adéu, Peret

L'article d'Albert Om amb motiu de la mort del cantant Peret em retorna als anys setanta, a casa dels pares. És un homenatge a l'artista i alhora un revival. I la foto...

‘Canta y sé feliz’

ALBERT OM Periodista | Ara, 28/08/2014

La televisió en color va arribar a casa nostra la primavera del 1974. Jo tenia set anys i una de les feines familiars que m’havien encomanat era consultar a la revista TP quins espais, enmig de la grisor de l’època, s’emetrien en color. Vaig detectar tres cites que no ens podíem perdre: un episodi, la mateixa nit que estrenàvem tele, del detectiu obès Cannon; un partit de Copa d’Europa de l’Atlètic de Madrid (encara no sabia que el primer futbolista que veuria jugar en color es diria Luis Aragonés) i, per sobre de qualsevol altra cita, el Festival d’Eurovisió.

Va guanyar Suècia, amb els Abba cantantWaterloo ; en quarta posició es va classificar Olivia Newton-John, que representava United Kingdom (unes paraules que no havia sentit mai i que vaig començar a repetir per casa de forma compulsiva, igual que el seu mot equivalent en francès, Royaume-Uni), i Espanya va ser desena. La cançó es deia Canta y sé feliz, era enganxosa (pegadissa, em sembla recordar que en dèiem) i la interpretava un home amb patilles fins al sotabarba i una gran tofa de cabells negres. El meu pare coneixia aquest home.

Tothom el coneixia, en Peret. Però el meu pare va voler aclarir que ell el coneixia de Vic, de quan encara ningú sabia qui era. “És gitano”, va dir. I jo vaig afegir una paraula més a la llista de paraules d’adults que un nen sent però no entén. Aquell que sortia per la tele cantant era fill del Mig Amic, un home que, amb tota la família, es dedicaven a la venda ambulant a la plana de Vic. El meu pare els veia al bar dels Toreros, al Passeig, i sabia que s’estaven a la fonda Torras, al carrer Manlleu, perquè era d’uns parents de la mare i des que en Peret s’havia fet famós en presumien, orgullosos.

Amb el temps, jo també vaig conèixer en Peret. Una vegada fins i tot em va convidar a passar un cap de setmana a casa seva, i li vaig explicar aquesta història d’un pare i un nen que miraven Eurovisió en una tele en colors. “Doncs aquell dia que tu em veies per la tele, jo estrenava lapeluca ”. Aquest era el seu record del 6 d’abril del 1974 a Brighton: ell i el seu palmero Toni, tots dos el mateix dia, estrenant perruca per dissimular la calvície. “En Toni encara la porta ara”, va precisar.

Antoni Valentí Carbonell, en Toni, el palmero de les ulleres, va morir ara fa tres setmanes, el 2 d’agost. Pere Pubill Calaf, en Peret, va morir ahir. Sense perruca. Amb l’estima de tanta i tanta gent. Lluny de l’abundància econòmica dels seus anys d’esplendor. “Vaig néixer pobre i moriré pobre”, vaticinava el 2012. Devia ser així, però ningú ho deu saber del cert. En Peret es feia escoltar, però a vegades no es deixava entendre.

Parlava, i hi havia coses que no et deia. “No t’oblidis que sóc gitano”. Enredant per aquí, enredant per allà. Era impossible no estimar-te’l.Era un home carinyós, sobretot per telèfon. Em trucava perquè la filla de la Chana havia publicat una novel·la, i abans de penjar em deia: “Ho saps que t’estimo, oi?” Cara a cara no ens les havíem dit mai, aquestes coses. Després d’haver fumat quatre paquets de Winston al dia, aquests últims anys, els pulmons li feien portar una vida més reposada. L’escenari era el lloc on li passaven tots els mals. Com aquell dia al Liceu, al 25è aniversari dels seus estimats Amics de la Gent Gran. Venia d’actuar a Vigo, i havia de fer només dues cançons. Un cop a dalt, va estar-se mitja hora cantant i ballant, amb tot el Liceu dempeus, emocionat. L’endemà va haver d’ingressar d’urgències a l’UVI.

I aleshores, quaranta anys després, vaig entendre el títol d’aquella cançó que en Peret va interpretar a Brighton el 6 d’abril del 1974, el dia que ell estrenava perruca i nosaltres, a casa, televisió en color: Canta y sé feliz.




.

Carta a Antoni Farrés, per Albert Om

Fa tot just una setmana que es va publicar. I el que s'hi, diu avui ho podríem multiplicar per dos, o per dos-cents, o per... Persones com Antoni Farrés demostren que NO TOTS ELS POLÍTICS SÓN IGUALS!


Carta a Antoni Farrés: "Miri's aquests papers"

ALBERT OM | Ara, 26/01/2013

"Avui, amb els casos de corrupció que hi ha, molts s'haurien estalviat problemes si haguessin actuat com ell". Qui ha dit aquestes paraules és Josep Oliu, el president del Banc Sabadell. I aquest ell a qui es refereix és vostè, Antoni Farrés. El seu llegat ètic, alcalde, és més viu que mai.

Li escric aquesta carta ara que fa quatre anys de la seva mort, i encara impactat per la lectura del llibre Antoni Farrés, tal com l'hem conegut. És un treball extraordinari, en què una quarantena de persones expliquen el record que tenen de vostè. No es pensi que tot són elogis. Per això té tant valor. Perquè hi apareix gent del seu entorn íntim que explica com la seva dedicació obsessiva a la política afecta la vida familiar, com deixa de llegir, com deixa d'anar al cinema i com, en definitiva, un dia deixa de fer d'alcalde per passar a ser l'alcalde.

En el llibre hi hauria vist reflectides les llums i les ombres de la seva persona en boca de gent que l'estima molt. S'hauria adonat, però, que hi ha una cosa en què sí que coincideix tothom: l'austeritat de la seva vida i l'honestedat de la seva acció política. La seva mare recorda que vostè tornava absolutament tots els regals que li arribaven, per més insignificants que fossin. El llibre es va publicar a l'abril. Ningú deuria saber que uns mesos més tard es destaparia un cas de suposada corrupció urbanística a Sabadell. "Amb el Toni d'alcalde això no hauria passat" és un comentari habitual aquestes últimes setmanes als carrers de la seva ciutat. "No s'hi haurien atrevit", diuen. I recorden una història que vam publicar el 1995 al diari El 9 Nou, quan jo vivia i treballava a Sabadell.

Un dia, el propietari de l'empresa Copcisa es va reunir amb vostè al seu despatx. "Miri's aquests papers", li va dir el constructor mentre li allargava una carpeta. Quan vostè la va obrir, hi va trobar tres feixos de bitllets de 10.000 pessetes. Va calcular que hi havia uns tres milions. No els va acceptar. Tampoc va fer veure que allò no havia passat. Va presentar denúncia i el cas es va resoldre al jutjat amb una condemna de sis mesos de presó per a l'empresari. Algú dirà que és una anècdota. Més aviat és una referència ètica a reivindicar. La gran majoria de polítics són gent honesta. Però per què no hi hagut més denúncies com aquesta? ¿Tan insòlit és que un constructor vulgui que un alcalde es miri "aquests papers"?

I encara una altra història seva d'aquells anys. Un any per Nadal un empresari va regalar dècims de Loteria a uns quants alcaldes. Vostè el va donar a secretaria, d'altres se'l van quedar. Va acabar tocant el segon premi. Res, alcalde, que ja veu que ens en recordem molt de vostè.

(Il·lustració: ÀLEX GALLEGO)