Bona revetlla i bon Sant Joan!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris música. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris música. Mostrar tots els missatges
23 de juny 2017
23 de maig 2017
concert de primavera
Concert de primavera del Cor La Fontana (Barcelona), la Coral Sant Ramon (Sant Ramon, la Segarra) i Cantabile Cor de Cambra (Olot). Per si ens hi voleu acompanyar.
2 de gen. 2017
abestu, Edurne
Aquest vespre, per una associació d'idees que no sabria reproduir, he recuperat la cançó 'Edurne', de Joan Manuel Serrat, que feia molts molts anys que no escoltava (diria que va ser amb aquesta cançó que vaig saber que Edurne, que és un nom que m'agrada molt, és el meu nom en basc). Una lletra bonica i punyent, en una cançó editada el 1974, abans de la mort de Franco.
Aquí la teniu. A sota, els fragments en basc adaptats de la traducció que he trobat aquí.
Abestu, Edurne. Abestu, Edurne. Hori da zure Herrie.
Canta, Edurne. Canta, Edurne. Aquesta és la teva terra.
Abestu, Edurne. Abestu, Edurne. Deitu dizu maitasunek.
Canta, Edurne. Canta, Edurne. T'ha cridat l'amor.
Abestu, Edurne. Abestu, Edurne. Luperatu oten dute.
Canta, Edurne. Canta, Edurne. El deuen haver enterrat.
Abestu, Edurne. Abestu, Edurne. Zuk dezu bihotz haundie.
Canta, Edurne. Canta, Edurne. Tens un gran cor.
Abestu, Edurne. Abestu, Edurne. Euskal herria zurekin dezu abesten.
Canta, Edurne. Canta, Edurne. Euskadi canta amb tu.
.
Aquí la teniu. A sota, els fragments en basc adaptats de la traducció que he trobat aquí.
Abestu, Edurne. Abestu, Edurne. Hori da zure Herrie.
Canta, Edurne. Canta, Edurne. Aquesta és la teva terra.
Abestu, Edurne. Abestu, Edurne. Deitu dizu maitasunek.
Canta, Edurne. Canta, Edurne. T'ha cridat l'amor.
Abestu, Edurne. Abestu, Edurne. Luperatu oten dute.
Canta, Edurne. Canta, Edurne. El deuen haver enterrat.
Abestu, Edurne. Abestu, Edurne. Zuk dezu bihotz haundie.
Canta, Edurne. Canta, Edurne. Tens un gran cor.
Abestu, Edurne. Abestu, Edurne. Euskal herria zurekin dezu abesten.
Canta, Edurne. Canta, Edurne. Euskadi canta amb tu.
.
4 d’oct. 2016
concert de Luberri Abesbatza (Donostia) i el Cor Fontana
Per si ens voleu acompanyar...
Sine musica nulla vita...
3 de jul. 2016
"Idomeni, la vergonya d'Europa" i "Corrandes de l'exili"
Blanca Rigau i Txus Tolosa expliquen en aquest vídeo la seva experiència al camp de refugiats d'Idomeni. L'han presentat, de moment, en la I Jornada de Treball Cooperatiu en Xarxa, de l'Agència de Salut Pública de Catalunya, a Barcelona, i a l'acte "Refugiats. Drets Humans en crisi", a Castellbisbal.
En tots dos actes, el duo Cèlia (Rovira Rodon) i Pau (Matas Nogué) va interpretar les "Corrandes de l'exili" (lletra de Pere Quart i música de Lluís Llach). Sentiu cantar la Cèlia. Quina veu més dolça i bonica!
En tots dos actes, el duo Cèlia (Rovira Rodon) i Pau (Matas Nogué) va interpretar les "Corrandes de l'exili" (lletra de Pere Quart i música de Lluís Llach). Sentiu cantar la Cèlia. Quina veu més dolça i bonica!
1 de set. 2014
adéu, Peret
L'article d'Albert Om amb motiu de la mort del cantant Peret em retorna als anys setanta, a casa dels pares. És un homenatge a l'artista i alhora un revival. I la foto...
La televisió en color va arribar a casa nostra la primavera del 1974. Jo tenia set anys i una de les feines familiars que m’havien encomanat era consultar a la revista TP quins espais, enmig de la grisor de l’època, s’emetrien en color. Vaig detectar tres cites que no ens podíem perdre: un episodi, la mateixa nit que estrenàvem tele, del detectiu obès Cannon; un partit de Copa d’Europa de l’Atlètic de Madrid (encara no sabia que el primer futbolista que veuria jugar en color es diria Luis Aragonés) i, per sobre de qualsevol altra cita, el Festival d’Eurovisió.
Va guanyar Suècia, amb els Abba cantantWaterloo ; en quarta posició es va classificar Olivia Newton-John, que representava United Kingdom (unes paraules que no havia sentit mai i que vaig començar a repetir per casa de forma compulsiva, igual que el seu mot equivalent en francès, Royaume-Uni), i Espanya va ser desena. La cançó es deia Canta y sé feliz, era enganxosa (pegadissa, em sembla recordar que en dèiem) i la interpretava un home amb patilles fins al sotabarba i una gran tofa de cabells negres. El meu pare coneixia aquest home.
Tothom el coneixia, en Peret. Però el meu pare va voler aclarir que ell el coneixia de Vic, de quan encara ningú sabia qui era. “És gitano”, va dir. I jo vaig afegir una paraula més a la llista de paraules d’adults que un nen sent però no entén. Aquell que sortia per la tele cantant era fill del Mig Amic, un home que, amb tota la família, es dedicaven a la venda ambulant a la plana de Vic. El meu pare els veia al bar dels Toreros, al Passeig, i sabia que s’estaven a la fonda Torras, al carrer Manlleu, perquè era d’uns parents de la mare i des que en Peret s’havia fet famós en presumien, orgullosos.
Amb el temps, jo també vaig conèixer en Peret. Una vegada fins i tot em va convidar a passar un cap de setmana a casa seva, i li vaig explicar aquesta història d’un pare i un nen que miraven Eurovisió en una tele en colors. “Doncs aquell dia que tu em veies per la tele, jo estrenava lapeluca ”. Aquest era el seu record del 6 d’abril del 1974 a Brighton: ell i el seu palmero Toni, tots dos el mateix dia, estrenant perruca per dissimular la calvície. “En Toni encara la porta ara”, va precisar.
Antoni Valentí Carbonell, en Toni, el palmero de les ulleres, va morir ara fa tres setmanes, el 2 d’agost. Pere Pubill Calaf, en Peret, va morir ahir. Sense perruca. Amb l’estima de tanta i tanta gent. Lluny de l’abundància econòmica dels seus anys d’esplendor. “Vaig néixer pobre i moriré pobre”, vaticinava el 2012. Devia ser així, però ningú ho deu saber del cert. En Peret es feia escoltar, però a vegades no es deixava entendre.
Parlava, i hi havia coses que no et deia. “No t’oblidis que sóc gitano”. Enredant per aquí, enredant per allà. Era impossible no estimar-te’l.Era un home carinyós, sobretot per telèfon. Em trucava perquè la filla de la Chana havia publicat una novel·la, i abans de penjar em deia: “Ho saps que t’estimo, oi?” Cara a cara no ens les havíem dit mai, aquestes coses. Després d’haver fumat quatre paquets de Winston al dia, aquests últims anys, els pulmons li feien portar una vida més reposada. L’escenari era el lloc on li passaven tots els mals. Com aquell dia al Liceu, al 25è aniversari dels seus estimats Amics de la Gent Gran. Venia d’actuar a Vigo, i havia de fer només dues cançons. Un cop a dalt, va estar-se mitja hora cantant i ballant, amb tot el Liceu dempeus, emocionat. L’endemà va haver d’ingressar d’urgències a l’UVI.
I aleshores, quaranta anys després, vaig entendre el títol d’aquella cançó que en Peret va interpretar a Brighton el 6 d’abril del 1974, el dia que ell estrenava perruca i nosaltres, a casa, televisió en color: Canta y sé feliz.
.
‘Canta y sé feliz’
ALBERT OM Periodista | Ara, 28/08/2014
Va guanyar Suècia, amb els Abba cantantWaterloo ; en quarta posició es va classificar Olivia Newton-John, que representava United Kingdom (unes paraules que no havia sentit mai i que vaig començar a repetir per casa de forma compulsiva, igual que el seu mot equivalent en francès, Royaume-Uni), i Espanya va ser desena. La cançó es deia Canta y sé feliz, era enganxosa (pegadissa, em sembla recordar que en dèiem) i la interpretava un home amb patilles fins al sotabarba i una gran tofa de cabells negres. El meu pare coneixia aquest home.
Tothom el coneixia, en Peret. Però el meu pare va voler aclarir que ell el coneixia de Vic, de quan encara ningú sabia qui era. “És gitano”, va dir. I jo vaig afegir una paraula més a la llista de paraules d’adults que un nen sent però no entén. Aquell que sortia per la tele cantant era fill del Mig Amic, un home que, amb tota la família, es dedicaven a la venda ambulant a la plana de Vic. El meu pare els veia al bar dels Toreros, al Passeig, i sabia que s’estaven a la fonda Torras, al carrer Manlleu, perquè era d’uns parents de la mare i des que en Peret s’havia fet famós en presumien, orgullosos.
Amb el temps, jo també vaig conèixer en Peret. Una vegada fins i tot em va convidar a passar un cap de setmana a casa seva, i li vaig explicar aquesta història d’un pare i un nen que miraven Eurovisió en una tele en colors. “Doncs aquell dia que tu em veies per la tele, jo estrenava lapeluca ”. Aquest era el seu record del 6 d’abril del 1974 a Brighton: ell i el seu palmero Toni, tots dos el mateix dia, estrenant perruca per dissimular la calvície. “En Toni encara la porta ara”, va precisar.
Antoni Valentí Carbonell, en Toni, el palmero de les ulleres, va morir ara fa tres setmanes, el 2 d’agost. Pere Pubill Calaf, en Peret, va morir ahir. Sense perruca. Amb l’estima de tanta i tanta gent. Lluny de l’abundància econòmica dels seus anys d’esplendor. “Vaig néixer pobre i moriré pobre”, vaticinava el 2012. Devia ser així, però ningú ho deu saber del cert. En Peret es feia escoltar, però a vegades no es deixava entendre.
Parlava, i hi havia coses que no et deia. “No t’oblidis que sóc gitano”. Enredant per aquí, enredant per allà. Era impossible no estimar-te’l.Era un home carinyós, sobretot per telèfon. Em trucava perquè la filla de la Chana havia publicat una novel·la, i abans de penjar em deia: “Ho saps que t’estimo, oi?” Cara a cara no ens les havíem dit mai, aquestes coses. Després d’haver fumat quatre paquets de Winston al dia, aquests últims anys, els pulmons li feien portar una vida més reposada. L’escenari era el lloc on li passaven tots els mals. Com aquell dia al Liceu, al 25è aniversari dels seus estimats Amics de la Gent Gran. Venia d’actuar a Vigo, i havia de fer només dues cançons. Un cop a dalt, va estar-se mitja hora cantant i ballant, amb tot el Liceu dempeus, emocionat. L’endemà va haver d’ingressar d’urgències a l’UVI.
I aleshores, quaranta anys després, vaig entendre el títol d’aquella cançó que en Peret va interpretar a Brighton el 6 d’abril del 1974, el dia que ell estrenava perruca i nosaltres, a casa, televisió en color: Canta y sé feliz.
.
28 de gen. 2014
We shall overcome: el meu Pete Seeger
Cantàvem aquesta cançó traduïda al català ("Tots junts vencerem") i jo no sabia qui era Pete Seeger. De fet, sabia ben poca cosa del folk nord-americà, que ens havia arribat traduït pel Grup de Folk i per Xesco Boix (això també ho vaig saber després).
Anys més tard, bastants anys més tard, la conjunció perfecta: Bruce Springsteen li va versionar aquesta i altres cançons en un disc (The Seeger Sessions, 2006) que a mi em va emocionar perquè em va semblar un regal i el millor homenatge. Pete Seeger ja era molt gran.
Seeger també va cantar Springsteen, i no una cançó qualsevol: "The gost of Tom Joad". A duo amb ell, un duo preciós.
Evidentment, tots els mitjans de comunicació s'han fet ressò de la seva mort. Jo em quedo amb l'entrada que li ha dedicat el periodista Joan Carles Peris al seu blog, Pete Seeger (1919-2014), cantant i activista. Allà he vist que "This land is your land", que jo li he sentit sempre a Springsteen, també és una cançó seva.
.
25 de gen. 2014
Descobrint música nova!
Vaig sentir per primer cop "Pa amb oli i sal", de Blaumut, a la nova llibreria Ona (al carrer Gran de Gràcia de Barcelona), i em va agradar tant que vaig preguntar a la llibretera qui la cantava. Després d'uns dies de Spotify, ara ja tinc el CD, El turista. Aquesta continua sent la cançó que m'agrada més, però tot el disc està molt molt bé.
Aquí trobareu tots els vídeos oficials de les cançons del disc i algun altre.
(Altres entrades d'aquest blog on parlo de la música que m'agrada clicant l'etiqueta "música", aquí a la dreta. Últimament una mica menys monotemàtica!)
Aquí trobareu tots els vídeos oficials de les cançons del disc i algun altre.
(Altres entrades d'aquest blog on parlo de la música que m'agrada clicant l'etiqueta "música", aquí a la dreta. Últimament una mica menys monotemàtica!)
15 de set. 2013
Bruce Springsteen canta Víctor Jara
Bruce Springsteen, l'11 de setembre del 2013 a Santiago de Chile.
Víctor Jara.
Notícia de El País:
Springsteen recuerda a las víctimas de la dictadura de Pinochet en Chile
· En el primer concierto de su carrera en el país, interpreta en castellano 'Manifiesto' de Víctor Jara
· El gesto coincide con el 40 aniversario del golpe de Estado
· ESPECIAL 40 años del golpe de Estado de Pinochet
FERNANDO NAVARRO Madrid 13 SEP 2013 - 10:39 CET
Fue simplemente un gesto pero suficientemente emblemático. En el pabellón Movistar Arena de Santiago de Chile, Bruce Springsteen y la E Street Band habían tocado ya 20 canciones y abandonaron el escenario. Llegaba el momento de los bises. El Boss regresó solo ante el público y cantó en castellano Manifiesto, la célebre composición del cantautor chileno Víctor Jara. Todo cuadraba: Springsteen, que tocaba por primera vez en sus más de 40 años de carrera en Chile, recordaba a las víctimas de la dictadura de Augusto Pinochet cuando se acababan de cumplir 40 años del lamentable golpe de Estado contra el Gobierno de Salvador Allende.
Antes de coger la guitarra, el músico se dirigió a los espectadores en castellano para recordar el concierto que había dado en Argentina en 1988, organizado por Amnistía Internacional. Ya entonces, se refirió a los desaparecidos por las dictaduras de Chile y Argentina. Anoche, también lo hizo. “Conocimos a muchas familias de los desaparecidos y nos mostraron fotografías de sus seres queridos. Fue un momento que se quedó conmigo para siempre. Si eres un músico político, Víctor Jara sigue siendo una gran expresión. Es un honor estar aquí”, afirmó el cantante de Nueva Jersey, muy hábil en este tipo de gestos para con sus fans y que acostumbra a dirigirse a su público en el idioma de la ciudad que toca. De hecho, en la gira de presentación de su último disco, Wrecking Ball, a su paso por España en 2012, Springsteen tuvo palabras de ánimo para el Movimiento 15-M y para todos aquellos que a causa de la crisis económica “lo estaban pasando mal”, durante su concierto en Sevilla, el primero de Europa de aquel tour.
Pero anoche, con el recuerdo del 40 aniversario del golpe de Estado de Pinochet, que supuso el derrocamiento del presidente constitucional, el socialista Salvador Allende, que acabó suicidándose, Springsteen cantó a Víctor Jara en plenos actos conmemorativos. El gesto de uno de los músicos más mediáticos del planeta se producía cuando la derecha nostálgica de Pinochet ha enturbiado el aniversario de tan trágico golpe, que llevó a los aviones de la Fuerza Aérea chilena a bombardear el palacio de La Moneda, y cuando al menos el 75% de los chilenos cree que permanecen las huellas del dictador, según una encuesta del Centro de Estudios de la Realidad Contemporánea.
La canción de Víctor Jara elegida por Springsteen no pudo ser más simbólica. El cantautor es una insignia de la resistencia chilena. También fue el 11 de septiembre de 1973 cuando las tropas del Ejército sitiaron la Universidad Técnica del Estado y detuvieron a miles de alumnos, docentes y personal de la institución, entre los que se encontraba el célebre cantante.
El ensañamiento con Jara fue uno de los signos de la dictadura de Pinochet, que truncó con brutalidad el Gobierno de Allende y los sueños socialistas, dejando un reguero de más de 3.200 muertos y desaparecidos, alrededor de 30.000 torturados y decenas de miles de exiliados. Manifiesto, que apareció editada en un disco póstumo, fue compuesta en plena vorágine contra Allende. El músico escribió la letra mientras realizaba trabajos voluntarios para impedir que la economía se detuviera ante el paro de 1972, cuando la oposición quiso poner de rodillas al Gobierno socialista. La letra comienza así: "Yo no canto por cantar / ni por tener buena voz, / canto porque la guitarra / tiene sentido y razón".
El cantautor fue asesinado el 16 de septiembre de 1973 a manos de los militares. Recibió un total de 44 impactos de bala en el Estadio Chile de Santiago y fue arrojado a una de las calles de la capital chilena. El asesinato, como tantos en Chile, sigue impune, aunque el pasado enero la justicia chilena reclamó a Estados Unidos la entrega del supuesto asesino de Jara. Las pesquisas judiciales indicaban que el hombre que apretó el gatillo fue el teniente Pedro Barrientos Núñez, retirado del Ejército y que vive en una ciudad de Florida. El acusado, por su parte, ha negado que estuviera en el estadio aquel día.
Los soldados llevaron a los detenidos al Estadio Chile (bautizado como Estadio Víctor Jara en 2004), un recinto por donde pasaron cerca de 5.000 opositores. Jara fue reconocido, apartado y trasladado a los camerinos. Allí, según señaló la investigación judicial, “fue agredido físicamente en forma permanente, por varios oficiales”.
Anoche, con las emociones a flor de piel en Chile, Springsteen recordó a Víctor Jara y a las víctimas de la dictadura de Pinochet en su primer concierto en el país, coincidiendo con el aniversario del golpe de Estado. Fue un simple gesto. Pero con gestos como estos se dignifica y se pone en valor aquello a lo que cantaba Jara en Manifiesto, antes de ser tiroteado a sangre fría: “Mi canto es de los andamios / para alcanzar las estrellas, que el canto tiene sentido / cuando palpita en las venas / del que morirá cantando / las verdades verdaderas / no las lisonjas fugaces / ni las famas extranjeras / sino el canto de una alondra / hasta el fondo de la tierra / Ahí donde llega todo / y donde todo comienza / canto que ha sido valiente / siempre será canción nueva”.
---
(I moltes gràcies, Dani!)
Víctor Jara.
Notícia de El País:
Springsteen recuerda a las víctimas de la dictadura de Pinochet en Chile
· En el primer concierto de su carrera en el país, interpreta en castellano 'Manifiesto' de Víctor Jara
· El gesto coincide con el 40 aniversario del golpe de Estado
· ESPECIAL 40 años del golpe de Estado de Pinochet
FERNANDO NAVARRO Madrid 13 SEP 2013 - 10:39 CET
Fue simplemente un gesto pero suficientemente emblemático. En el pabellón Movistar Arena de Santiago de Chile, Bruce Springsteen y la E Street Band habían tocado ya 20 canciones y abandonaron el escenario. Llegaba el momento de los bises. El Boss regresó solo ante el público y cantó en castellano Manifiesto, la célebre composición del cantautor chileno Víctor Jara. Todo cuadraba: Springsteen, que tocaba por primera vez en sus más de 40 años de carrera en Chile, recordaba a las víctimas de la dictadura de Augusto Pinochet cuando se acababan de cumplir 40 años del lamentable golpe de Estado contra el Gobierno de Salvador Allende.
Antes de coger la guitarra, el músico se dirigió a los espectadores en castellano para recordar el concierto que había dado en Argentina en 1988, organizado por Amnistía Internacional. Ya entonces, se refirió a los desaparecidos por las dictaduras de Chile y Argentina. Anoche, también lo hizo. “Conocimos a muchas familias de los desaparecidos y nos mostraron fotografías de sus seres queridos. Fue un momento que se quedó conmigo para siempre. Si eres un músico político, Víctor Jara sigue siendo una gran expresión. Es un honor estar aquí”, afirmó el cantante de Nueva Jersey, muy hábil en este tipo de gestos para con sus fans y que acostumbra a dirigirse a su público en el idioma de la ciudad que toca. De hecho, en la gira de presentación de su último disco, Wrecking Ball, a su paso por España en 2012, Springsteen tuvo palabras de ánimo para el Movimiento 15-M y para todos aquellos que a causa de la crisis económica “lo estaban pasando mal”, durante su concierto en Sevilla, el primero de Europa de aquel tour.
Pero anoche, con el recuerdo del 40 aniversario del golpe de Estado de Pinochet, que supuso el derrocamiento del presidente constitucional, el socialista Salvador Allende, que acabó suicidándose, Springsteen cantó a Víctor Jara en plenos actos conmemorativos. El gesto de uno de los músicos más mediáticos del planeta se producía cuando la derecha nostálgica de Pinochet ha enturbiado el aniversario de tan trágico golpe, que llevó a los aviones de la Fuerza Aérea chilena a bombardear el palacio de La Moneda, y cuando al menos el 75% de los chilenos cree que permanecen las huellas del dictador, según una encuesta del Centro de Estudios de la Realidad Contemporánea.
La canción de Víctor Jara elegida por Springsteen no pudo ser más simbólica. El cantautor es una insignia de la resistencia chilena. También fue el 11 de septiembre de 1973 cuando las tropas del Ejército sitiaron la Universidad Técnica del Estado y detuvieron a miles de alumnos, docentes y personal de la institución, entre los que se encontraba el célebre cantante.
El ensañamiento con Jara fue uno de los signos de la dictadura de Pinochet, que truncó con brutalidad el Gobierno de Allende y los sueños socialistas, dejando un reguero de más de 3.200 muertos y desaparecidos, alrededor de 30.000 torturados y decenas de miles de exiliados. Manifiesto, que apareció editada en un disco póstumo, fue compuesta en plena vorágine contra Allende. El músico escribió la letra mientras realizaba trabajos voluntarios para impedir que la economía se detuviera ante el paro de 1972, cuando la oposición quiso poner de rodillas al Gobierno socialista. La letra comienza así: "Yo no canto por cantar / ni por tener buena voz, / canto porque la guitarra / tiene sentido y razón".
El cantautor fue asesinado el 16 de septiembre de 1973 a manos de los militares. Recibió un total de 44 impactos de bala en el Estadio Chile de Santiago y fue arrojado a una de las calles de la capital chilena. El asesinato, como tantos en Chile, sigue impune, aunque el pasado enero la justicia chilena reclamó a Estados Unidos la entrega del supuesto asesino de Jara. Las pesquisas judiciales indicaban que el hombre que apretó el gatillo fue el teniente Pedro Barrientos Núñez, retirado del Ejército y que vive en una ciudad de Florida. El acusado, por su parte, ha negado que estuviera en el estadio aquel día.
Los soldados llevaron a los detenidos al Estadio Chile (bautizado como Estadio Víctor Jara en 2004), un recinto por donde pasaron cerca de 5.000 opositores. Jara fue reconocido, apartado y trasladado a los camerinos. Allí, según señaló la investigación judicial, “fue agredido físicamente en forma permanente, por varios oficiales”.
Anoche, con las emociones a flor de piel en Chile, Springsteen recordó a Víctor Jara y a las víctimas de la dictadura de Pinochet en su primer concierto en el país, coincidiendo con el aniversario del golpe de Estado. Fue un simple gesto. Pero con gestos como estos se dignifica y se pone en valor aquello a lo que cantaba Jara en Manifiesto, antes de ser tiroteado a sangre fría: “Mi canto es de los andamios / para alcanzar las estrellas, que el canto tiene sentido / cuando palpita en las venas / del que morirá cantando / las verdades verdaderas / no las lisonjas fugaces / ni las famas extranjeras / sino el canto de una alondra / hasta el fondo de la tierra / Ahí donde llega todo / y donde todo comienza / canto que ha sido valiente / siempre será canción nueva”.
---
(I moltes gràcies, Dani!)
1 de març 2013
Imagina
Aquest és el títol d'un disc de Marcel Cranc que em té abduïda. Com que se'm fa difícil d'explicar, aquí teniu una selecció de cançons del disc (enllaç al Youtube o a l'Sportify als títols), amb algun fragment de la lletra que m'agrada d'una manera especial. I, per il·lustrar-ho, una altra tria, en aquest cas de fotografies precioses de Miquel Riera, que és qui em va fer descobrir aquest cantant mallorquí meravellós. Quins dos artistes!
Caputxeta
"hem perdut es camí de tornada
cada mica de pa ens l'hem menjada"
"em qued amb tu"
Darrerament
"darrere sa finestra surt
una invitació des sol"
"aquell que t'estima prepara cafè"
"i encara que no sé massa bé
si ha estat es dia o ja fa temps
pens molt en tu darrerament"
Adéu
"ciutats plenes de llum encara m'esperen"
"pensar que sempre esperen coses bones"
"no et giris cap enrere, adéu, adéu"
Petit amor
"Un dia ens vàrem trobar"
"ara véns ara te'n vas"
"i don per assumit
que ningú és de ningú"
Vals caníbal
"pensen que el temps no importa"
"es miren i no s'acaben
es mengen i no es toquen"
"no s'imaginen demà si estan junts"
Mar endins
"papallones dins es cap
no tenim ni mapa
que ens indiqui"
Si teniu Spotify, poseu-hi "Marcel Cranc Imagina" i us sortirà tot el disc. En té més, però encara no hi he entrat, de moment estic assaborint aquest. I aquí trobareu més informació sobre l'autor.
I si entreu a l'enllaç de Miquel Riera, podreu veure moltes més fotos seves, precioses, al Flickr.
Caputxeta
"hem perdut es camí de tornada
cada mica de pa ens l'hem menjada"
"em qued amb tu"
Darrerament
"darrere sa finestra surt
una invitació des sol"
"aquell que t'estima prepara cafè"
"i encara que no sé massa bé
si ha estat es dia o ja fa temps
pens molt en tu darrerament"
Adéu
"ciutats plenes de llum encara m'esperen"
"pensar que sempre esperen coses bones"
"no et giris cap enrere, adéu, adéu"
Petit amor
"Un dia ens vàrem trobar"
"ara véns ara te'n vas"
"i don per assumit
que ningú és de ningú"
Vals caníbal
"pensen que el temps no importa"
"es miren i no s'acaben
es mengen i no es toquen"
"no s'imaginen demà si estan junts"
Mar endins
"papallones dins es cap
no tenim ni mapa
que ens indiqui"
Si teniu Spotify, poseu-hi "Marcel Cranc Imagina" i us sortirà tot el disc. En té més, però encara no hi he entrat, de moment estic assaborint aquest. I aquí trobareu més informació sobre l'autor.
I si entreu a l'enllaç de Miquel Riera, podreu veure moltes més fotos seves, precioses, al Flickr.
29 de des. 2012
Paco Ibáñez, al Palau de la Música Catalana
Un concert memorable. Vestit de negre, com sempre. I en plena forma, molt més en plena forma que quan el vaig veure l'any 2004, al Fòrum de les Cultures, també a Barcelona.
¿Per què (m')agrada, (em) commou, Paco Ibáñez? Segurament, per la combinació d'aquella veu greu i fonda, d'uns poemes tan ben escollits (amor, lluita...), de l'acompanyament instrumental sobri, d'un estil musical molt personal.
Primer, les "Coblas a la muerte de su padre", després Pablo Neruda ("Me gusta cuando callas porque estás como ausente", "Para mi corazón basta tu pecho", "Todo en ti fue naufragio" i alguna més), el "Soldadito boliviano" de Nicolás Guillén, dos poemes d'Alfonsina Storni. Una hora curta.
La segona part ha sigut molt més llarga. García Lorca ("Córdoba, lejana y sola", "Canción del jinete" i alguna altra), José Agustín Goytisolo ("Me lo decía mi abuelito", "Érase una vez un lobito bueno" i, inevitablement, versió preciosa, "Palabras para Julia"). Una cançó en gallec, no en recordo el títol.
També hi ha hagut sorpreses: "Le parapluie", de Georges Brassens, en francès, dedicada a Pasqual Maragall. I "Txoria txori", cançó popular basca que jo coneixia per Mikel Laboa. Versió preciosa. I els músics que l'han acompanyat en algunes cançons: Mario, Gorka, César, François...
Generós amb els bisos (hem insistit): "Barques de paper" (de Salvador Espriu, jo no ho sabia), "La poesía es un arma cargada de futuro" i per acabar, amb el Palau dret, "A galopar" (amb anècdota prèvia sobre la reacció del públic de Burgos quan va defensar els catalans).
Tot plegat, tres hores llargues i cinc llengües. Ho repetiré: un concert memorable. I quan hem sortit, el Palau brillava, esplendorós, i la lluna era plena.
¿Per què (m')agrada, (em) commou, Paco Ibáñez? Segurament, per la combinació d'aquella veu greu i fonda, d'uns poemes tan ben escollits (amor, lluita...), de l'acompanyament instrumental sobri, d'un estil musical molt personal.
La segona part ha sigut molt més llarga. García Lorca ("Córdoba, lejana y sola", "Canción del jinete" i alguna altra), José Agustín Goytisolo ("Me lo decía mi abuelito", "Érase una vez un lobito bueno" i, inevitablement, versió preciosa, "Palabras para Julia"). Una cançó en gallec, no en recordo el títol.
Generós amb els bisos (hem insistit): "Barques de paper" (de Salvador Espriu, jo no ho sabia), "La poesía es un arma cargada de futuro" i per acabar, amb el Palau dret, "A galopar" (amb anècdota prèvia sobre la reacció del públic de Burgos quan va defensar els catalans).
Tot plegat, tres hores llargues i cinc llengües. Ho repetiré: un concert memorable. I quan hem sortit, el Palau brillava, esplendorós, i la lluna era plena.
4 d’oct. 2012
Leonard Cohen a Barcelona, ahir
Ara fa vint-i-quatre hores jo estava literalment abduïda per la meravella de concert que va oferir Leonard Cohen al Palau Sant Jordi de Barcelona.
Va cantar cançons conegudes i no tant, i entre elles totes les mítiques. Més de tres hores d'un concert que va anar lentament in crescendo. El públic cada vegada més entusiasmat. Més càlidament entusiasmat.
Elegant i sobri, amb aquella veu greu i alhora sedosa que la edat ha respectat escrupolosament, uns músics sensacionals, un cor de tres veus femenines sublims, i una escenografia senzilla però molt efectiva. Al final, emoció fins a l'estremiment.
Mr. Cohen, your concert yesterday in Barcelona was superb. Superb. I have no words..., thank you!
(Foto: Jordi Pizarro, diari Ara.)
Va cantar cançons conegudes i no tant, i entre elles totes les mítiques. Més de tres hores d'un concert que va anar lentament in crescendo. El públic cada vegada més entusiasmat. Més càlidament entusiasmat.
Elegant i sobri, amb aquella veu greu i alhora sedosa que la edat ha respectat escrupolosament, uns músics sensacionals, un cor de tres veus femenines sublims, i una escenografia senzilla però molt efectiva. Al final, emoció fins a l'estremiment.
Mr. Cohen, your concert yesterday in Barcelona was superb. Superb. I have no words..., thank you!
23 de set. 2012
happy birthday, Bruce!
Happy birthday, Bruce! Nice cake, and nice to celebrate your 63 birthday at home! Born to run and born to jump!
9 de set. 2012
"Vestida de nit", una altra versió
Aquí teniu una altra versió de la cançó "Vestida de nit", de Sílvia Pérez Cruz. Una altra ocasió de sentir aquesta cançó preciosa i també de comprovar com canta la Sílvia: amb tots els matisos de la veu, amb tot el cos. Incloent-hi una "ena geminada" quan diu "enamorades" que arriba endins endins. No tanqueu els ulls ni feu cap altra cosa, mentre sentiu la cançó: mireu-la cantar.
18 de maig 2012
el Boss a Barcelona
En fi, que em falten paraules. Un capítol més de la història d'amor entre el Boss i nosaltres. I que en vinguin molts més!!!
(Fotos de Jo Lopez, publicades al web oficial de Springsteen.)
3 de març 2012
El Boss està emprenyat
Bruce Springsteen es va il·lusionar amb Obama, però les coses no han anat com esperava. Dimarts publicarà el disc 'Wrecking ball', una radiografia de la seva decepció. El Boss torna, i està emprenyat.
XAVIER CERVANTES BARCELONA. | Ara, 3/03/2012
"Obama ha sigut més amic de les grans corporacions del que a mi m'hauria agradat", va dir Bruce Springsteen fa unes setmanes a París, durant la roda de premsa de presentació de Wrecking ball, el disc que es publicarà el 6 de març. L'amor entre el president dels Estats Units i el músic que Nova Jersey s'ha trencat, no de tant fer-lo servir sinó per les pregàries desateses. El Boss està emprenyat i no vol escoltar explicacions, sinó activar la bola de demolició i tornar a començar agafant com a 
guia l'esperit fundacional del somni americà. Com canta a la cançó "We take care of our own", "ara ens hem de cuidar nosaltres mateixos". I el plural inclou Barack Obama, a qui tornarà a votar per exigir-li que defensi els que el van fer president.
El 2 de novembre del 2008 Springsteen i Patti Scialfa van interpretar la cançó "Working on a dream" en un acte de la campanya electoral d'Obama. Com molts altres músics, Springsteen reclamava un canvi. Calia redreçar els valors que la presidència de George W. Bush havia malmès. No era la primera vegada que l'autor de "Born in the USA" (1984) es posicionava políticament d'una manera tan explícita. Quatre anys abans s'havia implicat en la campanya Vote for change i havia demanat el vot pel candidat demòcrata John Kerry, que finalment va ser derrotat per Bush.
Fill de la ràbia
Lluny de refugiar-se en la inacció, Springsteen va tornar a la càrrega fent confiança a Obama. Però l'esperança es va esmicolar a la mateixa velocitat que el sistema financer feia fallida. "El desastre es va endur les cases i les feines de les famílies nord-americanes, i ningú va assumir-ne les responsabilitats", es va queixar el Boss.
Springsteen reconeix que el nou disc és fill d'aquella ràbia, tot i que no ben bé del raïm de la ira de l'escriptor John Steinbeck que el va inspirar a fer el disc The ghost of Tom Joad (1995). Admira Woody Guthrie i Pete Seeger, però no agafa el martell de la justícia dels revolucionaris socialistes. És una superestrella del rock de 62 anys, i, malgrat això, encara és capaç de representar la perplexitat de la classe obrera blanca nord-americana que va superar la crisi industrial dels anys 70, es va instal·lar en la classe mitjana i ha acabat colpejada per una crisi financera que no acaba d'entendre. A ells és a qui va dirigit Wrecking ball, un disc que parla de ràbia, decepció i esperança.
Blues, folk i rock
Per transmetre el missatge, Springsteen ha remenat els compassos del blues i les essències més profundes del folk. Són les pedres fundacionals de la música nord-americana, les arrels que s'han de recuperar i, si cal, amplificar-les a cop de rock. Moltes cançons comencen austeres, amb la veu cremada pel blues, com ara "Shackled and drawn", "Easy money" o la mateixa "Wrecking ball", i a poc a poc van sonant violins i banjos que activen la memòria dels buscadors del somni americà, i a vegades la nostàlgia irlandesa dels Pogues, sobretot a "Death of my hometown", on parla de la decadència d'una ciutat industrial. "Ells van destruir les nostres fàbriques", canta.
Però a diferència del que passava a Nebraska (1982), The ghost of Tom Joad (1995) i Devils & Dust (2005), l'Springsteen del 2012 no vol renunciar a l'esperança dels dies de glòria i pràcticament no deixa escapar cap cançó sense catapultar-la amb els acords majors del rock i la producció de Ron Aiello, que confereix grandiositat al so.
El rock, més que representar la ràbia, serveix per impulsar la determinació en el canvi a cop d'himne. També hi ajuda l'espiritualitat de la part final del disc: a "Rocky ground", en què hi ha una tímida aproximació al hip-hop, i on fa venir a tomb l'expulsió dels mercaders del temple de Jerusalem; i a "Land of hope and dreams", un tema que Springsteen ja havia tocat en directe amb la E Street Band a finals dels 90 i que al disc sona amb l'acompanyament del Victorious Gospel Choir.
La prova de foc de Wrecking ball serà en directe, en la gira que començarà el 18 de març a Atlanta i que passarà per l'Estadi Olímpic de Montjuïc de Barcelona els dies 17 i 18 de maig, on pot ser que trobi una societat emprenyada.
guia l'esperit fundacional del somni americà. Com canta a la cançó "We take care of our own", "ara ens hem de cuidar nosaltres mateixos". I el plural inclou Barack Obama, a qui tornarà a votar per exigir-li que defensi els que el van fer president.
El 2 de novembre del 2008 Springsteen i Patti Scialfa van interpretar la cançó "Working on a dream" en un acte de la campanya electoral d'Obama. Com molts altres músics, Springsteen reclamava un canvi. Calia redreçar els valors que la presidència de George W. Bush havia malmès. No era la primera vegada que l'autor de "Born in the USA" (1984) es posicionava políticament d'una manera tan explícita. Quatre anys abans s'havia implicat en la campanya Vote for change i havia demanat el vot pel candidat demòcrata John Kerry, que finalment va ser derrotat per Bush.
Fill de la ràbia
Lluny de refugiar-se en la inacció, Springsteen va tornar a la càrrega fent confiança a Obama. Però l'esperança es va esmicolar a la mateixa velocitat que el sistema financer feia fallida. "El desastre es va endur les cases i les feines de les famílies nord-americanes, i ningú va assumir-ne les responsabilitats", es va queixar el Boss.
Springsteen reconeix que el nou disc és fill d'aquella ràbia, tot i que no ben bé del raïm de la ira de l'escriptor John Steinbeck que el va inspirar a fer el disc The ghost of Tom Joad (1995). Admira Woody Guthrie i Pete Seeger, però no agafa el martell de la justícia dels revolucionaris socialistes. És una superestrella del rock de 62 anys, i, malgrat això, encara és capaç de representar la perplexitat de la classe obrera blanca nord-americana que va superar la crisi industrial dels anys 70, es va instal·lar en la classe mitjana i ha acabat colpejada per una crisi financera que no acaba d'entendre. A ells és a qui va dirigit Wrecking ball, un disc que parla de ràbia, decepció i esperança.
Blues, folk i rock
Per transmetre el missatge, Springsteen ha remenat els compassos del blues i les essències més profundes del folk. Són les pedres fundacionals de la música nord-americana, les arrels que s'han de recuperar i, si cal, amplificar-les a cop de rock. Moltes cançons comencen austeres, amb la veu cremada pel blues, com ara "Shackled and drawn", "Easy money" o la mateixa "Wrecking ball", i a poc a poc van sonant violins i banjos que activen la memòria dels buscadors del somni americà, i a vegades la nostàlgia irlandesa dels Pogues, sobretot a "Death of my hometown", on parla de la decadència d'una ciutat industrial. "Ells van destruir les nostres fàbriques", canta.
Però a diferència del que passava a Nebraska (1982), The ghost of Tom Joad (1995) i Devils & Dust (2005), l'Springsteen del 2012 no vol renunciar a l'esperança dels dies de glòria i pràcticament no deixa escapar cap cançó sense catapultar-la amb els acords majors del rock i la producció de Ron Aiello, que confereix grandiositat al so.
El rock, més que representar la ràbia, serveix per impulsar la determinació en el canvi a cop d'himne. També hi ajuda l'espiritualitat de la part final del disc: a "Rocky ground", en què hi ha una tímida aproximació al hip-hop, i on fa venir a tomb l'expulsió dels mercaders del temple de Jerusalem; i a "Land of hope and dreams", un tema que Springsteen ja havia tocat en directe amb la E Street Band a finals dels 90 i que al disc sona amb l'acompanyament del Victorious Gospel Choir.
La prova de foc de Wrecking ball serà en directe, en la gira que començarà el 18 de març a Atlanta i que passarà per l'Estadi Olímpic de Montjuïc de Barcelona els dies 17 i 18 de maig, on pot ser que trobi una societat emprenyada.
15 de nov. 2011
"Vestida de nit" i "Cucurrucucú paloma"
Sílvia Pérez Cruz canta "Vestida de nit". Lletra, música i interpretació (amb el pare), precioses.
Lletra: Glòria Cruz
Música: Càstor Pérez
Pinto les notes d’una havanera
blava com l’aigua d’un mar antic.
Blanca d’escuma, dolça com l’aire,
gris de gavines, daurada d’imatges,
vestida de nit.
Miro el paisatge, cerco paraules,
que omplin els versos sense neguit.
Els pins m’abracen, sento com callen,
el vent s’emporta tot l’horitzó.
Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.
Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.
Els vells em parlen plens de tendresa
d’hores viscudes amb emoció.
Joves encara, forts i valents,
prínceps de xarxa, herois de tempesta,
amics del bon temps.
Els ulls inventen noves històries,
vaixells que tornen d’un lloc de sol.
Porten tonades enamorades.
Dones i Pàtria, veles i flors.
Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.
Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.
I una altra versió d'una altra cançó: "Currucucú paloma".
Lletra: Glòria Cruz
Música: Càstor Pérez
Pinto les notes d’una havanera
blava com l’aigua d’un mar antic.
Blanca d’escuma, dolça com l’aire,
gris de gavines, daurada d’imatges,
vestida de nit.
Miro el paisatge, cerco paraules,
que omplin els versos sense neguit.
Els pins m’abracen, sento com callen,
el vent s’emporta tot l’horitzó.
Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.
Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.
Els vells em parlen plens de tendresa
d’hores viscudes amb emoció.
Joves encara, forts i valents,
prínceps de xarxa, herois de tempesta,
amics del bon temps.
Els ulls inventen noves històries,
vaixells que tornen d’un lloc de sol.
Porten tonades enamorades.
Dones i Pàtria, veles i flors.
Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.
Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.
I una altra versió d'una altra cançó: "Currucucú paloma".
12 de nov. 2011
bellesa i emoció en estat pur
Els que em coneixen una mica saben que els meus gustos musicals són més aviat limitats: sempre escolto, més o menys, la mateixa música, i no és fàcil que les novetats m'enganxin.
Els que segueixen una mica aquest blog saben que no hi escric gaire. Hi penjo fotos meves, això sí, però els textos no acostumen a ser meus, sinó més aviat articles d'altra gent que em ve de gust difondre.
Però resulta que ahir vaig anar al concert que la Sílvia Pérez Cruz va fer al Teatre Coliseum de Barcelona.
Jo no m'havia emocionat mai en un concert com em vaig emocionar ahir. Era l'emoció que provoca percebre pels sentits la bellesa absoluta. Veu i música. So i gest. Sobrietat. Impostació zero. Zero. Encara ara, pensant-hi, sento aquella sensació de benestar que provoca experimentar la bellesa en estat pur. Calfreds, ahir i ara.
No és el mateix, però per a qui se'n vulgui fer una idea aquí teniu alguna de les cançons que va cantar ahir, en altres versions que he trobat al Youtube.
"Menuda", de Joan Manuel Serrat.
"Pare meu". Lletra de la Maria Cabrera (Marieta!).
"Veinte años". Aquí, amb el seu pare, que es va morir fa un any. El concert d'ahir li retia homenatge.
"He mirat aquesta terra". Poema de Salvador Espriu i música de Raimon. Poema molt bonic, tot serenor i emoció. La cançó de Raimon, preciosa, i aquesta versió també. Amb Toti Soler. Ahir també.
I per acabar, la meva preferida: "Vestida de nit", en la versió més bonica que he trobat a internet. Una havanera composta pels seus pares. Música sublim i una lletra que transmet una serenor i una placidesa infinites. Fixeu-vos-hi, en la lletra. Vers a vers. I en la força de la interpretació. Com dèiem ahir, la Sílvia canta amb tot el cos.
Bellesa i emoció en estat pur. Jo no ho sé explicar millor.
Els que segueixen una mica aquest blog saben que no hi escric gaire. Hi penjo fotos meves, això sí, però els textos no acostumen a ser meus, sinó més aviat articles d'altra gent que em ve de gust difondre.
Però resulta que ahir vaig anar al concert que la Sílvia Pérez Cruz va fer al Teatre Coliseum de Barcelona.Jo no m'havia emocionat mai en un concert com em vaig emocionar ahir. Era l'emoció que provoca percebre pels sentits la bellesa absoluta. Veu i música. So i gest. Sobrietat. Impostació zero. Zero. Encara ara, pensant-hi, sento aquella sensació de benestar que provoca experimentar la bellesa en estat pur. Calfreds, ahir i ara.
No és el mateix, però per a qui se'n vulgui fer una idea aquí teniu alguna de les cançons que va cantar ahir, en altres versions que he trobat al Youtube.
"Menuda", de Joan Manuel Serrat.
"Pare meu". Lletra de la Maria Cabrera (Marieta!).
"Veinte años". Aquí, amb el seu pare, que es va morir fa un any. El concert d'ahir li retia homenatge.
"He mirat aquesta terra". Poema de Salvador Espriu i música de Raimon. Poema molt bonic, tot serenor i emoció. La cançó de Raimon, preciosa, i aquesta versió també. Amb Toti Soler. Ahir també.
I per acabar, la meva preferida: "Vestida de nit", en la versió més bonica que he trobat a internet. Una havanera composta pels seus pares. Música sublim i una lletra que transmet una serenor i una placidesa infinites. Fixeu-vos-hi, en la lletra. Vers a vers. I en la força de la interpretació. Com dèiem ahir, la Sílvia canta amb tot el cos.
Bellesa i emoció en estat pur. Jo no ho sé explicar millor.
19 de juny 2011
adéu, Clarence...
Sentir un saxo és sentir el saxo de Clarence Clemons. Sentir Bruce Springsteen és sentir Clarence Clemons.
Hi ha qui ja ho ha dit ben dit: No estem preparats perquè se'ns morin els ídols.
Pel meu gust, aquesta és una de les cançons més maques del Bruce, i no pas de les més conegudes. La cançó va creixent creixent, i culmina, al minut 5.30, amb el saxo de Clarence Clemons enfilant-se amunt amunt amunt... fins al cel.
Hi ha qui ja ho ha dit ben dit: No estem preparats perquè se'ns morin els ídols.
Pel meu gust, aquesta és una de les cançons més maques del Bruce, i no pas de les més conegudes. La cançó va creixent creixent, i culmina, al minut 5.30, amb el saxo de Clarence Clemons enfilant-se amunt amunt amunt... fins al cel.
25 de febr. 2011
"Txoria txori" (L'ocell), Mikel Laboa
Aquesta cançó és molt molt maca, un cant a la llibertat. Versió preciosa de Mikel Laboa amb l'Orfeón Donostiarra.
.
"Txoria txori" (L'ocell)
| Hegoak ebaki banizkio | Si li hagués tallat les ales |
| nerea izango zen | hauria sigut meu, |
| ez zuen aldegingo. | no s'hauria escapat. |
| Bainan honela | Però així |
| ez zen gehiago txoria izango | hauria deixat de ser ocell, |
| eta nik... | i jo... |
| txoria nuen maite. | el que estimava era l'ocell. |
.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)