O sigui, que si us sembla just, ja ho sabeu: firmeu una petició de Change.org per canviar Change.org!!! Clicant aquí hi anireu a parar.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris català. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris català. Mostrar tots els missatges
24 de set. 2014
una petició a Change.org per canviar... Change.org!!!
Segur que molts de vosaltres heu firmat alguna petició de Change.org que us ha semblat justa. Doncs bé, ara n'hi ha una per demanar que entre les llengües del perfil hi hagi el català.
O sigui, que si us sembla just, ja ho sabeu: firmeu una petició de Change.org per canviar Change.org!!! Clicant aquí hi anireu a parar.
O sigui, que si us sembla just, ja ho sabeu: firmeu una petició de Change.org per canviar Change.org!!! Clicant aquí hi anireu a parar.
23 de set. 2014
la millor notícia del dia, sense dubte!
Notícia que podeu llegir aquí, però que vull conservar al blog. He destacat en negreta els dos arguments en què es basa l'anul·lació.
(Després també han vingut la confirmació que la reforma de la llei de l'avortament no tirarà endavant i la dimissió de Gallardón. Un gran dia, sí!)
-------------------------
(Després també han vingut la confirmació que la reforma de la llei de l'avortament no tirarà endavant i la dimissió de Gallardón. Un gran dia, sí!)
-------------------------
El Tribunal Superior de Justícia de les Balears anul·la el decret de trilingüisme de Bauzá
El Govern Balear ha incomplert amb la seva obligació d'escoltar a la UIB en tot allò referent a la llengua catalana, destaca la sala del contenciós-administratiu
ARA Palma |
La Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears ha anul·lat aquest dimarts el decret del tractament integrat de llengües (TIL) del Govern Balear de José Ramón Bauzá. El tribunal ha dictat tres sentències en què estima els recursos presentats per CCOO, STEI i UGT i declara nul el decret que regula el TIL als centres docents no universitaris de les Balears.
Les tres resolucions analitzen els motius exposats pels recurrents, basant la seva estimació dels recursos en dos motius principalment. D'una banda, la sala creu que el Govern va incomplir el tràmit obligat d'informe de la Universitat de les Illes Balears. "Si l'Estatut preveu per a la Universitat una funció assessora del Govern en tot allò relatiu a la llengua catalana, no es pot obviar la seva intervenció en aquesta matèria i per tant en aquesta matèria, els seus informes són preceptius ", assenyala una de les sentències. Així mateix, la sala conclou que el decret 15/2013 (ara anul·lat) infringeix la llei balear 4/2011 de bona administració i de bon govern, que, en relació als avantprojectes de llei, exigeix una avaluació prèvia, concretada en la memòria de l'anàlisi de l'impacte normatiu.
Els sindicats entenien que, igual que el TIL, l'ordre per a la seva aplicació contravé la Constitució, l'Estatut d'Autonomia, la llei de normalització lingüística i la recentment aprovada llei orgànica de millora de la qualitat de l'ensenyament (LOMCE).
El mes de juliol el Govern va manifestar que s'havia desembocat en una "judicialització de la vida política", una interferència que creuen que no ha d'entorpir el full de ruta del president.
L'executiu balear va considerar llavors que se l'ha de deixar treballat i que "no s'ha de judicialitzar l'acció de govern". Núria Riera, portaveu del Govern Balear, va tornar a demanar "una oportunitat" a l'aplicació del sistema trilingüe i del seu model de primera elecció de llengua.
Més enllà del ja tradicional "respecte per qualsevol reivindicació i procés judicial", Riera va apuntar que el Govern Balear acatarà qualsevol resolució o sentència, "però és molt important que l'executiu pugui fer la seva funció d'aplicar els compromisos electorals, que ara ja són compromisos de govern", al marge de les obstruccions que puguin suposar els recursos judicials.
17 de març 2014
Rosa Leveroni: "Súnion" / "Endreça"
En el dia de la poesia catalana a internet. #jollegeixo
Súnion
Lliure en l'altura, blanc en l'espai,
el temple enjòlit entre cel i mar
extasiat d'atzur,
d'assossec diví,
des del penya-segat
governa el pèlag i les vores
i al navegant pervé
el protector missatge.
Les illes i les cales i les ribes
reposen abaltides en la calma
de l'aigua sense brisa, llisa, pura,
fonda de transparències,
on prades fosques d'algues i molsa
i claps de sorra, claríssims,
tremolen si una vela llisca:
com una visió de benaurança
estesa i elevada vers el temple
en albor irreal, tan bella i certa.
.jpg)
Endreça
Sigueu propicis,
ametllers de Siurana,
a qui recordi
les vostres vestes pures
com heralds d'esperança.
+(640x459).jpg)
Rosa Leveroni, La poesia essencial. Edició a cura de Mònica Miró i Abraham Mohino. Girona: CCG Edicions.
Lliure en l'altura, blanc en l'espai,
el temple enjòlit entre cel i mar
extasiat d'atzur,
d'assossec diví,
des del penya-segat
governa el pèlag i les vores
i al navegant pervé
el protector missatge.
Les illes i les cales i les ribes
reposen abaltides en la calma
de l'aigua sense brisa, llisa, pura,
fonda de transparències,
on prades fosques d'algues i molsa
i claps de sorra, claríssims,
tremolen si una vela llisca:
com una visió de benaurança
estesa i elevada vers el temple
en albor irreal, tan bella i certa.
.jpg)
Endreça
Sigueu propicis,
ametllers de Siurana,
a qui recordi
les vostres vestes pures
com heralds d'esperança.
+(640x459).jpg)
Rosa Leveroni, La poesia essencial. Edició a cura de Mònica Miró i Abraham Mohino. Girona: CCG Edicions.
27 de febr. 2014
gremi lingüístic: oferta de feina
Per dirigir el Servei Lingüístic de la UOC. Termini fins al 16 de març. Bases de la convocatòria aquí.
16 de febr. 2014
'El tramvia groc', memòries d'infantesa de Joan F. Mira
M'agraden les obres que parlen de l'època que envolta, per davant i sobretot per darrere, la Guerra Civil Espanyola. El tramvia groc, de Joan Francesc Mira, ho fa des del record –sublim el primer capítol, sobre la memòria–, des d'una selecció de records d'infantesa que ocupen els anys quaranta del segle passat i una part dels cinquanta.
L'Horta de València. Un paisatge per mi desconegut que he evocat donant la mà al xiquet que era Mira. El pare, la mare, els germans, els avis, veïns i parents, l'escola, l'hort i les gallines, el tramvia com a metàfora de l'enllaç constant entre el món rural i el món urbà.
Fons i forma també aparellats –sempre, aparellats. Escriptura precisa i sense estridències ni grinyols. L'enumeració justa, l'adverbi eloqüent, l'adjectiu adequat. Lectura de ritme plàcid.
Selecció de fragments marcats amb llapis (en tinc desenes més)
"Som un jo cadascun de nosaltres perquè som el mateix individu que ahir i que l'any passat, i això ho sabem no per una meditació, per un cogito, un «jo pense», sinó per un record: jo me'n recorde."
"...ningú no es pot suportar sencer a si mateix..."
"...l'olor de la terra quan plou..."
"Jo contemplava, doncs, el trànsit de la carretera, camí reial de Xàtiva, camí de Madrid per Almansa, oficialment Carretera Nacional 340 de Cadis a la frontera de França, i molts segles abans Via Augusta de l'Imperi, de Roma o a Roma."
"I és també cert i segur que les poques fanecades d'aquell hortet nostre estaven fetes de la mateixa terra que treballaren aquests primers pobladors del segle XIII i que potser uns altres havien treballat abans que ells, la mateixa terra en la qual, tova i acabada de llaurar, tantes vegades vaig enfonsar els peus nus, i això, recordat i pensat seixanta anys després, dóna una certa espessor retrospectiva a la meua infantesa en aquell hort i en aquella casa i a la vora d'aquell camí reial, via imperial."
"Tal com passaren, menys de dos segles després, les tropes de l'exèrcit anomenat maulet, rebels contra el primer rei Borbó de Castella, que eren més pròpiament un poble alçat en armes que un exèrcit, sense saber tampoc que el seu paper era insignificant en el tauler d'escacs d'aquella primera gran guerra europea, ni que els seus aliats portuguesos i anglesos, vençuts i delmats en la batalla d'Almansa, farien aquest mateix camí sense ni tan sols defensar la ciutat, i que llavors el seu regne i país, que és el meu, seria proclamat inexistent, conquistat, ocupat i annexionat (fins avui i qui sap si també fins demà) pel país vencedor."
"I perquè aquella ciutat era la meua, i la terra dels camps treballats i regats era més meua encara, no envege el lloc de naixença de ningú."
"Ningú no ho pensa, i s'acosta el temps en què haurem de plorar per haver destruït aquesta part, la nostra, del millor patrimoni de la humanitat: d'aquelles produccions de la cultura on la intensa utilitat de la funció coincideix amb la bellesa exacta de la forma. Serà quan haurem consumat ja del tot aquest suïcidi amb què un país sencer –govern i parlament, partits polítics, ajuntaments, tothom que ha rebut algun poder de mans del poble– camina obtusament cap a la mort per autodestrucció, víctima del propi esperit insensible i obtús. Perquè qui és capaç de destruir una herència com la bellesa impecable d'aquests camps de l'Horta, serà capaç de destruir-ho tot."
"El policia que passejava anava a dir-li gràcies, però la mirà amb cara de sorpresa, clavà una llambregada de reüll sobre els tres emmanillats, es va quedar considerant les sis tasses, i l'olor del café calent es va escampar sobre tota la grisor dels homes i del matí com una treva impalpable i profunda. Sí, pobrets, va dir ma mare, que prenguen ells també una tasseta de café, que prou desgràcia tenen. En aquell punt, amb aquelles sis tasses de café, vaig saber clarament per primera vegada què vol dir la paraula bondat."
"Per mi, el llarg parèntesi trist de la malaltia, amb el descobriment que ma mare era visiblement mortal, va començar un matí que mon pare va fer amb mi el viatge amb tramvia, cosa del tot excepcional..."
"La mamà està molt greu, ens va dir, els metges no estan gens segurs si podrà sobreviure, i si es mor... El vaig veure plorar per primera vegada. Si es mor, jo no sé què faré, i vosaltres necessiteu una mare. Quatre homes, comptant-me a mi mateix, que sentia que ja tenia dret als pensaments i paraules dels adults, amb les mans damunt de l'hule de quadrets blancs i blaus que cobria la taula redona, quatre homes plorant. I el pare va concloure: voldria morir-me jo, i que visquera ella. Tal com va ser..."
"I jo, si haguera hagut de triar un ofici entre tots els oficis honestos del món, mai no he tingut cap dubte que hauria volgut ser fuster: més que escriptor, llaurador, hel·lenista, antropòleg o frare. Però fuster d'un petita fusteria antiga, amb el mateix utillatge que ja emprava a Natzaret sant Josep."
"Després, si de cas, passava uns minuts tancat a la comuna, en un racó del corral de la casa [d'uns parents], la qual comuna, escusat o retrete consistia en un banc d'obra llarg amb dos forats redons, un cagador que en podríem dir de matrimoni, que es comunicava per sota amb el galliner, de manera que a mesura que anaven caient les deposicions més o menys sòlides les gallinetes acudien veloçment i complien amb diligència la doble funció d'alimentar-se elles mateixes de matèria substanciosa i alhora deixar-ho tot higiènicament net i sense residus ni olors, i l'usuari podia sentir-les esgarrapar la terra i cloquejar animadament a penes un pam davall del seu cul exposat, sensació inoblidable i mostra educativa de la varietat infinita de condicions de les més simples experiències humanes."
Fons i forma també aparellats –sempre, aparellats. Escriptura precisa i sense estridències ni grinyols. L'enumeració justa, l'adverbi eloqüent, l'adjectiu adequat. Lectura de ritme plàcid.
Selecció de fragments marcats amb llapis (en tinc desenes més)
"Som un jo cadascun de nosaltres perquè som el mateix individu que ahir i que l'any passat, i això ho sabem no per una meditació, per un cogito, un «jo pense», sinó per un record: jo me'n recorde."
"...ningú no es pot suportar sencer a si mateix..."
"...l'olor de la terra quan plou..."
"Jo contemplava, doncs, el trànsit de la carretera, camí reial de Xàtiva, camí de Madrid per Almansa, oficialment Carretera Nacional 340 de Cadis a la frontera de França, i molts segles abans Via Augusta de l'Imperi, de Roma o a Roma."
"I és també cert i segur que les poques fanecades d'aquell hortet nostre estaven fetes de la mateixa terra que treballaren aquests primers pobladors del segle XIII i que potser uns altres havien treballat abans que ells, la mateixa terra en la qual, tova i acabada de llaurar, tantes vegades vaig enfonsar els peus nus, i això, recordat i pensat seixanta anys després, dóna una certa espessor retrospectiva a la meua infantesa en aquell hort i en aquella casa i a la vora d'aquell camí reial, via imperial."
"Tal com passaren, menys de dos segles després, les tropes de l'exèrcit anomenat maulet, rebels contra el primer rei Borbó de Castella, que eren més pròpiament un poble alçat en armes que un exèrcit, sense saber tampoc que el seu paper era insignificant en el tauler d'escacs d'aquella primera gran guerra europea, ni que els seus aliats portuguesos i anglesos, vençuts i delmats en la batalla d'Almansa, farien aquest mateix camí sense ni tan sols defensar la ciutat, i que llavors el seu regne i país, que és el meu, seria proclamat inexistent, conquistat, ocupat i annexionat (fins avui i qui sap si també fins demà) pel país vencedor."
"I perquè aquella ciutat era la meua, i la terra dels camps treballats i regats era més meua encara, no envege el lloc de naixença de ningú."
"Ningú no ho pensa, i s'acosta el temps en què haurem de plorar per haver destruït aquesta part, la nostra, del millor patrimoni de la humanitat: d'aquelles produccions de la cultura on la intensa utilitat de la funció coincideix amb la bellesa exacta de la forma. Serà quan haurem consumat ja del tot aquest suïcidi amb què un país sencer –govern i parlament, partits polítics, ajuntaments, tothom que ha rebut algun poder de mans del poble– camina obtusament cap a la mort per autodestrucció, víctima del propi esperit insensible i obtús. Perquè qui és capaç de destruir una herència com la bellesa impecable d'aquests camps de l'Horta, serà capaç de destruir-ho tot."
"El policia que passejava anava a dir-li gràcies, però la mirà amb cara de sorpresa, clavà una llambregada de reüll sobre els tres emmanillats, es va quedar considerant les sis tasses, i l'olor del café calent es va escampar sobre tota la grisor dels homes i del matí com una treva impalpable i profunda. Sí, pobrets, va dir ma mare, que prenguen ells també una tasseta de café, que prou desgràcia tenen. En aquell punt, amb aquelles sis tasses de café, vaig saber clarament per primera vegada què vol dir la paraula bondat."
"Per mi, el llarg parèntesi trist de la malaltia, amb el descobriment que ma mare era visiblement mortal, va començar un matí que mon pare va fer amb mi el viatge amb tramvia, cosa del tot excepcional..."
"La mamà està molt greu, ens va dir, els metges no estan gens segurs si podrà sobreviure, i si es mor... El vaig veure plorar per primera vegada. Si es mor, jo no sé què faré, i vosaltres necessiteu una mare. Quatre homes, comptant-me a mi mateix, que sentia que ja tenia dret als pensaments i paraules dels adults, amb les mans damunt de l'hule de quadrets blancs i blaus que cobria la taula redona, quatre homes plorant. I el pare va concloure: voldria morir-me jo, i que visquera ella. Tal com va ser..."
"I jo, si haguera hagut de triar un ofici entre tots els oficis honestos del món, mai no he tingut cap dubte que hauria volgut ser fuster: més que escriptor, llaurador, hel·lenista, antropòleg o frare. Però fuster d'un petita fusteria antiga, amb el mateix utillatge que ja emprava a Natzaret sant Josep."
"Després, si de cas, passava uns minuts tancat a la comuna, en un racó del corral de la casa [d'uns parents], la qual comuna, escusat o retrete consistia en un banc d'obra llarg amb dos forats redons, un cagador que en podríem dir de matrimoni, que es comunicava per sota amb el galliner, de manera que a mesura que anaven caient les deposicions més o menys sòlides les gallinetes acudien veloçment i complien amb diligència la doble funció d'alimentar-se elles mateixes de matèria substanciosa i alhora deixar-ho tot higiènicament net i sense residus ni olors, i l'usuari podia sentir-les esgarrapar la terra i cloquejar animadament a penes un pam davall del seu cul exposat, sensació inoblidable i mostra educativa de la varietat infinita de condicions de les més simples experiències humanes."
9 de febr. 2014
'En altres paraules', avui fa un mes
Avui fa un mes que vaig estrenar el blog En altres paraules, dedicat a temes de lingüística. Per si hi ha algú que volta per aquí que no l'ha vist i li pot interessar, aquí teniu els enllaços de les cinc estrades que té, de moment:
En altres paraules, adreça general.
06/02/2014, ¿Què hi diu, aquí?, sobre dues funcions del pronom hi pròpies del català (i probablement de poques llengües més).
30/01/2014, ¿Què vol dir, 'nosaltres'?, sobre els diferents usos (11!) de la primera persona del plural.
23/01/2014, Non plus ultra, sobre algunes ultracorreccions freqüents.
16/01/2014, ¿Què en pensen, la majoria?, sobre la concordança amb el verb dels subjectes que comencen amb un quantificador.
09/01/2014, ¿Anem o venim, Gemma?, sobre la distribució dels verbs anar i venir en català.
.
En altres paraules, adreça general.
06/02/2014, ¿Què hi diu, aquí?, sobre dues funcions del pronom hi pròpies del català (i probablement de poques llengües més).
30/01/2014, ¿Què vol dir, 'nosaltres'?, sobre els diferents usos (11!) de la primera persona del plural.
23/01/2014, Non plus ultra, sobre algunes ultracorreccions freqüents.
16/01/2014, ¿Què en pensen, la majoria?, sobre la concordança amb el verb dels subjectes que comencen amb un quantificador.
09/01/2014, ¿Anem o venim, Gemma?, sobre la distribució dels verbs anar i venir en català.
.
3 de nov. 2013
dimecres, 6 de novembre: jornada Balanç del Document "Acord sobre l'ús no sexista de la llengua"
Aula Magna de la Universitat de Barcelona
Edifici Històric, plaça Universitat
10.00 h Inauguració
Gemma Fonrodona, vicerectora d'Estudiants i Política Lingüística (UB)
M. Carme Junyent, directora del GELA (UB)
10.20 h Ponència "Visibilitzar o marcar: de la Jornada al llibre"
Neus Nogué, Departament de Filologia Catalana (UB)
11.00 h Taula rodona "L'aplicació de l'"Acord sobre l'ús no sexista de la llengua"
Margarida Sanjaume, Parlament de Catalunya
Pilar Murtra, Direcció General de Política Lingüística
Marta Juncadella, Serveis Lingüístics (UB)
Inscripcions aquí.
.
27 d’oct. 2013
Unes notes de gramàtica...
...en memòria de Joan Solà en el tercer aniversari de la seva mort.
¿Quan diem 'els dos' i quan, 'tots dos'? O 'les dues' o 'totes dues', 'els tres' o 'tots tres', 'les quatre' o 'totes quatre'...La qüestió és que els dos/tres... i tots dos/tres... moltes vegades no són intercanviables. La segona estructura, que és la que podem considerar marcada (més complexitat estructural, més càrrega semàntica), apareix si:
1. El nom a què es fa referència ja ha aparegut abans en el text.
2. El nom a què es fa referència no porta cap complement del nom.
3. Volem emfasitzar la unitat que formen els referents del nom. El matís a vegades és subtil, cal dir-ho, i per tant deu actuar per sota de la nostra consciència metalingüística quan escrivim o parlem.
Exemples que il·lustren aquestes tres característiques
(Són una mica llargs, perquè cal context previ.)
Amb èmfasi:
(1) ...el gallec mancava d’una tradició que distingís la llengua dialectal de l’estàndard; aquesta era representada, de fet, pel castellà; i per posseir totes dues varietats una llengua ha de pagar un preu. (Joan Solà, Plantem cara, art. 35.2)
(2) Intentin rumiar si apliquem gros o gran o tots dos adjectius o cap dels dos i per què o quan a noms com els que enumero tot seguit. (Joan Solà, Plantem cara, art. 81.2)
Sense èmfasi:
(3) ¿Hi ha diferència entre "He comprat dues escultures de guix per pintar" i "He comprat dues escultures de guix per pintar-les"? En principi sí: per pintar vol dir que no estan pintades (igual que sense pintar o blanques); i per pintar-les indica finalitat: vull pintar-les. Ara: sovint coincideixen les dues circumstàncies (Joan Solà, Plantem cara, art. 90.2)
(4) Sembla que l’única llengua que té realment viva la distinció en l’atribut és el gallec (ja no el portuguès), com m’informa Rosario Álvarez. Amb els verbs ser i parecer aquesta llengua construeix de tres maneres (amb el pronom determinat, amb el neutre i amb el pronom fort): "¿Dis que non é túa nai? Ser non a será, pero parecer parécea" (nai: mare), "Ser non o será, pero parecer paréceo" i "Ser non será ela, pero parecer parece ela" (en els tres casos es pot repetir o no el pronom: jo l’he repetit). (Joan Solà, Plantem cara, art. 82)
De fet, hi ha vegades que no podem tenir tots dos/tres..., precisament perquè la interpretació és distributiva i, per tant, no unitària. A l'exemple següent, en el primer fragment subratllat s'expressa èmfasi en la interpretació unitària (alhora també ho reforça); i en el segon, en canvi, el verb destriar fa evident que el que s'expressa és separació.
(5) I aquí és on cal distingir entre el que diu l’escriptor ("puix parla en català, vejam què diu", amb paraules de Joan Fuster), les realitats, els sentiments i la ideologia que ens vol transmetre, i la manera com ho diu; que un escriptor són totes dues cares alhora. Llegeixin Ruyra i mirin de destriar les dues cares, que jo els he de deixar aquí. (Joan Solà, Plantem cara, art. 83)
Quan elidim el nom preferim tots dos/tres..., segurament perquè la interpretació en aquest cas sempre és unitària.
Exemples:
(6) Si els parlo d’aquests dos personatges és fonamentalment perquè jo els tinc en gran consideració, però no pas per això sol. Tots dos han tingut una influència decisiva sobre la lingüística francesa: (Joan Solà, Plantem cara, art. 53)
(7) I [la paraula rai] compta amb cinc monografies, totes cinc extenses i molt ben fetes (Joan Solà, Plantem cara, art. 18)
I finalment, com que tots dos/tres... emfasitza la unitat (tots els referents són iguals o fan el mateix), difícilment pot ser el subjecte d'un predicat recíproc. No diríem:
(8) (??) Totes dues s'escriuen Whatsapps sovint.
Sinó que, en aquest cas, el que diríem és:
(9) Elles dues s'escriuen Whatsapps sovint.
No cal dir que la variant ambdós-ambdues, que trobem en textos més formals, funciona exactament igual que tots dos - totes dues.
Trobareu més informació sobre això a l'excel·lent capítol de la Gramàtica del català contemporani (dirigida per Joan Solà, Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya) que Josep M. Brucart i Gemma Rigau dediquen a "La quantificació".
No ens cansarem mai de veure aquest magnífic vídeo que la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya va presentar al segon Congrés Convit de Serveis Lingüístics dels Territoris de Parla Catalana, en homenatge a Joan Solà (Reus, 2011). I no ens deixarem d'emocionar.
"La paraula, que tantíssimes vegades i en tants territoris ha evitat que els neguits, les dèries i les necessitats humanes esdevinguessin pólvora."
.
13 d’oct. 2013
'Estil i estils'
Acaba de sortir publicat el llibre Estil i estils. Teoria i aplicacions de l'estilística, editat per Lluís Payrató i Neus Nogué.
L'obra recull les ponències i la taula rodona que van constituir el 19è Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona (CLUB 19), que va tenir lloc el 28 de novembre del 2011 a la Facultat de Filologia de la UB. L'objectiu era, i és, oferir una reflexió àmplia i oberta sobre l'estilística, l'estil i els estils, aplicable a una gran varietat de tipus de text.
Ponències
Vicent Salvador (Universitat Jaume I): "Estilística dels textos no literaris"
Lluís Payrató (Universitat de Barcelona): "Textos, estils i multimodalitat"
Ramon Pla (Universitat de Barcelona): "Reflexions sobre l'estil en literatura"
Josep Maria Fulquet (Universitat Ramon Llull): "Estil i traducció. Notes a la versió del Hamlet de Terenci Moix"
Taula rodona
En la taula rodona "L'estil i els mitjans de comunicació", hi van participar Margarida Bassols (Universitat Autònoma de Barcelona), Magí Camps (La Vanguardia) i Ernest Rusinés (Televisió de Catalunya).
Altres dades
Lloc de publicació: Barcelona
Editorial: Agrupació d'Editors i Autors Universitaris
Any: 2013
Pàgines: 168
ISBN: 978-84-941275-5-7
El llibre es pot comprar per internet a MRR. Servicios de Comunicación Gráfica i també a MRR, C/ Diputació, 216, 08011 Barcelona (93 451 65 70, publi@publimrr.es).
L'obra recull les ponències i la taula rodona que van constituir el 19è Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona (CLUB 19), que va tenir lloc el 28 de novembre del 2011 a la Facultat de Filologia de la UB. L'objectiu era, i és, oferir una reflexió àmplia i oberta sobre l'estilística, l'estil i els estils, aplicable a una gran varietat de tipus de text.
Ponències
Vicent Salvador (Universitat Jaume I): "Estilística dels textos no literaris"
Lluís Payrató (Universitat de Barcelona): "Textos, estils i multimodalitat"
Ramon Pla (Universitat de Barcelona): "Reflexions sobre l'estil en literatura"
Josep Maria Fulquet (Universitat Ramon Llull): "Estil i traducció. Notes a la versió del Hamlet de Terenci Moix"
Taula rodona
En la taula rodona "L'estil i els mitjans de comunicació", hi van participar Margarida Bassols (Universitat Autònoma de Barcelona), Magí Camps (La Vanguardia) i Ernest Rusinés (Televisió de Catalunya).
Altres dades
Lloc de publicació: Barcelona
Editorial: Agrupació d'Editors i Autors Universitaris
Any: 2013
Pàgines: 168
ISBN: 978-84-941275-5-7
El llibre es pot comprar per internet a MRR. Servicios de Comunicación Gráfica i també a MRR, C/ Diputació, 216, 08011 Barcelona (93 451 65 70, publi@publimrr.es).
6 d’oct. 2013
Sobre Bauzá: Sebastià Alzamora avui a l''Ara'
An open letter para el president Bauzá
SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 06/10/2013
Apreciado mister president,I hope you will forgive me por mi atrevimiento en escriure-li aquesta carta. Ja m'imagín that you are very busy, amb aquest daltabaix del TIL i tal. No es para menos: els docents de Balears, un colectivo de separatistas manipuladores, li han fet una strike de tres setmanes en pleno inicio del curso, i cent mil persones salieron a la calle avui fa una setmana, en una manifestació contra el TIL i contra la seva manera de governar que sin embargo, segons el seu vicepresidentet Gómez, no reflejaba el sentir popular (del Partit Popular, s'entén). There is nothing to do about it: tiene usted un modo de entender las tareas de gobierno que enciende pasiones, most of them bastant aïrades i negatives. Vostè probably did imagin que sólo protestarían cuatro gatos catalanistas, però, como ya es dicho popular, ha aconseguit something impossible: posar d'acord i cohesionar the balearic people, esa gente detestable que se obstina en xerrar la llengua dels seus pares i padrins. An idiom which is called catalan (sorry about that).
Insiste usted en que l'únic objectiu de su gobierno és implantar english language in the balearic classrooms. Loable propósito, a fe, si no fos perquè a una gran majoria ens segueix semblant que a ustedes el inglés les importa un pimiento, i que l'única cosa que desitgen, actually, is to fuck catalan language as soon and as definitely as possible. L'animen en la seva croada los animosos muchachos de Intereconomía, and also the minister of Education (such an irony), ese señor Wert que pensó que li seria més fàcil començar a aplicar la Lomce a les Balears que a Catalunya. The experiment, I'm afraid, has failed completely. Tal ha sido el nerviosismo of your government, que han arribat a amenaçar de treure als pares la custodia de sus hijos, i de fer listas negras (that reminds some sad history to a lot of people) con los nombres dels al·lots i les nines que aquestes setmanes no han asistido a clase. Ja sabem que vostè es un hombre rígido, frío y calculador, and that you are proud of it, però fins i tot vostè can understand que no són maneres de hacer las cosas. La por mai és una bona política. El miedo nunca es una buena política. Fear can never be good politics.
Ara la vaga ha acabat, los maestros y profesores de Balears have given a masterclass about civil digniy, and nobody knows com serà aquest curs que comença con tres semanas de retraso. The only thing que vostè ha fet ha estat to create crispación, malestar e incertidumbre. Y sabemos que su gobierno no está dispuesto a dar one step back. Es decir, que seguirán amb les seves obsessions, amparados en el argumento de su mayoría absoluta. It's alright, però que sàpiguen que, contra su autoritarismo y sus abusos de poder, i en defensa de la llengua i l'educació dels nostres joves, por el bien de esta sociedad, there is a people in front of you. Vostè no ens canvirà. Usted no va a cambiarnos. You will not change us. I la seva mayoría absoluta will simply disappear.
------------
Per cert, sembla que la MAJORIA SILENCIOSA ja ha aparegut!
Apreciado mister president,I hope you will forgive me por mi atrevimiento en escriure-li aquesta carta. Ja m'imagín that you are very busy, amb aquest daltabaix del TIL i tal. No es para menos: els docents de Balears, un colectivo de separatistas manipuladores, li han fet una strike de tres setmanes en pleno inicio del curso, i cent mil persones salieron a la calle avui fa una setmana, en una manifestació contra el TIL i contra la seva manera de governar que sin embargo, segons el seu vicepresidentet Gómez, no reflejaba el sentir popular (del Partit Popular, s'entén). There is nothing to do about it: tiene usted un modo de entender las tareas de gobierno que enciende pasiones, most of them bastant aïrades i negatives. Vostè probably did imagin que sólo protestarían cuatro gatos catalanistas, però, como ya es dicho popular, ha aconseguit something impossible: posar d'acord i cohesionar the balearic people, esa gente detestable que se obstina en xerrar la llengua dels seus pares i padrins. An idiom which is called catalan (sorry about that).
Insiste usted en que l'únic objectiu de su gobierno és implantar english language in the balearic classrooms. Loable propósito, a fe, si no fos perquè a una gran majoria ens segueix semblant que a ustedes el inglés les importa un pimiento, i que l'única cosa que desitgen, actually, is to fuck catalan language as soon and as definitely as possible. L'animen en la seva croada los animosos muchachos de Intereconomía, and also the minister of Education (such an irony), ese señor Wert que pensó que li seria més fàcil començar a aplicar la Lomce a les Balears que a Catalunya. The experiment, I'm afraid, has failed completely. Tal ha sido el nerviosismo of your government, que han arribat a amenaçar de treure als pares la custodia de sus hijos, i de fer listas negras (that reminds some sad history to a lot of people) con los nombres dels al·lots i les nines que aquestes setmanes no han asistido a clase. Ja sabem que vostè es un hombre rígido, frío y calculador, and that you are proud of it, però fins i tot vostè can understand que no són maneres de hacer las cosas. La por mai és una bona política. El miedo nunca es una buena política. Fear can never be good politics.
Ara la vaga ha acabat, los maestros y profesores de Balears have given a masterclass about civil digniy, and nobody knows com serà aquest curs que comença con tres semanas de retraso. The only thing que vostè ha fet ha estat to create crispación, malestar e incertidumbre. Y sabemos que su gobierno no está dispuesto a dar one step back. Es decir, que seguirán amb les seves obsessions, amparados en el argumento de su mayoría absoluta. It's alright, però que sàpiguen que, contra su autoritarismo y sus abusos de poder, i en defensa de la llengua i l'educació dels nostres joves, por el bien de esta sociedad, there is a people in front of you. Vostè no ens canvirà. Usted no va a cambiarnos. You will not change us. I la seva mayoría absoluta will simply disappear.
------------
Per cert, sembla que la MAJORIA SILENCIOSA ja ha aparegut!
5 d’oct. 2013
vespre de col·laboració amb Amical Wikimedia i la Direcció General de Política Lingüística
Ahir al vespre va tenir lloc a Barcelona la Viquimarató Nit de la Llengua al Món Digital, organitzada per Amical Wikimedia i la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. L'objectiu era ampliar i millorar els articles sobre el català de la Viquipèdia. Durant la marató es va fer ben visible això que ara en diem treball col·laboratiu, treball en xarxa, amb l'avantatge que, per una estona, ho vam fer veient-nos les cares, xerrant, rient i xalant.
I per reblar el clau, el David Parreño ha fet aquest Storify de record tan bonic:
Com que a l'Storify no hi surt, crec que hem de dir aquí que vam tenir el patrocini d'El Fornet d'en Rossend, que es va cuidar de l'avituallament, tan necessari en una "cursa" com aquesta!
I per reblar el clau, el David Parreño ha fet aquest Storify de record tan bonic:
Com que a l'Storify no hi surt, crec que hem de dir aquí que vam tenir el patrocini d'El Fornet d'en Rossend, que es va cuidar de l'avituallament, tan necessari en una "cursa" com aquesta!
29 de set. 2013
avui mirem cap a les Illes amb orgull
Mobilització sense precedents avui a les Illes Balears. Jo estic impressionada per la fermesa en el seguiment de la vaga, que ja encara la tercera setmana, i per la quantitat de gent que ha sortit al carrer avui. Avui mirem les Illes amb orgull: sempre que hi vaig em sento a casa, i avui he sentit com si hi fos, també.
A la foto (de Pep Ribas, via Twitter), la manifestació d'Eivissa.
Aquest és el text del manifest que ha publicat l'Obra Cultural Balear després de les manifestacions. Contundent, valent i emocionant.
Manifest de la manifestació 29-S en defensa de l'educació pública
29/09/2013
Enhorabona als mestres i professors, als alumnes i a les famílies! Hem tenyit de verd els centres docents, els carrers i les places, i hem cridat ben fort contra les pitjors polítiques en matèria educativa que es recorden en democràcia!
Gràcies als vaguistes. El seu esforç és un exemple per a tota la societat.
Gràcies a les famílies i als infants i joves, que s'hi han compromès.
Gràcies a totes les persones i col·lectius de les Illes Balears, i de fora, que han donat suport a la lluita.
La gent de Mallorca, de Menorca, d'Eivissa, de Formentera, la majoria, la silenciosa i la cridanera, tots, més junts que mai, som aquí per defensar a ultrança l'educació de les retallades, de la purga ideològica, dels atacs a la llengua catalana.
Som aquí per defensar una educació de qualitat i amb coherència pedagògica.
Però també per defensar els nostres drets socials i individuals. Perquè no només està en perill l'educació. La llista és llarga, llarguíssima...
-Des de la conselleria d'educació s'han obert expedients disciplinaris a tres directors, per unes instruccions suspeses pel Tribunal Superior de Justícia.
-El govern Bauzá ataca sense pietat tots els serveis públics: l'educació, la sanitat, l'atenció a la dependència, els serveis socials, l'administració pública, els serveis d'extinció d'incendis, etcètera.
-El govern Bauzá atropella totes les institucions de les Illes Balears: no acata les decisions del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, amenaça el Consell Consultiu amb l'eliminació o menysprea la mà estesa del rector de la Universitat.
-Bauzá i els seus acòlits usen els mitjans públics de ràdio i televisió per manipular la informació i atacar els qui no són de la seva corda.
-Bauzá i els seus insulten, coaccionen i, sobretot, menteixen. Des del primer moment han intentat deslegitimar aquesta vaga amb una guerra bruta impresentable.
-El diputat Antoni Camps ha anunciat l'elaboració de llistes negres dels vaguistes i n'Ana Aguiló amenaça els pares amb la retirada de la custòdia dels fills.
-S'han produït retencions arbitràries d'estudiants per part de la policia, amb insults, vexacions i agressions.
-S'ha prohibit la lliure circulació a persones amb camiseta verda.
-S'han depurat inspectors.
-Han redactat la llei de símbols i el decret de convivència, propis dels règims totalitaris.
-Preparen una normativa per controlar el contingut dels llibres de text.
La tropa d'opinadors del PP acusa els docents de tenir els infants com a ostatges. Aquí els únics segrestadors que hi ha són ells, que tenen segrestada la voluntat de tot un poble amb la coartada d'una majoria absoluta que obtingueren gràcies a prometre una sortida de la crisi. Ja basta senyor Bauzá! Rectifiquin o se'n vagin!
-Llevin immediatament els expedients als tres directors de Menorca.
-Retirin el TIL.
-Respectin la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, la cultura i la història.
-Tornin enrere les retallades.
-Recuperin el professorat de suport.
-Baixin les ràtios d'alumnes per aula.
-Dotin els ajuts als menjadors, al transport escolar, als llibres de text i les beques.
-Posin recursos als programes d'ensenyament en anglès que han tengut èxit.
-Escoltin els professionals de la Universitat.
-Substitueixin els professors de baixa.
-Respectin el dret fonamental de participació dels pares i mares a les escoles.
-No insultin, coaccionin, ataquin o menyspreïn.
-No tudin els doblers en autopistes i atenguin les més de 12.000 famílies de les Illes que viuen sota el llindar de la pobresa.
En són capaços? Sí o no? Perquè si no estan disposats a respectar i a escoltar el poble que diuen que representen, ens tendran davant, com una paret seca, pedra a pedra, infranquejable. Ni la tomaran ni la botaran.
Avui, companyes i companys, amics i amigues, ha estat un gran dia, un dia de lluita social, un dia més en aquesta lluita que no cessarem fins que aconseguim que el govern faci marxa enrere en el despropòsit de voler destruir el poble que hauria de governar.
I demà tota la societat s'ha de sumar a la lluita. Hi estau tots cridats!
Coratge i endavant!
A la foto (de Pep Ribas, via Twitter), la manifestació d'Eivissa.
Aquest és el text del manifest que ha publicat l'Obra Cultural Balear després de les manifestacions. Contundent, valent i emocionant.
Manifest de la manifestació 29-S en defensa de l'educació pública
29/09/2013
Enhorabona als mestres i professors, als alumnes i a les famílies! Hem tenyit de verd els centres docents, els carrers i les places, i hem cridat ben fort contra les pitjors polítiques en matèria educativa que es recorden en democràcia!
Gràcies als vaguistes. El seu esforç és un exemple per a tota la societat.
Gràcies a les famílies i als infants i joves, que s'hi han compromès.
Gràcies a totes les persones i col·lectius de les Illes Balears, i de fora, que han donat suport a la lluita.
La gent de Mallorca, de Menorca, d'Eivissa, de Formentera, la majoria, la silenciosa i la cridanera, tots, més junts que mai, som aquí per defensar a ultrança l'educació de les retallades, de la purga ideològica, dels atacs a la llengua catalana.
Som aquí per defensar una educació de qualitat i amb coherència pedagògica.
Però també per defensar els nostres drets socials i individuals. Perquè no només està en perill l'educació. La llista és llarga, llarguíssima...
-Des de la conselleria d'educació s'han obert expedients disciplinaris a tres directors, per unes instruccions suspeses pel Tribunal Superior de Justícia.
-El govern Bauzá ataca sense pietat tots els serveis públics: l'educació, la sanitat, l'atenció a la dependència, els serveis socials, l'administració pública, els serveis d'extinció d'incendis, etcètera.
-El govern Bauzá atropella totes les institucions de les Illes Balears: no acata les decisions del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, amenaça el Consell Consultiu amb l'eliminació o menysprea la mà estesa del rector de la Universitat.
-Bauzá i els seus acòlits usen els mitjans públics de ràdio i televisió per manipular la informació i atacar els qui no són de la seva corda.
-Bauzá i els seus insulten, coaccionen i, sobretot, menteixen. Des del primer moment han intentat deslegitimar aquesta vaga amb una guerra bruta impresentable.
-El diputat Antoni Camps ha anunciat l'elaboració de llistes negres dels vaguistes i n'Ana Aguiló amenaça els pares amb la retirada de la custòdia dels fills.
-S'han produït retencions arbitràries d'estudiants per part de la policia, amb insults, vexacions i agressions.
-S'ha prohibit la lliure circulació a persones amb camiseta verda.
-S'han depurat inspectors.
-Han redactat la llei de símbols i el decret de convivència, propis dels règims totalitaris.
-Preparen una normativa per controlar el contingut dels llibres de text.
La tropa d'opinadors del PP acusa els docents de tenir els infants com a ostatges. Aquí els únics segrestadors que hi ha són ells, que tenen segrestada la voluntat de tot un poble amb la coartada d'una majoria absoluta que obtingueren gràcies a prometre una sortida de la crisi. Ja basta senyor Bauzá! Rectifiquin o se'n vagin!
-Llevin immediatament els expedients als tres directors de Menorca.
-Retirin el TIL.
-Respectin la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, la cultura i la història.
-Tornin enrere les retallades.
-Recuperin el professorat de suport.
-Baixin les ràtios d'alumnes per aula.
-Dotin els ajuts als menjadors, al transport escolar, als llibres de text i les beques.
-Posin recursos als programes d'ensenyament en anglès que han tengut èxit.
-Escoltin els professionals de la Universitat.
-Substitueixin els professors de baixa.
-Respectin el dret fonamental de participació dels pares i mares a les escoles.
-No insultin, coaccionin, ataquin o menyspreïn.
-No tudin els doblers en autopistes i atenguin les més de 12.000 famílies de les Illes que viuen sota el llindar de la pobresa.
En són capaços? Sí o no? Perquè si no estan disposats a respectar i a escoltar el poble que diuen que representen, ens tendran davant, com una paret seca, pedra a pedra, infranquejable. Ni la tomaran ni la botaran.
Avui, companyes i companys, amics i amigues, ha estat un gran dia, un dia de lluita social, un dia més en aquesta lluita que no cessarem fins que aconseguim que el govern faci marxa enrere en el despropòsit de voler destruir el poble que hauria de governar.
I demà tota la societat s'ha de sumar a la lluita. Hi estau tots cridats!
Coratge i endavant!
8 de set. 2013
Albert Sánchez Piñol, l'Onze de Setembre i 'Victus'
Entrevista molt recomanable a Ara TV. Per anar fent ambient.
Albert Sánchez-Piñol: "El 1714 és la fi de Catalunya i d'Espanya: el que ve després és Castella"
I una altra entrevista, aquesta escrita.
Fa molt pocs dies que vaig començar a llegir Victus. De moment, només puc dir que m'han ben enganxat --i aquesta és una de les principals qualitats que, per mi, ha de tenir una novel·la. Els que hem llegit altres obres seves ja sabíem que Albert Sánchez Piñol és un gran narrador!
I l'estic llegint en català, en contra del meu criteri general de llegir tot el que puc en versió original. Aquesta vegada, tant el tema, com el fet que Sánchez Piñol habitualment escriu en català, com el fet que Xavier Pàmies és un dels millors traductors que tenim, m'han fet decantar per la traducció. No cal dir que ni me n'adono, que estic llegint una traducció. Cosa que, malauradament, no es pot dir sempre.
Albert Sánchez-Piñol: "El 1714 és la fi de Catalunya i d'Espanya: el que ve després és Castella"
I una altra entrevista, aquesta escrita.
Fa molt pocs dies que vaig començar a llegir Victus. De moment, només puc dir que m'han ben enganxat --i aquesta és una de les principals qualitats que, per mi, ha de tenir una novel·la. Els que hem llegit altres obres seves ja sabíem que Albert Sánchez Piñol és un gran narrador!
I l'estic llegint en català, en contra del meu criteri general de llegir tot el que puc en versió original. Aquesta vegada, tant el tema, com el fet que Sánchez Piñol habitualment escriu en català, com el fet que Xavier Pàmies és un dels millors traductors que tenim, m'han fet decantar per la traducció. No cal dir que ni me n'adono, que estic llegint una traducció. Cosa que, malauradament, no es pot dir sempre.
4 de set. 2013
Tots som directors Maó - Tots som directors Menorca
15 de juny 2013
Contra tots i totes, senyores i senyor!
Últimament s'han publicat, per mitjans diversos, opinions també diverses sobre un tema al qual ja fa temps que hi donem voltes: l'ús del masculí, o del femení, amb valor genèric, és a dir, per referir-se a homes i dones alhora. Concretament, em refereixo a un text de Pere Saumell, "Senyores i senyor?", de ja fa uns mesos, publicat al seu blog El vigilant del far, i al text de Bel Olid "Contra tots i totes", publicat a la revista digital Núvol fa poc més d'una setmana. Segur que n'hi ha d'altres, però aquests dos són els que m'han arribat els últims dies, els que han provocat un parell d'intercanvis més o menys a tres bandes al Twitter i els que ara vull comentar.
(Entremig d'aquests dos, jo també havia publicat un apunt en aquest mateix blog, "¿Femení per referir-se a homes i dones?", que va suscitar un nombre considerable de comentaris interessants, tant a favor com en contra del que jo defensava; i també m'havia referit al text d'Ignacio Bosque sobre el castellà, "Parla Ignacio Bosque: sexisme lingüístic i visibilitat de la dona", perquè em va semblar un text molt lúcid, digne del gran lingüista que és Bosque, i perquè el que diu és en gran mesura aplicable també al català.)
(Els textos que il·lustren aquest apunt els he fotografiat jo mateixa aquesta setmana: pel carrer, a la Universitat de Barcelona i a l'acte de commemoració reivindicativa dels trenta anys de Catalunya Ràdio, que s'ha fet avui.)
.jpg)
.jpg)
Sobre "Senyores i senyor?":
El text fa i es fa la pregunta següent: en una reunió de dones --que parlen de la menstruació--, ¿quants homes calen perquè es passi del femení al masculí?. Aquest plantejament parteix, al meu entendre, d'una concepció de la llengua i de la comunicació que no es correspon amb la realitat. Ni les llengües ni els processos comunicatius funcionen seguint fórmules matemàtiques. El sistema lingüístic (en el cas que ens ocupa, l'ús dels gèneres gramaticals per referir-se a homes i dones), en un esdeveniment comunicatiu interactua amb tot un seguit de factors de tipus psicolingüístic, pragmàtic i social que ens fan decidir per una forma o una altra. En el cas que planteja Pere Saumell, la resposta depèn de múltiples factors. El propòsit és el desencadenant de qualsevol procés comunicatiu, i a més cal tenir en compte aspectes com la identitat individual i la col·lectiva; per tant, és molt probable que en un context així les dones conservin el femení si el que volen és reflectir lingüísticament la pròpia identitat col·lectiva --molt rellevant pel tema tractat-- i deixar clar que les destinatàries directes dels missatges que s'emeten són les dones, encara que també hi hagi homes i se'ls accepti com a destinataris indirectes dels missatges. En cas que la situació deixés de ser percebuda així, i els homes també fossin considerats destinataris directes dels enunciats, sembla previsible que el pas al masculí s'aniria imposant a mesura que anessin arribant més homes. I no hi ha frontera clara: com ja fa temps que se sap, els fenòmens socials, i entre ells hi ha els lingüístics (dins dels quals s'inclouen els pragmàtics), no són de blanc o negre, sinó graduals, i no cal, doncs, que ens esforcem a buscar una fórmula matemàtica per explicar-los.
.jpg)
Sobre "Contra tots i totes":
El text és brillant, està molt ben escrit i fa un retrat dels inconvenients de les formes desdoblades que comparteixo plenament... fins que arribo als dos últims paràgrafs, que ja no són un retrat. A mi no m'estranya que "Hola a totes" sorprengui a un auditori format per nois i noies, i els motius ja els vaig explicar a l'apunt a què m'he referit més amunt, i també es poden explicar, crec, a partir del que acabo de comentar en el paràgraf anterior. No cal insistir-hi. Només el temps dirà si l'ús del masculí amb valor genèric resulta, al conjunt dels parlants, prou incòmode, prou excloent de les dones, per continuar experimentant amb fórmules diverses fins a trobar-ne una que convenci a tothom. La mateixa Bel Olid ho deia en una piulada que seguia el fil de tot això: "Usem el masculí com a genèric perquè no tenim opció clara millor, però no ens hi resignem per sempre :)". Efectivament, si el masculí plural acaba incomodant prou gent i es troba una solució satisfactòria per a tothom, aquesta solució triomfarà. Jo diria que, de moment, no és el cas del femení genèric. (Una precisió: els criteris de llenguatge no sexista que cita Bel Olid van ser substituïts fa més d'un any per aquests altres, que matisen bastant els anteriors.)
.jpg)
(No fa gaires dies, mentre escrivia a estones aquest text, va sortir publicat un article meu on parlo, d'una manera més àmplia i a partir de l'anàlisi d'un corpus de textos reals i recents, d'aquestes qüestions: Neus Nogué Serrano "Els criteris de «visibilització de les dones» en català: límits sintacticosemàntics i discursius", Caplletra 54, primavera 2013, dins el monogràfic "El gènere i el sexe en les llengües", que vaig coordinar amb Montserrat Cortès-Colomé.)
En aquest enllaç hi trobareu les referències d'altres textos relacionats amb aquest.
(Entremig d'aquests dos, jo també havia publicat un apunt en aquest mateix blog, "¿Femení per referir-se a homes i dones?", que va suscitar un nombre considerable de comentaris interessants, tant a favor com en contra del que jo defensava; i també m'havia referit al text d'Ignacio Bosque sobre el castellà, "Parla Ignacio Bosque: sexisme lingüístic i visibilitat de la dona", perquè em va semblar un text molt lúcid, digne del gran lingüista que és Bosque, i perquè el que diu és en gran mesura aplicable també al català.)
(Els textos que il·lustren aquest apunt els he fotografiat jo mateixa aquesta setmana: pel carrer, a la Universitat de Barcelona i a l'acte de commemoració reivindicativa dels trenta anys de Catalunya Ràdio, que s'ha fet avui.)
.jpg)
.jpg)
Sobre "Senyores i senyor?":
El text fa i es fa la pregunta següent: en una reunió de dones --que parlen de la menstruació--, ¿quants homes calen perquè es passi del femení al masculí?. Aquest plantejament parteix, al meu entendre, d'una concepció de la llengua i de la comunicació que no es correspon amb la realitat. Ni les llengües ni els processos comunicatius funcionen seguint fórmules matemàtiques. El sistema lingüístic (en el cas que ens ocupa, l'ús dels gèneres gramaticals per referir-se a homes i dones), en un esdeveniment comunicatiu interactua amb tot un seguit de factors de tipus psicolingüístic, pragmàtic i social que ens fan decidir per una forma o una altra. En el cas que planteja Pere Saumell, la resposta depèn de múltiples factors. El propòsit és el desencadenant de qualsevol procés comunicatiu, i a més cal tenir en compte aspectes com la identitat individual i la col·lectiva; per tant, és molt probable que en un context així les dones conservin el femení si el que volen és reflectir lingüísticament la pròpia identitat col·lectiva --molt rellevant pel tema tractat-- i deixar clar que les destinatàries directes dels missatges que s'emeten són les dones, encara que també hi hagi homes i se'ls accepti com a destinataris indirectes dels missatges. En cas que la situació deixés de ser percebuda així, i els homes també fossin considerats destinataris directes dels enunciats, sembla previsible que el pas al masculí s'aniria imposant a mesura que anessin arribant més homes. I no hi ha frontera clara: com ja fa temps que se sap, els fenòmens socials, i entre ells hi ha els lingüístics (dins dels quals s'inclouen els pragmàtics), no són de blanc o negre, sinó graduals, i no cal, doncs, que ens esforcem a buscar una fórmula matemàtica per explicar-los.
.jpg)
Sobre "Contra tots i totes":
El text és brillant, està molt ben escrit i fa un retrat dels inconvenients de les formes desdoblades que comparteixo plenament... fins que arribo als dos últims paràgrafs, que ja no són un retrat. A mi no m'estranya que "Hola a totes" sorprengui a un auditori format per nois i noies, i els motius ja els vaig explicar a l'apunt a què m'he referit més amunt, i també es poden explicar, crec, a partir del que acabo de comentar en el paràgraf anterior. No cal insistir-hi. Només el temps dirà si l'ús del masculí amb valor genèric resulta, al conjunt dels parlants, prou incòmode, prou excloent de les dones, per continuar experimentant amb fórmules diverses fins a trobar-ne una que convenci a tothom. La mateixa Bel Olid ho deia en una piulada que seguia el fil de tot això: "Usem el masculí com a genèric perquè no tenim opció clara millor, però no ens hi resignem per sempre :)". Efectivament, si el masculí plural acaba incomodant prou gent i es troba una solució satisfactòria per a tothom, aquesta solució triomfarà. Jo diria que, de moment, no és el cas del femení genèric. (Una precisió: els criteris de llenguatge no sexista que cita Bel Olid van ser substituïts fa més d'un any per aquests altres, que matisen bastant els anteriors.)
.jpg)
(No fa gaires dies, mentre escrivia a estones aquest text, va sortir publicat un article meu on parlo, d'una manera més àmplia i a partir de l'anàlisi d'un corpus de textos reals i recents, d'aquestes qüestions: Neus Nogué Serrano "Els criteris de «visibilització de les dones» en català: límits sintacticosemàntics i discursius", Caplletra 54, primavera 2013, dins el monogràfic "El gènere i el sexe en les llengües", que vaig coordinar amb Montserrat Cortès-Colomé.)
En aquest enllaç hi trobareu les referències d'altres textos relacionats amb aquest.
12 de juny 2013
Catalunya Ràdio celebra els 30 anys amb un acte reivindicatiu
Com a extreballadora de l'emissora, com a lingüista i com a catalana, tot el suport als treballadors de Catalunya Ràdio en defensa dels mitjans de comunicació públics i en català.
Dissabte tenim una cita a les 12 del migdia al Centre Artesà Tradicionàrius:
REIVINDICA ELS 30 ANYS DE CATALUNYA RÀDIO, RESERVA'T EL 15
Dissabte tenim una cita a les 12 del migdia al Centre Artesà Tradicionàrius:
3 de juny 2013
¿Els catalans exportem gestos? Entrevista a Lluís Payrató
Lluís Payrató: «L’exportació més curiosa que conec de gest català és la del gest de burla que anomenem ‘fer pam i pipa’»
El professor del Departament de Filologia Catalana de la UB Lluís Payrató ha publicat El gest nostre de cada dia (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013), una reflexió a mig camí entre l’assaig i la recerca sobre el gest com a mecanisme comunicatiu i com a patrimoni bàsic de la cultura popular, que ara fa just un any va guanyar el 28è Premi Valeri Serra i Boldú de cultura popular. Al llibre, Payrató analitza la funció dels emblemes o gestos autònoms, amb significat independent del llenguatge verbal. Hi tracta des dels gestos relacionats amb les salutacions, l’expressió dels sentiments o els estats d’ànim, fins als que són propis dels jocs, l’esport, les activitats professionals o els rituals religiosos. L’autor fa, a més, un repàs de la història, i la tradició que comporta, d’alguns d’aquests gestos, n’analitza les particularitats i semblances amb gestos d’altres cultures, i mostra la relació que poden tenir amb la fraseologia popular i les metàfores i metonímies en què es fonamenten.
Catedràtic de Lingüística Aplicada i Pragmàtica del Català, Payrató ha treballat en diversos camps de la pragmàtica, l’anàlisi del discurs, l’etnografia lingüística i la sociolingüística aplicades a la llengua catalana. Recentment, ha publicat The pragmatics of Catalan (2011), en col·laboració amb Josep Maria Cots, i la segona edició de Pragmàtica, discurs i llengua oral. Introducció a l’anàlisi funcional de textos (2010).
En un moment en què novament cal defensar el català com a idioma propi, vostè recull i analitza els elements que configuren també un llenguatge no verbal autònom —que es reconeix sense el suport del llenguatge verbal— i específicament català. D’on sorgeix la idea de recopilar aquesta informació sobre el gest català i quins objectius persegueix?
La idea va venir justament, ara fa més de vint anys, d’un estudi sobre el contacte de llengües i, en concret, sobre la interferència: si hi ha interferències i manlleus entre llengües pel que fa al lèxic o a les construccions sintàctiques, n’hi pot haver també entre els gestos? Això voldria dir, doncs, que hi ha gestos pròpiament catalans? Un parlant català utilitza avui altres llengües (castellà, francès...), però la seva gestualitat és independent de la llengua que parla? D’aquí procedeix la idea de recopilar mostres sobre el gest català, una tasca que Joan Amades va iniciar amb un recull el 1957 i que Jaume Mascaró, professor de la nostra Universitat, va continuar. Jo vaig seguir les seves passes a partir de 1989; de fet, vaig dedicar la tesi doctoral a una part d’aquest tema...
Fins a quin punt podem dir que existeix el gest genuïnament català? I el d’altres indrets?
La contesta rigorosa hauria de ser que no ho podem dir perquè no ho sabem exactament, perquè no en tenim prou estudis. Aquesta és la pregunta que Joan Amades no s’acaba de fer. D’una banda, sembla que implícitament respondria que sí, però de l’altra el seu recull es titula El gest a Catalunya, no pas Els gestos catalans (o alguna cosa similar), fet que fa sospitar que va defugir el tema. Jaume Mascaró, en canvi, dóna paràmetres concrets que algun dia han de permetre mesurar fins a quin punt els nostres gestos són diferents dels d’altres comunitats. Mentrestant, podem dir que, sens dubte, hi ha «gestos catalans» en el sentit que són les «produccions gestuals» dels parlants catalans, però que tenen moltes semblances amb els d’altres àrees veïnes, sobretot de les cultures mediterrànies.
En el cas concret que més s’ha estudiat, el dels emblemes, hi ha molts elements comuns. Pensem, per exemple, en gestos d’insult, com el d’aixecar el dit del mig, o de burla, com les llengotes. Però també n’hi ha de particulars d’algunes zones, com Itàlia, Gran Bretanya, Grècia, on s’usen gestos d’insult específics.
Els gestos s’hereten, s’importen o es manlleven? Es pot dir que existeixen, pel que fa al gest, els equivalents als neologismes o als barbarismes de la llengua parlada?
Heretem gestos en el sentit cultural: els mantenim generació rere generació, i n’hi ha força, per exemple, que ens vénen de l’antiguitat grega i romana (aixecar el dit com a insult, les banyes, treure la llengua, etc.). També n’importem o en manllevem de cultures veïnes, per exemple aquests tan coneguts avui com aixecar el polze (‘bé’), fer un cercle amb l’índex i el polze (‘d’acord’), o fer el gest de victòria (la V amb els dits) són d’influència anglosaxona.
Els neologismes els veiem, per exemple, avui mateix amb gestos de joves i adolescents, sovint procedents del castellà: me parto (de riure) és una expressió castellana que pot anar acompanyada d’un emblema (donar-se cops al pit). Abans havia passat amb gestos com el de donar-se copets a la galta, que s’associa a caradura, una paraula castellana; en català, l’expressió equivalent seria més aviat barrut, i el gest, el de tocar-se les barres.
Què és un gest global? Per què ho és o què és el que fa que arribi a ser-ho?
És un tipus de gest que s’ha popularitzat i expandit per moltes àrees geogràfiques gràcies a la influència dels mitjans de comunicació, el cinema, la televisió i la propaganda gràfica. El gest d’aixecar el polze en seria un exemple, però alerta perquè hi ha molts gestos que pensem que es donen a tot el món i en realitat són culturals. Fins i tot el d’autoestop, per exemple, es fa de maneres diferents. O el de suïcidi, que és un exemple típic, es fa segons els hàbits de cada comunitat. Per parlar de gestos globals també hauríem d’esmentar el cas d’accions emparentades amb gestos dels primats i que tenen significats força similars, però tampoc ben bé idèntics, al llarg de totes les cultures: somriure, arquejar les celles, encongir les espatlles...
Els catalans «hem globalitzat» cap gest?
L’exportació més curiosa que conec és la del gest de burla que anomenem fer pam i pipa. Ja és molt indicatiu que el gest, a casa nostra, tingui nom, per començar, i resulta a més a més que a l’Argentina i a l’Uruguai es coneix com el pito catalán. De fet, hi funciona fins i tot l’expressió verbal amb el significat de ‘burlar-se d’algú’. És ben fàcil de comprovar amb una simple recerca a Internet.
Quan podem dir que un gest esdevé emblema? Quins són els seus àmbits de domini prioritari (en quins moments o situacions s’utilitzen preferentment)?
L’emblema és el fruit d’un procés de convencionalització, que implica que un determinat acte no verbal, dit en termes neutres, però que sol ser un gest il·lustrador d’algun aspecte de la parla, adopta una morfologia cada cop més convencional i social. Alhora, en aquest procés també es produeix un procés d’estilització formal del gest i d’autonomia respecte de la parla. Això vol dir que un gest que inicialment només s’entenia al costat del llenguatge verbal, cada cop és més comprensible sense necessitat de la llengua oral.
Els emblemes, de fet, es caracteritzen perquè es poden fer servir amb independència del llenguatge verbal, i fins i tot s’entenen de manera descontextualitzada. En un anunci de la Generalitat de fa uns quants anys es podia sentir ja que «el polze serveix per dir ‘molt bé’», o sigui que ha arribat força lluny, el gest. I els gestos són molt útils, sobretot els emblemes, quan el canal verbal està bloquejat o troba obstacles: a una certa distància (per exemple, en les salutacions o insults), sota l’aigua, si hi ha soroll, si volem dissimular o ser discrets...
Tots els éssers humans fan gestos, però en cada grup territorial —més o menys ampli— hi ha diferències —també més o menys àmplies. Per què uns territoris són més rics que d’altres en l’ús dels emblemes? El llenguatge no verbal autònom és un vestigi dels avantpassats o és un element que ha evolucionat de manera paral·lela a la pròpia evolució de les civilitzacions?
Aquesta és una de les grans preguntes que es fan els estudiosos, per exemple Adam Kendon, quan analitza la gestualitat italiana (sobretot la de Nàpols). Ell proposa que les raons s’han de buscar en l’hàbitat de cada cultura. De fet, ell mateix és un gran estudiós dels llenguatges de signes (manuals) dels aborígens australians, i també en el cas de les cultures índies d’Amèrica hi ha llenguatges de signes manuals. Els emblemes semblen propis de moltes cultures, i tenim dades que fan veure que en molts casos es tracta de repertoris que solen tenir al voltant de cent ítems. Encara som lluny de poder fer comparacions realment fiables, però com a mínim cada cop en tenim més dades, més estudis de camp i més diccionaris de gestos, sobretot d’emblemes. I que les cultures mediterrànies fan més ús dels emblemes que les nòrdiques, és evident —és un tòpic fins i tot—, però ja sabem que al sud som més de contacte que no pas al nord. En el cas de Nàpols, Kendon parla del fet que hi ha molta vida al carrer, i segurament aquest és un tret que s’ha de tenir en compte.
Pel que fa als aspectes evolutius. David McNeil, l’altre gran estudiós de la gestualitat, amb Kendon, sempre diu que la gesticulació que acompanya la parla és pròpiament una part de la parla, i que no l’hem de veure com un simple complement o una mena de vestigi inútil sinó com un canal que aporta informació als enunciats. En qualsevol cas, el discurs verbal oral no es pot entendre sense la gestualitat que l’acompanya: les mans, l’expressió facial, la postura... En la conversa ordinària, col·loquial, hi ha moltíssima informació que no es troba en les paraules, en els enunciats verbals. Per això, cada cop parlem menys de comunicació no verbal (que la fa dependent del llenguatge) i més de comunicació multimodal: diferents codis i canals que funcionen alhora.
---
Entrevista publicada a: Universitat de Barcelona, Notícies. Hi trobareu uns quants enllaços que us poden interessar. Jo l'he reproduïda sencera perquè la vull conservar aquí.
El professor del Departament de Filologia Catalana de la UB Lluís Payrató ha publicat El gest nostre de cada dia (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013), una reflexió a mig camí entre l’assaig i la recerca sobre el gest com a mecanisme comunicatiu i com a patrimoni bàsic de la cultura popular, que ara fa just un any va guanyar el 28è Premi Valeri Serra i Boldú de cultura popular. Al llibre, Payrató analitza la funció dels emblemes o gestos autònoms, amb significat independent del llenguatge verbal. Hi tracta des dels gestos relacionats amb les salutacions, l’expressió dels sentiments o els estats d’ànim, fins als que són propis dels jocs, l’esport, les activitats professionals o els rituals religiosos. L’autor fa, a més, un repàs de la història, i la tradició que comporta, d’alguns d’aquests gestos, n’analitza les particularitats i semblances amb gestos d’altres cultures, i mostra la relació que poden tenir amb la fraseologia popular i les metàfores i metonímies en què es fonamenten.
Catedràtic de Lingüística Aplicada i Pragmàtica del Català, Payrató ha treballat en diversos camps de la pragmàtica, l’anàlisi del discurs, l’etnografia lingüística i la sociolingüística aplicades a la llengua catalana. Recentment, ha publicat The pragmatics of Catalan (2011), en col·laboració amb Josep Maria Cots, i la segona edició de Pragmàtica, discurs i llengua oral. Introducció a l’anàlisi funcional de textos (2010).
En un moment en què novament cal defensar el català com a idioma propi, vostè recull i analitza els elements que configuren també un llenguatge no verbal autònom —que es reconeix sense el suport del llenguatge verbal— i específicament català. D’on sorgeix la idea de recopilar aquesta informació sobre el gest català i quins objectius persegueix?
La idea va venir justament, ara fa més de vint anys, d’un estudi sobre el contacte de llengües i, en concret, sobre la interferència: si hi ha interferències i manlleus entre llengües pel que fa al lèxic o a les construccions sintàctiques, n’hi pot haver també entre els gestos? Això voldria dir, doncs, que hi ha gestos pròpiament catalans? Un parlant català utilitza avui altres llengües (castellà, francès...), però la seva gestualitat és independent de la llengua que parla? D’aquí procedeix la idea de recopilar mostres sobre el gest català, una tasca que Joan Amades va iniciar amb un recull el 1957 i que Jaume Mascaró, professor de la nostra Universitat, va continuar. Jo vaig seguir les seves passes a partir de 1989; de fet, vaig dedicar la tesi doctoral a una part d’aquest tema...
Fins a quin punt podem dir que existeix el gest genuïnament català? I el d’altres indrets?
La contesta rigorosa hauria de ser que no ho podem dir perquè no ho sabem exactament, perquè no en tenim prou estudis. Aquesta és la pregunta que Joan Amades no s’acaba de fer. D’una banda, sembla que implícitament respondria que sí, però de l’altra el seu recull es titula El gest a Catalunya, no pas Els gestos catalans (o alguna cosa similar), fet que fa sospitar que va defugir el tema. Jaume Mascaró, en canvi, dóna paràmetres concrets que algun dia han de permetre mesurar fins a quin punt els nostres gestos són diferents dels d’altres comunitats. Mentrestant, podem dir que, sens dubte, hi ha «gestos catalans» en el sentit que són les «produccions gestuals» dels parlants catalans, però que tenen moltes semblances amb els d’altres àrees veïnes, sobretot de les cultures mediterrànies.
En el cas concret que més s’ha estudiat, el dels emblemes, hi ha molts elements comuns. Pensem, per exemple, en gestos d’insult, com el d’aixecar el dit del mig, o de burla, com les llengotes. Però també n’hi ha de particulars d’algunes zones, com Itàlia, Gran Bretanya, Grècia, on s’usen gestos d’insult específics.
Els gestos s’hereten, s’importen o es manlleven? Es pot dir que existeixen, pel que fa al gest, els equivalents als neologismes o als barbarismes de la llengua parlada?
Heretem gestos en el sentit cultural: els mantenim generació rere generació, i n’hi ha força, per exemple, que ens vénen de l’antiguitat grega i romana (aixecar el dit com a insult, les banyes, treure la llengua, etc.). També n’importem o en manllevem de cultures veïnes, per exemple aquests tan coneguts avui com aixecar el polze (‘bé’), fer un cercle amb l’índex i el polze (‘d’acord’), o fer el gest de victòria (la V amb els dits) són d’influència anglosaxona.
Els neologismes els veiem, per exemple, avui mateix amb gestos de joves i adolescents, sovint procedents del castellà: me parto (de riure) és una expressió castellana que pot anar acompanyada d’un emblema (donar-se cops al pit). Abans havia passat amb gestos com el de donar-se copets a la galta, que s’associa a caradura, una paraula castellana; en català, l’expressió equivalent seria més aviat barrut, i el gest, el de tocar-se les barres.
Què és un gest global? Per què ho és o què és el que fa que arribi a ser-ho?
És un tipus de gest que s’ha popularitzat i expandit per moltes àrees geogràfiques gràcies a la influència dels mitjans de comunicació, el cinema, la televisió i la propaganda gràfica. El gest d’aixecar el polze en seria un exemple, però alerta perquè hi ha molts gestos que pensem que es donen a tot el món i en realitat són culturals. Fins i tot el d’autoestop, per exemple, es fa de maneres diferents. O el de suïcidi, que és un exemple típic, es fa segons els hàbits de cada comunitat. Per parlar de gestos globals també hauríem d’esmentar el cas d’accions emparentades amb gestos dels primats i que tenen significats força similars, però tampoc ben bé idèntics, al llarg de totes les cultures: somriure, arquejar les celles, encongir les espatlles...
Els catalans «hem globalitzat» cap gest?
L’exportació més curiosa que conec és la del gest de burla que anomenem fer pam i pipa. Ja és molt indicatiu que el gest, a casa nostra, tingui nom, per començar, i resulta a més a més que a l’Argentina i a l’Uruguai es coneix com el pito catalán. De fet, hi funciona fins i tot l’expressió verbal amb el significat de ‘burlar-se d’algú’. És ben fàcil de comprovar amb una simple recerca a Internet.
Quan podem dir que un gest esdevé emblema? Quins són els seus àmbits de domini prioritari (en quins moments o situacions s’utilitzen preferentment)?
L’emblema és el fruit d’un procés de convencionalització, que implica que un determinat acte no verbal, dit en termes neutres, però que sol ser un gest il·lustrador d’algun aspecte de la parla, adopta una morfologia cada cop més convencional i social. Alhora, en aquest procés també es produeix un procés d’estilització formal del gest i d’autonomia respecte de la parla. Això vol dir que un gest que inicialment només s’entenia al costat del llenguatge verbal, cada cop és més comprensible sense necessitat de la llengua oral.
Els emblemes, de fet, es caracteritzen perquè es poden fer servir amb independència del llenguatge verbal, i fins i tot s’entenen de manera descontextualitzada. En un anunci de la Generalitat de fa uns quants anys es podia sentir ja que «el polze serveix per dir ‘molt bé’», o sigui que ha arribat força lluny, el gest. I els gestos són molt útils, sobretot els emblemes, quan el canal verbal està bloquejat o troba obstacles: a una certa distància (per exemple, en les salutacions o insults), sota l’aigua, si hi ha soroll, si volem dissimular o ser discrets...
Tots els éssers humans fan gestos, però en cada grup territorial —més o menys ampli— hi ha diferències —també més o menys àmplies. Per què uns territoris són més rics que d’altres en l’ús dels emblemes? El llenguatge no verbal autònom és un vestigi dels avantpassats o és un element que ha evolucionat de manera paral·lela a la pròpia evolució de les civilitzacions?
Aquesta és una de les grans preguntes que es fan els estudiosos, per exemple Adam Kendon, quan analitza la gestualitat italiana (sobretot la de Nàpols). Ell proposa que les raons s’han de buscar en l’hàbitat de cada cultura. De fet, ell mateix és un gran estudiós dels llenguatges de signes (manuals) dels aborígens australians, i també en el cas de les cultures índies d’Amèrica hi ha llenguatges de signes manuals. Els emblemes semblen propis de moltes cultures, i tenim dades que fan veure que en molts casos es tracta de repertoris que solen tenir al voltant de cent ítems. Encara som lluny de poder fer comparacions realment fiables, però com a mínim cada cop en tenim més dades, més estudis de camp i més diccionaris de gestos, sobretot d’emblemes. I que les cultures mediterrànies fan més ús dels emblemes que les nòrdiques, és evident —és un tòpic fins i tot—, però ja sabem que al sud som més de contacte que no pas al nord. En el cas de Nàpols, Kendon parla del fet que hi ha molta vida al carrer, i segurament aquest és un tret que s’ha de tenir en compte.
Pel que fa als aspectes evolutius. David McNeil, l’altre gran estudiós de la gestualitat, amb Kendon, sempre diu que la gesticulació que acompanya la parla és pròpiament una part de la parla, i que no l’hem de veure com un simple complement o una mena de vestigi inútil sinó com un canal que aporta informació als enunciats. En qualsevol cas, el discurs verbal oral no es pot entendre sense la gestualitat que l’acompanya: les mans, l’expressió facial, la postura... En la conversa ordinària, col·loquial, hi ha moltíssima informació que no es troba en les paraules, en els enunciats verbals. Per això, cada cop parlem menys de comunicació no verbal (que la fa dependent del llenguatge) i més de comunicació multimodal: diferents codis i canals que funcionen alhora.
---
Entrevista publicada a: Universitat de Barcelona, Notícies. Hi trobareu uns quants enllaços que us poden interessar. Jo l'he reproduïda sencera perquè la vull conservar aquí.
22 de maig 2013
.jpg)
9 de maig 2013
7 de maig 2013
Som de la Franja i parlem català!
Hi ha poca cosa a afegir, perquè la cosa és vergonyosa però cau pel seu propi pes. En canvi, convé difondre. Per exemple, per Facebook i, sobretot, Twitter (#LAPAO #LAPAPYP #quinridícul #quinavergonya).
La Franja
comarquesnord.cat
El Periódico de Catalunya
La Franja
comarquesnord.cat
El Periódico de Catalunya
Subscriure's a:
Missatges (Atom)