Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Springsteen. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Springsteen. Mostrar tots els missatges

23 de set. 2016

un regal d'aniversari

Posar-se a escoltar Bruce Springsteen pel Youtube amb l'excusa que avui fa 67 anys, té un problema: no trobes el moment de parar. Vas saltant d'una cançó a l'altra, aparentment a l'atzar, i totes són versions esplèndides de concerts antics i recents, i també n'hi ha alguna que és treta d'un disc.

En un moment donat ha aparegut una cançó que jo no sabia que Springsteen hagués cantat mai: "You never can tell". Ha sigut una mena de regal d'aniversari, però al revés. Com m'he divertit escoltant-la i mirant-la!





Alguna altra de les cançons que he vist i escoltat avui:

"Dancing in the dark", ballant amb sa mare:




"Jersey girl", que és de Tom Waits, una de les meves preferides:



El digital Catorze també ha celebrat l'aniversari del Boss, i ho ha fet amb una versió preciosa de "Thunder Road", incloent-hi la lletra en anglès i la traducció al català. No és que m'agradi, "Thunder Road", és que, si hi ha alguna cançó que puc dir que és la meva cançó, és aquesta.


Per molts anys, happy birthday, Bruce!




.

28 de gen. 2014

We shall overcome: el meu Pete Seeger



Cantàvem aquesta cançó traduïda al català ("Tots junts vencerem") i jo no sabia qui era Pete Seeger. De fet, sabia ben poca cosa del folk nord-americà, que ens havia arribat traduït pel Grup de Folk i per Xesco Boix (això també ho vaig saber després).


Anys més tard, bastants anys més tard, la conjunció perfecta: Bruce Springsteen li va versionar aquesta i altres cançons en un disc (The Seeger Sessions, 2006) que a mi em va emocionar perquè em va semblar un regal i el millor homenatge. Pete Seeger ja era molt gran.



Així, escoltant Bruce Springsteen i veient-lo actuar en directe a Barcelona, vaig descobrir de debò la música de Pete Seeger.


Seeger també va cantar Springsteen, i no una cançó qualsevol: "The gost of Tom Joad". A duo amb ell, un duo preciós.


Evidentment, tots els mitjans de comunicació s'han fet ressò de la seva mort. Jo em quedo amb l'entrada que li ha dedicat el periodista Joan Carles Peris al seu blog, Pete Seeger (1919-2014), cantant i activista. Allà he vist que "This land is your land", que jo li he sentit sempre a Springsteen, també és una cançó seva.






.

15 de set. 2013

Bruce Springsteen canta Víctor Jara

Bruce Springsteen, l'11 de setembre del 2013 a Santiago de Chile.



Víctor Jara.




Notícia de El País:

Springsteen recuerda a las víctimas de la dictadura de Pinochet en Chile

· En el primer concierto de su carrera en el país, interpreta en castellano 'Manifiesto' de Víctor Jara
· El gesto coincide con el 40 aniversario del golpe de Estado
· ESPECIAL 40 años del golpe de Estado de Pinochet

FERNANDO NAVARRO Madrid 13 SEP 2013 - 10:39 CET

Fue simplemente un gesto pero suficientemente emblemático. En el pabellón Movistar Arena de Santiago de Chile, Bruce Springsteen y la E Street Band habían tocado ya 20 canciones y abandonaron el escenario. Llegaba el momento de los bises. El Boss regresó solo ante el público y cantó en castellano Manifiesto, la célebre composición del cantautor chileno Víctor Jara. Todo cuadraba: Springsteen, que tocaba por primera vez en sus más de 40 años de carrera en Chile, recordaba a las víctimas de la dictadura de Augusto Pinochet cuando se acababan de cumplir 40 años del lamentable golpe de Estado contra el Gobierno de Salvador Allende.

Antes de coger la guitarra, el músico se dirigió a los espectadores en castellano para recordar el concierto que había dado en Argentina en 1988, organizado por Amnistía Internacional. Ya entonces, se refirió a los desaparecidos por las dictaduras de Chile y Argentina. Anoche, también lo hizo. “Conocimos a muchas familias de los desaparecidos y nos mostraron fotografías de sus seres queridos. Fue un momento que se quedó conmigo para siempre. Si eres un músico político, Víctor Jara sigue siendo una gran expresión. Es un honor estar aquí”, afirmó el cantante de Nueva Jersey, muy hábil en este tipo de gestos para con sus fans y que acostumbra a dirigirse a su público en el idioma de la ciudad que toca. De hecho, en la gira de presentación de su último disco, Wrecking Ball, a su paso por España en 2012, Springsteen tuvo palabras de ánimo para el Movimiento 15-M y para todos aquellos que a causa de la crisis económica “lo estaban pasando mal”, durante su concierto en Sevilla, el primero de Europa de aquel tour.

Pero anoche, con el recuerdo del 40 aniversario del golpe de Estado de Pinochet, que supuso el derrocamiento del presidente constitucional, el socialista Salvador Allende, que acabó suicidándose, Springsteen cantó a Víctor Jara en plenos actos conmemorativos. El gesto de uno de los músicos más mediáticos del planeta se producía cuando la derecha nostálgica de Pinochet ha enturbiado el aniversario de tan trágico golpe, que llevó a los aviones de la Fuerza Aérea chilena a bombardear el palacio de La Moneda, y cuando al menos el 75% de los chilenos cree que permanecen las huellas del dictador, según una encuesta del Centro de Estudios de la Realidad Contemporánea.



La canción de Víctor Jara elegida por Springsteen no pudo ser más simbólica. El cantautor es una insignia de la resistencia chilena. También fue el 11 de septiembre de 1973 cuando las tropas del Ejército sitiaron la Universidad Técnica del Estado y detuvieron a miles de alumnos, docentes y personal de la institución, entre los que se encontraba el célebre cantante.

El ensañamiento con Jara fue uno de los signos de la dictadura de Pinochet, que truncó con brutalidad el Gobierno de Allende y los sueños socialistas, dejando un reguero de más de 3.200 muertos y desaparecidos, alrededor de 30.000 torturados y decenas de miles de exiliados. Manifiesto, que apareció editada en un disco póstumo, fue compuesta en plena vorágine contra Allende. El músico escribió la letra mientras realizaba trabajos voluntarios para impedir que la economía se detuviera ante el paro de 1972, cuando la oposición quiso poner de rodillas al Gobierno socialista. La letra comienza así: "Yo no canto por cantar / ni por tener buena voz, / canto porque la guitarra / tiene sentido y razón".

El cantautor fue asesinado el 16 de septiembre de 1973 a manos de los militares. Recibió un total de 44 impactos de bala en el Estadio Chile de Santiago y fue arrojado a una de las calles de la capital chilena. El asesinato, como tantos en Chile, sigue impune, aunque el pasado enero la justicia chilena reclamó a Estados Unidos la entrega del supuesto asesino de Jara. Las pesquisas judiciales indicaban que el hombre que apretó el gatillo fue el teniente Pedro Barrientos Núñez, retirado del Ejército y que vive en una ciudad de Florida. El acusado, por su parte, ha negado que estuviera en el estadio aquel día.

Los soldados llevaron a los detenidos al Estadio Chile (bautizado como Estadio Víctor Jara en 2004), un recinto por donde pasaron cerca de 5.000 opositores. Jara fue reconocido, apartado y trasladado a los camerinos. Allí, según señaló la investigación judicial, “fue agredido físicamente en forma permanente, por varios oficiales”.

Anoche, con las emociones a flor de piel en Chile, Springsteen recordó a Víctor Jara y a las víctimas de la dictadura de Pinochet en su primer concierto en el país, coincidiendo con el aniversario del golpe de Estado. Fue un simple gesto. Pero con gestos como estos se dignifica y se pone en valor aquello a lo que cantaba Jara en Manifiesto, antes de ser tiroteado a sangre fría: “Mi canto es de los andamios / para alcanzar las estrellas, que el canto tiene sentido / cuando palpita en las venas / del que morirá cantando / las verdades verdaderas / no las lisonjas fugaces / ni las famas extranjeras / sino el canto de una alondra / hasta el fondo de la tierra / Ahí donde llega todo / y donde todo comienza / canto que ha sido valiente / siempre será canción nueva”.

---

(I moltes gràcies, Dani!)

23 de set. 2012

happy birthday, Bruce!

Em sonava que el Bruce era d'origen italià. Efectivament, ho és per part de mare. El que no sabia és que és d'origen irlandès i neerlandès per part de pare. El seu cognom, springsteen, en neerlandès significa 'pedra que salta'. Ja ve a ser això, ¿no?











Happy birthday, Bruce! Nice cake, and nice to celebrate your 63 birthday at home! Born to run and born to jump!



18 de maig 2012

el Boss a Barcelona

Concert meravellós de Bruce Springsteen ahir a Barcelona! Vam acabar exhaustos però ben contents. La combinació de cançons noves i antigues --no totes les més típiques-- va estar molt bé. La posada en escena, senzilla, com sempre, però molt bonica. I les versions noves de cançons ja conegudes, amb un aire soul preciós. I la presentació en societat del nou saxofonista, Jake Clemons, que, tot i no tenir la potència de l'oncle, va fer una actuació meravellosa i ens va arribar al cor.

Un tast del que n'ha dit la premsa: l'Ara, el Diari de Balears i El País.

En fi, que em falten paraules. Un capítol més de la història d'amor entre el Boss i nosaltres. I que en vinguin molts més!!!

A més a més, aquest concert per mi va ser mooolt especial: era la primera vegada que els meus fills, que han mamat Springsteen des del bressol (literalment, i de fet des d'abans de néixer!), anaven a un concert seu. Va ser molt emocionant tenir-los al costat i notar com xalaven veient-lo en directe i comprovant per ells mateixos una cosa que jo els havia dit moltíssimes vegades: que el directe de Bruce Springsteen és únic.


(Fotos de Jo Lopez, publicades al web oficial de Springsteen.)

3 de març 2012

El Boss està emprenyat

Bruce Springsteen es va il·lusionar amb Obama, però les coses no han anat com esperava. Dimarts publicarà el disc 'Wrecking ball', una radiografia de la seva decepció. El Boss torna, i està emprenyat. XAVIER CERVANTES BARCELONA. | Ara, 3/03/2012 "Obama ha sigut més amic de les grans corporacions del que a mi m'hauria agradat", va dir Bruce Springsteen fa unes setmanes a París, durant la roda de premsa de presentació de Wrecking ball, el disc que es publicarà el 6 de març. L'amor entre el president dels Estats Units i el músic que Nova Jersey s'ha trencat, no de tant fer-lo servir sinó per les pregàries desateses. El Boss està emprenyat i no vol escoltar explicacions, sinó activar la bola de demolició i tornar a començar agafant com a guia l'esperit fundacional del somni americà. Com canta a la cançó "We take care of our own", "ara ens hem de cuidar nosaltres mateixos". I el plural inclou Barack Obama, a qui tornarà a votar per exigir-li que defensi els que el van fer president. El 2 de novembre del 2008 Springsteen i Patti Scialfa van interpretar la cançó "Working on a dream" en un acte de la campanya electoral d'Obama. Com molts altres músics, Springsteen reclamava un canvi. Calia redreçar els valors que la presidència de George W. Bush havia malmès. No era la primera vegada que l'autor de "Born in the USA" (1984) es posicionava políticament d'una manera tan explícita. Quatre anys abans s'havia implicat en la campanya Vote for change i havia demanat el vot pel candidat demòcrata John Kerry, que finalment va ser derrotat per Bush. Fill de la ràbia Lluny de refugiar-se en la inacció, Springsteen va tornar a la càrrega fent confiança a Obama. Però l'esperança es va esmicolar a la mateixa velocitat que el sistema financer feia fallida. "El desastre es va endur les cases i les feines de les famílies nord-americanes, i ningú va assumir-ne les responsabilitats", es va queixar el Boss. Springsteen reconeix que el nou disc és fill d'aquella ràbia, tot i que no ben bé del raïm de la ira de l'escriptor John Steinbeck que el va inspirar a fer el disc The ghost of Tom Joad (1995). Admira Woody Guthrie i Pete Seeger, però no agafa el martell de la justícia dels revolucionaris socialistes. És una superestrella del rock de 62 anys, i, malgrat això, encara és capaç de representar la perplexitat de la classe obrera blanca nord-americana que va superar la crisi industrial dels anys 70, es va instal·lar en la classe mitjana i ha acabat colpejada per una crisi financera que no acaba d'entendre. A ells és a qui va dirigit Wrecking ball, un disc que parla de ràbia, decepció i esperança. Blues, folk i rock Per transmetre el missatge, Springsteen ha remenat els compassos del blues i les essències més profundes del folk. Són les pedres fundacionals de la música nord-americana, les arrels que s'han de recuperar i, si cal, amplificar-les a cop de rock. Moltes cançons comencen austeres, amb la veu cremada pel blues, com ara "Shackled and drawn", "Easy money" o la mateixa "Wrecking ball", i a poc a poc van sonant violins i banjos que activen la memòria dels buscadors del somni americà, i a vegades la nostàlgia irlandesa dels Pogues, sobretot a "Death of my hometown", on parla de la decadència d'una ciutat industrial. "Ells van destruir les nostres fàbriques", canta. Però a diferència del que passava a Nebraska (1982), The ghost of Tom Joad (1995) i Devils & Dust (2005), l'Springsteen del 2012 no vol renunciar a l'esperança dels dies de glòria i pràcticament no deixa escapar cap cançó sense catapultar-la amb els acords majors del rock i la producció de Ron Aiello, que confereix grandiositat al so. El rock, més que representar la ràbia, serveix per impulsar la determinació en el canvi a cop d'himne. També hi ajuda l'espiritualitat de la part final del disc: a "Rocky ground", en què hi ha una tímida aproximació al hip-hop, i on fa venir a tomb l'expulsió dels mercaders del temple de Jerusalem; i a "Land of hope and dreams", un tema que Springsteen ja havia tocat en directe amb la E Street Band a finals dels 90 i que al disc sona amb l'acompanyament del Victorious Gospel Choir. La prova de foc de Wrecking ball serà en directe, en la gira que començarà el 18 de març a Atlanta i que passarà per l'Estadi Olímpic de Montjuïc de Barcelona els dies 17 i 18 de maig, on pot ser que trobi una societat emprenyada.

20 de juny 2011

In memoriam



Clarence Clemons
Ara, 20/06/2011

Clarence Clemons BRENDAN MCDERMID / REUTERS
El saxofonista de Virginia Clarence Clemons va morir dissabte a la nit a Florida al cap d'uns dies de patir un vessament cerebral. La pèrdua de l'home que va ser clau en el llançament de la carrera de Bruce Springsteen, peça angular de la seva E Street Band i amb qui va gravar una dotzena de discos, des de Born to run (1975) fins a l'últim Working on a dream (2009), és "immesurable", va dir ahir el Boss. Va ser Clemons qui va oferir a Springsteen el toc final d'un discurs sonor contundent i viu.

El saxofonista va néixer l'11 de gener del 1942, fill d'un predicador, i es va criar en l'ambient del gòspel, a banda d'haver engegat una prometedora carrera dins el món del futbol americà que un accident de trànsit va frustrar. A principis dels anys 70, algú li va dir que hi havia un jove rocker de Nova Jersey que seria una estrella. Sense pensar-s'ho es va plantar al club del cantant, una nit freda i ventosa. La seva entrada va ser apoteòsica, cosa que va fer que Springsteen es fixés s'hi de seguida. "Quan vaig pujar a l'escenari i vaig tocar la primera nota, vaig veure coses que estan passant ara, aleshores -va dir fa dos anys-. Vaig saber que ell [Springsteen] era el que jo estava buscant i que jo era el que ell estava buscant per fer el pròxim pas cap als grans temps. Va ser amor a primera vista". El tema "Tenth avenue freeze out" (de Born to run) ho explica.



Clemons és conegut per deixar-se la pell tant a l'estudi com sobre l'escenari. Springsteen sempre el presentava amb sobrenoms tan clarividents com "rei del món" o "amo de l'univers". En la gravació de "Jungleland" (Born to run) va estar-se setze hores per fixar el seu solo. "Crear és com una religió -va dir després de la maratoniana sessió-. Volia lliurar-me a Springsteen. Hi ha gent que m'ha dit que aquell solo de saxo li ha salvat la vida. Així que vaig fer la meva feina".

La fama del saxofonista anava més enllà de l'E Street Band. El 1985 va aconseguir un hit en amb Jackson Browne, You're a friend of mine . Va fer sis discos en solitari. També va anar de gira amb el beatle Ringo Starr i va gravar dues cançons per a l'últim disc de Lady Gaga, Born this way , entre moltes altres col·laboracions. El seu saxo apareix a pel·lícules com New York, New York, de Martin Scorsese.




----

Clarence, you were born to run. Here, in Barcelona, we ran with you, with Bruce and with the whole Band.






.

19 de juny 2011

adéu, Clarence...

Sentir un saxo és sentir el saxo de Clarence Clemons. Sentir Bruce Springsteen és sentir Clarence Clemons.



Hi ha qui ja ho ha dit ben dit: No estem preparats perquè se'ns morin els ídols.

Pel meu gust, aquesta és una de les cançons més maques del Bruce, i no pas de les més conegudes. La cançó va creixent creixent, i culmina, al minut 5.30, amb el saxo de Clarence Clemons enfilant-se amunt amunt amunt... fins al cel.


13 de des. 2009

adéu, adéu, adéu, floreta escapçada...






You're missing

Shirts in the closet, shoes in the hall
Mama's in the kitchen, baby and all
Everything is everything
Everything is everything
But you're missing

Coffee cups on the counter, jackets on the chair
Papers on the doorstep, but you're not there
Everything is everything
Everything is everything
But you're missing

Pictures on the nightstand, TV's on in the den
Your house is waiting, your house is waiting
For you to walk in, for you to walk in
But you're missing, you're missing
You're missing when I shut out the lights
You're missing, when I close my eyes
You're missing, when I see the sun rise
You're missing

Children are asking if it's alright
Will you be in our arms tonight?

Morning is morning, the evening falls I got
Too much room in my bed, too many phone calls
How's everything, everything?
Everything, everything
You're missing, you're missing

God's drifting in heaven, devil's in the mailbox
I got dust on my shoes, nothing but teardrops



Nothing but teardrops...
Nothing but teardrops...
Nothing but teardrops...
Nothing but teardrops...
Nothing but teardrops...
Nothing but teardrops...
Nothing but teardrops...
Nothing but teardrops...
Nothing but teardrops...
Nothing but teardrops...
Nothing but teardrops...

...

17 de maig 2009

avui el somni és la Lliga de Campions!


Tothom sap que el Boss té una cançó per a cada moment, per a cada estat d'ànim...

http://www.youtube.com/watch?v=XtS78vUUzJo
(Bruce Springsteen, "Working on a Dream")

8 de febr. 2009

més Springsteen...

Aquí, el que va dir Bruce Springsteen en el funeral per Danny Federici, el membre de la E Street Band que acabava de morir.

2 de febr. 2009

¿qui no voldria ser la reina del supermercat?

Ves per on, la cançó més discutida de l'últim disc de l'Springsteen, "Queen of the Supermarket", a mi és la que més m'agrada (aquí, com més avall, és millor tancar els ulls a l'escoltar la cançó; es veu que això de penjar arxius només de so és molt complicat):



La lletra.

En aquesta entrevista, publicada a The Guardian el 18 de gener, Springsteen explica --entre moltes altres coses-- la cançó. A mi em sembla que si en lloc de parlar d'una caixera de supermercat parlés, d'una experiència similar però en un context més sofisticat, en lloc d'un de tan prosaic, potser la cançó agradaria més...

I després, per mi, vénen aquesta ("Outlaw Pete"):



La lletra.

i aquesta ("Tomorrow Never Knows"):



La lletra.

I "The Last Carnival", dedicada a Danny Federici --que no és el que es veu aquí sota, a la foto del vídeo--, també està molt bé. El clip en aquest cas val la pena: està tret del DVD amb el "making-off" --per dir-ho d'alguna manera-- del disc:



La lletra.

En canvi, "Surprise, surprise" i, sobretot, "Good Eye" no m'agraden.