¿hipersexualització o hipercobriment?

[La resposta a la penúltima pregunta és la que més m'ha fet pensar. Més que el biquini i les ulleres, a mi em ve al cap aquesta mena de pensament quan veig dones amb uns talons de pam.]


Èlia Romo-Terol: "Conèixer bé la seva religió allibera les feministes musulmanes"

Investigadora per la UB sobre feminisme islàmic, aquesta filòloga àrab i hebrea explica com res frena la lluita de les dones al món àrab post revolucionari

Foto: Xavier Bertral, diari Ara.

CARME RIERA SANFELIU | Ara, 10/05/2013

Han passat dos anys d'ençà que el món àrab va començar a bullir entre revolucions i les manifestacions massives als carrers s'han evaporat. Mentre l'efervescència postrevolucionària es concentra ara a escrutar unes transicions accidentades, les dones que van defensar els seus drets a les xarxes i a les places veuen com les forcen a fer passos enrere. Romo-Terol explica, però, que res frena la lluita feminista a la regió.

N'hem parlat molt arran de les revolucions, però fins on es remunta el feminisme al món àrab?

Comença a finals del segle XIX, sobretot a Egipte. Està molt lligat al nacionalisme àrab, contrari a la colonització i a favor de la independència. S'entenia que el país progressaria quan ho fessin les dones, és un feminisme més aviat laic i de tall occidental. Als anys cinquanta, quan s'independitzen, la societat torna a voler tancar la dona a casa.

El feminisme va quedar esmorteït?

Als 90 es dispara el feminisme islàmic. Això no vol dir feminisme de les musulmanes, és més aviat un feminisme que analitza les fonts de l'islam, la tradició de la qual beu la jurisprudència estatal, i en fa una nova interpretació. Rellegeix els textos des d'un punt de vista feminista, per defensar la igualtat entre sexes a l'islam.

I dècades més tard arriben les revolucions àrabs. Dos anys després, on ha quedat l'esperança que millorarien la situació de la dona?

L'auge dels partits islamistes no hi ajuda. Venien de dictadures militars laiques -Síria, Iraq, Egipte- i, tot i que no era cap garantia per als seus drets, la situació ha empitjorat i tenen por que, salvant les distàncies, passi com a l'Iran: un poble laic inicia una revolució per derrocar el xa i al cap de poc temps es troben amb el règim dels aiatol·làs.

La lluita feminista no ha frenat.

A Egipte és bestial. S'han visibilitzat moviments potents a les xarxes socials: un mapa per localitzar abusos sexuals, per exemple. "La revolta o és feminista o no serà", diuen. Són moviments que no s'emmarquen en el feminisme islàmic, és un altre tipus d'activisme. Si bé tothom lluita pel mateix, el feminisme islàmic es va fer molt fort als noranta, especialment als Estats Units. Un dels millors exemples és l'associació Karama, advocades que coneixen molt bé la llei islàmica i que s'enfronten a sentències injustes que s'emparen falsament en l'Alcorà.

Quines victòries han aconseguit aquest tipus d'organitzacions?

Un dels casos més coneguts és el de la dona que es volia lapidar fa uns anys a Nigèria. Amnistia Internacional va fer-ne una gran campanya, però la iniciativa original va ser d'un grup d'advocades nigerianes, Baobab. Per un tribunal nigerià que segueix la xaria, Amnistia Internacional no té cap força perquè no deixa de ser una mentalitat occidental que volen combatre i fa que es reafirmin més encara en les seves intencions. Són aquests grups de dones les que realment coneixen la llei i poden rebatre el discurs oficial.

¿El discurs dels islamistes s'ha de combatre dins de l'islam, doncs?

Una activista egípcia, Xahinaz El Hennawi, ho explica molt bé. Diu: "Hi ha moltes activistes capaces de continuar el camí de les revolucions, però el que fa falta són estudioses que responguin als que creuen que poden parlar en nom de la religió i fer retrocedir les dones". Les musulmanes fa molt que es van adonar que tenir un coneixement de la pròpia religió allibera la dona.

Moltes dones musulmanes rebutgen les Femen, les noies que es treuen la samarreta per manifestar-se. ¿Hi ha xocs entre el feminisme islamista i l'occidental?

Moltes dones no s'identifiquen amb la manera de reivindicar de Femen, a Occident hi ha una hipersexualització de la dona i això fa que moltes musulmanes reaccionin amb rebuig. Entenc que les Femen tenen dret a manifestar-se ensenyant els pits i que altres dones ho faran estudiant l'Alcorà. Al final totes busquen el mateix.

I tot i buscar el mateix, sembla que no s'acaben d'entendre.

Hi ha un acudit gràfic àrab en què es veu una dona amb el nicab i una altra amb biquini i ulleres de sol. Totes dues pensen: "Oprimida..." Què és millor, hipersexualització o hipercobriment? Al final, la voluntat és la mateixa: dues maneres de sentir-se bonica. Parlem amb orgull del nostre alliberament sexual però elles diuen que som esclaves de la talla 40. Tenim un altre tipus de vels i canviar uns pels altres no val la pena, cadascú s'allibera a la seva manera.

No tot es redueix a la religió, no?

És el patriarcat el que sotmet la dona i qualsevol religió que caigui en mans d'un sistema així serà l'excusa del discurs polític per reafirmar una estructura controlada per homes. El feminisme islamista comença a posar èmfasi en la sexualitat. Cal recordar la frase "ni putes ni submises", que va donar nom a un grup feminista francès el 2002. No volen ni hipersexualització ni caure en una submissió patriarcal que també ha viscut Espanya. Les revoltes han demostrat que de submises no en tenen res. Tahrir estava plena de dones cridant, tapades o no. I que siguin víctimes d'assetjament no vol dir que es quedin a casa, que no estudiïn o que no es queixin.

¿Els catalans exportem gestos? Entrevista a Lluís Payrató

Lluís Payrató: «L’exportació més curiosa que conec de gest català és la del gest de burla que anomenem ‘fer pam i pipa’»



El professor del Departament de Filologia Catalana de la UB Lluís Payrató ha publicat El gest nostre de cada dia (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013), una reflexió a mig camí entre l’assaig i la recerca sobre el gest com a mecanisme comunicatiu i com a patrimoni bàsic de la cultura popular, que ara fa just un any va guanyar el 28è Premi Valeri Serra i Boldú de cultura popular. Al llibre, Payrató analitza la funció dels emblemes o gestos autònoms, amb significat independent del llenguatge verbal. Hi tracta des dels gestos relacionats amb les salutacions, l’expressió dels sentiments o els estats d’ànim, fins als que són propis dels jocs, l’esport, les activitats professionals o els rituals religiosos. L’autor fa, a més, un repàs de la història, i la tradició que comporta, d’alguns d’aquests gestos, n’analitza les particularitats i semblances amb gestos d’altres cultures, i mostra la relació que poden tenir amb la fraseologia popular i les metàfores i metonímies en què es fonamenten.

Catedràtic de Lingüística Aplicada i Pragmàtica del Català, Payrató ha treballat en diversos camps de la pragmàtica, l’anàlisi del discurs, l’etnografia lingüística i la sociolingüística aplicades a la llengua catalana. Recentment, ha publicat The pragmatics of Catalan (2011), en col·laboració amb Josep Maria Cots, i la segona edició de Pragmàtica, discurs i llengua oral. Introducció a l’anàlisi funcional de textos (2010).

En un moment en què novament cal defensar el català com a idioma propi, vostè recull i analitza els elements que configuren també un llenguatge no verbal autònom —que es reconeix sense el suport del llenguatge verbal— i específicament català. D’on sorgeix la idea de recopilar aquesta informació sobre el gest català i quins objectius persegueix?

La idea va venir justament, ara fa més de vint anys, d’un estudi sobre el contacte de llengües i, en concret, sobre la interferència: si hi ha interferències i manlleus entre llengües pel que fa al lèxic o a les construccions sintàctiques, n’hi pot haver també entre els gestos? Això voldria dir, doncs, que hi ha gestos pròpiament catalans? Un parlant català utilitza avui altres llengües (castellà, francès...), però la seva gestualitat és independent de la llengua que parla? D’aquí procedeix la idea de recopilar mostres sobre el gest català, una tasca que Joan Amades va iniciar amb un recull el 1957 i que Jaume Mascaró, professor de la nostra Universitat, va continuar. Jo vaig seguir les seves passes a partir de 1989; de fet, vaig dedicar la tesi doctoral a una part d’aquest tema...

Fins a quin punt podem dir que existeix el gest genuïnament català? I el d’altres indrets?

La contesta rigorosa hauria de ser que no ho podem dir perquè no ho sabem exactament, perquè no en tenim prou estudis. Aquesta és la pregunta que Joan Amades no s’acaba de fer. D’una banda, sembla que implícitament respondria que sí, però de l’altra el seu recull es titula El gest a Catalunya, no pas Els gestos catalans (o alguna cosa similar), fet que fa sospitar que va defugir el tema. Jaume Mascaró, en canvi, dóna paràmetres concrets que algun dia han de permetre mesurar fins a quin punt els nostres gestos són diferents dels d’altres comunitats. Mentrestant, podem dir que, sens dubte, hi ha «gestos catalans» en el sentit que són les «produccions gestuals» dels parlants catalans, però que tenen moltes semblances amb els d’altres àrees veïnes, sobretot de les cultures mediterrànies.

En el cas concret que més s’ha estudiat, el dels emblemes, hi ha molts elements comuns. Pensem, per exemple, en gestos d’insult, com el d’aixecar el dit del mig, o de burla, com les llengotes. Però també n’hi ha de particulars d’algunes zones, com Itàlia, Gran Bretanya, Grècia, on s’usen gestos d’insult específics.

Els gestos s’hereten, s’importen o es manlleven? Es pot dir que existeixen, pel que fa al gest, els equivalents als neologismes o als barbarismes de la llengua parlada?


Heretem gestos en el sentit cultural: els mantenim generació rere generació, i n’hi ha força, per exemple, que ens vénen de l’antiguitat grega i romana (aixecar el dit com a insult, les banyes, treure la llengua, etc.). També n’importem o en manllevem de cultures veïnes, per exemple aquests tan coneguts avui com aixecar el polze (‘bé’), fer un cercle amb l’índex i el polze (‘d’acord’), o fer el gest de victòria (la V amb els dits) són d’influència anglosaxona.

Els neologismes els veiem, per exemple, avui mateix amb gestos de joves i adolescents, sovint procedents del castellà: me parto (de riure) és una expressió castellana que pot anar acompanyada d’un emblema (donar-se cops al pit). Abans havia passat amb gestos com el de donar-se copets a la galta, que s’associa a caradura, una paraula castellana; en català, l’expressió equivalent seria més aviat barrut, i el gest, el de tocar-se les barres.

Què és un gest global? Per què ho és o què és el que fa que arribi a ser-ho?


És un tipus de gest que s’ha popularitzat i expandit per moltes àrees geogràfiques gràcies a la influència dels mitjans de comunicació, el cinema, la televisió i la propaganda gràfica. El gest d’aixecar el polze en seria un exemple, però alerta perquè hi ha molts gestos que pensem que es donen a tot el món i en realitat són culturals. Fins i tot el d’autoestop, per exemple, es fa de maneres diferents. O el de suïcidi, que és un exemple típic, es fa segons els hàbits de cada comunitat. Per parlar de gestos globals també hauríem d’esmentar el cas d’accions emparentades amb gestos dels primats i que tenen significats força similars, però tampoc ben bé idèntics, al llarg de totes les cultures: somriure, arquejar les celles, encongir les espatlles...

Els catalans «hem globalitzat» cap gest?

L’exportació més curiosa que conec és la del gest de burla que anomenem fer pam i pipa. Ja és molt indicatiu que el gest, a casa nostra, tingui nom, per començar, i resulta a més a més que a l’Argentina i a l’Uruguai es coneix com el pito catalán. De fet, hi funciona fins i tot l’expressió verbal amb el significat de ‘burlar-se d’algú’. És ben fàcil de comprovar amb una simple recerca a Internet.

Quan podem dir que un gest esdevé emblema? Quins són els seus àmbits de domini prioritari (en quins moments o situacions s’utilitzen preferentment)?

L’emblema és el fruit d’un procés de convencionalització, que implica que un determinat acte no verbal, dit en termes neutres, però que sol ser un gest il·lustrador d’algun aspecte de la parla, adopta una morfologia cada cop més convencional i social. Alhora, en aquest procés també es produeix un procés d’estilització formal del gest i d’autonomia respecte de la parla. Això vol dir que un gest que inicialment només s’entenia al costat del llenguatge verbal, cada cop és més comprensible sense necessitat de la llengua oral.

Els emblemes, de fet, es caracteritzen perquè es poden fer servir amb independència del llenguatge verbal, i fins i tot s’entenen de manera descontextualitzada. En un anunci de la Generalitat de fa uns quants anys es podia sentir ja que «el polze serveix per dir ‘molt bé’», o sigui que ha arribat força lluny, el gest. I els gestos són molt útils, sobretot els emblemes, quan el canal verbal està bloquejat o troba obstacles: a una certa distància (per exemple, en les salutacions o insults), sota l’aigua, si hi ha soroll, si volem dissimular o ser discrets...

Tots els éssers humans fan gestos, però en cada grup territorial —més o menys ampli— hi ha diferències —també més o menys àmplies. Per què uns territoris són més rics que d’altres en l’ús dels emblemes? El llenguatge no verbal autònom és un vestigi dels avantpassats o és un element que ha evolucionat de manera paral·lela a la pròpia evolució de les civilitzacions?

Aquesta és una de les grans preguntes que es fan els estudiosos, per exemple Adam Kendon, quan analitza la gestualitat italiana (sobretot la de Nàpols). Ell proposa que les raons s’han de buscar en l’hàbitat de cada cultura. De fet, ell mateix és un gran estudiós dels llenguatges de signes (manuals) dels aborígens australians, i també en el cas de les cultures índies d’Amèrica hi ha llenguatges de signes manuals. Els emblemes semblen propis de moltes cultures, i tenim dades que fan veure que en molts casos es tracta de repertoris que solen tenir al voltant de cent ítems. Encara som lluny de poder fer comparacions realment fiables, però com a mínim cada cop en tenim més dades, més estudis de camp i més diccionaris de gestos, sobretot d’emblemes. I que les cultures mediterrànies fan més ús dels emblemes que les nòrdiques, és evident —és un tòpic fins i tot—, però ja sabem que al sud som més de contacte que no pas al nord. En el cas de Nàpols, Kendon parla del fet que hi ha molta vida al carrer, i segurament aquest és un tret que s’ha de tenir en compte.

Pel que fa als aspectes evolutius. David McNeil, l’altre gran estudiós de la gestualitat, amb Kendon, sempre diu que la gesticulació que acompanya la parla és pròpiament una part de la parla, i que no l’hem de veure com un simple complement o una mena de vestigi inútil sinó com un canal que aporta informació als enunciats. En qualsevol cas, el discurs verbal oral no es pot entendre sense la gestualitat que l’acompanya: les mans, l’expressió facial, la postura... En la conversa ordinària, col·loquial, hi ha moltíssima informació que no es troba en les paraules, en els enunciats verbals. Per això, cada cop parlem menys de comunicació no verbal (que la fa dependent del llenguatge) i més de comunicació multimodal: diferents codis i canals que funcionen alhora.

---
Entrevista publicada a: Universitat de Barcelona, Notícies. Hi trobareu uns quants enllaços que us poden interessar. Jo l'he reproduïda sencera perquè la vull conservar aquí.

entrevista a Josep Fontana

Josep Fontana: "Alemanya ha aconseguit dominar de nou Europa"

El 20-N Josep Fontana va fer 80 anys. I el primer que diu quan ens rep a la Universitat Pompeu Fabra és que només n'hi queda un per poder donar classe, entre ironies sobre les seves neurones. Al legislador li convindria submergir-se en les gairebé mil pàgines, prescindint de les 200 de bibliografia, dePor el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945(Pasado & Presente). És una obra monumental. I segueix treballant-hi. La història continua.

ARIADNA TRILLAS | Ara, 17/12/2011

La història és un seguit de guerres?

De temps de pau n'hi ha molt pocs. Se suposa que ara estem en pau, però hi ha un munt de guerres obertes. El món hauria de ser com somiaven els anarquistes, tothom feliç, però no hem trobat com fer-ho realitat. Perquè l'ésser humà està dominat per irracionalitats, prejudicis, pors.

La por és un gran fil conductor.

És un element clau que explica la història. Per exemple, la por que senten els que tenen alguna cosa dels que no tenen res, pensen que els assaltaran i els hi prendran. És facilíssim vendre por de l'okupa, del delinqüent, de l'aturat. El vot massiu del PP és això, el " Virgencita, que me quede como estoy ".

Hi ha dolents. Però hi ha bons?

La història no és de bons i dolents, te l'agafis pel costat que te l'agafis. Tots dos bàndols tenien bones intencions en certs aspectes, i tots dos feien servir mètodes que duen al desastre.

És un indignat superdocumentat?

Un indignat és algú que, de cop, descobreix que el món no és la situació feliç en què creia que vivia i s'indigna. Si ets lúcid, entens bé que el món no va bé i que cal pensar com millorar-lo. Jo m'he format amb Gramsci: el pessimisme de la intel·ligència i l'optimisme de la voluntat. L'acció col·lectiva és l'únic que canvia les coses.

Les desigualtats mai no havien estat tan grans. Hi ha massa inacció?

Ningú no sap ben bé com sortir de la crisi. L'esquerra està desconcertada. I una part majoritària es distingeix de la dreta per la retòrica i poc més. O bé hi ha joves que s'apunten a velles fórmules radicals impossibles d'imposar. Sempre es pot gastar una mica menys, però l'austeritat ens acabarà portant cap a la pobresa, el desemparament, l'extinció.

Ha quallat que calen sacrificis. Creu que expliquem bé la crisi?

S'ha imposat la visió del curt termini, que la crisi és temporal. Però ja des dels 70 s'estan activant mecanismes que estan fent créixer les desigualtats, amenacen els drets socials, redueixen els salaris reals i ens porten a acceptar que els recursos per fer front a l'endeutament dels estats surtin només de la gent amb menys capacitat i que a les persones amb més capacitat se'ls abaixin els impostos. Se suposa que aleshores destinaran els diners a promoure feina i progrés, però mai no ho han fet. La factura l'hem de pagar entre tots.

El 2008 es va perdre la gran ocasió? Greenspan va acceptar que anava errat: el sistema no s'autoregula.

Tot això també respon a la idea que la crisi era temporal. Calia véncer-la i després tot tornaria a ser normal. Però el procés en què s'inscriu la crisi es va iniciar als 70 amb Carter, el va continuar Reagan i després Clinton, amb l'abolició de la vella llei que des dels anys 30 impedia que els bancs de dipòsits especulessin amb els fons. També es va deixar en plena llibertat d'actuació els derivats. Es va permetre l'especulació.

Però el 2008 va ressuscitar Keynes, encara que només un any.

Els governs és cert que van mobilitzar molts diners, però la majoria van anar a salvar la banca, i pocs a estimular l'economia i a donar feina. Com diuen premis Nobel com Stiglitz o Krugman, l'important no és tant el deute com l'atur.

Estem en un terreny abonat per als totalitarismes o dic una tonteria?

No fan cap falta. Els totalitarismes sempre surten quan hi ha una amenaça revolucionària, davant la qual es respon amb mà dura, o amb mà dura i certa capacitat d'engrescament, com el feixisme.

Per què diu que la por a la revolució va desactivar-se el 1968?

Simplificant, el Maig del 68 va començar a mostrar els límits de la revolta. Es va veure que assaltar l'estat des dels carrers de París era impossible, els altres tenien policia i exèrcit. I a l'altre costat, igual: la Primavera de Praga es va esclafar, no es volien tolerar les llibertats. Però a partir dels 70 va quedar la llavor de la por. En la defensa dels drets dels consumidors, per exemple.

És cert que els militars dels EUA van voler fer servir la bomba nuclear?

Sí. En el moment de Kennedy i els míssils cubans. Kennedy va cometre molts errors, però per sort va fer la reflexió que no valia la pena provocar res que pogués costar 7.200 morts. Hi ha l'anècdota del militar que va dir que si en una guerra total quedessin dos americans i un rus ja haurien guanyat. Per sort, al món actual la capacitat dels militars per influir de manera decisiva en política ha minvat.

Una altra cosa bona, va: l'augment de la consciència pel canvi climàtic.

Els plantejaments ecològics són un fruit dels 60, com la situació de la dona en les societats occidentals, o els canvis en la discriminació racial. Però la consciència ecologista no serveix de res. Perquè no arriba a influir políticament. Miri el Canadà.

Parla de penetració del poder polític de l'empresa als EUA. I aquí?

Deunidó. Quin poder polític real té La Caixa a Catalunya?

Ni idea.

Doncs ha de reflexionar sobre La Caixa i la política catalana. De la seva capacitat de penetració n'estic bastant convençut. I li asseguro que mai no en sortirà cap anàlisi desfavorable. I no deu ser una excepció. I el BBVA? I el Santander?

I la penetració de la religió?

Eisenhower; Truman; Bush, que és un convers... El pes dels grups cristians més integristes ha tingut conseqüències sinistres als EUA. I ja veurem què ens passa a nosaltres, tot i que el PP, encara que hagi estat utilitzant la religió contra el PSOE, és massa intel·ligent per no deixar-se entabanar. El problema per a Rajoy és l'economia. Només pot escoltar instruccions de Berlín.

Alemanya mana molt.

Alemanya ha aconseguit dominar de nou Europa, s'assembla molt al que somniaven abans. Però en pagarem l'autèntica factura nosaltres.

Els EUA veien la mà de Moscou arreu. Error conscient o paranoia?

Es van negar a entendre els nacionalismes. Per exemple, que els nord-vietnamites poguessin ser nacionalistes. Veien Moscou movent-ho tot. Era un error. Tenien por del fantasma de l'altre costat, quan era més dèbil del que semblava. I els russos, igual. Quan a Reagan li van dir que els russos tenien por que els EUA els ataquessin, va respondre, sorprès: "Per què? Què tenen que ens pugui interessar?" L'altre error dels dos bàndols era la teoria del dòmino: no podem deixar que un país caigui, perquè corromprà la resta.

Àsia condemna Occident a l'ocàs?

A l'Àsia és on hi ha els motors del creixement econòmic mundial, però els del poder polític encara no hi són. Ara veiem un problema de rivalitat entre els EUA i la Xina pel control del Pacífic Sud que pot comportar seriosos problemes. Els EUA encara diuen: hi ha una zona potencialment molt rica en recursos naturals, que cal treure del seu abast. Queda molta història per escriure en el terreny de la Guerra Freda, que en aquest camp encara és tan viva com el 1950. Els americans tenen projectes militars sobre com fer una guerra per controlar què porten els vaixells, per aïllar la Xina!

Quants llibres ha llegit per fer el seu? 200 planes de bibliografia...

No ho sé, però el que és segur és que el que m'he hagut de gastar en llibres no ho compensaré mai amb els drets d'autor. He treballat amb un text escrit que anava millorant i allargant, i amb materials agrupats. I encara estic recollint material, com si l'hagués de tornar a escriure.

Què li agrada tant, de la història?

Amb Jaume Vicens Vives compartíem un lema, el tinc aquí penjat en un tros de carta: "La història serveix per entendre el món on vivim, i pots fer feina per al país treballant-la".

Quan es va desencantar del PSUC?

Vaig militar en un partit que tenia una capacitat popular extraordinària, que era capaç de fer moure la gent als barris, que els diumenges sortien a vendre la premsa. Era una cosa oberta. Després es va matar des de dalt. A partir d'un cert moment, vaig decidir que no estava disposat a sotmetre'm, que ningú controlés el que pogués opinar o pensar. Però tinc el cor a l'esquerra i la sang, roja. Seguiré votant a l'esquerra, o a la CUP si acaba tenint consciència col·lectiva per presentar-se arreu.

L'estat plurinacional que defensava ha fracassat...

Caldria fer una educació col·lectiva tan gran per vèncer els prejudicis que no veig com podríem fer-la. La dreta utilitza l'argument anticatalà perquè sap que és un argument eficaç. El que hi ha hagut ha estat un cert desplegament d'autonomisme administratiu, amb tolerància per a determinades coses però amb molt poca capacitat de comprensió.

L'alternativa és la independència?

Qui és independent, ara? Rajoy és gaire independent?

Hi ha estats, però.

Malauradament no és un objectiu a curt termini, entre altres coses perquè a Berlín tampoc no ens ho deixarien fer. La pròxima cosa que voldria fer és una reflexió sobre la identitat dels catalans. És un tema complicat i difícil.

Isidor Marí, nou president de la Secció Filològica de l'IEC

Entrevista interessant!