11 de set. 2012

La manifestació d'avui, Onze de Setembre #11s2012

Anant cap a la manifestació.






Sense poder avançar. Cent cinquanta metres en dues hores. La policia diu que érem un milió i mig... o sigui que almenys érem dos milions.










Pere Navarro, ¿ho has entès? President Mas, ¿heu escoltat la veu del poble?


I sobre el tractament informatiu de la manifestació en els mitjans espanyols, també en podríem parlar... Fins i tot els teòricament més seriosos, com El País, no poden evitar allò de "cientos de miles de personas"...



.

Amb Espriu, per la llibertat / Ara la política

CAP A LA MANI!



Amb Espriu, per la llibertat

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 11/09/2012
Vaig trobar un encert que, per al vídeo de la mani, l'ANC triés el poema XXXVIII de La pell de brau, de Salvador Espriu: és el que conté el vers "els homes no poden ser si no són lliures", que han sentit vostès aquests dies. Com també em sembla un encert, a risc de semblar pilota, que l'ARA engegui precisament avui la seva col·lecció sobre els millors poetes catalans del segle XX amb un suplement de 48 paginasses dedicat al tema. És bo que un país amb ganes de ser-ho s'acompanyi dels seus poetes, que no són res més (però tampoc res menys) que els gran manobres de la llengua. Pot semblar poca cosa, però creguin-me: sense aquests manobres no s'aixequen parets. I sense parets no hi ha casa, ni país.

Algú podria objectar que Salvador Espriu va ser un gran poeta, però que no era independentista. En efecte, a Espriu li va tocar viure la guerra i la inacabable dictadura (tan inacabable que, en molts aspectes, encara avui s'eternitza), i va considerar més urgent escriure sobre el dolor i l'enyor ("Els meus ulls ja no saben / sinó contemplar dies / i sols perduts") i sobre la necessitat del perdó després del "màxim crim, el pecat de la guerra entre germans". Però tampoc no es va descuidar d'escriure, com dèiem, sobre la necessitat irrenunciable de la llibertat.

Tot ha canviat, i seria interessant saber què diria Espriu en un dia com avui. Fóra absurd fer-ne conjectures, però podem fixar-nos en alguns dels versos que va deixar escrits. Com aquests: "Bevíem a glops / aspres vins de burla / el meu poble i jo. [...] Teníem la raó / contra bords i lladres / el meu poble i jo". En vers i en prosa, avui (com cada dia) és el primer dia de la llibertat.


Ara la política

JOSEP RAMONEDA | Ara, 11/09/2012
Podem dir per endavant que la manifestació d'aquesta tarda serà un èxit de participació. Probablement mai tanta gent s'haurà posat a Catalunya darrere una pancarta demanant l'estat propi. I voler confondre sobre el sentit majoritari de la gent que sortirà al carrer és negar el principi de realitat, que, com tots sabem, és la pitjor equivocació que pot cometre un polític. Segur que hi ha motivacions diverses entre els manifestants, però el sentiment majoritari és assistir a un esdeveniment insòlit per la seva magnitud i pel seu caràcter afirmatiu (no defensiu) sobre la independència. Però els moviments socials pateixen sempre a l'hora d'aconseguir la seva transformació política, és a dir, de trobar els mecanismes adequats per convertir les seves propostes i projectes en decisions polítiques.

Ara, per tant, és l'hora dels partits polítics. És a través seu que les mobilitzacions es converteixen en majories electorals, que en democràcia són el factor determinant. I és a través seu que es dirimeixen i es canalitzen els conflictes derivats de la confrontació de projectes diferents. No seria estrany, fins i tot, que aquest procés conduís a una sensible reconfiguració del sistema català de partits. Molta gent al carrer no és una majoria electoral: s'ha d'aconseguir. Els interessos dels diferents sectors socials són sovint contradictoris, de manera que les pressions i contrapressions seran enormes. I recauran especialment sobre el govern de Mas, condemnat a fer equilibris entre l'ambició sobiranista i la prudència dictada pel poder del diner. No cal gaire imaginació per veure l'atzucac en què es pot convertir la visita d'Artur Mas a la Moncloa el dia 20. Anar a demanar un rescat, a proposar el pacte fiscal, amb el pes de la manifestació al darrere, al president d'un govern que té la clau de la caixa, és una imatge de la situació política que tenim al davant. A la màxima exaltació la seguirà una pausa. Però costa creure que aquest cop es pugui imposar, una vegada més, la inèrcia de l'statu quo i que tot acabi com si no hagués passat res.

Onze de Setembre

Avui, quan m'he llevat, m'ha vingut al cap un Onze de Setembre per a mi remot: el del 1976. Era el primer després de la mort de Franco, i diria que no era festiu. Era dissabte. Jo tenia catorze anys i encara estava de vacances. La mare em va demanar que li fes algun encàrrec pel barri, i vaig sortir a mig matí. Hi havia alguna senyera, no gaires.

D'aquell matí en recordo com si fos ara una profunda sensació d'alegria i llibertat.