Neus Català, 102 anys

Ahir Neus Català fa fer 102 anys. És l'última dona catalana supervivent dels camps nazis. Decidida, d'idees clares i valenta, molt valenta.

La imatge de la Neus votant diumenge passat als Guiamets (Priorat), el seu poble, va ser una de les imatges boniques del dia. Ben diferent de les imatges brutals que no oblidarem mai.

Per molts anys, Neus! La teva llarga vida és una victòria davant la barbàrie.



He parlat de Neus Català altres vegades, en aquest blog: aquí, aquí i aquí.




.

70 anys de l'alliberament del camp de Ravensbrück

Amb motiu dels 70 anys de l'alliberament del camp de concentració nazi de Ravensbrück, he descobert aquesta entrevista que va fer Montserrat Roig a Neus Català, l'única catalana viva que hi va estar tancada. L'hi va fer a Televisió Espanyola a Catalunya l'any 1978. Molt interessant i emocionant.

"No tinc idees de venjança però penso que no s'ha fet justícia."

Aquí hi trobareu el vídeo del programa El convidat de TV3 dedicat a Neus Català, amb unes quantes frases destacades.

quan la frivolitat i la banalització ofenen i fan mal

El Periódico de Catalunya, divendres, 19 d'abril del 2013

Nazis

Júlia Otero, periodista

El 27534 era el seu número en el camp d'extermini de Ravensbrück. Hi va arribar, abans de complir els 30, el 3 de febrer del 1944. Neus Català té avui 97 anys i la seva memòria viva i lúcida és l'única supervivent que ens queda de l'horror nazi. Em va emocionar llegir fa uns dies l'entrevista que li van fer en aquestes pàgines a la residència de gent gran on viu al Priorat, i celebro aquesta setmana d'homenatge que li tributa EL PERIÓDICO, els lectors del qual la van escollir Català de l'Any el 2007. He tornat a rellegir, amb dolor gairebé físic, els seus escrits i testimonis, aquells que responen al jurament solemne que les supervivents de Ravensbrück es van fer a si mateixes el dia del seu alliberament, el 5 de maig del 1945: no oblidar mentre visquessin. És insuportable la lectura del que van veure els seus ulls i, no obstant, imprescindible per acostar-se a les pitjors tenebres de l'ésser humà. Neus Català va ser una dels 133.000 dones i nens deportats a un camp d'extermini en què gairebé 100.000 van ser assassinats. Neus va veure morir de gana moltes companyes, d'altres ofegades a les latrines, devorades per gossos ensinistrats amb aquesta finalitat; algunes desenes van ser rebentades amb injeccions de gasolina al cor. Eren experiments del doctor Gebhardt, la crueltat del qual es va acarnissar en les kaminchen (conills d'índies), un grup de joves poloneses que alimentaven bé amb l'únic fi que resistissin les atrocitats que cometien amb elles al modern quiròfan de Ravensbrück. Els extreien, amb l'anestèsia justa que només les immobilitzés, nervis dels seus braços i cames, trossos sencers de múscul, ossos. «Les vèiem deambular pel camp amb les seves horribles mutilacions», escriu Neus. Durant els 15 mesos que hi va estar, no recorda un sol dia que els forns crematoris deixessin de funcionar. Ho feien dia i nit, a un ritme frenètic que, no obstant, no absorbia les necessitats completes de reduir a cendres desenes de milers de vides. És insofrible llegir com van acabar els nens jueus i gitanos que arribaven al camp amb les seves mares: enganyats amb un bombó a la mà, els feien baixar a una rasa ruixada amb gasolina amb el pretext de protegir-los d'un bombardeig. Després els calaven foc. Neus recorda que els crits d'aquelles criatures feien embogir les seves mares. Moltes es van suïcidar, electrocutades, llançant-se contra les tanques.

Si no coneixen el testimoni de Neus Català, els convido a buscar els documents que ella mateixa va escriure (són tots a l'Associació Amical de Ravensbrück) o a llegir la novel·la que va fer de la seva vida Carme Martí, Un cel de plom. És una vacuna imprescindible contra l'oblit i la ignorància. I, per tant, contra la banalització d'alguns conceptes tan repetits últimament.

La definició de Cospedal

Espero que aquell dia en què, asseguda al tamboret d'un bar, María Dolores de Cospedal va definir com a «nazisme pur» la forma de protestar d'alguns ciutadans desesperats, Neus Català estigués distreta jugant al dòmino, com sol fer, amb els seus companys de residència.

----
L'article a la web de El Periódico de Catalunya.

----
Retalls del programa El convidat amb Neus Català.

Neus Català, amb "El convidat": fragments

Si no vau veure el programa El convidat de dilluns passat, a TV3 A la Carta teniu l'oportunitat de veure'l quan tingueu una estona.





Neus Català és l'única dona catalana supervivent dels camps de la mort nazis. És una dona excepcional, forta, valenta i decidida, en aquest programa es fa ben evident. Aquí teniu algunes de les coses més interessants, fondes, estremidores, que va dir.

"La vida és bonica. I vaig lluitar a mort per conservar-la."

[Quan era al tren que la portava al camp de la mort, va parlar per última vegada amb el seu marit. No es van veure mai més.]

"No sé què ens vam dir, però al nazi que teníem al costat li saltaven les llàgrimes."

[El seu pare li havia dit: "No abaixis mai els ulls per ningú".]

"No vaig plorar mai davant d'un nazi. Era la manera de resistir."

[La Neus es va tornar a casar i, tot i que li havien dit que al camp s'havia tornat estèril, es va quedar embarassada i va tenir dos fills.]


"La vida torna a començar."

[Cada cinc anys torna al camp de la mort de Ravensbrück.]

"Cada cinc anys fem un peregrinatge. S'hi ha d'anar. Es pateix, però s'hi ha d'anar. Ho devem a les que hi van morir, en aquelles condicions."

"Sóc un testimoni, no una excepció."

"Tot el que he fet a la vida ha valgut la pena, i tant, i tant! Potser no ho he fet tan bé com ho hauria d'haver fet, però ho he fet amb la intenció de fer... de no fer mal, de fer bé, de tirar endavant el carro. Que si no fèiem res no es pot avançar. Vam lluitar, no vam guanyar, però sí que hem guanyat. Perquè el món d'avui no és el món d'abans. Sempre s'avança, si es fa algo. Sempre amb la gent que pacíficament busquen superar."


La mirada. La mirada decidida i enèrgica. Més enllà de les paraules, la mirada de la Neus és impressionant.

Ara viu als Guiamets, el poble del Priorat on va néixer fa 97 anys.

"L'ocell torna al niu per morir."

Àvia Neus

ALBERT OM | Ara, 23/06/2012

Estimada Neus, em fa feliç pensar que mentre la majoria de nazis ja són morts, vostè juga cada tarda a dòmino als Guiamets, el poble del Priorat on va néixer fa 97 anys. És l'única supervivent catalana del camp d'extermini de Ravensbrück. L'últim testimoni d'aquella misèria humana.

A vegades ens adonem tard que hauríem hagut d'escoltar els nostres avis. Quan els teníem a prop ens feia mandra sentir altra vegada les mateixes batalletes de la guerra i ara que ja no hi són voldríem recuperar la seva memòria. Per això m'ha emocionat tant conèixer-la, Neus, perquè és la nostra àvia viva. L'he vist a l'últim tram de la seva vida al geriàtric dels Guiamets, la calidesa amb què la tracten les treballadores, la il·lusió que li fa rebre visites, la felicitat d'obrir cada matí les cartes que li envien. I la cara de presumida que se li posa quan regira la bossa dels collarets i en tria un de tailandès que li va regalar la seva filla.

Després de tants anys d'exili, fa pocs mesos que ha tornat al seu poble com l'ocell torna al niu a morir. I, precisament, morir de vella -espero que d'aquí molts anys- serà la seva gran victòria moral davant dels nazis que la van tenir 15 mesos als camps d'extermini. Cada nit suportava l'insomni d'aquell barracó sòrdid repetint-se la mateixa promesa: "Sortiré viva i ho explicaré". I a això dedica encara la seva vida. No per cap afany tardà de protagonisme, sinó per donar veu a les que no en tenen. A les 92.000 dones que van morir a Ravensbrück, en aquella xemeneia que del primer dia a l'últim vostè va veure com no parava mai de treure fum.

Encara ara, cada nit abans d'anar a dormir s'ha de prendre una pastilla. Els nazis li van robar la son. Però poca cosa més. No li van poder prendre la capacitat d'estimar, de tornar-se a enamorar ni de tenir fills. Tampoc no l'han pogut fer callar. La memòria és revolucionària. Per això, molta gent respirarà tranquil·la el dia que ja no quedi cap testimoni de l'horror. Per això mateix, tenim el deure moral d'escoltar-la, àvia Neus. N'hi ha d'altres que haurien volgut parlar i no van poder.

Gràcies a la seva lluita i a la de tantes altres persones, la nostra generació ha viscut en un règim de llibertats impensable fa només seixanta anys. Ara ens toca a nosaltres treballar per deixar un món una mica millor als que vindran darrere nostre. La roda continuarà girant.

M'ha quedat gravada la seva habitació. El Gernika de Picasso i una foto seva amb el vestit de ratlles número 50.446. A la tauleta, Un cel de plom (Amsterdam), la història de la seva vida novel·lada de forma magistral per Carme Martí. Records a la gent dels Guiamets i fins ben aviat, Neus.