16 de febr. 2014

'El tramvia groc', memòries d'infantesa de Joan F. Mira

M'agraden les obres que parlen de l'època que envolta, per davant i sobretot per darrere, la Guerra Civil Espanyola. El tramvia groc, de Joan Francesc Mira, ho fa des del record –sublim el primer capítol, sobre la memòria–, des d'una selecció de records d'infantesa que ocupen els anys quaranta del segle passat i una part dels cinquanta.

L'Horta de València. Un paisatge per mi desconegut que he evocat donant la mà al xiquet que era Mira. El pare, la mare, els germans, els avis, veïns i parents, l'escola, l'hort i les gallines, el tramvia com a metàfora de l'enllaç constant entre el món rural i el món urbà.

Fons i forma també aparellats –sempre, aparellats. Escriptura precisa i sense estridències ni grinyols. L'enumeració justa, l'adverbi eloqüent, l'adjectiu adequat. Lectura de ritme plàcid.


Selecció de fragments marcats amb llapis (en tinc desenes més)

"Som un jo cadascun de nosaltres perquè som el mateix individu que ahir i que l'any passat, i això ho sabem no per una meditació, per un cogito, un «jo pense», sinó per un record: jo me'n recorde."

"...ningú no es pot suportar sencer a si mateix..."

"...l'olor de la terra quan plou..."

"Jo contemplava, doncs, el trànsit de la carretera, camí reial de Xàtiva, camí de Madrid per Almansa, oficialment Carretera Nacional 340 de Cadis a la frontera de França, i molts segles abans Via Augusta de l'Imperi, de Roma o a Roma."

"I és també cert i segur que les poques fanecades d'aquell hortet nostre estaven fetes de la mateixa terra que treballaren aquests primers pobladors del segle XIII i que potser uns altres havien treballat abans que ells, la mateixa terra en la qual, tova i acabada de llaurar, tantes vegades vaig enfonsar els peus nus, i això, recordat i pensat seixanta anys després, dóna una certa espessor retrospectiva a la meua infantesa en aquell hort i en aquella casa i a la vora d'aquell camí reial, via imperial."

"Tal com passaren, menys de dos segles després, les tropes de l'exèrcit anomenat maulet, rebels contra el primer rei Borbó de Castella, que eren més pròpiament un poble alçat en armes que un exèrcit, sense saber tampoc que el seu paper era insignificant en el tauler d'escacs d'aquella primera gran guerra europea, ni que els seus aliats portuguesos i anglesos, vençuts i delmats en la batalla d'Almansa, farien aquest mateix camí sense ni tan sols defensar la ciutat, i que llavors el seu regne i país, que és el meu, seria proclamat inexistent, conquistat, ocupat i annexionat (fins avui i qui sap si també fins demà) pel país vencedor."

"I perquè aquella ciutat era la meua, i la terra dels camps treballats i regats era més meua encara, no envege el lloc de naixença de ningú."

"Ningú no ho pensa, i s'acosta el temps en què haurem de plorar per haver destruït aquesta part, la nostra, del millor patrimoni de la humanitat: d'aquelles produccions de la cultura on la intensa utilitat de la funció coincideix amb la bellesa exacta de la forma. Serà quan haurem consumat ja del tot aquest suïcidi amb què un país sencer –govern i parlament, partits polítics, ajuntaments, tothom que ha rebut algun poder de mans del poble– camina obtusament cap a la mort per autodestrucció, víctima del propi esperit insensible i obtús. Perquè qui és capaç de destruir una herència com la bellesa impecable d'aquests camps de l'Horta, serà capaç de destruir-ho tot."

"El policia que passejava anava a dir-li gràcies, però la mirà amb cara de sorpresa, clavà una llambregada de reüll sobre els tres emmanillats, es va quedar considerant les sis tasses, i l'olor del café calent es va escampar sobre tota la grisor dels homes i del matí com una treva impalpable i profunda. Sí, pobrets, va dir ma mare, que prenguen ells també una tasseta de café, que prou desgràcia tenen. En aquell punt, amb aquelles sis tasses de café, vaig saber clarament per primera vegada què vol dir la paraula bondat."

"Per mi, el llarg parèntesi trist de la malaltia, amb el descobriment que ma mare era visiblement mortal, va començar un matí que mon pare va fer amb mi el viatge amb tramvia, cosa del tot excepcional..."

"La mamà està molt greu, ens va dir, els metges no estan gens segurs si podrà sobreviure, i si es mor... El vaig veure plorar per primera vegada. Si es mor, jo no sé què faré, i vosaltres necessiteu una mare. Quatre homes, comptant-me a mi mateix, que sentia que ja tenia dret als pensaments i paraules dels adults, amb les mans damunt de l'hule de quadrets blancs i blaus que cobria la taula redona, quatre homes plorant. I el pare va concloure: voldria morir-me jo, i que visquera ella. Tal com va ser..."

"I jo, si haguera hagut de triar un ofici entre tots els oficis honestos del món, mai no he tingut cap dubte que hauria volgut ser fuster: més que escriptor, llaurador, hel·lenista, antropòleg o frare. Però fuster d'un petita fusteria antiga, amb el mateix utillatge que ja emprava a Natzaret sant Josep."

"Després, si de cas, passava uns minuts tancat a la comuna, en un racó del corral de la casa [d'uns parents], la qual comuna, escusat o retrete consistia en un banc d'obra llarg amb dos forats redons, un cagador que en podríem dir de matrimoni, que es comunicava per sota amb el galliner, de manera que a mesura que anaven caient les deposicions més o menys sòlides les gallinetes acudien veloçment i complien amb diligència la doble funció d'alimentar-se elles mateixes de matèria substanciosa i alhora deixar-ho tot higiènicament net i sense residus ni olors, i l'usuari podia sentir-les esgarrapar la terra i cloquejar animadament a penes un pam davall del seu cul exposat, sensació inoblidable i mostra educativa de la varietat infinita de condicions de les més simples experiències humanes."