoorganització, de la multitud n'ha emergit una nova mirada enfora i una nova percepció del propi paper. No hi ha a l'abast cap procés més interessant i carregat de possibilitats que aquest. En quina experiència més estimulant se'ns podria acudir de participar? Ara, quan la política, l'art i la cultura s'aboquin a contribuir-hi críticament i creativament, podrem percebre millor la mesura autèntica de la sacsejada. Però diumenge, davant l'urna, sabrem cadascú en quina perspectiva de futur inscrivim el nostre vot. Si ens hem plegat en secret a la rutina o si hem esperonat la nostra ambició.
19 de nov. 2012
15 de nov. 2012
Joan Ramon Resina: Carta als intel·lectuals espanyols
Carta als intel·lectuals espanyols
JOAN RAMON RESINA | Ara, 15/11/2012
Hauria volgut titular aquest article Carta a un amic espanyol, en referència a uns coneguts textos d'Albert Camus; però entre els intel·lectuals i adherits que heu signat el manifest d'El País no n'hi ha cap que un català pugui sincerament anomenar amic. Costa entendre l'oportunitat d'aquest document, que ni tan sols s'adreça a aquells que feu finta d'estimar a fi de perllongar una cohabitació que ha esdevingut insuportable. També per vosaltres, car l'afecte que ens advereu de manera tan sobtada com inconcreta us dispensa d'atendre les raons de la nostra impaciència, eludint la vostra responsabilitat mitjançant la vostra sordesa.
No és sols que la vostra professió d'amor a Catalunya, la seva llengua i la seva cultura arribi tard, sinó que no aporta res a la comprensió que proclameu. Permeteu que us ho digui sense embuts: per a aquesta missió no teniu crèdit. Us caldria una revisió, per a vosaltres dolorosa, d'una perspectiva que neix de la dominació, que de tan assumida ha esdevingut l'angle cec pel qual se us escapa la raó, la humanitat (que reclama humilitat en la base de la comprensió) i, fins i tot, la veritat.
Amb un aplom que deveu al fet de parlar des del vèrtex d'una nació reconeguda, ens acuseu de fer comèdia amb un victimisme de mala fe. Durant dècades heu pres per venalitat la paciència amb què Catalunya procurava una entesa que vosaltres li heu negat fora dels termes que li dictàveu. Sense renunciar al poder institucionalitzat amb les vostres victòries armades, comptàveu amb la nostra memòria de vençuts en la base de la vostra raó. Què n'era de fàcil entendre's llavors! N'hi havia prou amb l'esbós d'un menyspreu perquè acotéssim el cap i tornéssim al nostre racó amb la cua entre cames. Cap ni un dels que signeu heu alçat mai la veu per condemnar els militars que amenaçaven Catalunya, ni per contradir el discurs de la por que els vostres partits esbomben com a ultima ratio del matrimoni forçat que ens anul·la. Al contrari, us hi aboneu abans d'afirmar amb la boca petita que, si la majoria dels catalans optéssim per la independència, ho prendríeu "en consideración" a fi de trobar una solució "apropiada y respetuosa". Amb llenguatge de buròcrates ens advertiu que des de la vostra graciosa altesa estudiaríeu la solució que a vosaltres us semblés apropiada i que fóra respectuosa amb alguna cosa que no expliciteu, encara que s'endevina en la cínica apel·lació a "las instituciones que entre todos nos dimos". No seria, doncs, la voluntat dels catalans, en aquest cas l'única cosa democràticament digna de respecte, el que respectaríeu, car si ho féssiu el vostre manifest resultava balder.
L'Onze de Setembre un milió i mig de catalans vam sortir al carrer per dir al món que estem decidits a realitzar la idea d'un país construït sense vessar sang (i que, per tant, no es podria dir Espanya). Aquesta empresa, d'una grandiositat pròpia del segle XXI, en què es juga la consolidació mundial de la democràcia, exigeix de nosaltres un gran autocontrol, en primer lloc per deixar de mirar-nos en el mirall deforme que ens presenteu. No per contemplar-nos el melic, com afirmeu creient-vos el centre del món; sinó precisament per ocupar el nostre lloc al món. Catalunya ha estat alguna cosa al món quan més impermeable esdevenia a les formes de la vida espanyola. I mai ha estat tan decadent com quan imitava Espanya. Durant el temps que us admiràvem, l'estil xaró, fatxenda, i agressiu, que critiqueu en la vostra dreta i que també és el vostre, el menyspreu de la veracitat i del matís, l'arrogància en què fundeu la vostra eficàcia sovint doblada de picaresca, ens amaraven i dissipaven unes virtuts que eren les nostres i que ens envejàveu tot i negar-les. Que ara ens assegureu respecte amb l'aire d'una concessió feta tard i de mala manera no ens fa ni fred ni calor. Quan cercàvem l'encaix legítim, la vostra mà no la trobàvem. Per arribar on som, hem fet una marrada farcida d'humiliacions i de blasmes, però ens hem carregat de raons i ara les teniu en contra. Són a prova d'amenaces i d'afalacs, pastades com ho estan amb el desengany de generacions. Heus aquí com el nostre encongiment d'aleshores esdevé l'esperança d'avui. I no ens guia un "profundo sentimiento nacional" sense correlat objectiu verificable, sinó una història nacional tan o més antiga que la vostra, que es desvetlla i reprèn el seu camí vers Europa i el món. La negació d'un fet de consciència sostingut en els segles per una passió de domini disfressada de comprensió buida el vostre manifest. Sense cap dubte, heu tingut i tindreu alguna ressonància a Catalunya, perquè mai cap nació n'ha dominada una altra sense estintols ni col·laboradors interiors. Però us equivocareu si creieu que podreu afeblir la voluntat del poble català, perquè ni en sou referents ni enceteu idees noves.
JOAN RAMON RESINA | Ara, 15/11/2012
No és sols que la vostra professió d'amor a Catalunya, la seva llengua i la seva cultura arribi tard, sinó que no aporta res a la comprensió que proclameu. Permeteu que us ho digui sense embuts: per a aquesta missió no teniu crèdit. Us caldria una revisió, per a vosaltres dolorosa, d'una perspectiva que neix de la dominació, que de tan assumida ha esdevingut l'angle cec pel qual se us escapa la raó, la humanitat (que reclama humilitat en la base de la comprensió) i, fins i tot, la veritat.
Amb un aplom que deveu al fet de parlar des del vèrtex d'una nació reconeguda, ens acuseu de fer comèdia amb un victimisme de mala fe. Durant dècades heu pres per venalitat la paciència amb què Catalunya procurava una entesa que vosaltres li heu negat fora dels termes que li dictàveu. Sense renunciar al poder institucionalitzat amb les vostres victòries armades, comptàveu amb la nostra memòria de vençuts en la base de la vostra raó. Què n'era de fàcil entendre's llavors! N'hi havia prou amb l'esbós d'un menyspreu perquè acotéssim el cap i tornéssim al nostre racó amb la cua entre cames. Cap ni un dels que signeu heu alçat mai la veu per condemnar els militars que amenaçaven Catalunya, ni per contradir el discurs de la por que els vostres partits esbomben com a ultima ratio del matrimoni forçat que ens anul·la. Al contrari, us hi aboneu abans d'afirmar amb la boca petita que, si la majoria dels catalans optéssim per la independència, ho prendríeu "en consideración" a fi de trobar una solució "apropiada y respetuosa". Amb llenguatge de buròcrates ens advertiu que des de la vostra graciosa altesa estudiaríeu la solució que a vosaltres us semblés apropiada i que fóra respectuosa amb alguna cosa que no expliciteu, encara que s'endevina en la cínica apel·lació a "las instituciones que entre todos nos dimos". No seria, doncs, la voluntat dels catalans, en aquest cas l'única cosa democràticament digna de respecte, el que respectaríeu, car si ho féssiu el vostre manifest resultava balder.
L'Onze de Setembre un milió i mig de catalans vam sortir al carrer per dir al món que estem decidits a realitzar la idea d'un país construït sense vessar sang (i que, per tant, no es podria dir Espanya). Aquesta empresa, d'una grandiositat pròpia del segle XXI, en què es juga la consolidació mundial de la democràcia, exigeix de nosaltres un gran autocontrol, en primer lloc per deixar de mirar-nos en el mirall deforme que ens presenteu. No per contemplar-nos el melic, com afirmeu creient-vos el centre del món; sinó precisament per ocupar el nostre lloc al món. Catalunya ha estat alguna cosa al món quan més impermeable esdevenia a les formes de la vida espanyola. I mai ha estat tan decadent com quan imitava Espanya. Durant el temps que us admiràvem, l'estil xaró, fatxenda, i agressiu, que critiqueu en la vostra dreta i que també és el vostre, el menyspreu de la veracitat i del matís, l'arrogància en què fundeu la vostra eficàcia sovint doblada de picaresca, ens amaraven i dissipaven unes virtuts que eren les nostres i que ens envejàveu tot i negar-les. Que ara ens assegureu respecte amb l'aire d'una concessió feta tard i de mala manera no ens fa ni fred ni calor. Quan cercàvem l'encaix legítim, la vostra mà no la trobàvem. Per arribar on som, hem fet una marrada farcida d'humiliacions i de blasmes, però ens hem carregat de raons i ara les teniu en contra. Són a prova d'amenaces i d'afalacs, pastades com ho estan amb el desengany de generacions. Heus aquí com el nostre encongiment d'aleshores esdevé l'esperança d'avui. I no ens guia un "profundo sentimiento nacional" sense correlat objectiu verificable, sinó una història nacional tan o més antiga que la vostra, que es desvetlla i reprèn el seu camí vers Europa i el món. La negació d'un fet de consciència sostingut en els segles per una passió de domini disfressada de comprensió buida el vostre manifest. Sense cap dubte, heu tingut i tindreu alguna ressonància a Catalunya, perquè mai cap nació n'ha dominada una altra sense estintols ni col·laboradors interiors. Però us equivocareu si creieu que podreu afeblir la voluntat del poble català, perquè ni en sou referents ni enceteu idees noves.
11 de nov. 2012
Ferran Torrent, avui
Decidiu per nosaltres
FERRAN TORRENT | Ara, 11/11/2012
Si fem cas del que han estat i diuen, al PSPV-PSOE hi ha militants (militants destacats), salvant una xicoteta distància, semblants a Ernest Maragall. De fet, alguns d'ells es van educar políticament amb Ernest Lluch (en quina posició estaria ara?, quin paper jugaria?). Fins i tot, com en el cas de Vicent Soler, degà de la Facultat d'Econòmiques, n'han estat deixebles.
Anys enrere, abans que Compromís es convertira en una força política important, els deia als valencianistes del PSOE que si sumaven forces amb el Bloc podien decidir i canviar el rumb d'aquest país. Uns pocs, els més humoristes, em responien que eren massa de dretes; altres, que sense ells el PSOE encara seria més espanyolista (encara més?); també hi havia el militant sentimental:
-Fa trenta anys que estic al partit.
-En trenta anys hi ha suficients motius per trencar qualsevol parella. Però, a més, tu serveixes el partit o el país?
Ara Ximo Puig dirigeix el PSPV-PSOE. Ximo és valencianista i federalista. Però a Madrid no són ni una cosa ni l'altra. I cada dia ho seran menys, perquè en comptes d'intel·ligència porten al cap la montera de torero (només per qüestions estètiques s'hauria de ser independentista). Cada vegada que Bono, Guerra, Ibarra, Leguina... obren la boca, el percentatge d'independentistes guanya un punt a Catalunya. I a València, els socialistes, els que se senten del PSPV, callen de vergonya aliena. ¿T'imagines -els pose el dit a la nafra- un home o una dona que t'estiga humiliant durant trenta anys? És una agressió de gènere polític brutal, això que pateixen aquests xicots.
Com el lector informat sabrà, la coalició Compromís, en les darreres enquestes, ha doblat els diputats al Parlament autòcton. Si avui es feren eleccions n'obtindria entre dotze i quinze, que sumats a la hipotètica escissió valencianista del PSOE (dominen gairebé totes les comarques) i restant el desgast del Partit Popular, representarien, sens dubte, la primera força política. La història d'aquest país canviaria radicalment. D'una banda, tindríem l'empenta i la decisió i, de l'altra, l'experiència.
En fi, potser tot això no és sinó una quimera. M'ensume, però, que després de les eleccions catalanes, les coses, al País Valencià, ja no seran iguals. És difícil preveure què passarà ací i a la resta de l'Estat, però s'albira un canvi de rumb. El serrell del PSOE espanyol (el PSPV) i Compromís n'hauran de prendre nota. Tots aquells incrèduls com jo haurem d'assumir que la gent, la massa (eixe concepte en què no he confiat mai), sap dir prou; ara ja sabem que els girs més imprevisibles poden ocórrer.
Hi ha una analogia entre Compromís i els nous independentistes catalans. Compromís no sols rep vots de nacionalistes, sinó també d'electors farts de la inoperància i immobilisme del PP i del PSOE; ciutadans que estan i volen estar dins del sistema però que volen canviar-lo. La divisió està, com ha escrit el sociòleg Jaime Miquel, entre submisos i indignats. I d'aquests Compromís en té molts, igual que ara hi ha independentistes catalans que ho són perquè estan emprenyats amb l'administració central, amb la injustícia del que dónes i del que reps.
És curiós, però la reacció dels valencians normals, l'home del carrer que en diuen, no ha estat tan furibunda contra els catalans per l'actitud sobiranista d'Artur Mas. En això també m'he equivocat. Pensava que l'anticatalanisme rebrotaria, per bé que el PP ho intenta. L'economia, però, canvia el personal; l'economia casolana encara més. Si Catalunya pren una decisió sobiranista obrirà els ulls a molta gent d'ací, sobretot, perquè PP i PSOE recentralitzaran més la resta de l'Estat amb conseqüències funestes per als valencians. Llavors el dilema serà més fàcil: o estàs amb ells o estàs amb el teu país, militants valencianistes del PSPV.
FERRAN TORRENT | Ara, 11/11/2012
Anys enrere, abans que Compromís es convertira en una força política important, els deia als valencianistes del PSOE que si sumaven forces amb el Bloc podien decidir i canviar el rumb d'aquest país. Uns pocs, els més humoristes, em responien que eren massa de dretes; altres, que sense ells el PSOE encara seria més espanyolista (encara més?); també hi havia el militant sentimental:
-Fa trenta anys que estic al partit.
-En trenta anys hi ha suficients motius per trencar qualsevol parella. Però, a més, tu serveixes el partit o el país?
Ara Ximo Puig dirigeix el PSPV-PSOE. Ximo és valencianista i federalista. Però a Madrid no són ni una cosa ni l'altra. I cada dia ho seran menys, perquè en comptes d'intel·ligència porten al cap la montera de torero (només per qüestions estètiques s'hauria de ser independentista). Cada vegada que Bono, Guerra, Ibarra, Leguina... obren la boca, el percentatge d'independentistes guanya un punt a Catalunya. I a València, els socialistes, els que se senten del PSPV, callen de vergonya aliena. ¿T'imagines -els pose el dit a la nafra- un home o una dona que t'estiga humiliant durant trenta anys? És una agressió de gènere polític brutal, això que pateixen aquests xicots.
Com el lector informat sabrà, la coalició Compromís, en les darreres enquestes, ha doblat els diputats al Parlament autòcton. Si avui es feren eleccions n'obtindria entre dotze i quinze, que sumats a la hipotètica escissió valencianista del PSOE (dominen gairebé totes les comarques) i restant el desgast del Partit Popular, representarien, sens dubte, la primera força política. La història d'aquest país canviaria radicalment. D'una banda, tindríem l'empenta i la decisió i, de l'altra, l'experiència.
En fi, potser tot això no és sinó una quimera. M'ensume, però, que després de les eleccions catalanes, les coses, al País Valencià, ja no seran iguals. És difícil preveure què passarà ací i a la resta de l'Estat, però s'albira un canvi de rumb. El serrell del PSOE espanyol (el PSPV) i Compromís n'hauran de prendre nota. Tots aquells incrèduls com jo haurem d'assumir que la gent, la massa (eixe concepte en què no he confiat mai), sap dir prou; ara ja sabem que els girs més imprevisibles poden ocórrer.
Hi ha una analogia entre Compromís i els nous independentistes catalans. Compromís no sols rep vots de nacionalistes, sinó també d'electors farts de la inoperància i immobilisme del PP i del PSOE; ciutadans que estan i volen estar dins del sistema però que volen canviar-lo. La divisió està, com ha escrit el sociòleg Jaime Miquel, entre submisos i indignats. I d'aquests Compromís en té molts, igual que ara hi ha independentistes catalans que ho són perquè estan emprenyats amb l'administració central, amb la injustícia del que dónes i del que reps.
És curiós, però la reacció dels valencians normals, l'home del carrer que en diuen, no ha estat tan furibunda contra els catalans per l'actitud sobiranista d'Artur Mas. En això també m'he equivocat. Pensava que l'anticatalanisme rebrotaria, per bé que el PP ho intenta. L'economia, però, canvia el personal; l'economia casolana encara més. Si Catalunya pren una decisió sobiranista obrirà els ulls a molta gent d'ací, sobretot, perquè PP i PSOE recentralitzaran més la resta de l'Estat amb conseqüències funestes per als valencians. Llavors el dilema serà més fàcil: o estàs amb ells o estàs amb el teu país, militants valencianistes del PSPV.
9 de nov. 2012
7 de nov. 2012
4 de nov. 2012
Suso de Toro, avui i fa dos anys
Article de Suso de Toro publicat avui a La Vanguardia, i més avall un altre de fa poc més de dos anys però que podria ser de fa dos dies o dues setmanes o dos mesos. (Les fotos, de l'última Diada, són meves.)
España y Catalunya, refundándose
Suso de Toro, La Vanguardia, 04/11/2012
La transición se hizo como se pudo pero siguió un juego de engaños que ha llegado hasta aquí y no se puede volver atrás y volver a empezar como si no hubiesen pasado treinta y cinco años.
Nuestra trágica historia le confirió a esta Constitución un carisma dramático y sagrado pero a estas alturas apelar a su vigencia es burlarse de la realidad: la entrada en la Unión Europea y la moneda única ya rompió los límites de la soberanía nacional que marcaba la Constitución pero, además, la reforma exprés que pactaron hace un año los dos grandes partidos estatales para introducir el límite del déficit mostró que si los dos grandes partidos estatales lo acuerdan se la reforma en un momento. Esa reforma constitucional impuesta desde fuera evidenció que no tenemos soberanía económica ni política. En contraste con eso el Tribunal Constitucional negó cabida en la Constitución a aspectos decisivos del Estatut al considerarlos contrarios a la soberanía nacional española. Los políticos que recogieron firmas contra Catalunya hace sólo un par de años y los magistrados que preservaron la esencia de la nación única dejaron a la sociedad catalana en un callejón sin salida histórico.
La transición se basó en ocultar o borrar la memoria y siguió alimentándose de desmemoria. La prohibición de recordar es la regla de hierro de esta democracia y la que la conduce a una alienación colectiva. Sólo puede ser fruto de alienación colectiva que se amenace con utilizar las fuerzas armadas otra vez contra la población, la sociedad catalana, y que esas amenazas no tengan como consecuencia ceses o dimisiones inmediatas y denuncias judiciales por golpismo. Lo preocupante es, precisamente, que gran parte de la población española comparta la idea de nación única y xenófoba hacia los que no son “españoles como es debido”. ¿Qué pensar de un político que pide que los catalanes devuelvan a los extremeños que emigraron a Catalunya? Como si fuesen una mercancía humana; suya, además. Esa ocurrencia revela una idea de la identidad personal y la nación basada en la raza; según eso, se es ciudadano de un lugar sólo cuando se nació allí. Como si esas personas no fuesen catalanas, ciudadanas de Catalunya. Las actitudes de incomprensión hacia Catalunya son constantes por parte de presidentes de autonomía que cuarenta años nadie hubiera imaginado que existiesen. Hoy existen muchos presidentes de autonomías porque generaciones de catalanes, vascos y también gallegos lucharon por su autogobierno. Y decir lucharon es decir morir, ir preso, exiliado, ser torturado, perseguido… de eso hablamos. Esas inesperadas autonomías fueron beneficiosas, se repartieron recursos de modo más justo, pero no olvidemos que ese reparto de autonomías se hizo aviesamente con el propósito de desdibujar la existencia de las nacionalidades.
La desmemoria oculta que esta democracia se sustenta sobre un pacto del franquismo con la izquierda y también con Catalunya y Euskadi. La Constitución reconoció realidades e instituciones nacionales que ya existían: Cuando volvió de Francia, antes de asomarse al balcón de la Generalitat, el honorable Tarradellas aterrizó en Madrid y fue recibido por el Rey y el presidente Suárez, quienes reconocieron así al gobierno de los catalanes, la Generalitat hasta entonces en el exilio. También los vascos recibieron a su lehendakari Leizaola, exiliado en el país vasco francés. Sólo los gallegos no recuperaron su Consello da Galiza, disuelto en el lejano exilio argentino en los años cincuenta. La Constitución nació de esos pactos políticos, no de unos jurisprudentes sabios fundadores, y esos pactos hoy están rotos. Está roto el consenso sobre “un orden económico y social justo” del preámbulo constitucional, la nueva derecha, española o catalana, ya no se inspira en el paternalismo de la democracia cristiana europea y es socialmente despiadada. Por otro lado, desde el 23-F y la Loapa subsiguiente se maniobró para negar la existencia de otras naciones que no sean la española. Tanto da de derechas o de izquierdas, el nacionalismo español es el mismo, soltamos lo de “la burguesía catalana” y casi nos sentimos progresistas; lo curioso es que nadie habla de “la burguesía madrileña”, ¿alguien cree que sólo hay burguesía en Barcelona y no la hay en Madrid o en otras ciudades? Sin embargo en el escenario público español la burguesía madrileña parece invisible. Como el nacionalismo español, que siendo tan duro no necesita afirmar su existencia pues es el Estado y ya se cree la realidad misma. Pero los prejuicios sobre los catalanes son parte importante del repertorio del nacionalismo español, chistes y motes para esos personajes raros y sospechosos. El prejuicio de que son unos intrusos entre nosotros, unos ricos que le chupan la sangre a los pobres, se alimenta de algo muy humano, la envidia. Pero recuerda demasiado a como eran vistos los judíos alemanes.
En la estructura del Estado tiene un papel decisivo Madrid, una ciudad muy particular. Las capitales de los imperios marítimos solían estar a la orilla del mar o de un río navegable, como Londres o Lisboa, cuesta comprender que el Emperador situase su corte en ese lugar y no en alguna ciudad o puerto de la fachada atlántica peninsular, Cádiz, la Sevilla del Guadalquivir, un puerto cantábrico, una ría gallega o la propia Lisboa cuando Felipe II reinó sobre Portugal. Dicen que fue la abundancia de caza, lo que explica que un monarca que reinaba sobre un imperio oceánico cuando las comunicaciones eran por mar situase su corte ahí. Las características de la corte y luego capital creadas en ese lugar determinaron la forma del Estado y las relaciones internas entre los distintos territorios peninsulares que lo componen hoy, para comprender Madrid se necesita la historia pero también la geografía. Hay ciudades que nacen de un puerto, de la industria, del comercio... Madrid nació directamente del Estado y se alimenta de él, sin embargo es difícil que algo tan evidente se reconozca, como si fuese invisible o tabú. Hablamos del conglomerado de poder político-mediático-económico que padecen los vecinos de la ciudad antes que nadie y que es el sujeto político que hoy conduce y arrastra al Estado entero. A esa conducción sólo se le ofrecen las resistencias de Euskadi y de Catalunya mientras que la ciudadanía del resto de los territorios vive dentro de la burbuja del nacionalismo español, un discurso hilado desde el siglo XIX por los historiadores, Modesto Lafuente y Menéndez Pidal y epígonos, y que remachan cada día los medios de comunicación que se presentan como “nacionales”. Desde esos medios se critica el adoctrinamiento de “los nacionalistas”, la realidad es la contraria. En una población vasca o catalana los ciudadanos pueden escoger alternativamente medios de comunicación que ofrecen visiones contrapuestas, mientras que en los demás territorios sólo reciben la visión que interesa a los poderes de Madrid. Hace años un corresponsal extranjero en Barcelona me comentaba que no conseguía ser comprendido por sus compañeros destinados en Madrid, sus puntos de vista eran contrarios. Es lo natural.
Pero ese vivir dentro de una burbuja de españolismo ignorando la realidad, la diversidad nacional, es lo que explica la sorpresa de políticos y observadores ante la decisión que muestran los catalanes. Pero erre que erre, la visión que siguen transmitiendo de los catalanes es de cierta mezquindad, reducen su demanda de soberanía a un chalaneo presupuestario o a una miserable maniobra de un grupo de políticos o de un señor, Artur Mas. Se permiten seguir ignorando lo que sienten y piensan la mayoría de los catalanes, teniéndolos por gente sin criterio, mero bulto en una manifestación exaltada y pasajera. Hay lamentos sinceros por la pérdida de una relación fructífera entre catalanes y españoles pero creo que los intelectuales españoles debieran reconocer que en los últimos tiempos se acumularon ofensas y se acorraló a los catalanes y entonces no había muchos lamentos.
Ignorar la realidad es lo que hace España con las otras lenguas. Los españoles son educados escrupulosamente en la ideología de “gran lengua”, una pieza fundamental del españolismo; por esa ideología un ciudadano español que escribe en catalán, por ejemplo, no es considerado un escritor español y sí lo es otro con distinta nacionalidad y que resida en otro país. A veces importa el lugar de nacimiento y otras veces interesa la lengua. Con toda naturalidad, el galardón literario insignia de este estado, el Cervantes, excluye a los escritores en esas otras lenguas; aunque contribuyen con sus impuestos a dotarlo. Con mayor o menor énfasis, toda la prensa de Madrid reproducen el sufrimiento de cada padre o madre que reclama y no recibe educación en castellano, ¿son los niños de castellano hablantes más delicados que los de catalán hablantes, por caso? Si estos se establecen en otra comunidad y no pueden ofrecerles a sus hijos educación en su propia lengua, ¿no sufren también? Pero es que en las últimas décadas se planificaron vías de comunicación que aislasen a Catalunya y se utilizó el Gobierno para impedir la normal evolución de las empresas catalanas, una empresa energética catalana no pudo absorber a otra radicada en Madrid porque eso supondría salir del “territorio nacional”. Como “nacionales” son los equipos de fútbol madrileños cuando se enfrentan a los barceloneses. Para rematar, los catalanes vivieron como una serie de humillaciones la tramitación de un estatuto “cepillado”, “afeitado” y recurrido ante el Constitucional, que le dio la puntilla. Lo extraordinario es que ahora se sorprendan de que los “polacos” se sientan rechazados por España, lo extraordinario es que se sorprendan de que las ofensas hayan ofendido.
Desgraciadamente las cosas han llegado así hasta aquí, también por parte de representantes de Catalunya que han mostrado con frecuencia displicencia y aún desdén hacia muchos españoles. Pero Catalunya es una sociedad compleja y democrática, en su momento, desde el paternalismo, Jordi Pujol comprendió que los inmigrantes de origen español habían llegado para quedarse y tendrían que formar parte de la comunidad nacional y desde hace unos años caló la conciencia de ser parte de la nación catalana entre los hijos y nietos de aquellos inmigrantes; a Artur Mas le corresponde ahora reconocer esa diversidad interna e integrarla en un proyecto común, tendrá que evitar que los distintos orígenes de los catalanes de hoy supongan diferencia y fractura de clase.
Los catalanes mantienen un debate interno cívico, si lo conservan de modo que todos se sientan parte y vean reconocidas sus razones, concluyan lo que concluyan cualquier demócrata debe respetarlo. España y Catalunya están en crisis, tendrán que refundarse y refundar sus relaciones. Lo que es triste es ver al puro franquismo envolverse en la bandera constitucional.
Si Cataluña se va
Suso de Toro, El País, 08/08/2010
La banca casi no concede créditos, pero también cuesta dar crédito a lo que hacen la mayoría de los medios de comunicación madrileños. Ni siquiera descansan los domingos, y eso que es verano: leo en una revista dominical que distribuyó la pasada semana el rotativo El Mundo una lista que confeccionaron con "los españoles más queridos y más odiados por los españoles. Qué miedo. Los tales "españoles" que declararon para la encuesta su amor a diestro y su odio a siniestro en realidad son de ese diario, pero la manipulación periodística hace que esas personas se transformen en "los españoles". ¿A que no saben quiénes son "los más odiados" de esa curiosa lista, que hace unos años nos parecería grimosa y hoy ya pasa desapercibida?
Acertaron. De la lista de diez personajes, los que figuran en la parte superior de la lista son políticos "enemigos de España": catalanes o miembros del Gobierno de Rodríguez Zapatero, empezando por el propio presidente. Los otros cinco son protagonistas o presentadores de programas basura, lo que indica que quienes votan esa lista son consumidores de esos manjares televisivos. ¿Los más amados? Los deportistas y futbolistas que no sean catalanes, y eso tiene mérito cuando una selección española repleta de catalanes acaba de ganar el Mundial.
El odio contra los "enemigos de España", los "antiespañoles", viene del franquismo, pero se siguió alimentando estos años con los asesinatos de ETA y las ambigüedades del nacionalismo vasco ante los crímenes. Cuando el terrorismo etarra aflojó porque no le quedó más remedio, la dieta se completó con "los catalanes nos roban, el Estatut rompe España, la lengua castellana se rompe, los toros se rompen..." Los insultos continuos y las campañas contra los intereses catalanes, su lengua y su identidad son el trabajo sucio y burdo, que ha ido acompañado de razonamientos y análisis de intelectuales que argumentaron lo mismo pero con más finura. La mirada y los intereses centralistas que se cerraron en banda lo han conseguido: ya estamos en una época nueva, Cataluña ha pasado de la desafección a su despegue, buena parte de la sociedad catalana ha llegado a una conclusión al fin: España no comprende a los catalanes y los rechaza; seguir formando parte del Estado español solo le acarreará desprecios y problemas.
Podemos detenernos en las incidencias, escándalos, roces entre partidos catalanes, pero perderemos de vista lo esencial, lo que corre por el fondo y es transversal al conjunto de la sociedad catalana: Cataluña se está convenciendo de que su nacionalidad nunca tendrá encaje en este Estado y de que España solo es un lastre. Mentalmente ya casi han cruzado la raya. Si lo hacen, la deriva hacia la independencia sería inevitable. En adelante nuestros conciudadanos catalanes desistirán ya de buscar un encaje nacional dentro de la Constitución, una Constitución que los propios nacionalistas catalanes ayudaron a redactar y que suscribieron como un pacto político para poder existir dentro de España. También saben que reformarla o redactar otra nueva que los reconozca nacionalmente es imposible: el nacionalismo español también lo impediría. Respecto a los vascos como nacionalidad, en cuanto ETA ponga fin a su lamentable y siniestra existencia, comprobaremos lo que piensa la mayoría de su sociedad.
El Gobierno intenta un diálogo con la Generalitat para detener esa deriva, pero los nacionalistas españoles, con la bandera tan inflamada, probablemente conseguirán que fracase en nombre de la sagrada unidad de España. Hemos visto cómo el españolismo empapa la capital del Estado y todas las instituciones, desde el Tribunal Constitucional al último guardia. La "España plural" ha sido imposible, los esfuerzos para actualizar el autogobierno catalán tendrían que haber ido acompañados de una política nueva que reflejase la pluralidad cultural y lingüística y nada ha cambiado. Una nueva idea de España. Pero España sigue siendo de Bisbal, Manolo Escobar, la de Bienvenido, mister Marshall!
Cataluña, sin Estado o con él, es una nacionalidad europea, mientras Galicia está siendo desguazada como nacionalidad desde la propia Xunta siguiendo las consignas del españolismo centralista. Si los catalanes se van, ¿qué España nos espera a nosotros? Pero vivir bajo la ideología del nacionalismo cañí también será insoportable para muchas otras personas por toda España que no tolerarán retroceder a la época de pan, fútbol y toros. Una, grande y libre de catalanes, vascos y demás ralea. Catalanes, por favor, piénsenlo dos veces, unos los odian pero otros los necesitamos. Una España sin ustedes será definitivamente insoportable.
España y Catalunya, refundándose
Suso de Toro, La Vanguardia, 04/11/2012
Nuestra trágica historia le confirió a esta Constitución un carisma dramático y sagrado pero a estas alturas apelar a su vigencia es burlarse de la realidad: la entrada en la Unión Europea y la moneda única ya rompió los límites de la soberanía nacional que marcaba la Constitución pero, además, la reforma exprés que pactaron hace un año los dos grandes partidos estatales para introducir el límite del déficit mostró que si los dos grandes partidos estatales lo acuerdan se la reforma en un momento. Esa reforma constitucional impuesta desde fuera evidenció que no tenemos soberanía económica ni política. En contraste con eso el Tribunal Constitucional negó cabida en la Constitución a aspectos decisivos del Estatut al considerarlos contrarios a la soberanía nacional española. Los políticos que recogieron firmas contra Catalunya hace sólo un par de años y los magistrados que preservaron la esencia de la nación única dejaron a la sociedad catalana en un callejón sin salida histórico.
La transición se basó en ocultar o borrar la memoria y siguió alimentándose de desmemoria. La prohibición de recordar es la regla de hierro de esta democracia y la que la conduce a una alienación colectiva. Sólo puede ser fruto de alienación colectiva que se amenace con utilizar las fuerzas armadas otra vez contra la población, la sociedad catalana, y que esas amenazas no tengan como consecuencia ceses o dimisiones inmediatas y denuncias judiciales por golpismo. Lo preocupante es, precisamente, que gran parte de la población española comparta la idea de nación única y xenófoba hacia los que no son “españoles como es debido”. ¿Qué pensar de un político que pide que los catalanes devuelvan a los extremeños que emigraron a Catalunya? Como si fuesen una mercancía humana; suya, además. Esa ocurrencia revela una idea de la identidad personal y la nación basada en la raza; según eso, se es ciudadano de un lugar sólo cuando se nació allí. Como si esas personas no fuesen catalanas, ciudadanas de Catalunya. Las actitudes de incomprensión hacia Catalunya son constantes por parte de presidentes de autonomía que cuarenta años nadie hubiera imaginado que existiesen. Hoy existen muchos presidentes de autonomías porque generaciones de catalanes, vascos y también gallegos lucharon por su autogobierno. Y decir lucharon es decir morir, ir preso, exiliado, ser torturado, perseguido… de eso hablamos. Esas inesperadas autonomías fueron beneficiosas, se repartieron recursos de modo más justo, pero no olvidemos que ese reparto de autonomías se hizo aviesamente con el propósito de desdibujar la existencia de las nacionalidades.
La desmemoria oculta que esta democracia se sustenta sobre un pacto del franquismo con la izquierda y también con Catalunya y Euskadi. La Constitución reconoció realidades e instituciones nacionales que ya existían: Cuando volvió de Francia, antes de asomarse al balcón de la Generalitat, el honorable Tarradellas aterrizó en Madrid y fue recibido por el Rey y el presidente Suárez, quienes reconocieron así al gobierno de los catalanes, la Generalitat hasta entonces en el exilio. También los vascos recibieron a su lehendakari Leizaola, exiliado en el país vasco francés. Sólo los gallegos no recuperaron su Consello da Galiza, disuelto en el lejano exilio argentino en los años cincuenta. La Constitución nació de esos pactos políticos, no de unos jurisprudentes sabios fundadores, y esos pactos hoy están rotos. Está roto el consenso sobre “un orden económico y social justo” del preámbulo constitucional, la nueva derecha, española o catalana, ya no se inspira en el paternalismo de la democracia cristiana europea y es socialmente despiadada. Por otro lado, desde el 23-F y la Loapa subsiguiente se maniobró para negar la existencia de otras naciones que no sean la española. Tanto da de derechas o de izquierdas, el nacionalismo español es el mismo, soltamos lo de “la burguesía catalana” y casi nos sentimos progresistas; lo curioso es que nadie habla de “la burguesía madrileña”, ¿alguien cree que sólo hay burguesía en Barcelona y no la hay en Madrid o en otras ciudades? Sin embargo en el escenario público español la burguesía madrileña parece invisible. Como el nacionalismo español, que siendo tan duro no necesita afirmar su existencia pues es el Estado y ya se cree la realidad misma. Pero los prejuicios sobre los catalanes son parte importante del repertorio del nacionalismo español, chistes y motes para esos personajes raros y sospechosos. El prejuicio de que son unos intrusos entre nosotros, unos ricos que le chupan la sangre a los pobres, se alimenta de algo muy humano, la envidia. Pero recuerda demasiado a como eran vistos los judíos alemanes.
En la estructura del Estado tiene un papel decisivo Madrid, una ciudad muy particular. Las capitales de los imperios marítimos solían estar a la orilla del mar o de un río navegable, como Londres o Lisboa, cuesta comprender que el Emperador situase su corte en ese lugar y no en alguna ciudad o puerto de la fachada atlántica peninsular, Cádiz, la Sevilla del Guadalquivir, un puerto cantábrico, una ría gallega o la propia Lisboa cuando Felipe II reinó sobre Portugal. Dicen que fue la abundancia de caza, lo que explica que un monarca que reinaba sobre un imperio oceánico cuando las comunicaciones eran por mar situase su corte ahí. Las características de la corte y luego capital creadas en ese lugar determinaron la forma del Estado y las relaciones internas entre los distintos territorios peninsulares que lo componen hoy, para comprender Madrid se necesita la historia pero también la geografía. Hay ciudades que nacen de un puerto, de la industria, del comercio... Madrid nació directamente del Estado y se alimenta de él, sin embargo es difícil que algo tan evidente se reconozca, como si fuese invisible o tabú. Hablamos del conglomerado de poder político-mediático-económico que padecen los vecinos de la ciudad antes que nadie y que es el sujeto político que hoy conduce y arrastra al Estado entero. A esa conducción sólo se le ofrecen las resistencias de Euskadi y de Catalunya mientras que la ciudadanía del resto de los territorios vive dentro de la burbuja del nacionalismo español, un discurso hilado desde el siglo XIX por los historiadores, Modesto Lafuente y Menéndez Pidal y epígonos, y que remachan cada día los medios de comunicación que se presentan como “nacionales”. Desde esos medios se critica el adoctrinamiento de “los nacionalistas”, la realidad es la contraria. En una población vasca o catalana los ciudadanos pueden escoger alternativamente medios de comunicación que ofrecen visiones contrapuestas, mientras que en los demás territorios sólo reciben la visión que interesa a los poderes de Madrid. Hace años un corresponsal extranjero en Barcelona me comentaba que no conseguía ser comprendido por sus compañeros destinados en Madrid, sus puntos de vista eran contrarios. Es lo natural.
Pero ese vivir dentro de una burbuja de españolismo ignorando la realidad, la diversidad nacional, es lo que explica la sorpresa de políticos y observadores ante la decisión que muestran los catalanes. Pero erre que erre, la visión que siguen transmitiendo de los catalanes es de cierta mezquindad, reducen su demanda de soberanía a un chalaneo presupuestario o a una miserable maniobra de un grupo de políticos o de un señor, Artur Mas. Se permiten seguir ignorando lo que sienten y piensan la mayoría de los catalanes, teniéndolos por gente sin criterio, mero bulto en una manifestación exaltada y pasajera. Hay lamentos sinceros por la pérdida de una relación fructífera entre catalanes y españoles pero creo que los intelectuales españoles debieran reconocer que en los últimos tiempos se acumularon ofensas y se acorraló a los catalanes y entonces no había muchos lamentos.
Ignorar la realidad es lo que hace España con las otras lenguas. Los españoles son educados escrupulosamente en la ideología de “gran lengua”, una pieza fundamental del españolismo; por esa ideología un ciudadano español que escribe en catalán, por ejemplo, no es considerado un escritor español y sí lo es otro con distinta nacionalidad y que resida en otro país. A veces importa el lugar de nacimiento y otras veces interesa la lengua. Con toda naturalidad, el galardón literario insignia de este estado, el Cervantes, excluye a los escritores en esas otras lenguas; aunque contribuyen con sus impuestos a dotarlo. Con mayor o menor énfasis, toda la prensa de Madrid reproducen el sufrimiento de cada padre o madre que reclama y no recibe educación en castellano, ¿son los niños de castellano hablantes más delicados que los de catalán hablantes, por caso? Si estos se establecen en otra comunidad y no pueden ofrecerles a sus hijos educación en su propia lengua, ¿no sufren también? Pero es que en las últimas décadas se planificaron vías de comunicación que aislasen a Catalunya y se utilizó el Gobierno para impedir la normal evolución de las empresas catalanas, una empresa energética catalana no pudo absorber a otra radicada en Madrid porque eso supondría salir del “territorio nacional”. Como “nacionales” son los equipos de fútbol madrileños cuando se enfrentan a los barceloneses. Para rematar, los catalanes vivieron como una serie de humillaciones la tramitación de un estatuto “cepillado”, “afeitado” y recurrido ante el Constitucional, que le dio la puntilla. Lo extraordinario es que ahora se sorprendan de que los “polacos” se sientan rechazados por España, lo extraordinario es que se sorprendan de que las ofensas hayan ofendido.
Desgraciadamente las cosas han llegado así hasta aquí, también por parte de representantes de Catalunya que han mostrado con frecuencia displicencia y aún desdén hacia muchos españoles. Pero Catalunya es una sociedad compleja y democrática, en su momento, desde el paternalismo, Jordi Pujol comprendió que los inmigrantes de origen español habían llegado para quedarse y tendrían que formar parte de la comunidad nacional y desde hace unos años caló la conciencia de ser parte de la nación catalana entre los hijos y nietos de aquellos inmigrantes; a Artur Mas le corresponde ahora reconocer esa diversidad interna e integrarla en un proyecto común, tendrá que evitar que los distintos orígenes de los catalanes de hoy supongan diferencia y fractura de clase.
Los catalanes mantienen un debate interno cívico, si lo conservan de modo que todos se sientan parte y vean reconocidas sus razones, concluyan lo que concluyan cualquier demócrata debe respetarlo. España y Catalunya están en crisis, tendrán que refundarse y refundar sus relaciones. Lo que es triste es ver al puro franquismo envolverse en la bandera constitucional.
Si Cataluña se va
Suso de Toro, El País, 08/08/2010
Acertaron. De la lista de diez personajes, los que figuran en la parte superior de la lista son políticos "enemigos de España": catalanes o miembros del Gobierno de Rodríguez Zapatero, empezando por el propio presidente. Los otros cinco son protagonistas o presentadores de programas basura, lo que indica que quienes votan esa lista son consumidores de esos manjares televisivos. ¿Los más amados? Los deportistas y futbolistas que no sean catalanes, y eso tiene mérito cuando una selección española repleta de catalanes acaba de ganar el Mundial.
El odio contra los "enemigos de España", los "antiespañoles", viene del franquismo, pero se siguió alimentando estos años con los asesinatos de ETA y las ambigüedades del nacionalismo vasco ante los crímenes. Cuando el terrorismo etarra aflojó porque no le quedó más remedio, la dieta se completó con "los catalanes nos roban, el Estatut rompe España, la lengua castellana se rompe, los toros se rompen..." Los insultos continuos y las campañas contra los intereses catalanes, su lengua y su identidad son el trabajo sucio y burdo, que ha ido acompañado de razonamientos y análisis de intelectuales que argumentaron lo mismo pero con más finura. La mirada y los intereses centralistas que se cerraron en banda lo han conseguido: ya estamos en una época nueva, Cataluña ha pasado de la desafección a su despegue, buena parte de la sociedad catalana ha llegado a una conclusión al fin: España no comprende a los catalanes y los rechaza; seguir formando parte del Estado español solo le acarreará desprecios y problemas.
Podemos detenernos en las incidencias, escándalos, roces entre partidos catalanes, pero perderemos de vista lo esencial, lo que corre por el fondo y es transversal al conjunto de la sociedad catalana: Cataluña se está convenciendo de que su nacionalidad nunca tendrá encaje en este Estado y de que España solo es un lastre. Mentalmente ya casi han cruzado la raya. Si lo hacen, la deriva hacia la independencia sería inevitable. En adelante nuestros conciudadanos catalanes desistirán ya de buscar un encaje nacional dentro de la Constitución, una Constitución que los propios nacionalistas catalanes ayudaron a redactar y que suscribieron como un pacto político para poder existir dentro de España. También saben que reformarla o redactar otra nueva que los reconozca nacionalmente es imposible: el nacionalismo español también lo impediría. Respecto a los vascos como nacionalidad, en cuanto ETA ponga fin a su lamentable y siniestra existencia, comprobaremos lo que piensa la mayoría de su sociedad.
El Gobierno intenta un diálogo con la Generalitat para detener esa deriva, pero los nacionalistas españoles, con la bandera tan inflamada, probablemente conseguirán que fracase en nombre de la sagrada unidad de España. Hemos visto cómo el españolismo empapa la capital del Estado y todas las instituciones, desde el Tribunal Constitucional al último guardia. La "España plural" ha sido imposible, los esfuerzos para actualizar el autogobierno catalán tendrían que haber ido acompañados de una política nueva que reflejase la pluralidad cultural y lingüística y nada ha cambiado. Una nueva idea de España. Pero España sigue siendo de Bisbal, Manolo Escobar, la de Bienvenido, mister Marshall!
Cataluña, sin Estado o con él, es una nacionalidad europea, mientras Galicia está siendo desguazada como nacionalidad desde la propia Xunta siguiendo las consignas del españolismo centralista. Si los catalanes se van, ¿qué España nos espera a nosotros? Pero vivir bajo la ideología del nacionalismo cañí también será insoportable para muchas otras personas por toda España que no tolerarán retroceder a la época de pan, fútbol y toros. Una, grande y libre de catalanes, vascos y demás ralea. Catalanes, por favor, piénsenlo dos veces, unos los odian pero otros los necesitamos. Una España sin ustedes será definitivamente insoportable.
2 de nov. 2012
avui, dia dels morts
Aquí teniu un article, un senyor article, que va publicar el meu amic Adolf Beltran en un suplement de Cementiris de Barcelona, on fa sortir la figura extraordinària de Celestí Barallat. Avui, dia dels morts, fa just 107 anys de la mort d'aquest gran talent funerari, diu l'Adolf. (Les fotos, del cementiri d'Ulldemolins, al Priorat, i del des Puig de Missa, a Santa Eulària des Riu, a Eivissa, són meves.)
Elogi del cementiri jardí
La botànica dóna forma al record dels morts i, tant de bo, a l'esperança dels vius
“El do de viure ha passat a les flors”, va escriure Paul Valéry al peu d’una tomba marina, i en aquest vers tan curt va captar una intuïció humana molt profunda. Brotats de la terra on reposen els morts, alimentats de la seva substància, els arbres, els arbustos i les plantes simbolitzen la continuïtat de la vida i poden subministrar així alguna forma d’esperança i de consol. Les proves d’aquesta associació són remotes, acreditades per l’arqueologia. Ni tan sols eren d’humans de la nostra espècie (sinó de neanderthals!) els cadàvers enterrats en una cova del Kurdistan iraquià, fa uns 40.000 anys, sobre un llit de flors. Espargir fulles al damunt del cos mort, colgar-lo de flors, va ser tradició en molts pobles antics, com a ofrena i també com a ritual purificador. Els grecs, en la seva riquíssima mitologia, van imaginar metamorfosis meravelloses: Filemó i Baucis esdevenien til·lers, la sang de Píram i Tisbe tornava vermells els fruits de la morera, Cíparis estenia l’ombra del xiprer al damunt de les tombes. Als jardins cementiri, però, el mite més influent va ser el dels Camps Elisis, la regió amena de l’Hades, cantada per Hesíode, Homer i Virgili: allà on els herois i els virtuosos gaudien d’una primavera eterna, entre murtres i llorers. Aquest lloc de recompensa prefigura el paradís dels cristians. Tammateix, hauran de passar molts segles abans que sorgeixi la idea de dur aquest jardí a la terra i poblar-ho de tombes. Serà al segle XVIII, quan –a causa del creixement de les ciutats, d’un canvi de mentalitat en relació amb la mort, o possiblement de totes dues coses– els vells cementiris parroquials comencen a ser percebuts com un perill per als vius i un escarni per als morts. La Revolució Francesa farà avançar l’ideal filantròpic i el cementiri de Père-Lachaise de París, obert el 1804, esdevindrà el prototipus de cementiri enjardinat en què es voldran emmirallar els constructors de cementiris a banda i banda de l’Atlàntic. A Catalunya i a Espanya destaca la figura de Celestí Barallat (1840-1905), autor de Principios de botánica funeraria, un llibret de 1885 en què estableix els criteris que ha de seguir la jardineria dels cementiris, segons un ideal simbòlic que harmonitza la tradició clàssica i la cristiana. És una antologia de coneixements botànics i funeraris, escrita amb la solemnitat i la humilitat que Barallat demanava als recintes fúnebres. Membre de la Junta de Cementiris de Barcelona que va impulsar el de Montjuïc, Barallat sembla conscient al seu llibre de les dificultats que plantejaria el creixement de les ciutats modernes per a la realització de l’ideal del cementiri jardí. A Montjuïc i en altres necròpolis de la ciutat i del país, hi trobem iniciatives –jardí del repòs, de les aromes, d’espargiment de cendres, etc.– en què la botànica dóna forma al record dels morts, i tant de bo a l’esperança i al consol dels vius.
Elogi del cementiri jardí
La botànica dóna forma al record dels morts i, tant de bo, a l'esperança dels vius
“El do de viure ha passat a les flors”, va escriure Paul Valéry al peu d’una tomba marina, i en aquest vers tan curt va captar una intuïció humana molt profunda. Brotats de la terra on reposen els morts, alimentats de la seva substància, els arbres, els arbustos i les plantes simbolitzen la continuïtat de la vida i poden subministrar així alguna forma d’esperança i de consol. Les proves d’aquesta associació són remotes, acreditades per l’arqueologia. Ni tan sols eren d’humans de la nostra espècie (sinó de neanderthals!) els cadàvers enterrats en una cova del Kurdistan iraquià, fa uns 40.000 anys, sobre un llit de flors. Espargir fulles al damunt del cos mort, colgar-lo de flors, va ser tradició en molts pobles antics, com a ofrena i també com a ritual purificador. Els grecs, en la seva riquíssima mitologia, van imaginar metamorfosis meravelloses: Filemó i Baucis esdevenien til·lers, la sang de Píram i Tisbe tornava vermells els fruits de la morera, Cíparis estenia l’ombra del xiprer al damunt de les tombes. Als jardins cementiri, però, el mite més influent va ser el dels Camps Elisis, la regió amena de l’Hades, cantada per Hesíode, Homer i Virgili: allà on els herois i els virtuosos gaudien d’una primavera eterna, entre murtres i llorers. Aquest lloc de recompensa prefigura el paradís dels cristians. Tammateix, hauran de passar molts segles abans que sorgeixi la idea de dur aquest jardí a la terra i poblar-ho de tombes. Serà al segle XVIII, quan –a causa del creixement de les ciutats, d’un canvi de mentalitat en relació amb la mort, o possiblement de totes dues coses– els vells cementiris parroquials comencen a ser percebuts com un perill per als vius i un escarni per als morts. La Revolució Francesa farà avançar l’ideal filantròpic i el cementiri de Père-Lachaise de París, obert el 1804, esdevindrà el prototipus de cementiri enjardinat en què es voldran emmirallar els constructors de cementiris a banda i banda de l’Atlàntic. A Catalunya i a Espanya destaca la figura de Celestí Barallat (1840-1905), autor de Principios de botánica funeraria, un llibret de 1885 en què estableix els criteris que ha de seguir la jardineria dels cementiris, segons un ideal simbòlic que harmonitza la tradició clàssica i la cristiana. És una antologia de coneixements botànics i funeraris, escrita amb la solemnitat i la humilitat que Barallat demanava als recintes fúnebres. Membre de la Junta de Cementiris de Barcelona que va impulsar el de Montjuïc, Barallat sembla conscient al seu llibre de les dificultats que plantejaria el creixement de les ciutats modernes per a la realització de l’ideal del cementiri jardí. A Montjuïc i en altres necròpolis de la ciutat i del país, hi trobem iniciatives –jardí del repòs, de les aromes, d’espargiment de cendres, etc.– en què la botànica dóna forma al record dels morts, i tant de bo a l’esperança i al consol dels vius.
1 de nov. 2012
Xavier Vila a l'Ara
Després de la independència (1): l'evolució sociolingüística
F. XAVIER VILA | Ara, 30/10/2012
Un dels temes que susciten més passions en evocar la independència de Catalunya és el lingüístic. Com quedarien les llengües en un país independent? És evident que predir amb detall el que passarà és en el fons impossible, però potser sí que s'hi pot fer una aproximació, partint de l'estructura actual del país i dels coneixements que brinda la sociolingüística comparada. En aquest sentit, disposem de l'experiència d'un cert nombre de països relativament similars a Catalunya que ens ajuden a entreveure què podria passar en el cas català.
D'entrada, comencem pels aspectes demogràfics. Després de la darrera gran onada immigratòria, un 37% la població del Principat deia que la seva llengua era el català, un 9% es declarava bilingüe, el castellà era la llengua d'identificació d'un 47% i les altres llengües i combinacions arribaven al 7%. El 78% deia que sabia parlar català i el 100%, castellà. Si no s'hi barregen circumstàncies tràgiques poc previsibles en el marc de la Unió, doncs, un procés d'independència no canviaria substancialment l'estructura poblacional del país. Com a molt, d'acord amb l'experiència bàltica i quebequesa, en un escenari d'independència potser alguns col·lectius d'origen espanyol poc arrelats decidirien marxar de Catalunya i, sobretot si la crisi s'allargava, un percentatge dels nouvinguts menys arrelats preferirien traslladar-se a un altre país amb millors expectatives. No és previsible, en canvi, que hi hagués una arribada massiva de catalanoparlants del País Valencià i les Illes cap a Catalunya.
L'accés a l'estatalitat implicaria molt probablement un increment de l'ús del català, especialment en alguns àmbits en què ara és molt poc present, com l'administració estatal, l'exèrcit, el món judicial i alguns sectors socioeconòmics. En aquest context, és bastant previsible que, com han fet fins ara, els professionals liberals s'adaptessin amb rapidesa a la nova situació, aprenent si calia català i introduint-lo en -una part de- les seves activitats. D'altra banda, la nova situació facilitaria una millora de la deteriorada posició del català en el panorama audiovisual. Tot plegat comportaria un increment substancial de la valoració del capital saber català , la qual cosa afavoriria que determinats segments de la població que fins ara n'han viscut al marge consideressin que aprendre'l és una bona inversió personal. És previsible, per tant, que el coneixement i l'ús del català augmentaria en quantitat i qualitat, sobretot en la mesura que això anés lligat a la promoció social dels interessats.
Ara bé, contràriament al que alguns volen fer creure, és pràcticament impossible que aquests canvis impliquin que el castellà deixi de ser àmpliament usat en la vida social. Als països bàltics, on el rus no té estatus oficial ni és d'aprenentatge obligatori, vint anys després de la independència continua essent freqüent que els letons i els estonians es passin al rus a l'hora de parlar amb compatriotes russòfons. Si hi ha milers de danesos, noruecs i suecs que treballen en un altre país escandinau mantenint la seva llengua, i si els immigrats eslaus se serveixen del rus per sobreviure a Txèquia, amb molta més raó hem de pressuposar que la majoria dels hispanòfons residents a Catalunya continuarien servint-se de la seva llengua durant la major part de la seva vida quotidiana. Certament, s'anirien bilingüitzant, sobretot els més joves, i els monolingües minvarien. Però el castellà continuaria essent percebut per bona part de la societat catalana com un capital molt valuós, fins i tot si sols tingués un estatus jurídico-polític molt feble. De fet, la immensa majoria dels catalanoparlants continuaria sabent i aprenent castellà. Tornem a les comparacions: l'any 2012, la llengua estrangera més coneguda pels bàltics continuava essent el rus, mentre que a Eslovènia era el croat, i a Andorra, el castellà. A més, sobretot si Catalunya continuava formant part de la Unió Europea, difícilment es podria evitar que el castellà continués senyorejant els quioscos i les llibreries, les botigues de videojocs i probablement fins i tot els cinemes i el consum televisiu a Catalunya durant molt de temps.
En pocs mots, és francament difícil imaginar un procés en què el castellà caigui en una posició de marginalitat social a Catalunya. Les rutines sociolingüístiques triguen dècades a transformar-se, i ni tan sols en la hipòtesi extrema que quedés privat de qualsevol estatus oficial no seria previsible que deixés de ser enormement present en la vida quotidiana de Catalunya.
Després de la independència (2): l'estatus jurídico-polític
F. XAVIER VILA | Ara, 31/10/2012
El més previsible és que una Catalunya independent adoptés el català com la seva llengua nacional, és a dir, com la seva llengua d'identificació primària, del funcionament per defecte de les seves institucions públiques, el centre de gravetat del seu sistema educatiu i la primera llengua de relació en les comunicacions públiques. A la Vall d'Aran l'occità aranès desenvoluparia unes funcions equiparables en tot allò que fos possible. Pel que fa al castellà, més enllà dels usos privats, continuaria mantenint un paper destacat, tant en les relacions dels ciutadans amb l'administració com en el món socioeconòmic, un àmbit on caldria vetllar perquè no continués arraconant les llengües autòctones com ha passat en tants països postcolonials. La comparació amb altres països suggereix que les llengües estrangeres i de la immigració desenvoluparien com a màxim funcions auxiliars, com ara facilitar l'acollida de nouvinguts, la gestió del turisme o l'intercanvi acadèmic. En aquest escenari, el més versemblant per a una Catalunya independent, tant el català com el castellà i l'aranès tindrien funcions oficials, per bé que no idèntiques, en allò que Bernat Joan ha denominat "oficialitat asimètrica".
La suma de la qualitat democràtica, la realitat demogràfica i les necessitats de reconeixement internacional del nou estat fan difícil d'imaginar un escenari molt diferent de l'aquí evocat. Esclar que pot haver-hi sorpreses. Posats a divagar, potser els dos estats hereus del Regne d'Espanya arriben a un reconeixement equiparable per al castellà i el català per facilitar el bon veïnatge i aplacar hipotètics riscos de tensions internes en tots dos països. Sigui com sigui, entenc que el nou estat no hauria de traspassar dues línies vermelles: d'una banda, la nova política no pot posar en risc la supervivència i la seguretat del català, que ha de gaudir d'un estatus de llengua completa similar al d'altres llengües mitjanes plenament establertes al seu territori i amb estat propi; de l'altra, no pot implicar ni la indefensió ni la marginació dels compatriotes que encara no saben català. Crec, a més, que la Catalunya independent difícilment renunciarà al principi que tots els catalans formen un sol poble.
Algú pot pensar que aquest disseny és encara genèric, i tindrà part de raó. Però és que, com sostenia Rafel Torner mesos enrere, el disseny precís de com funciona el nou estat només podrà fer-se un cop assolida la sobirania. Que això genera incertesa? Potser sí, però aquesta incertesa ja existeix ara mateix pel que fa al futur de Catalunya com a comunitat autònoma. O és que algú sap on s'aturarà aquesta Espanya en ple replegament identitari, que ja ha expulsat el català de la vida pública a la Franja, l'ha fet optatiu per als funcionaris a les Balears, pretén adoctrinar nacionalment els escolars i nega qualsevol engruna de sobirania als seus pobles?
Caldrà, doncs, avançar cap a un model que satisfaci les aspiracions de la majoria. A l'hora de plantejar-lo, fóra bo treballar des d'una perspectiva més àmplia que no pas l'espanyola, per exemple, recordant que fer oficial una llengua no significa que tothom l'hagi de saber. Una de les novetats del nou estat seria que desapareixeria l'obligació constitucional que tots els ciutadans sàpiguen castellà, entre altres coses perquè en el moment de la independència aquesta exigència seria difícil de sostenir per al català. Aquesta obligació, que no existeix pràcticament enlloc del món, no té res a veure amb la desitjable promoció de l'aprenentatge de llengües, que és una tasca sobretot del sistema educatiu. Ara com ara aquesta obligació condemna el català a una posició secundària en el món socioeconòmic, perquè els organismes internacionals, començant per la Unió Europea, entenen que, en un país on tothom té l'obligació de saber castellà, l'exigència d'una altra llengua -per exemple en l'etiquetatge- només és un factor de proteccionisme comercial. Suprimida l'obligació, seria molt més fàcil d'estendre l'ús del català en aquest sector.
Resumim, doncs. La creació d'un estat català independent constitueix una oportunitat per millorar tant en la posició del català com també en la qualitat democràtica de la política lingüística del país. Caldrà imaginació i audàcia per aconseguir totes dues coses. Però el repte de construir un país democràtic i nacionalment sostenible és, com a mínim, apassionant.
(F. Xavier Vila és professor de sociolingüística al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i director del Màster en Assessorament Lingüístic, Gestió del Multilingüisme i Serveis Editorials de la mateixa Universitat. I un bon company de batalles acadèmiques, també!)
F. XAVIER VILA | Ara, 30/10/2012
D'entrada, comencem pels aspectes demogràfics. Després de la darrera gran onada immigratòria, un 37% la població del Principat deia que la seva llengua era el català, un 9% es declarava bilingüe, el castellà era la llengua d'identificació d'un 47% i les altres llengües i combinacions arribaven al 7%. El 78% deia que sabia parlar català i el 100%, castellà. Si no s'hi barregen circumstàncies tràgiques poc previsibles en el marc de la Unió, doncs, un procés d'independència no canviaria substancialment l'estructura poblacional del país. Com a molt, d'acord amb l'experiència bàltica i quebequesa, en un escenari d'independència potser alguns col·lectius d'origen espanyol poc arrelats decidirien marxar de Catalunya i, sobretot si la crisi s'allargava, un percentatge dels nouvinguts menys arrelats preferirien traslladar-se a un altre país amb millors expectatives. No és previsible, en canvi, que hi hagués una arribada massiva de catalanoparlants del País Valencià i les Illes cap a Catalunya.
L'accés a l'estatalitat implicaria molt probablement un increment de l'ús del català, especialment en alguns àmbits en què ara és molt poc present, com l'administració estatal, l'exèrcit, el món judicial i alguns sectors socioeconòmics. En aquest context, és bastant previsible que, com han fet fins ara, els professionals liberals s'adaptessin amb rapidesa a la nova situació, aprenent si calia català i introduint-lo en -una part de- les seves activitats. D'altra banda, la nova situació facilitaria una millora de la deteriorada posició del català en el panorama audiovisual. Tot plegat comportaria un increment substancial de la valoració del capital saber català , la qual cosa afavoriria que determinats segments de la població que fins ara n'han viscut al marge consideressin que aprendre'l és una bona inversió personal. És previsible, per tant, que el coneixement i l'ús del català augmentaria en quantitat i qualitat, sobretot en la mesura que això anés lligat a la promoció social dels interessats.
Ara bé, contràriament al que alguns volen fer creure, és pràcticament impossible que aquests canvis impliquin que el castellà deixi de ser àmpliament usat en la vida social. Als països bàltics, on el rus no té estatus oficial ni és d'aprenentatge obligatori, vint anys després de la independència continua essent freqüent que els letons i els estonians es passin al rus a l'hora de parlar amb compatriotes russòfons. Si hi ha milers de danesos, noruecs i suecs que treballen en un altre país escandinau mantenint la seva llengua, i si els immigrats eslaus se serveixen del rus per sobreviure a Txèquia, amb molta més raó hem de pressuposar que la majoria dels hispanòfons residents a Catalunya continuarien servint-se de la seva llengua durant la major part de la seva vida quotidiana. Certament, s'anirien bilingüitzant, sobretot els més joves, i els monolingües minvarien. Però el castellà continuaria essent percebut per bona part de la societat catalana com un capital molt valuós, fins i tot si sols tingués un estatus jurídico-polític molt feble. De fet, la immensa majoria dels catalanoparlants continuaria sabent i aprenent castellà. Tornem a les comparacions: l'any 2012, la llengua estrangera més coneguda pels bàltics continuava essent el rus, mentre que a Eslovènia era el croat, i a Andorra, el castellà. A més, sobretot si Catalunya continuava formant part de la Unió Europea, difícilment es podria evitar que el castellà continués senyorejant els quioscos i les llibreries, les botigues de videojocs i probablement fins i tot els cinemes i el consum televisiu a Catalunya durant molt de temps.
En pocs mots, és francament difícil imaginar un procés en què el castellà caigui en una posició de marginalitat social a Catalunya. Les rutines sociolingüístiques triguen dècades a transformar-se, i ni tan sols en la hipòtesi extrema que quedés privat de qualsevol estatus oficial no seria previsible que deixés de ser enormement present en la vida quotidiana de Catalunya.
Després de la independència (2): l'estatus jurídico-polític
F. XAVIER VILA | Ara, 31/10/2012
El més previsible és que una Catalunya independent adoptés el català com la seva llengua nacional, és a dir, com la seva llengua d'identificació primària, del funcionament per defecte de les seves institucions públiques, el centre de gravetat del seu sistema educatiu i la primera llengua de relació en les comunicacions públiques. A la Vall d'Aran l'occità aranès desenvoluparia unes funcions equiparables en tot allò que fos possible. Pel que fa al castellà, més enllà dels usos privats, continuaria mantenint un paper destacat, tant en les relacions dels ciutadans amb l'administració com en el món socioeconòmic, un àmbit on caldria vetllar perquè no continués arraconant les llengües autòctones com ha passat en tants països postcolonials. La comparació amb altres països suggereix que les llengües estrangeres i de la immigració desenvoluparien com a màxim funcions auxiliars, com ara facilitar l'acollida de nouvinguts, la gestió del turisme o l'intercanvi acadèmic. En aquest escenari, el més versemblant per a una Catalunya independent, tant el català com el castellà i l'aranès tindrien funcions oficials, per bé que no idèntiques, en allò que Bernat Joan ha denominat "oficialitat asimètrica".
La suma de la qualitat democràtica, la realitat demogràfica i les necessitats de reconeixement internacional del nou estat fan difícil d'imaginar un escenari molt diferent de l'aquí evocat. Esclar que pot haver-hi sorpreses. Posats a divagar, potser els dos estats hereus del Regne d'Espanya arriben a un reconeixement equiparable per al castellà i el català per facilitar el bon veïnatge i aplacar hipotètics riscos de tensions internes en tots dos països. Sigui com sigui, entenc que el nou estat no hauria de traspassar dues línies vermelles: d'una banda, la nova política no pot posar en risc la supervivència i la seguretat del català, que ha de gaudir d'un estatus de llengua completa similar al d'altres llengües mitjanes plenament establertes al seu territori i amb estat propi; de l'altra, no pot implicar ni la indefensió ni la marginació dels compatriotes que encara no saben català. Crec, a més, que la Catalunya independent difícilment renunciarà al principi que tots els catalans formen un sol poble.
Algú pot pensar que aquest disseny és encara genèric, i tindrà part de raó. Però és que, com sostenia Rafel Torner mesos enrere, el disseny precís de com funciona el nou estat només podrà fer-se un cop assolida la sobirania. Que això genera incertesa? Potser sí, però aquesta incertesa ja existeix ara mateix pel que fa al futur de Catalunya com a comunitat autònoma. O és que algú sap on s'aturarà aquesta Espanya en ple replegament identitari, que ja ha expulsat el català de la vida pública a la Franja, l'ha fet optatiu per als funcionaris a les Balears, pretén adoctrinar nacionalment els escolars i nega qualsevol engruna de sobirania als seus pobles?
Caldrà, doncs, avançar cap a un model que satisfaci les aspiracions de la majoria. A l'hora de plantejar-lo, fóra bo treballar des d'una perspectiva més àmplia que no pas l'espanyola, per exemple, recordant que fer oficial una llengua no significa que tothom l'hagi de saber. Una de les novetats del nou estat seria que desapareixeria l'obligació constitucional que tots els ciutadans sàpiguen castellà, entre altres coses perquè en el moment de la independència aquesta exigència seria difícil de sostenir per al català. Aquesta obligació, que no existeix pràcticament enlloc del món, no té res a veure amb la desitjable promoció de l'aprenentatge de llengües, que és una tasca sobretot del sistema educatiu. Ara com ara aquesta obligació condemna el català a una posició secundària en el món socioeconòmic, perquè els organismes internacionals, començant per la Unió Europea, entenen que, en un país on tothom té l'obligació de saber castellà, l'exigència d'una altra llengua -per exemple en l'etiquetatge- només és un factor de proteccionisme comercial. Suprimida l'obligació, seria molt més fàcil d'estendre l'ús del català en aquest sector.
Resumim, doncs. La creació d'un estat català independent constitueix una oportunitat per millorar tant en la posició del català com també en la qualitat democràtica de la política lingüística del país. Caldrà imaginació i audàcia per aconseguir totes dues coses. Però el repte de construir un país democràtic i nacionalment sostenible és, com a mínim, apassionant.
(F. Xavier Vila és professor de sociolingüística al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i director del Màster en Assessorament Lingüístic, Gestió del Multilingüisme i Serveis Editorials de la mateixa Universitat. I un bon company de batalles acadèmiques, també!)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)