20 de des. 2011
17 de des. 2011
The Pragmatics of Catalan, editat per Lluís Payrató i Josep Maria Cots
Doncs això, que acaba de sortir un llibre que ens fa molta il·lusió, entre altres raons perquè posa la pragmàtica catalana i sobre el català al nivell de la lingüística internacional.
Més informació aquí.
entrevista a Josep Fontana
Josep Fontana: "Alemanya ha aconseguit dominar de nou Europa"
El 20-N Josep Fontana va fer 80 anys. I el primer que diu quan ens rep a la Universitat Pompeu Fabra és que només n'hi queda un per poder donar classe, entre ironies sobre les seves neurones. Al legislador li convindria submergir-se en les gairebé mil pàgines, prescindint de les 200 de bibliografia, dePor el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945(Pasado & Presente). És una obra monumental. I segueix treballant-hi. La història continua.
ARIADNA TRILLAS | Ara, 17/12/2011
La història és un seguit de guerres?
De temps de pau n'hi ha molt pocs. Se suposa que ara estem en pau, però hi ha un munt de guerres obertes. El món hauria de ser com somiaven els anarquistes, tothom feliç, però no hem trobat com fer-ho realitat. Perquè l'ésser humà està dominat per irracionalitats, prejudicis, pors.
La por és un gran fil conductor.
És un element clau que explica la història. Per exemple, la por que senten els que tenen alguna cosa dels que no tenen res, pensen que els assaltaran i els hi prendran. És facilíssim vendre por de l'okupa, del delinqüent, de l'aturat. El vot massiu del PP és això, el " Virgencita, que me quede como estoy ".
Hi ha dolents. Però hi ha bons?
La història no és de bons i dolents, te l'agafis pel costat que te l'agafis. Tots dos bàndols tenien bones intencions en certs aspectes, i tots dos feien servir mètodes que duen al desastre.
És un indignat superdocumentat?
Un indignat és algú que, de cop, descobreix que el món no és la situació feliç en què creia que vivia i s'indigna. Si ets lúcid, entens bé que el món no va bé i que cal pensar com millorar-lo. Jo m'he format amb Gramsci: el pessimisme de la intel·ligència i l'optimisme de la voluntat. L'acció col·lectiva és l'únic que canvia les coses.
Les desigualtats mai no havien estat tan grans. Hi ha massa inacció?
Ningú no sap ben bé com sortir de la crisi. L'esquerra està desconcertada. I una part majoritària es distingeix de la dreta per la retòrica i poc més. O bé hi ha joves que s'apunten a velles fórmules radicals impossibles d'imposar. Sempre es pot gastar una mica menys, però l'austeritat ens acabarà portant cap a la pobresa, el desemparament, l'extinció.
Ha quallat que calen sacrificis. Creu que expliquem bé la crisi?
S'ha imposat la visió del curt termini, que la crisi és temporal. Però ja des dels 70 s'estan activant mecanismes que estan fent créixer les desigualtats, amenacen els drets socials, redueixen els salaris reals i ens porten a acceptar que els recursos per fer front a l'endeutament dels estats surtin només de la gent amb menys capacitat i que a les persones amb més capacitat se'ls abaixin els impostos. Se suposa que aleshores destinaran els diners a promoure feina i progrés, però mai no ho han fet. La factura l'hem de pagar entre tots.
El 2008 es va perdre la gran ocasió? Greenspan va acceptar que anava errat: el sistema no s'autoregula.
Tot això també respon a la idea que la crisi era temporal. Calia véncer-la i després tot tornaria a ser normal. Però el procés en què s'inscriu la crisi es va iniciar als 70 amb Carter, el va continuar Reagan i després Clinton, amb l'abolició de la vella llei que des dels anys 30 impedia que els bancs de dipòsits especulessin amb els fons. També es va deixar en plena llibertat d'actuació els derivats. Es va permetre l'especulació.
Però el 2008 va ressuscitar Keynes, encara que només un any.
Els governs és cert que van mobilitzar molts diners, però la majoria van anar a salvar la banca, i pocs a estimular l'economia i a donar feina. Com diuen premis Nobel com Stiglitz o Krugman, l'important no és tant el deute com l'atur.
Estem en un terreny abonat per als totalitarismes o dic una tonteria?
No fan cap falta. Els totalitarismes sempre surten quan hi ha una amenaça revolucionària, davant la qual es respon amb mà dura, o amb mà dura i certa capacitat d'engrescament, com el feixisme.
Per què diu que la por a la revolució va desactivar-se el 1968?
Simplificant, el Maig del 68 va començar a mostrar els límits de la revolta. Es va veure que assaltar l'estat des dels carrers de París era impossible, els altres tenien policia i exèrcit. I a l'altre costat, igual: la Primavera de Praga es va esclafar, no es volien tolerar les llibertats. Però a partir dels 70 va quedar la llavor de la por. En la defensa dels drets dels consumidors, per exemple.
És cert que els militars dels EUA van voler fer servir la bomba nuclear?
Sí. En el moment de Kennedy i els míssils cubans. Kennedy va cometre molts errors, però per sort va fer la reflexió que no valia la pena provocar res que pogués costar 7.200 morts. Hi ha l'anècdota del militar que va dir que si en una guerra total quedessin dos americans i un rus ja haurien guanyat. Per sort, al món actual la capacitat dels militars per influir de manera decisiva en política ha minvat.
Una altra cosa bona, va: l'augment de la consciència pel canvi climàtic.
Els plantejaments ecològics són un fruit dels 60, com la situació de la dona en les societats occidentals, o els canvis en la discriminació racial. Però la consciència ecologista no serveix de res. Perquè no arriba a influir políticament. Miri el Canadà.
Parla de penetració del poder polític de l'empresa als EUA. I aquí?
Deunidó. Quin poder polític real té La Caixa a Catalunya?
Ni idea.
Doncs ha de reflexionar sobre La Caixa i la política catalana. De la seva capacitat de penetració n'estic bastant convençut. I li asseguro que mai no en sortirà cap anàlisi desfavorable. I no deu ser una excepció. I el BBVA? I el Santander?
I la penetració de la religió?
Eisenhower; Truman; Bush, que és un convers... El pes dels grups cristians més integristes ha tingut conseqüències sinistres als EUA. I ja veurem què ens passa a nosaltres, tot i que el PP, encara que hagi estat utilitzant la religió contra el PSOE, és massa intel·ligent per no deixar-se entabanar. El problema per a Rajoy és l'economia. Només pot escoltar instruccions de Berlín.
Alemanya mana molt.
Alemanya ha aconseguit dominar de nou Europa, s'assembla molt al que somniaven abans. Però en pagarem l'autèntica factura nosaltres.
Els EUA veien la mà de Moscou arreu. Error conscient o paranoia?
Es van negar a entendre els nacionalismes. Per exemple, que els nord-vietnamites poguessin ser nacionalistes. Veien Moscou movent-ho tot. Era un error. Tenien por del fantasma de l'altre costat, quan era més dèbil del que semblava. I els russos, igual. Quan a Reagan li van dir que els russos tenien por que els EUA els ataquessin, va respondre, sorprès: "Per què? Què tenen que ens pugui interessar?" L'altre error dels dos bàndols era la teoria del dòmino: no podem deixar que un país caigui, perquè corromprà la resta.
Àsia condemna Occident a l'ocàs?
A l'Àsia és on hi ha els motors del creixement econòmic mundial, però els del poder polític encara no hi són. Ara veiem un problema de rivalitat entre els EUA i la Xina pel control del Pacífic Sud que pot comportar seriosos problemes. Els EUA encara diuen: hi ha una zona potencialment molt rica en recursos naturals, que cal treure del seu abast. Queda molta història per escriure en el terreny de la Guerra Freda, que en aquest camp encara és tan viva com el 1950. Els americans tenen projectes militars sobre com fer una guerra per controlar què porten els vaixells, per aïllar la Xina!
Quants llibres ha llegit per fer el seu? 200 planes de bibliografia...
No ho sé, però el que és segur és que el que m'he hagut de gastar en llibres no ho compensaré mai amb els drets d'autor. He treballat amb un text escrit que anava millorant i allargant, i amb materials agrupats. I encara estic recollint material, com si l'hagués de tornar a escriure.
Què li agrada tant, de la història?
Amb Jaume Vicens Vives compartíem un lema, el tinc aquí penjat en un tros de carta: "La història serveix per entendre el món on vivim, i pots fer feina per al país treballant-la".
Quan es va desencantar del PSUC?
Vaig militar en un partit que tenia una capacitat popular extraordinària, que era capaç de fer moure la gent als barris, que els diumenges sortien a vendre la premsa. Era una cosa oberta. Després es va matar des de dalt. A partir d'un cert moment, vaig decidir que no estava disposat a sotmetre'm, que ningú controlés el que pogués opinar o pensar. Però tinc el cor a l'esquerra i la sang, roja. Seguiré votant a l'esquerra, o a la CUP si acaba tenint consciència col·lectiva per presentar-se arreu.
L'estat plurinacional que defensava ha fracassat...
Caldria fer una educació col·lectiva tan gran per vèncer els prejudicis que no veig com podríem fer-la. La dreta utilitza l'argument anticatalà perquè sap que és un argument eficaç. El que hi ha hagut ha estat un cert desplegament d'autonomisme administratiu, amb tolerància per a determinades coses però amb molt poca capacitat de comprensió.
L'alternativa és la independència?
Qui és independent, ara? Rajoy és gaire independent?
Hi ha estats, però.
Malauradament no és un objectiu a curt termini, entre altres coses perquè a Berlín tampoc no ens ho deixarien fer. La pròxima cosa que voldria fer és una reflexió sobre la identitat dels catalans. És un tema complicat i difícil.
El 20-N Josep Fontana va fer 80 anys. I el primer que diu quan ens rep a la Universitat Pompeu Fabra és que només n'hi queda un per poder donar classe, entre ironies sobre les seves neurones. Al legislador li convindria submergir-se en les gairebé mil pàgines, prescindint de les 200 de bibliografia, dePor el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945(Pasado & Presente). És una obra monumental. I segueix treballant-hi. La història continua.
ARIADNA TRILLAS | Ara, 17/12/2011
La història és un seguit de guerres?
De temps de pau n'hi ha molt pocs. Se suposa que ara estem en pau, però hi ha un munt de guerres obertes. El món hauria de ser com somiaven els anarquistes, tothom feliç, però no hem trobat com fer-ho realitat. Perquè l'ésser humà està dominat per irracionalitats, prejudicis, pors.
La por és un gran fil conductor.
És un element clau que explica la història. Per exemple, la por que senten els que tenen alguna cosa dels que no tenen res, pensen que els assaltaran i els hi prendran. És facilíssim vendre por de l'okupa, del delinqüent, de l'aturat. El vot massiu del PP és això, el " Virgencita, que me quede como estoy ".
Hi ha dolents. Però hi ha bons?
La història no és de bons i dolents, te l'agafis pel costat que te l'agafis. Tots dos bàndols tenien bones intencions en certs aspectes, i tots dos feien servir mètodes que duen al desastre.
És un indignat superdocumentat?
Un indignat és algú que, de cop, descobreix que el món no és la situació feliç en què creia que vivia i s'indigna. Si ets lúcid, entens bé que el món no va bé i que cal pensar com millorar-lo. Jo m'he format amb Gramsci: el pessimisme de la intel·ligència i l'optimisme de la voluntat. L'acció col·lectiva és l'únic que canvia les coses.
Les desigualtats mai no havien estat tan grans. Hi ha massa inacció?
Ningú no sap ben bé com sortir de la crisi. L'esquerra està desconcertada. I una part majoritària es distingeix de la dreta per la retòrica i poc més. O bé hi ha joves que s'apunten a velles fórmules radicals impossibles d'imposar. Sempre es pot gastar una mica menys, però l'austeritat ens acabarà portant cap a la pobresa, el desemparament, l'extinció.
Ha quallat que calen sacrificis. Creu que expliquem bé la crisi?
S'ha imposat la visió del curt termini, que la crisi és temporal. Però ja des dels 70 s'estan activant mecanismes que estan fent créixer les desigualtats, amenacen els drets socials, redueixen els salaris reals i ens porten a acceptar que els recursos per fer front a l'endeutament dels estats surtin només de la gent amb menys capacitat i que a les persones amb més capacitat se'ls abaixin els impostos. Se suposa que aleshores destinaran els diners a promoure feina i progrés, però mai no ho han fet. La factura l'hem de pagar entre tots.
El 2008 es va perdre la gran ocasió? Greenspan va acceptar que anava errat: el sistema no s'autoregula.
Tot això també respon a la idea que la crisi era temporal. Calia véncer-la i després tot tornaria a ser normal. Però el procés en què s'inscriu la crisi es va iniciar als 70 amb Carter, el va continuar Reagan i després Clinton, amb l'abolició de la vella llei que des dels anys 30 impedia que els bancs de dipòsits especulessin amb els fons. També es va deixar en plena llibertat d'actuació els derivats. Es va permetre l'especulació.
Però el 2008 va ressuscitar Keynes, encara que només un any.
Els governs és cert que van mobilitzar molts diners, però la majoria van anar a salvar la banca, i pocs a estimular l'economia i a donar feina. Com diuen premis Nobel com Stiglitz o Krugman, l'important no és tant el deute com l'atur.
Estem en un terreny abonat per als totalitarismes o dic una tonteria?
No fan cap falta. Els totalitarismes sempre surten quan hi ha una amenaça revolucionària, davant la qual es respon amb mà dura, o amb mà dura i certa capacitat d'engrescament, com el feixisme.
Per què diu que la por a la revolució va desactivar-se el 1968?
Simplificant, el Maig del 68 va començar a mostrar els límits de la revolta. Es va veure que assaltar l'estat des dels carrers de París era impossible, els altres tenien policia i exèrcit. I a l'altre costat, igual: la Primavera de Praga es va esclafar, no es volien tolerar les llibertats. Però a partir dels 70 va quedar la llavor de la por. En la defensa dels drets dels consumidors, per exemple.
És cert que els militars dels EUA van voler fer servir la bomba nuclear?
Sí. En el moment de Kennedy i els míssils cubans. Kennedy va cometre molts errors, però per sort va fer la reflexió que no valia la pena provocar res que pogués costar 7.200 morts. Hi ha l'anècdota del militar que va dir que si en una guerra total quedessin dos americans i un rus ja haurien guanyat. Per sort, al món actual la capacitat dels militars per influir de manera decisiva en política ha minvat.
Una altra cosa bona, va: l'augment de la consciència pel canvi climàtic.
Els plantejaments ecològics són un fruit dels 60, com la situació de la dona en les societats occidentals, o els canvis en la discriminació racial. Però la consciència ecologista no serveix de res. Perquè no arriba a influir políticament. Miri el Canadà.
Parla de penetració del poder polític de l'empresa als EUA. I aquí?
Deunidó. Quin poder polític real té La Caixa a Catalunya?
Ni idea.
Doncs ha de reflexionar sobre La Caixa i la política catalana. De la seva capacitat de penetració n'estic bastant convençut. I li asseguro que mai no en sortirà cap anàlisi desfavorable. I no deu ser una excepció. I el BBVA? I el Santander?
I la penetració de la religió?
Eisenhower; Truman; Bush, que és un convers... El pes dels grups cristians més integristes ha tingut conseqüències sinistres als EUA. I ja veurem què ens passa a nosaltres, tot i que el PP, encara que hagi estat utilitzant la religió contra el PSOE, és massa intel·ligent per no deixar-se entabanar. El problema per a Rajoy és l'economia. Només pot escoltar instruccions de Berlín.
Alemanya mana molt.
Alemanya ha aconseguit dominar de nou Europa, s'assembla molt al que somniaven abans. Però en pagarem l'autèntica factura nosaltres.
Els EUA veien la mà de Moscou arreu. Error conscient o paranoia?
Es van negar a entendre els nacionalismes. Per exemple, que els nord-vietnamites poguessin ser nacionalistes. Veien Moscou movent-ho tot. Era un error. Tenien por del fantasma de l'altre costat, quan era més dèbil del que semblava. I els russos, igual. Quan a Reagan li van dir que els russos tenien por que els EUA els ataquessin, va respondre, sorprès: "Per què? Què tenen que ens pugui interessar?" L'altre error dels dos bàndols era la teoria del dòmino: no podem deixar que un país caigui, perquè corromprà la resta.
Àsia condemna Occident a l'ocàs?
A l'Àsia és on hi ha els motors del creixement econòmic mundial, però els del poder polític encara no hi són. Ara veiem un problema de rivalitat entre els EUA i la Xina pel control del Pacífic Sud que pot comportar seriosos problemes. Els EUA encara diuen: hi ha una zona potencialment molt rica en recursos naturals, que cal treure del seu abast. Queda molta història per escriure en el terreny de la Guerra Freda, que en aquest camp encara és tan viva com el 1950. Els americans tenen projectes militars sobre com fer una guerra per controlar què porten els vaixells, per aïllar la Xina!
Quants llibres ha llegit per fer el seu? 200 planes de bibliografia...
No ho sé, però el que és segur és que el que m'he hagut de gastar en llibres no ho compensaré mai amb els drets d'autor. He treballat amb un text escrit que anava millorant i allargant, i amb materials agrupats. I encara estic recollint material, com si l'hagués de tornar a escriure.
Què li agrada tant, de la història?
Amb Jaume Vicens Vives compartíem un lema, el tinc aquí penjat en un tros de carta: "La història serveix per entendre el món on vivim, i pots fer feina per al país treballant-la".
Quan es va desencantar del PSUC?
Vaig militar en un partit que tenia una capacitat popular extraordinària, que era capaç de fer moure la gent als barris, que els diumenges sortien a vendre la premsa. Era una cosa oberta. Després es va matar des de dalt. A partir d'un cert moment, vaig decidir que no estava disposat a sotmetre'm, que ningú controlés el que pogués opinar o pensar. Però tinc el cor a l'esquerra i la sang, roja. Seguiré votant a l'esquerra, o a la CUP si acaba tenint consciència col·lectiva per presentar-se arreu.
L'estat plurinacional que defensava ha fracassat...
Caldria fer una educació col·lectiva tan gran per vèncer els prejudicis que no veig com podríem fer-la. La dreta utilitza l'argument anticatalà perquè sap que és un argument eficaç. El que hi ha hagut ha estat un cert desplegament d'autonomisme administratiu, amb tolerància per a determinades coses però amb molt poca capacitat de comprensió.
L'alternativa és la independència?
Qui és independent, ara? Rajoy és gaire independent?
Hi ha estats, però.
Malauradament no és un objectiu a curt termini, entre altres coses perquè a Berlín tampoc no ens ho deixarien fer. La pròxima cosa que voldria fer és una reflexió sobre la identitat dels catalans. És un tema complicat i difícil.
14 de des. 2011
l'any de la Paraula Viva
En commemoració del centenari de la mort de Joan Maragall i de la creació de la Secció Filològica de l'IEC. Aquests dos vídeos, elaborats per estudiants sota la direcció de la professora Montserrat Adam, formen part de l'acte amb què s'hi ha adherit el Departament de Filologia Catalana de la UB.
Talaiot (poema de Blanca Llum Vidal, estudiant de Filologia Catalana)
Salm i paràbola de la memòria pròdiga (poema de Maria Cabrera, professora del Departament)
Talaiot (poema de Blanca Llum Vidal, estudiant de Filologia Catalana)
Salm i paràbola de la memòria pròdiga (poema de Maria Cabrera, professora del Departament)
11 de des. 2011
(des de) la serra d'Ensija
Pujant per la serra d'Ensija cap al refugi i el cim de la Gallina Pelada.
El mític Pedraforca des de diferents indrets.
El refugi i la Gallina Pelada al fons.
Una mica de neu.
El coll del mig de la foto, entre el Berguedà i la Cerdanya, a la serra del Cadí, té un nom sensacional: coll de Tancalaporta! Hi deu fer molt de vent... ¿O potser el motiu és un altre?
La Gallina Pelada, a sol post, durant la baixada.
La serra d'Ensija, amb la Gallina Pelada a la dreta, des de Saldes.
Horitzó inconfusible, més enllà de la boira.
El mític Pedraforca des de diferents indrets.
El refugi i la Gallina Pelada al fons.
Una mica de neu.
El coll del mig de la foto, entre el Berguedà i la Cerdanya, a la serra del Cadí, té un nom sensacional: coll de Tancalaporta! Hi deu fer molt de vent... ¿O potser el motiu és un altre?
La Gallina Pelada, a sol post, durant la baixada.
La serra d'Ensija, amb la Gallina Pelada a la dreta, des de Saldes.
Horitzó inconfusible, més enllà de la boira.
10 de des. 2011
"Una taula mal parada" (Bru Rovira)
Una taula mal parada
Carreteres secundàries
Dispendi Amb els aliments que sobren i que es tiren al Primer Món es podria alimentar els mil milions de persones que passen gana. Que això sigui així no només és una responsabilitat dels mercats sinó també dels mateixos consumidors dels països rics
BRU ROVIRA | Ara, 04/12/2011
El menjar que tiren els supermercats, cada cop més buscat. F. MELCION
Coincidint amb la recollida de menjar que organitza el Banc dels Aliments, a Londres es va celebrar el 18 de novembre un dinar popular, un gran esdeveniment politicogastronòmic, dins de la campanya "Feeding the 5000", que es va inventar Tristram Stuart l'any 2009. Stuart, autor del llibre Despilfarro. El escándalo global de la comida, és un jove investigador anglès que des de fa anys es dedica a explicar com la societat opulent, els països rics, els mercats i el sistema de producció alimentari mundial malbarata enormes quantitats de menjar en bon estat. La campanya "Feeding the 5000" vol promoure un consum racional dels aliments i demostrar que molt del menjar que va a parar a les escombraries és perfectament comestible. Centenars de cuiners -entre els quals hi ha algun xef de renom- es van posar, doncs, als fogons i van preparar un dinar gratuït per a cinc mil persones servint-se només d'aliments malbaratats.
Stuart explica en el llibre -un estudi sorprenent i recomanable, publicat per Alianza Editorial amb Intermón- que es va interessar per les deixalles alimentàries el dia que es va comprar dos porcs i va decidir engreixar-los amb el menjar sobrant que trobava als contenidors dels supermercats. Va descobrir, però, que els botiguers eren reticents que se'n servís perquè els incomodava que s'adonés de les bones condicions en què estaven aquells aliments.
Més del que necessitem
Amb els anys, Stuart ha demostrat com és tota la cadena alimentària -les granges, els cultius, els intermediaris, les botigues, els restaurants, els consumidors-, que pateix una hemorràgia d'aliments perfectament comestibles però que acaben a les deixalles. El dispendi, considera Stuart, és una de les bogeries més incomprensibles i perverses del sistema global. Mentre els mecanismes del mercat fan que els països rics tirin menjar per tal que no s'enfonsi la cadena productiva, els països pobres no poden accedir al sobrant i tampoc són capaços de produir els seus propis aliments per falta de recursos i de tecnologia, i perquè els mercats han deixat de ser locals i estan globalitzats.
Una tercera part del menjar que es produeix al món, explica Stuart, acaba a les escombraries. L'exemple més clar del despropòsit és el del blat: els països rics cultivem blat, però també en comprem i en venem als mercats internacionals. Una bona part d'aquest blat el tirem. Els anglesos tiren pa en unes quantitats que podrien alimentar 30 milions de persones. El preu del blat, però, vindrà marcat per l'oferta i la demanda. I el fet que en comprem i rebutgem bona part del que hem emmagatzemat fa que els països pobres comprin més car, al mateix temps que no poden accedir al blat que tirem nosaltres. La gran fam que hi va haver el 2008, quan es va superar la barrera dels mil milions de persones que passen gana al món, s'explica per l'alça del preu del blat.
Les dades, el fet que la gana, el malbaratament i la mala educació alimentària formin part d'una mateixa realitat, són coses prou conegudes i passen no només entre els països rics i els pobres, sinó també dins dels països rics. A França, segons el col·lectiu Alimentons-2012 hi ha 8 milions d'obesos convivint amb 3,2 milions de persones que reben ajuda alimentària. A Espanya, als supermercats hi ha exposats un 58% més dels productes que es necessiten per alimentar-nos. Bona part acaben a les escombraries. Tot això és prou conegut, però potser no ho sigui tant saber la responsabilitat que tenim els consumidors -i no només els mercats-, així com una certa ideologia del mateix sistema, segons la qual la sobreproducció, el dispendi i la il·lusió d'abundància infinita són imprescindibles perquè la màquina no es pari.
Comencem pel consumidor amb una comparació poc coneguda: quan diem que la producció de cereals per fer biocombustibles fa pujar el preu dels aliments i provoca gana, hem de saber també que la quantitat de "menjar" desviat amb aquest propòsit és menys de la meitat del menjar malbaratat pel consumidor i pel mateix sistema alimentari.
A les escombraries, per estètica
Respecte a les idees que fan funcionar la màquina, n'hi ha unes quantes que, sobretot en temps de crisi i de replantejament de la governabilitat, l'economia global i dels mercats, semblen perfectament millorables i fan sentir vergonya: molts productes que tirem, demostra Stuart, ho fem pel seu aspecte. Per exemple, les pastanagues han de ser boniques i les que estan torçades no arriben a la botiga. També es prioritza l'estoc sobre la necessitat. És més bon negoci tenir deu entrepans, vendre'n un i tirar-ne nou, que ajustar-se a la realitat i equilibrar la cadena alimentària al consum real.
Potser no som encara prou conscients que les noves idees que haurien de canviar el món només poden sortir (si volem canviar i no que ens canviïn) de nosaltres mateixos, de la nostra manera de viure i compartir, de governar i governar-nos, especialment als països més ben situats en el control del món. Aquestes noves idees s'hauran d'adequar al sentit de les coses que fem i replantejar-se el creixement infinit com la pedra filosofal de l'economia. No tothom pot créixer i consumir al ritme exigit per alguns gurus i, si seguim així, cada vegada seran més grans les diferències dels uns sobre els altres i el món més insuportable.
Carreteres secundàries
Dispendi Amb els aliments que sobren i que es tiren al Primer Món es podria alimentar els mil milions de persones que passen gana. Que això sigui així no només és una responsabilitat dels mercats sinó també dels mateixos consumidors dels països rics
BRU ROVIRA | Ara, 04/12/2011
El menjar que tiren els supermercats, cada cop més buscat. F. MELCION
Coincidint amb la recollida de menjar que organitza el Banc dels Aliments, a Londres es va celebrar el 18 de novembre un dinar popular, un gran esdeveniment politicogastronòmic, dins de la campanya "Feeding the 5000", que es va inventar Tristram Stuart l'any 2009. Stuart, autor del llibre Despilfarro. El escándalo global de la comida, és un jove investigador anglès que des de fa anys es dedica a explicar com la societat opulent, els països rics, els mercats i el sistema de producció alimentari mundial malbarata enormes quantitats de menjar en bon estat. La campanya "Feeding the 5000" vol promoure un consum racional dels aliments i demostrar que molt del menjar que va a parar a les escombraries és perfectament comestible. Centenars de cuiners -entre els quals hi ha algun xef de renom- es van posar, doncs, als fogons i van preparar un dinar gratuït per a cinc mil persones servint-se només d'aliments malbaratats.
Stuart explica en el llibre -un estudi sorprenent i recomanable, publicat per Alianza Editorial amb Intermón- que es va interessar per les deixalles alimentàries el dia que es va comprar dos porcs i va decidir engreixar-los amb el menjar sobrant que trobava als contenidors dels supermercats. Va descobrir, però, que els botiguers eren reticents que se'n servís perquè els incomodava que s'adonés de les bones condicions en què estaven aquells aliments.
Més del que necessitem
Amb els anys, Stuart ha demostrat com és tota la cadena alimentària -les granges, els cultius, els intermediaris, les botigues, els restaurants, els consumidors-, que pateix una hemorràgia d'aliments perfectament comestibles però que acaben a les deixalles. El dispendi, considera Stuart, és una de les bogeries més incomprensibles i perverses del sistema global. Mentre els mecanismes del mercat fan que els països rics tirin menjar per tal que no s'enfonsi la cadena productiva, els països pobres no poden accedir al sobrant i tampoc són capaços de produir els seus propis aliments per falta de recursos i de tecnologia, i perquè els mercats han deixat de ser locals i estan globalitzats.
Una tercera part del menjar que es produeix al món, explica Stuart, acaba a les escombraries. L'exemple més clar del despropòsit és el del blat: els països rics cultivem blat, però també en comprem i en venem als mercats internacionals. Una bona part d'aquest blat el tirem. Els anglesos tiren pa en unes quantitats que podrien alimentar 30 milions de persones. El preu del blat, però, vindrà marcat per l'oferta i la demanda. I el fet que en comprem i rebutgem bona part del que hem emmagatzemat fa que els països pobres comprin més car, al mateix temps que no poden accedir al blat que tirem nosaltres. La gran fam que hi va haver el 2008, quan es va superar la barrera dels mil milions de persones que passen gana al món, s'explica per l'alça del preu del blat.
Les dades, el fet que la gana, el malbaratament i la mala educació alimentària formin part d'una mateixa realitat, són coses prou conegudes i passen no només entre els països rics i els pobres, sinó també dins dels països rics. A França, segons el col·lectiu Alimentons-2012 hi ha 8 milions d'obesos convivint amb 3,2 milions de persones que reben ajuda alimentària. A Espanya, als supermercats hi ha exposats un 58% més dels productes que es necessiten per alimentar-nos. Bona part acaben a les escombraries. Tot això és prou conegut, però potser no ho sigui tant saber la responsabilitat que tenim els consumidors -i no només els mercats-, així com una certa ideologia del mateix sistema, segons la qual la sobreproducció, el dispendi i la il·lusió d'abundància infinita són imprescindibles perquè la màquina no es pari.
Comencem pel consumidor amb una comparació poc coneguda: quan diem que la producció de cereals per fer biocombustibles fa pujar el preu dels aliments i provoca gana, hem de saber també que la quantitat de "menjar" desviat amb aquest propòsit és menys de la meitat del menjar malbaratat pel consumidor i pel mateix sistema alimentari.
A les escombraries, per estètica
Respecte a les idees que fan funcionar la màquina, n'hi ha unes quantes que, sobretot en temps de crisi i de replantejament de la governabilitat, l'economia global i dels mercats, semblen perfectament millorables i fan sentir vergonya: molts productes que tirem, demostra Stuart, ho fem pel seu aspecte. Per exemple, les pastanagues han de ser boniques i les que estan torçades no arriben a la botiga. També es prioritza l'estoc sobre la necessitat. És més bon negoci tenir deu entrepans, vendre'n un i tirar-ne nou, que ajustar-se a la realitat i equilibrar la cadena alimentària al consum real.
Potser no som encara prou conscients que les noves idees que haurien de canviar el món només poden sortir (si volem canviar i no que ens canviïn) de nosaltres mateixos, de la nostra manera de viure i compartir, de governar i governar-nos, especialment als països més ben situats en el control del món. Aquestes noves idees s'hauran d'adequar al sentit de les coses que fem i replantejar-se el creixement infinit com la pedra filosofal de l'economia. No tothom pot créixer i consumir al ritme exigit per alguns gurus i, si seguim així, cada vegada seran més grans les diferències dels uns sobre els altres i el món més insuportable.
6 de des. 2011
2 de des. 2011
coca de la Mercè de Sant Cugat
Aquesta recepta me la va passar la Dolors fa bastants anys --potser uns quinze, ja--, però ara feia molt de temps que no la feia. Avui l'he feta, i el resultat ha estat a l'altura del record que en tenia: sensacional, boníssima! Aquí la teniu.
Ingredients
• 400 g de farina blanca (o 300 g
Ingredients
• 400 g de farina blanca (o 300 g
d'integral i 100 g de blat de moro)
• 350 g de sucre (o menys, fins a 240 g, jo), i una mica més per tirar-lo per sobre de la massa
• 4 ous grossos o 5 de petits
• 1 sobre de llevat Royal
• 1 llimona
• 125 ml d'oli d'oliva bo (si és DO Siurana, millor)
• 150-200 ml de llet
• 1/2 got (dels de vi) d'anís
• Pinyons i ametlles ratllades
Preparació
1. En un bol gran, barregeu el sucre amb els rovells, afegint-lo a poc a poc fins que es faci una crema (si s'hi tira tot de cop al començament no es fa cap crema...).
2. Afegiu-hi l'oli i després la llet. (Ara sí que s'hauria de fer la crema, si no s'ha fet abans.)
3. Passeu la farina i el llevat Royal pel sedàs (no és imprescindible, però sempre va bé perquè la coca quedi més flonja), i després aneu afegint la barreja a la massa.
(En algun moment per aquí heu d'encendre el forn a 200 graus per dalt i per baix.)
4. Ratlleu la pell de la llimona i afegiu-l'hi, també.
5. Bateu les clares a punt de neu (hi podeu posar un pessic de sal, que diuen que hi ajuda) i afegiu-les a la massa amb compte. Si queda algun "grumoll" blanc no passa res.
6. Aboqueu la massa en un motllo untat amb oli i enfarinat, i tireu-hi sucre per sobre.
7. Fiqueu el motllo al forn, que ara ha d'escalfar només per sota.
8. Quan veieu que la massa ja ha pujat bastant (més o menys, al cap d'un quart d'hora), abaixeu la temperatura fins a 170 ºC i traieu el motllo del forn un moment per tirar-hi més sucre per sobre i els pinyons i les ametlles ratllades humits.
9. Deixeu la coca al forn fins que estigui ben daurada per sobre (més o menys mitja hora més).
10. Un cop fora del forn, però amb la coca ben calenta, tireu-hi l'anís per sobre i deixeu-la refredar.
¿Què me'n dieu, eh?
Jo faig servir les varetes elèctriques per als passos 1-4 i el robot per batre les clares a punt de neu. Per incorporar les clares faig servir una espàtula.
(Si voleu veure les altres receptes d'aquest blog, pitgeu l'etiqueta receptes que trobareu a la columna de la dreta.)
• 4 ous grossos o 5 de petits
• 1 sobre de llevat Royal
• 1 llimona
• 125 ml d'oli d'oliva bo (si és DO Siurana, millor)
• 150-200 ml de llet
• 1/2 got (dels de vi) d'anís
• Pinyons i ametlles ratllades
Preparació
1. En un bol gran, barregeu el sucre amb els rovells, afegint-lo a poc a poc fins que es faci una crema (si s'hi tira tot de cop al començament no es fa cap crema...).
2. Afegiu-hi l'oli i després la llet. (Ara sí que s'hauria de fer la crema, si no s'ha fet abans.)
3. Passeu la farina i el llevat Royal pel sedàs (no és imprescindible, però sempre va bé perquè la coca quedi més flonja), i després aneu afegint la barreja a la massa.
(En algun moment per aquí heu d'encendre el forn a 200 graus per dalt i per baix.)
4. Ratlleu la pell de la llimona i afegiu-l'hi, també.
5. Bateu les clares a punt de neu (hi podeu posar un pessic de sal, que diuen que hi ajuda) i afegiu-les a la massa amb compte. Si queda algun "grumoll" blanc no passa res.
6. Aboqueu la massa en un motllo untat amb oli i enfarinat, i tireu-hi sucre per sobre.7. Fiqueu el motllo al forn, que ara ha d'escalfar només per sota.
8. Quan veieu que la massa ja ha pujat bastant (més o menys, al cap d'un quart d'hora), abaixeu la temperatura fins a 170 ºC i traieu el motllo del forn un moment per tirar-hi més sucre per sobre i els pinyons i les ametlles ratllades humits.
9. Deixeu la coca al forn fins que estigui ben daurada per sobre (més o menys mitja hora més).
10. Un cop fora del forn, però amb la coca ben calenta, tireu-hi l'anís per sobre i deixeu-la refredar.
¿Què me'n dieu, eh?Jo faig servir les varetes elèctriques per als passos 1-4 i el robot per batre les clares a punt de neu. Per incorporar les clares faig servir una espàtula.
(Si voleu veure les altres receptes d'aquest blog, pitgeu l'etiqueta receptes que trobareu a la columna de la dreta.)
.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)