10 de des. 2011

"Una taula mal parada" (Bru Rovira)

Una taula mal parada

Carreteres secundàries

Dispendi Amb els aliments que sobren i que es tiren al Primer Món es podria alimentar els mil milions de persones que passen gana. Que això sigui així no només és una responsabilitat dels mercats sinó també dels mateixos consumidors dels països rics

BRU ROVIRA | Ara, 04/12/2011

El menjar que tiren els supermercats, cada cop més buscat. F. MELCION
Coincidint amb la recollida de menjar que organitza el Banc dels Aliments, a Londres es va celebrar el 18 de novembre un dinar popular, un gran esdeveniment politicogastronòmic, dins de la campanya "Feeding the 5000", que es va inventar Tristram Stuart l'any 2009. Stuart, autor del llibre Despilfarro. El escándalo global de la comida, és un jove investigador anglès que des de fa anys es dedica a explicar com la societat opulent, els països rics, els mercats i el sistema de producció alimentari mundial malbarata enormes quantitats de menjar en bon estat. La campanya "Feeding the 5000" vol promoure un consum racional dels aliments i demostrar que molt del menjar que va a parar a les escombraries és perfectament comestible. Centenars de cuiners -entre els quals hi ha algun xef de renom- es van posar, doncs, als fogons i van preparar un dinar gratuït per a cinc mil persones servint-se només d'aliments malbaratats.

Stuart explica en el llibre -un estudi sorprenent i recomanable, publicat per Alianza Editorial amb Intermón- que es va interessar per les deixalles alimentàries el dia que es va comprar dos porcs i va decidir engreixar-los amb el menjar sobrant que trobava als contenidors dels supermercats. Va descobrir, però, que els botiguers eren reticents que se'n servís perquè els incomodava que s'adonés de les bones condicions en què estaven aquells aliments.

Més del que necessitem

Amb els anys, Stuart ha demostrat com és tota la cadena alimentària -les granges, els cultius, els intermediaris, les botigues, els restaurants, els consumidors-, que pateix una hemorràgia d'aliments perfectament comestibles però que acaben a les deixalles. El dispendi, considera Stuart, és una de les bogeries més incomprensibles i perverses del sistema global. Mentre els mecanismes del mercat fan que els països rics tirin menjar per tal que no s'enfonsi la cadena productiva, els països pobres no poden accedir al sobrant i tampoc són capaços de produir els seus propis aliments per falta de recursos i de tecnologia, i perquè els mercats han deixat de ser locals i estan globalitzats.

Una tercera part del menjar que es produeix al món, explica Stuart, acaba a les escombraries. L'exemple més clar del despropòsit és el del blat: els països rics cultivem blat, però també en comprem i en venem als mercats internacionals. Una bona part d'aquest blat el tirem. Els anglesos tiren pa en unes quantitats que podrien alimentar 30 milions de persones. El preu del blat, però, vindrà marcat per l'oferta i la demanda. I el fet que en comprem i rebutgem bona part del que hem emmagatzemat fa que els països pobres comprin més car, al mateix temps que no poden accedir al blat que tirem nosaltres. La gran fam que hi va haver el 2008, quan es va superar la barrera dels mil milions de persones que passen gana al món, s'explica per l'alça del preu del blat.

Les dades, el fet que la gana, el malbaratament i la mala educació alimentària formin part d'una mateixa realitat, són coses prou conegudes i passen no només entre els països rics i els pobres, sinó també dins dels països rics. A França, segons el col·lectiu Alimentons-2012 hi ha 8 milions d'obesos convivint amb 3,2 milions de persones que reben ajuda alimentària. A Espanya, als supermercats hi ha exposats un 58% més dels productes que es necessiten per alimentar-nos. Bona part acaben a les escombraries. Tot això és prou conegut, però potser no ho sigui tant saber la responsabilitat que tenim els consumidors -i no només els mercats-, així com una certa ideologia del mateix sistema, segons la qual la sobreproducció, el dispendi i la il·lusió d'abundància infinita són imprescindibles perquè la màquina no es pari.

Comencem pel consumidor amb una comparació poc coneguda: quan diem que la producció de cereals per fer biocombustibles fa pujar el preu dels aliments i provoca gana, hem de saber també que la quantitat de "menjar" desviat amb aquest propòsit és menys de la meitat del menjar malbaratat pel consumidor i pel mateix sistema alimentari.

A les escombraries, per estètica

Respecte a les idees que fan funcionar la màquina, n'hi ha unes quantes que, sobretot en temps de crisi i de replantejament de la governabilitat, l'economia global i dels mercats, semblen perfectament millorables i fan sentir vergonya: molts productes que tirem, demostra Stuart, ho fem pel seu aspecte. Per exemple, les pastanagues han de ser boniques i les que estan torçades no arriben a la botiga. També es prioritza l'estoc sobre la necessitat. És més bon negoci tenir deu entrepans, vendre'n un i tirar-ne nou, que ajustar-se a la realitat i equilibrar la cadena alimentària al consum real.

Potser no som encara prou conscients que les noves idees que haurien de canviar el món només poden sortir (si volem canviar i no que ens canviïn) de nosaltres mateixos, de la nostra manera de viure i compartir, de governar i governar-nos, especialment als països més ben situats en el control del món. Aquestes noves idees s'hauran d'adequar al sentit de les coses que fem i replantejar-se el creixement infinit com la pedra filosofal de l'economia. No tothom pot créixer i consumir al ritme exigit per alguns gurus i, si seguim així, cada vegada seran més grans les diferències dels uns sobre els altres i el món més insuportable.