30 de set. 2012

Bru Rovira, avui

(Aquesta dona podria ser jo...)

CARRETERES SECUNDÀRIES

La periodista que ja no vol protestar


Tensió Protestes contra la manipulació de l'11-M, contra la guerra, manifestacions dels 'indignats', per la independència, contra les retallades, el model econòmic, els responsables de la crisi econòmica, la falta de feina Sortida P. diu que ella ja no vol fer mans manetes, vol treballar, vol una altra societat. Un món construït sobre l'ideal del bé públic

BRU ROVIRA | Ara, 30/09/2012

Rambla del Raval. Dimecres dia 26 de setembre, l'endemà que el moviment dels indignats ocupés els voltants del Congrés de Diputats, a Madrid. Em trobo amb una col·lega periodista a qui anomenarem P. Sé que treballa precàriament des que la van acomiadar d'un diari de la ciutat, però com que acaba de guanyar un important premi literari la felicito. Després de les felicitacions, que agraeix, ens acomiadem. "¿I la vida... bé?", pregunto mentre ens fem dos petons a la galta. P. s'enretira dues passes i, palplantada al mig del passeig, s'empassa la saliva: "¿Bé, dius? Anar fent: m'acaben de desnonar del pis".

Els ulls se li humitegen. L'escolto.

P. té uns quaranta anys. Dos nens petits. Soltera. Fins fa quatre anys treballava en un diari local. Una bona feina, de responsabilitat, molt ben pagada. Un dia la van acomiadar. A ella i a uns quants més. P. estava embarassada del seu segon fill. Però se sentia forta: era una bona periodista, pensava. "Me'n sortiré". Era tan forta -i tan burra, diu ara- que ni tan sols es va acollir a tots els mesos d'atur que li tocaven. Aviat es va fer autònoma i va provar d'aixecar una empresa. Es va associar amb periodistes que, com ella, buscaven una sortida professional a la xarxa.

A poc a poc es va adonar que la cosa no rutllava. La xarxa és com els mercats, una gran teranyina amb l'aranya emboscada. Ni els llibres que ha escrit P., ni les conferències que li demanaven ni les tertúlies -les tertúlies cada vegada menys, esclar: les tertúlies són per als que ja tenen feina o tenen alguna cosa a intercanviar amb les cadenes i els periodistes que les moderen-, res de tot això, dèiem, li servia per completar uns ingressos mínims de supervivència.

Tots els seus amics, assegura, els periodistes de la seva generació, estan en una situació similar a la seva: o no tenen feina o malviuen de feines precàries. "Mira les dades d'atur dels periodistes", diu. Les miro: ja són més de deu mil els periodistes aturats i més de la meitat d'aquests aturats van perdre la feina els últims dos anys. El ritme de nous aturats és cada vegada més terrorífic. A l'Associació de la Premsa de Madrid hi trobo la història delirant de la denúncia que fa un col·legiat a una empresa de gestió de continguts -vés a saber què vol dir això- que ofereix feina a llicenciats, amb les següents condicions: haurà d'escriure 174 cròniques de "batalles de l'antiguitat" -un tema molt excitant i d'un gran interès per a la comunitat- en el termini de dues setmanes. Es paguen 300 euros. Això vol dir escriure entre 10 i 12 cròniques al dia i percebre per cada crònica 1,74 euros.

No és una bona feina que pugui ajudar P. i els seus dos fills.

Tornem, doncs, al dia en què la van desnonar. Explica P. que sempre havia tingut un bon sou o un sou força decent, de manera que va decidir comprar un pis i, durant el primer any sense feina, no va deixar de pagar la hipoteca. Primer ho va fer desprenent-se dels diners estalviats, després demanant-los als pares -3.000 euros-, als germans -2.000-, als amics -1.000-. Aviat, però, el deute era massa gran, inassolible. Ja devia 6.000 euros i cada mes havia de seguir-ne pagant més de 1.000 (amb el premi que ha guanyat, el llibre es publicarà en quatre llengües, però en total no guanyarà més de 6.000 euros). Un dia ja no va poder pagar la hipoteca i al cap d'uns mesos la van desnonar. De moment espera que vingui el jutge a treure-la, i quan això passi diu que ocuparà un pis amb unes amigues, mares separades de l'escola dels seus fills, una de les quals és arquitecta sense feina -també desnonada- i l'altra és professora de música sense alumnes, a punt de perdre el pis. Totes tenen fills petits. Totes són usuàries de Càritas i el Banc del Aliments. Cigrons, arròs, llet. "El pitjor de tot -diu- és que hem perdut l'esperança de poder treballar. Sense feina no ets pobre: simplement no ets res. I si aguantem és perquè formem part de la immensa classe mitjana i encara queden recursos entre la gent que ens envolta".

Sentiment de culpa

Li pregunto sobre el seu estat d'ànim. "Em sento culpable", diu. "Desorientada i culpable. Culpable d'haver-me equivocat, de no ser tan llesta com pensava, ni tan bona periodista, de no saber protegir els meus fills. D'haver pensat que si treballaves bé, feies el que calia, tot aniria bé. Sento un gran fracàs i una immensa ràbia. Durant les manifestacions dels indignats , vaig veure un home gran, un jubilat, que volia trencar un caixer automàtic, l'apallissava com si li anés la vida, però el caixer, esclar, restava impassible, mut. Li vaig dir: aparti's, deixi'm a mi. I em vaig desfogar contra el caixer. «Malparit! Malparits!» Ara no vaig a les manis, perquè prendria mal. O faria mal a algú. I no tinc l'ànim per aixecar les manetes, mans manetes, per protestar".

En el suggestiu llibre El colapso de la globalización, J. Ralston Saul apunta algunes idees que ajuden a entendre el que està passant, que, diu, es tracta d'una crisi del model de civilització, d'un món construït sobre l'especulació invisible del diner, mercantilista, de "gestors disfressats de capitalistes". D'escoles de negocis i professors d'econòmiques. Com quan els espanyols, diu Ralston, es pensaven que l'or d'Amèrica era la riquesa -cosa que s'ha repetit amb la bombolla immobiliària-, i es van oblidar de construir la riquesa humana que sustenta qualsevol civilització, el destí compartit anomenat bé públic. Potser és el clam que ressona en mig del rum-rum de les onades de l'11-S, el 25-S i el gran terrabastall que s'acosta.

28 de set. 2012

El Pedro i el Paco... i l'alt nivell del debat des d'Espanya (lectures d'avui)

El Pedro i el Paco eren a la Mani

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 28/09/2012
Una de les obvietats que, segons sembla, no han detectat els finíssims audiòmetres del patriotisme constitucional espanyol és la següent. Si el sobiranisme català ha crescut fins a les cotes en què es troba actualment és perquè ha esdevingut prou transversal per involucrar aquells que se suposava que hi havien de ser més refractaris: verbigràcia, els ciutadans de Catalunya que hi viuen i hi treballen en castellà. Si a la Mani de la Diada hi havia la gentada que hi havia és perquè entre els manifestants s'hi comptaven moltes (moltíssimes) persones que tenen el castellà com a llengua materna i/o habitual. Gent que també cridava independència , però amb la e tancada. Si no hagués estat així, l'èxit de la mobilització senzillament no hauria estat possible.

No voldríem que al senyor José Bono li agafés un baticor, però és molt possible que els seus estimats amics Pedro i Paco, pels quals ell pateix tant que no esdevinguin "estrangers" en una Catalunya independent, també assistissin a la Mani. I de cap manera desitjaríem que el senyor Fernández Vara sucumbís fulminat per un atac de perplexitat, però també pot molt ben ser que els 150.000 extremenys que ell reclama al president Mas (en el que segurament ha estat l'estirabot de demagògia més marciana que hem hagut de deglutir fins ara), també fossin al passeig de Gràcia el dia 11 de setembre. I si no ells, els seus fills, o els seus néts.

Una de les claus de la pervivència de la consciència nacional catalana ha estat la capacitat de la societat del país d'assumir i de donar cabuda a les successives onades migratòries arribades de la resta de l'estat espanyol (i, ara, de les que arriben d'arreu del món): allò que es va conèixer com a integració . Aquesta ha estat una història d'èxit, sobretot perquè no ha consistit en la dissolució o la persecució de la identitat i la cultura dels immigrants, sinó, justament al contrari, en el seu acomodament. En el seu encaix, per fer servir una expressió famosa que mai ha pogut utilitzar-se amb propietat quan del que es parlava era de la relació de Catalunya amb Espanya.

Tant ha estat així, que ara gairebé el seixanta per cent de la població catalana té el castellà com a primera llengua. I el cent per cent, no cal dir-ho, compleix el deure constitucional de conèixer-la i d'usar-la diàriament. Però això no ha trencat, com l'espanyolisme més ranci desitjava, la noció de comunitat que comparteixen la gran majoria dels catalans. Una noció de comunitat que, avui, reclama materialitzar-se en una sobirania plena.

Contra el que s'imagina el nacionalisme espanyol de les cavernes, parlar castellà no implica anar contra el català ni contra Catalunya. Hi ha independentisme català en castellà, i el Pedro i el Paco, en una Catalunya independent, no seran estrangers, sinó ciutadans com tots els altres. I seguiran parlant en castellà, lliures i contents com dues flors de pèsol.



Toca aïllar-se, excepcionalment

XAVIER ROIG | Ara, 28/09/2012
Ignoro quin és el nivell de dignitat que requereix un país. Per tant, ignoro el nivell de dignitat col·lectiva que mereix Catalunya. Ara bé, el que sí que conec amb prou precisió és el nivell de dignitat que reclamo jo com a català. I em plau dir que em sento honrat de com el president de la Generalitat i el seu equip més pròxim han defensat la meva dignitat nacional aquests últims dies. El coratge, la racionalitat i l'esforç que ha projectat l'honorable senyor Artur Mas sobre els seus actes han estat al nivell dels requeriments més elevats del seu càrrec i del moment en què li ha tocat ocupar-lo.

Dit això, ataquem el futur més immediat. Les eleccions del novembre seran unes eleccions excepcionals. No ho dic perquè siguin plebiscitàries, que també, sinó perquè es duran a terme en un entorn inacceptable en cap país del món. Enlloc es duen a terme unes eleccions amb una intromissió hostil exterior tan profunda com la que patirem els electors catalans. Sobre aquesta, i sobre algunes altres situacions anormals, hauríem de començar a reflexionar, perquè em temo que durant massa anys hem assumit com acceptables circumstàncies que són totalment inadmissibles en qualsevol altre indret. I, abans de continuar, els en poso un exemple perquè vegin per on van els trets: en cap país del món el primer ministre (o president) assisteix amb bona cara a lliuraments de premis literaris d'un editor que posseeix diaris que sempre van en contra del país. Ni el president de França, ni el primer ministre britànic, ni la cancellera alemanya, ni el president del govern espanyol serien amables amb un editor que, fronteres enllà del seu país, publiqués incendiaris diaris antifrancesos, antibritànics, antialemanys o antiespanyols. No es tracta d'ideologia innòcua amb l'objectiu de fer negocis. Estem parlant que, en nom dels negocis, algú atia les passions més baixes i reaccionàries que poden posar en risc el futur democràtic d'un país. I ho fa estimulant aquells elements externs que voldrien veure aquest país desaparegut -com a mínim nacionalment i culturalment-. Tot això, aquí, ho hem considerat acceptable. I no ho és. No tot s'hi val.

Aquest exemple serveix per destacar que durant molt de temps hem estat submergits en la més pura anormalitat. Que hem confós tolerància amb no sé quina estranya combinació al·lucinògena que ens van injectar durant la Transició. Per això, encara que sembli contradictori, demano aïllacionisme temporal -almenys fins que passin les eleccions-. Perquè, per si no en tinguéssim prou amb determinats elements de casa com el de l'exemple, en nom de la democràcia vindran per aquí elements que tenen tant interès per Catalunya i per la prosperitat del país i de la seva gent com l'interès que poden tenir vostès pels drets sindicals de les puces de saló. I en vindran de tot tipus. Uns ja els coneixem: els amos dels esbirros polítics locals (aquells que, dient-se catalans, estan preocupats per la seva situació dins del partit a nivell nacional ). Però també tindrem visites, articles i declaracions dels anomenats intel·lectuals . Jo els recomano ignorar-los, també. Per la simple raó que de veritables intel·lectuals, a Espanya, gairebé no n'hi ha. Escasseja aquell individu que a Europa o a Amèrica es considera un intel·lectual: un individu format, amb un cervell musculat, internacional, equànime, lliurepensador que no té les idees llogades per algun mitjà o partit, etc. El cas és que tots aquests ara ens vindran amb raons històriques, culturals, amb actituds pretesament enraonades... Alguns amb llagrimetes, apel·lant a sentiments familiars, als pretesos cinc-cents anys de matrimoni, etc., però també d'altres amb amenaces.

Hem de proposar-nos, per tant, que aquestes eleccions siguin unes eleccions estrictament catalanes -de fet, sempre hauria d'haver estat així-, on cadascú triï el partit que cregui més convenient. Uns pensaran que és millor un estat propi. D'altres no. I aquesta decisió l'hem de prendre els catalans per nosaltres mateixos, intentant ometre al màxim la pressió agressiva externa que rebrem. Aquestes pròximes setmanes hauríem de "desconnectar-nos" tant com puguem del que es dirà a Espanya. Perquè no ens aportarà res de bo. Els interessos de Catalunya, com succeeix en qualsevol altre indret del món, només els defensarem els que habitem el país. Per tant, i de manera excepcional i temporal, ens convé tancar-nos en nosaltres mateixos i reflexionar en una mena d'intimitat nacional. Perquè només decideixi Catalunya.

27 de set. 2012

nenúfars i... granota

Els nenúfars són unes flors precioses, i no són cap sorpresa per a qui passeja habitualment pel jardí de l'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, i pel Pati de Lletres i el Pati de Ciències.








El que sí que va ser una sorpresa, no fa gaires dies --final d'estiu, començament de tardor...--, va ser trobar-me una inquilina que hi estava ben a gust, entre les flors, damunt les fulles i nedant dins l'aigua.





26 de set. 2012

no hi ha temps...

...per llegir tot el que es publica d'interessant aquests dies!

Vivim uns dies apassionants, d'aquells que tenim la sensació que estem vivint una cruïlla històrica en directe (esperem que no acabi en una decepció més...). Jo no dono l'abast a llegir tot el que m'agradaria, però, sigui com sigui, aquí van un article i uns quants enllaços dels últims dies.

La indissoluble unitat de la cosa

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 25/09/2012
Nocions d'història sagrada per a descreguts: abans del Big Bang, ja existia Espanya. De fet, va ser el rei d'Espanya el que va accionar-ne el detonador, perquè s'avorria i trobava a faltar els elefants i les senyores nòrdiques que corren per la selva de Botswana. Posats a fer, i aprofitant una operació que tenia pendent a Barcelona, va crear Catalunya a partir d'una costella seva, de la qual no havia tingut notícia fins a aquell mateix moment. Li va semblar que podia tenir gràcia el fet de perseguir una quimera, i vet ací que Catalunya va ser creada.

Es van succeir els treballs i els dies, i més o menys tot va anar bé fins al dia que Eva (que, com ara sap més o menys tothom, era d'Artés), va convidar Adam a mossegar la poma de l'autodeterminació. A partir d'aquí tot va anar de mal borràs: el rei d'Espanya havia previst, providencialment, que tothom parlés un mateix idioma, però a la torre de Babel l'assumpte es va desmanegar i van aparèixer una colla de llengües, entre les quals una que es deia català i que va ser inventada per un filisteu anomenat Jordi Pujol només per poder reivindicar el fatídic dret a l'autodeterminació.

La confusió es va estendre entre els homes i les dones, i per mirar d'encalmar-la, Déu mateix va lliurar a Moisès, al Mont Sinaí, les Taules de la Salvació: la llegenda explica que eren els Deu Manaments, però estudis recents de la prestigiosa universitat de Smurfland demostren que es tractava de la Constitució espanyola, aquella que els ciutadans de la Pell de Brau ens van donar per viure tranquils, feliços i en pau, sobretot si ens aveníem als patrons ideològics consagrats per la modèlica Transició.

Van seguir decennis d'abusos i menyspreus, que des de la pecaminosa Catalunya es van afrontar amb el miracle de la multiplicació del vi i de les competències, també conegut com a miracle del peix al cove. I amb això es va anar tirant de veta, fins que als catalans (fills de Sodoma i Gomorra) se'ls va acabar la paciència i van sortir als carrers de Barcelona (la ciutat on el monarca solia operar-se) per demanar la independència. A partir d'aleshores (mai abans), els heresiarques sobrevinguts del PSOE consideren negociables les Taules de la Llei, en el sentit que anomenen federalista, mentre que els filisteus del PP s'hi aferren com si en depengués l'adveniment de l'Apocalipsi. Curiosament, els uns i els altres en van aprovar una reforma ara fa un parell d'anys, a les fosques i sense consens, només perquè els ho va imposar la sibil·la Merkel. Però ara, això, tant és: l'únic realment preocupant és que els guardians catalans de la llei siguin capaços, per una vegada, de no dividir-se en disputes de partit i de posar-se d'acord a l'àgora en alguna cosa que vagi realment en benefici dels ciutadans. La història, fins i tot sagrada, es troba encara en el moment de començar a ser escrita, i avui tenim l'ocasió de llegir-ne el primer capítol. Tant de bo, per acabar amb la farsa de qualsevol unitat indissoluble. Sigui quina sigui.


Enllaços

El Punt Avui de diumenge.

Un "Cataluña, no nos dejes solos" publicat en un diari que jo no havia vist mai.

"Notícia" d'El País de diumenge, que en realitat és opinió opinió. Lleig, colar-ho com a notícia, trobo.

Juan Luis Cebrián, El País de diumenge. Too late, senyor Cebrián. El seu federalisme oportunista arriba com a mínim vuit anys tard. ¿Per què no el va proposar quan governava el PSOE?

Ramoneda, aquest cop a El País i "en obert".

Un parell de "SalaiMartins", aquí i aquí.

I per acabar, un article de Suso de Toro de fa un parell d'anys, però totalment vigent... i visionari!

23 de set. 2012

happy birthday, Bruce!

Em sonava que el Bruce era d'origen italià. Efectivament, ho és per part de mare. El que no sabia és que és d'origen irlandès i neerlandès per part de pare. El seu cognom, springsteen, en neerlandès significa 'pedra que salta'. Ja ve a ser això, ¿no?











Happy birthday, Bruce! Nice cake, and nice to celebrate your 63 birthday at home! Born to run and born to jump!



22 de set. 2012

ja tenim la tardor aquí!

Per celebrar l'arribada de la tardor, un poema del meu poeta i pintor eivissenc preferit!



"Clam de tardor", de Josep Marí

Tariram i tariró
que hem entrat a la tardor!

Munta-que-munta-que-mun
núvol blanc amunt-amunt

Jo et daré tots els ocells,
l'aigua fresca i els camps vells.

Jo et regalaré els camins
resplendents entre els nous brins.

Si tu els camins em regales,
jo, veles, illots i cales.

M'enfilaré pels filats
cap a la lluna dels gats.

Jacareno, jacaró
qui m'ensenya la cançó?



Jo mateix, i de passada,
te'n cobraré una besada.

Dels molins ve l'ample vent
i dels xàfecs, el torrent.

Jugarem a toc-i-pam
i al marro, patim-patam.

No: jo jugaré a la xinga
i a la corda, que ja dringa.

Tot morint la tarda esvelta,
la nit d'estrelles s'empelta.


Qui no dirà la cançó
del màgic clam de tardor?"



(El poema, difós pel Facebook per l'Institut d'Estudis Eivissencs. Les minireproduccions d'alguns quadros preciosos --tots els seus quadros són preciosos-- d'en Pep Marí, extretes d'aquí.)

19 de set. 2012

D'idees i creences

JOSEP RAMONEDA | Ara, 19/09/2012

1. CONVERSOS. En la ressaca de la manifestació de l'Onze de Setembre he llegit bastants cops la paraula conversos com a manera d'expressar el salt quantitatiu de l'independentisme històric a l'independentisme de masses. És evident que l'expansió del fenomen és recent i que aplega molta gent que no havia pensat mai en la independència de Catalunya com a hipòtesi plausible. Però la paraula conversos m'inquieta perquè dóna a la independència una dimensió de creença que em sembla equivocada i perillosa. Les persones no es converteixen a una idea: a les idees s'hi arriba per consideració racional. Es converteixen a una fe. I la fe sempre és un sistema de demarcació: ortodoxos i heterodoxos, fidels i infidels, sants i pecadors. La independència no ha de demarcar, ha d'integrar. No pot ser propietat de ningú, perquè els països són de tots, per molt que als nacionalismes els costi entendre-ho. La independència no pot ser mai una creença perquè és una realitat tangible: un estat. Una potència convertida en acte: una forma política i institucional. Precisament, el gran salt té molt a veure amb l'assumpció per part de molta gent que pot voler la independència sense necessitat de fer seva la fe que emana de la nació i el seu caràcter inefable. Si en fem una fe, comencem malament. Oblidem el principi democràtic bàsic, el principi d'increença, que diu així: "Tota creença compartida és un judici que no jutja, una veritat que no es posa en dubte, una proposta que no s'examina. Pensar és acceptar que els prejudicis no poden ser compartits en tant que prejudicis".

2. EMPRESARIS. L'atenció s'ha desplaçat cap als empresaris. En els estrats més alts del poder empresarial i financer del país hi ha preocupació i incomoditat per l'evolució dels esdeveniments des de la manifestació de la Diada i, sobretot, pel fet que el president Artur Mas entomés el rol de Moisès de la transició nacional. Hi ha nervis: el diner només és valent amb més diner a la vista i s'espanta de seguida quan veu turbulències. Però tinc la sensació que també hi ha una certa utilització de la por dels empresaris per frenar l'eufòria i justificar el canvi de ritme. Al govern de CiU li va bé tenir coartada per a la pausa, per guanyar temps, rebaixar tensió i no quedar-se sense els diners que necessita per pagar a final de mes. I des d'Espanya, utilitzar com parapet els empresaris catalans és molt útil per parar la primera embranzida. No oblidem que vivim en societats en què el temor de Déu ha estat substituït pel temor del diner. La independència no és bufar i fer ampolles.

3. ESPERANZA. Se'n va la presidenta Aguirre. El paisatge de la política espanyola serà més avorrit. La dreta sense complexos s'ha quedat sense la seva estrella. Des que Aznar va optar per guanyar diners, Aguirre havia quedat com l'únic referent d'això que en diuen la dreta liberal espanyola. De fet és una contradicció dels termes, perquè a Espanya (com a Catalunya) la tradició liberal és gairebé inexistent. Però aquí anomenen liberal el model Bush fill, que combinava el liberalisme econòmic amb posicions extremadament reaccionàries en política i moral. Tanmateix, d'Aguirre cal aprendre'n una cosa: en política, la lluita ideològica és fonamental. Ella no se'n va distreure ni un sol dia. Una lliçó que l'esquerra sembla haver oblidat.

Més sobre Santiago Carrillo

L'últim federalista


ANDREU MAYAYO, HISTORIADOR | Ara, 19/09/2012

Quan algú sentencia amb ganes que ja no queden federalistes més enllà del riu Sénia sempre penso en Santiago Carrillo. El gener del 2011, amb 96 anys acabats de fer, va venir a Barcelona per promocionar el seu darrer llibre, La difícil reconciliación de los españoles. De la dictadura a la democracia , i va tornar a reblar el clau amb la seva lucidesa habitual: "No hi ha futur per a Espanya sense que els catalans, els bascos i els gallecs se sentin còmodes". Ras i curt: sense un estat que defensi la seva identitat nacional i el seu autogovern. Encara més, el vell animal polític pronosticava que la castració física i química de l'estat autonòmic plantejada per José María Aznar (aquells dies, en el context de la convenció del PP realitzada a Sevilla) podia esperonar el sentiment i la voluntat política independentista a Catalunya.

Carrillo va ser un dels pocs polítics espanyols que va criticar públicament la sentència del Tribunal Constitucional respecte a la reforma estatutària catalana. Així mateix, com a màxim dirigent del PCE, es va oposar l'any 1982 a la llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic i no va dubtar a presentar recurs d'inconstitucionalitat ensems amb els nacionalistes bascos i catalans. El jove Carrillo havia seguit com a periodista novell els debats sobre l'Estatut del 1932 a les Corts republicanes, havia liderat la més poderosa organització juvenil durant la Guerra Civil, les Joventuts Socialistes Unificades, acceptant l'especificitat catalana, la qual cosa repetiria després amb les relacions entre el PCE i el PSUC.

Carrillo coneixia prou bé i admirava la cultura política catalana. De l'Assemblea de Catalunya en va treure el model de la seva Junta Democrática. De la mà de cristians com Alfonso Comín va aconseguir transformar el PCE en un partit laic obert a tothom, cristians inclosos. Carrillo estimava Catalunya i aquí s'hi trobava bé. I no cal dir amb barnús blanc al balneari Prats de Caldes de Malavella acompanyat del seu gran amic Pere Portabella. Això sí, sense parar de fumar les cigarretes Peter Stuyvesant.

La política és matís

L'any 2009 va deixar el seu testament, amb Manuel Fraga, en el documental Últimos testigos. Al final el director li pregava que respongués a la darrera pregunta amb una sola paraula. Carrillo li deia que en política no era possible respondre amb una sola paraula, que tot era molt complex i calia matisar... Martín Cuenca li va preguntar: "¿Color?" Carrillo va respondre sense embuts: "¡Rojo!" D'un roig encès, que diria Raimon.

(foto meva)

18 de set. 2012

Ha mort Santiago Carrillo

Carrillo, la cara i l'ànima del PCE més gran

L'exlíder dels comunistes espanyols va tenir un paper clau en tots els consensos de la Transició espanyola





GUILLEM GENOVÈS Barcelona | Ara, 18/09/2012


Si hi ha un personatge espanyol del segle XX que representa l'antítesi del dictador Francisco Franco aquest és Santiago Carrillo. Paradigma de l'esquerra espanyola a la Transició, va ser l'estendard del comunisme des de l'exili, juntament amb Dolores Ibárruri, la Pasionaria. És autor de la frase "en la política el penediment no existeix. Un s'equivoca o l'encerta, però no hi ha lloc pel penediment".

Santiago Carrillo Solares va néixer el 18 de gener de 1915 a Gijón, Astúries. Va passar la infància amb els seus quatre germans a Astúries fins que el seu pare va adquirir la condició de dirigent nacional del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i de la Unió General de Treballadors (UGT), i la família es va traslladar a Madrid, al barri obrer de Cuatro Caminos.

Santiago Carrillo havia arribat a la capital espanyola amb una educació força deficitària, i va ingressar al Grup Escolar Cervantes -institució creada per un grup de catedràtics que defensaven la llibertat de càtedra i l'ensenyament independent de la política i la religió. Santiago Carrillo va assegurar en diverses ocasions que s'havia educat en el millor col·legi de l'Espanya de l'època.

Un cop completat l'ensenyament primari va ser seleccionat per cursar el Batxillerat, però les dificultats econòmiques no li van permetre pagar els drets d'examen. En lloc d'això, va començar a treballar com a aprenent en una impremta, i poc després es va afiliar a les Joventuts Socialistes d'Espanya i a la UGT.

Dins de les Joventuts va començar a destacar en el sector més revolucionari del partit, que aleshores representava una petita part davant de la majoria reformista. El 1933 va accedir a la direcció de Renovación, la revista de les Joventuts.

El 1934 va ser nomenat secretari de les Joventuts Socialistes, i la seva posició es va radicalitzar. Carrillo era partidari d'unificar les joventuts socialistes i comunistes, cosa que va acabar succeint dos anys després sota el nom de Joventuts Socialistes Unificades. També va intentar que Esquerra Comunista, organització de caràcter trotskista, ingressés al PSOE, i va defensar l'entrada del mateix PSOE a la Internacional Comunista.

Va prendre part al moviment revolucionari conegut com Revolució de 1934, fet que el va portar a la presó fins al febrer de 1936, quan va ser alliberat després de la victòria del Front Popular a les eleccions generals.

La revolta militar del 18 de juliol el va sorprendre a París, i immediatament va retornar a Espanya i es va incorporar a l'exèrcit republicà com a capità. Quatre mesos després es va afiliar al Partit Comunista d'Espanya i va esdevenir conseller d'ordre públic de la Junta de Defensa de Madrid. Als tres dies posteriors d'esdevenir conseller d'ordre públic van tenir lloc les "Matances de Paracuellos", en què entre 2.396 i 5.000 presos -civils i militars- afins als revoltats van ser afusellats i enterrats en fosses comunes. Avui en dia encara es desconeix amb exactitud la responsabilitat de Santiago Carrillo en aquestes matances. Carrillo sempre va negar la seva responsabilitat directa en els afusellaments que li atribuia la dreta.

Amb la guerra perduda, el 1939 es va exiliar cap a París per la frontera catalana, i posteriorment es va desplaçar per diferents països. Estant a Argel, va esdevenir responsable de l'organització del PCE a Espanya, partit que aleshores dirigia Dolores Ibárruri, La Pasionaria. Carrillo va ser proposat per a ministre del govern republicà a l'exili, però va refusar el càrrec.

El 1949, a París, es va casar amb Carmen Menéndez, amb la que va tenir tres fills: Santiago, José i Jorge. La família vivia amb una falsa identitat francesa, i els fills van desconèixer la verdadera identitat del seu pare durant la infància.

En els anys cinquanta, les relacions entre la Pasionaria -aleshores Secretària General del PCE- i Carrillo no eren gaire bones. Al Vè Congrés del partit, celebrat a Txecoslovàquia, Carrillo va plantejar la democratització del partit. Aquesta posició va ser considerada com a altra traïció, cosa que li va arribar a costar gairebé l'expulsió del partit. El 1960, però, la Pasionaria va veure que els temps estaven canviant i va promoure Carrillo a la Secretaria General del PCE, al mateix temps que ella n'esdevenia la presidenta. Carrillo va dirigir el partit amb molta autoritat, però tot i així dins del PCE s'aixecaven nombroses veus discrepants. En la majoria de les ocasions, les disputes es resolien amb la sortida del partit del grup que estava en desacord amb la direcció.

A partir del 1968 el PCE es comença a distanciar de la tutela de la URSS, i Carrillo -juntament amb els líders comunistes d'itàlia i frança- creen el corrent conegut com a eurocomunisme.

Un cop mort Franco, Carrillo va tornar a Espanya i va ser detingut. Abans, però, havia contactat amb el govern d'Adolfo Suárez, a qui havia donat garanties de moderació dels seus militants i promès fidelitat al règim monàrquic. La seva mentalitat, més oberta i cautelosa que la de molts militants comunistes, va fer que fos considerat per moltes persones com un dels personatges que va possibilitar l'èxit de la transició política a la democràcia a Espanya, i per d'altres com un traïdor a la República per acceptar símbols com l'actual bandera espanyola o la monarquia.

El 15 de juny de 1977, en les primeres eleccions democràtiques estatals, Carrillo va ser escollit diputat al Congrés per Madrid. Posteriorment va formar part en el procés d'elaboració de la nova Constitució. Va repetir com a diputat el 1979 i el 1982. Els resultats del Partit Comunista, però, van començar a minvar. Finalment, Carrillo va ser expulsat del partit el 1985 per les confrontacions internes entre els diferents sectors. L'any següent va crear un nou partit, el Partit dels Treballadors d'Espanya-Unitat Comunista (PTE-UC), que va acabar integrant-se al PSOE -tot i la negativa de Carrillo, que no s'hi va voler allistar pel fet de ser un partit socialista i no comunista.

Des de l'intent fallit del PTE-UC, Carrillo ja no va tornar a primera línia política. Va dedicar-se a escriure, fer conferències i participar en tertúlies radiofòniques.

El 2005 va ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Madrid.

Amb la mort de Santiago Carrillo desapareix un dels últims protagonistes de la Guerra Civil i de la lluita d'ideologies que tant va marcar Espanya el segle passat. Anarquistes, franquistes, comunistes i republicans van ser els protagonistes de l'etapa més dura de la història espanyola recent. Amb aquesta mort es tanca una carpeta que sovint forceja per tornar-se a obrir.

Més, a TV3.

I més vídeos a l'Ara.

Cal protegir l'excel·lència del sistema universitari

Ara, 18 de setembre del 2012

EDITORIAL

El conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, va advertir ahir els rectors que farien bé de buscar finançament extern per a les universitats a causa del mal estat de les arques públiques. L'avís ha caigut com una galleda d'aigua freda en una comunitat que, és just admetre-ho, està fent sacrificis importants els últims anys per adequar-se a la nova realitat. De fet, la crisi està fent estralls entre els professors associats (entre comiats i reduccions de sou de fins al 40%) i els investigadors, i ha obligat a reduir part de l'oferta formativa gratuïta per estalviar costos i centrar-se en els postgraus i màsters, que són de pagament.

A tot això cal sumar-hi l'augment de les taxes universitàries, que per a un 40% de l'alumnat suposa una pujada d'entre 600 i 1.000 euros. Aquesta càrrega recau bàsicament sobre les famílies de classe mitjana i baixa, les més castigades per la crisi, i per a les quals la universitat pública és la millor opció de promoció professional.

És cert que una part del sistema universitari català ha viscut massa anys d'esquena a la realitat econòmica del país i no s'ha preocupat de buscar fórmules per generar recursos, però ara tampoc es pot condemnar unes universitats que, en general, estan entre les millors de l'Estat i ocupen posicions destacades en rànquings de qualitat internacional.

L'argument que en aquests moments és prioritari destinar els recursos a la salut o fins i tot a l'educació primària, tal com va esgrimir ahir Mas-Colell, és impropi d'una persona que sempre ha defensat la necessitat de comptar amb un sistema educatiu superior d'excel·lència per poder convertir Catalunya en una de les societats més pròsperes d'Europa, seguint el model de gestió del coneixement de Massachusetts. Per això és molt raonable el que van demanar ahir els rectors: que l'augment de les taxes reverteixi directament en un sistema que per força s'ha de convertir en una palanca de creixement futur.

13 de set. 2012

Les causes i els efectes

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara 13/09/2012

Tota causa va seguida d'un efecte, com ens va ensenyar Aristòtil. És la premissa fonamental de qualsevol raonament lògic, sense la qual resulta impossible comprendre cap fet o cap fenomen. N'hi ha prou d'observar la natura, que suposadament és salvatge, per adonar-se'n: res no passa si abans no hi ha hagut una causa que ho expliqui. Amb més motiu, el mateix principi hauria de servir per entendre i conduir el regiment de la cosa pública.

En la política espanyola, aquesta causalitat aristotèlica sembla haver estat negligida durant un parell de dècades, com a mínim. Ho demostra la reacció del govern de Rajoy davant de la mani de despús-ahir, que no només evidencia rebuig i irritació, sinó, sobretot, perplexitat. Per a ells, com bé va dir el mateix Don Mariano, es tracta d'un embolic o d'una algarabía, a falta d'una paraula més galdosiana (chisgarabís, per exemple). El nacionalisme espanyol s'ha quedat, principalment, de pasta de moniato, com ho demostraven els titulars de la premsa constitucional d'ahir, i reaccions com la de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría ("S'han de mirar les coses amb una mica de fredor"), o la de l'habitualment pugnaç ministre Montoro, que de sobte ha descobert que pot tenir a punt el fons de liquiditat autonòmic en un parell de setmanes ("També per a la Generalitat de Catalunya", va voler especificar). Per la banda de l'oposició, resulta especialment risible el senyor Rubalcaba, que ara es declara partidari de desplegar l'Estatut en totes les seves potencialitats (ja no en queda cap, després de la sentència del TC), de la mateixa manera que també va dir que sabia què s'havia de fer per reduir l'atur a Espanya. Vet aquí el meteoròleg més fi a l'hora de vaticinar tempestes en el moment que li cauen damunt el cap.

Tot plegat indica que no entenen per què els catalans s'han posat d'aquesta manera, és a dir, que no arriben a captar les causes que han dut als efectes d'aquesta Diada. Hi va haver uns anys en què la conjunció Jordi Pujol (que no era independentista) més Felipe González (que no era federalista) va semblar que assentava les bases per a la famosa conllevancia que predicava Ortega y Gasset. Després, amb Aznar i Zapatero a Espanya i amb el tripartit a Catalunya, es va evidenciar que el conflicte que s'havia volgut amagar durant aquells anys continuava viu, i en augment. No val la pena enumerar un altre cop els múltiples combustibles (fiscal, lingüístic, cultural, polític) que han alimentat allò que Montilla va denominar desafecció: resumim-ho amb el vell eslògan progre segons el qual sobren els motius.

Però els dirigents espanyols no els veuen. No és que no els vulguin veure, com sovint havíem volgut suposar: és que, directament, s'escapen de la seva perspectiva. Veuen les imatges de la mani i no saben com posar-s'hi, i ni tan sols s'imaginen què pot explicar tot aquest lío tan inoportú. Doncs quan arribin les eleccions basques, passaran de la perplexitat a la desolació. Més o menys com l'any 98 (però del segle XIX).

12 de set. 2012

l'endemà...

...ja han passat moltes coses, de tots els colors. El meu tastet:

Raül Romeva, eurodiputat d'Iniciativa per Catalunya, adreçant-se al Parlament Europeu.

Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya, adreçant-se al món.

---

Des de Madrid, sobre el tractament informatiu de la caverna mediàtica.

11 de set. 2012

La manifestació d'avui, Onze de Setembre #11s2012

Anant cap a la manifestació.






Sense poder avançar. Cent cinquanta metres en dues hores. La policia diu que érem un milió i mig... o sigui que almenys érem dos milions.










Pere Navarro, ¿ho has entès? President Mas, ¿heu escoltat la veu del poble?


I sobre el tractament informatiu de la manifestació en els mitjans espanyols, també en podríem parlar... Fins i tot els teòricament més seriosos, com El País, no poden evitar allò de "cientos de miles de personas"...



.

Amb Espriu, per la llibertat / Ara la política

CAP A LA MANI!



Amb Espriu, per la llibertat

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 11/09/2012
Vaig trobar un encert que, per al vídeo de la mani, l'ANC triés el poema XXXVIII de La pell de brau, de Salvador Espriu: és el que conté el vers "els homes no poden ser si no són lliures", que han sentit vostès aquests dies. Com també em sembla un encert, a risc de semblar pilota, que l'ARA engegui precisament avui la seva col·lecció sobre els millors poetes catalans del segle XX amb un suplement de 48 paginasses dedicat al tema. És bo que un país amb ganes de ser-ho s'acompanyi dels seus poetes, que no són res més (però tampoc res menys) que els gran manobres de la llengua. Pot semblar poca cosa, però creguin-me: sense aquests manobres no s'aixequen parets. I sense parets no hi ha casa, ni país.

Algú podria objectar que Salvador Espriu va ser un gran poeta, però que no era independentista. En efecte, a Espriu li va tocar viure la guerra i la inacabable dictadura (tan inacabable que, en molts aspectes, encara avui s'eternitza), i va considerar més urgent escriure sobre el dolor i l'enyor ("Els meus ulls ja no saben / sinó contemplar dies / i sols perduts") i sobre la necessitat del perdó després del "màxim crim, el pecat de la guerra entre germans". Però tampoc no es va descuidar d'escriure, com dèiem, sobre la necessitat irrenunciable de la llibertat.

Tot ha canviat, i seria interessant saber què diria Espriu en un dia com avui. Fóra absurd fer-ne conjectures, però podem fixar-nos en alguns dels versos que va deixar escrits. Com aquests: "Bevíem a glops / aspres vins de burla / el meu poble i jo. [...] Teníem la raó / contra bords i lladres / el meu poble i jo". En vers i en prosa, avui (com cada dia) és el primer dia de la llibertat.


Ara la política

JOSEP RAMONEDA | Ara, 11/09/2012
Podem dir per endavant que la manifestació d'aquesta tarda serà un èxit de participació. Probablement mai tanta gent s'haurà posat a Catalunya darrere una pancarta demanant l'estat propi. I voler confondre sobre el sentit majoritari de la gent que sortirà al carrer és negar el principi de realitat, que, com tots sabem, és la pitjor equivocació que pot cometre un polític. Segur que hi ha motivacions diverses entre els manifestants, però el sentiment majoritari és assistir a un esdeveniment insòlit per la seva magnitud i pel seu caràcter afirmatiu (no defensiu) sobre la independència. Però els moviments socials pateixen sempre a l'hora d'aconseguir la seva transformació política, és a dir, de trobar els mecanismes adequats per convertir les seves propostes i projectes en decisions polítiques.

Ara, per tant, és l'hora dels partits polítics. És a través seu que les mobilitzacions es converteixen en majories electorals, que en democràcia són el factor determinant. I és a través seu que es dirimeixen i es canalitzen els conflictes derivats de la confrontació de projectes diferents. No seria estrany, fins i tot, que aquest procés conduís a una sensible reconfiguració del sistema català de partits. Molta gent al carrer no és una majoria electoral: s'ha d'aconseguir. Els interessos dels diferents sectors socials són sovint contradictoris, de manera que les pressions i contrapressions seran enormes. I recauran especialment sobre el govern de Mas, condemnat a fer equilibris entre l'ambició sobiranista i la prudència dictada pel poder del diner. No cal gaire imaginació per veure l'atzucac en què es pot convertir la visita d'Artur Mas a la Moncloa el dia 20. Anar a demanar un rescat, a proposar el pacte fiscal, amb el pes de la manifestació al darrere, al president d'un govern que té la clau de la caixa, és una imatge de la situació política que tenim al davant. A la màxima exaltació la seguirà una pausa. Però costa creure que aquest cop es pugui imposar, una vegada més, la inèrcia de l'statu quo i que tot acabi com si no hagués passat res.

Onze de Setembre

Avui, quan m'he llevat, m'ha vingut al cap un Onze de Setembre per a mi remot: el del 1976. Era el primer després de la mort de Franco, i diria que no era festiu. Era dissabte. Jo tenia catorze anys i encara estava de vacances. La mare em va demanar que li fes algun encàrrec pel barri, i vaig sortir a mig matí. Hi havia alguna senyera, no gaires.

D'aquell matí en recordo com si fos ara una profunda sensació d'alegria i llibertat.





10 de set. 2012

tomorrow, 11-S

To everybody who may read this.

Tomorrow, September 11th, is the National Day of Catalonia. We commemorate the 1714 military defeat after a year-long siege on Barcelona. The new king, from the House of Bourbon, overrode all the political rights of Catalonia and forbade Catalan to be spoken in the Administration or taught in schools. During these 300 years of military occupation of Spain on Catalonia, we Catalans have fought for our rights, on some brighter and darker periods.

This year a big demonstration is going to take place in Barcelona. We will defend our cultural, political and historical rights. Opinion polls show more than 50% of people would vote for secession from Spain in a referendum. Spain is a burden for our economical and cultural development.

Thanks for your time reading this, and maybe even for your support to our cause.

(From a text by Marina Miralles Mestre.)

9 de set. 2012

"Vestida de nit", una altra versió

Aquí teniu una altra versió de la cançó "Vestida de nit", de Sílvia Pérez Cruz. Una altra ocasió de sentir aquesta cançó preciosa i també de comprovar com canta la Sílvia: amb tots els matisos de la veu, amb tot el cos. Incloent-hi una "ena geminada" quan diu "enamorades" que arriba endins endins. No tanqueu els ulls ni feu cap altra cosa, mentre sentiu la cançó: mireu-la cantar.










7 de set. 2012

La solució de l'endemà

Xavier Bosch | Ara, 7 de setembre del 2012

A cada redacció n'hi ha un que t'alegra el dia. Als serveis informatius de TV3 hi ha un company, molt ben informat en l'àmbit econòmic, que cada dos per tres i arran d'aquesta crisi en què els països que cuinen amb mantega asfixien els que opten per l'oli d'oliva ens fa riure dient "Cardem, cardem, que el món s'acaba". I, si s'ha de jutjar pel gran nombre de pastilles de l'endemà que dispensen les farmàcies de Catalunya, sembla que sí que li fan cas. Els caps de setmana -així ho asseguren els farmacèutics del meu entorn- no en paren de vendre, una rere l'altra. Ara fa tres anys justos que el contraceptiu postcoital es dispensa a les farmàcies sense recepta. Com un Frenadol. És una sola pastilla (Postinor o Norlevo), de gairebé 19 euros, que serveix per bloquejar la implantació de l'òvul fecundat. És una bona solució per a una urgència d'una nit boja, per un preservatiu trencat o per una marxa enrere massa ajustada. Però els amics apotecaris m'asseguren que hi ha moltes noies (un 50% d'uns 18 anys) que compren la píndola de l'endemà com un mètode anticonceptiu més. Pensen "Foto un clau i, tu tranquil, que demà ja em prendré la pastilla". No ho veuen com el que és: una mesura excepcional, d'emergència. Aquesta situació, per al noi, torna a ser xauxa. Practica el sexe sense precaucions i la pastilla, i els efectes secundaris de la patacada dels 1.500 micrograms, serà per a ella. Però algú hauria de dir a aquestes joves -com passava abans, amb la recepta mèdica- que l'alteració de la producció d'hormones, tant decisiva en la salut de les dones, no permet prendre aquesta píndola dos o tres cops al mes. És una barbaritat. I no parlo des del vessant ètic, parlo de futur. Som davant d'un problema de salut pública i tothom, de nou, mira cap a l'altra banda.

6 de set. 2012

Independència i multinacionals

MIQUEL PUIG | Ara, 06/09/2012

El passat mes d'abril la delegada del govern central a Catalunya va declarar a la ràdio que, en cas d'independitzar-se, Catalunya passaria "de ser una de les regions més riques d'Espanya a ser un dels països més pobres d'Europa". El raonament que sustentava aquesta afirmació era que, en aquella circumstància, Catalunya quedaria automàticament fora de la Unió Europea, hauria de sol·licitar-ne l'adhesió i, en cas que ningú no la vetés -i aquí cal suposar que la delegada insinuava que Espanya podria fer-ho-, caldrien uns cinc anys de negociacions per ser-hi admès, un temps durant el qual el comerç entre Catalunya i la Unió estaria sotmès a aranzels que encaririen els productes catalans, cosa que dificultaria enormement la seva exportació. Aquestes declaracions van ser contestades tres dies després des de la Generalitat amb l'argument que una Catalunya independent seria més rica que ara perquè desapareixeria el dèficit fiscal que comporta l'statu quo. Aquesta declaració qüestionava la conclusió de la delegada (Catalunya seria més pobra), però no el seu raonament (Catalunya deixaria de ser membre de la Unió i el comerç internacional se'n veuria obstaculitzat). No sóc conscient que hi hagi hagut altres respostes que abordin específicament aquesta qüestió.

Per altra banda, el mateix mes d'abril Reagrupament i Òmnium Cultural van presentar a la Unió una iniciativa legislativa per garantir la continuïtat de la ciutadania europea per als ciutadans d'un nou estat escindit d'un estat membre. Ignoro si hi havia relació entre una cosa i l'altra, però el que sí que sembla clar és que l'esmentada iniciativa -que ha estat rebutjada per la Comissió- pretenia evitar el veto que insinuava la delegada del govern central.

No sóc expert en dret comunitari, però crec que, com a economista, puc aportar una reflexió sobre la qüestió que pot ser d'interès per als lectors, els quals em permetran que la construeixi sobre tres fets recents.

1) El mes de juny de 2011 van sortir de la factoria de Seat a Martorell els primers Audi Q3. Es tracta d'un vehicle que comparteix la plataforma (per entendre'ns, la mecànica) amb altres models de Volkswagen -concretament, el Golf, l'Audi A3 i l'Skoda Yeti- que es produeixen en altres factories del grup -concretament, a Wolfsburg i Ingolstadt (Alemanya), Györ (Hongria) i Kvasiny (la República Txeca)-. El fet que comparteixin la plataforma permet no sols economies en el disseny, sinó la integració de la xarxa de proveïdors, que des de factories escampades per tot Europa poden subministrar a les que produeixin aquests vehicles. La indústria automobilística és un prodigi de coordinació entre els centres de producció i els subministradors de components, ja que els primers no estoquen components, sinó que aquests han d'arribar a les cadenes de producció al mateix ritme que són incorporades (just in time, en la terminologia de producció). La decisió de produir l'Audi Q3 a Martorell va ser presa després d'una curosa avaluació de les alternatives (VW té 61 factories en quinze països europeus), després d'una àrdua negociació amb els sindicats de Seat i només quan VW va estar convençuda que, un cop llançada, la producció fluiria amb precisió... germànica.

2) El passat mes de maig l'empresa Nissan va anunciar que havia decidit localitzar a la seva planta de la Zona Franca de Barcelona la producció de la versió elèctrica de la seva furgoneta NV200. El comunicat afegia que això implicava invertir en aquella planta un total de 200 milions d'euros. La decisió anava acompanyada del trasllat a la factoria del grup a Sandouville (França) del producte que fins aleshores s'estava produint a Zona Franca. Òbviament, tot el que ha quedat dit respecte de la producció de l'Audi Q3 és aplicable a la producció de la NV200. És rellevant recordar que Nissan, tot i que japonesa, està controlada per Renault, una empresa que, a la vegada, té com a principal accionista l'estat francès.

3) El passat mes de juny l'empresa BASF va anunciar que projectava la construcció a Tarragona d'una terminal apta per carregar i descarregar sis trens diaris de fins a 520 metres de llargada amb l'objectiu de connectar "el polígon petroquímic més important del sud d'Europa amb els principals mercats europeus".

La Unió Europea és, abans que tot, un projecte polític; com a tal, descansa sobre unes normes que són els tractats, la legislació comunitària i la dels estats membres. Tanmateix, seria extremadament ingenu pensar que la Unió no és, també, un projecte econòmic, i molt concretament un projecte industrial que persegueix la consolidació d'un enorme espai en què es pugui organitzar la producció d'una manera competitiva. Em semblaria extremadament ingenu pensar que, en la hipòtesi d'una secessió, Volkswagen, Renault i BASF, entre altres moltíssimes empreses industrials, no farien mans i mànigues per evitar que això posés el més mínim entrebanc físic, regulatori o fiscal al flux de productes entre les seves factories i les dels seus proveïdors. Volkswagen, Renault i BASF pesen molt a Europa, potser més que alguns estats atribolats.

Podem tenir molts dubtes sobre com s'articularia la relació entre una Catalunya independent i la Unió Europea, però no hauríem de tenir-ne cap sobre el fet que des del primer dia els productes industrials seguirien travessant les fronteres de la mateixa manera que ho fan ara. En la meva opinió, el debat sobre la independència és un debat sobre sentiments, perquè des del punt de vista econòmic no hi ha res a debatre.

2 de set. 2012

a Eivissa (i 3): a la platja i a Sant Agustí des Vedrà

La posta des de cala Codolar (quina llum, quina llum, quina llum!!!).




Es racó d'en Xic, a les platges de Comte (quina aigua, quina aigua, quina aigua!!!).





Sant Agustí des Vedrà, el poble, preciós, que m'acull. La setmana passada estaven de Festes, era Sant Agustí (quina gent, quina gent, quina gent!!!).














Si mai em perdo... busqueu-me a Eivissa!


(També, passeig per Vila i pel nord-est de l'illa.)

(Eivissa a l'hivern, aquí i aquí.)



.