Un concert memorable. Vestit de negre, com sempre. I en plena forma, molt més en plena forma que quan el vaig veure l'any 2004, al Fòrum de les Cultures, també a Barcelona.
¿Per què (m')agrada, (em) commou, Paco Ibáñez? Segurament, per la combinació d'aquella veu greu i fonda, d'uns poemes tan ben escollits (amor, lluita...), de l'acompanyament instrumental sobri, d'un estil musical molt personal.
Primer, les "Coblas a la muerte de su padre", després Pablo Neruda ("Me gusta cuando callas porque estás como ausente", "Para mi corazón basta tu pecho", "Todo en ti fue naufragio" i alguna més), el "Soldadito boliviano" de Nicolás Guillén, dos poemes d'Alfonsina Storni. Una hora curta.
La segona part ha sigut molt més llarga. García Lorca ("Córdoba, lejana y sola", "Canción del jinete" i alguna altra), José Agustín Goytisolo ("Me lo decía mi abuelito", "Érase una vez un lobito bueno" i, inevitablement, versió preciosa, "Palabras para Julia"). Una cançó en gallec, no en recordo el títol.
També hi ha hagut sorpreses: "Le parapluie", de Georges Brassens, en francès, dedicada a Pasqual Maragall. I "Txoria txori", cançó popular basca que jo coneixia per Mikel Laboa. Versió preciosa. I els músics que l'han acompanyat en algunes cançons: Mario, Gorka, César, François...
Generós amb els bisos (hem insistit): "Barques de paper" (de Salvador Espriu, jo no ho sabia), "La poesía es un arma cargada de futuro" i per acabar, amb el Palau dret, "A galopar" (amb anècdota prèvia sobre la reacció del públic de Burgos quan va defensar els catalans).
Tot plegat, tres hores llargues i cinc llengües. Ho repetiré: un concert memorable. I quan hem sortit, el Palau brillava, esplendorós, i la lluna era plena.
