“Cal lluitar contra el fort per deixar de ser febles i contra nosaltres mateixos
quan siguem forts” Lluís Maria Xirinacs
Estimadíssim/a Neus,
Som a punt de marxar aMadrid, i entre els presos polítics de Lledoners, i segur que també al Puig de les Basses i Mas d’Enric, es respira un ambient molt positiu i coratjós. Diria que no tant per cap expectativa d’absolució, sinó perquè som conscients de la transcendència del moment en què, davant la seva pompositat i teatralització, hi trobaran un grup d’homes i dones que ja hem assumit amb plena responsabilitat històrica el paper que ens pertoca jugar.
Voldria compartir amb vosaltres l’epíleg del llibreJo acuso, de Benet Salellas, on podreu conèixer part de l’estratègia jurídica d’Òmnium Cultural en aquest procediment. Som molt conscients que en aquesta estratègia hi ha també la defensa de la societat civil que el passat 1 i 3 d’octubre del 2017 vam decidir que mai més no renunciaríem a la llibertat. Entre els principals objectius, hi destacaríem:
Assumir la desobediència civil (i les seves conseqüències) com a instrument de transformació social. La seva existència prova la veritable salut d’un estat de dret social i democràtic.
El Judici esdevé una expressió cabdal de la lluita pacífica per l’autodeterminació de Catalunya i per la defensa dels valors democràtics. I també és una oportunitat inigualable per fer-ho davant de la comunitat internacional.
Cal una mobilització de la societat al carrer per acompanyar-nos durant tot el judici oral. És també aquí on tenim el repte d’aconseguir visualitzar, des de la radicalitat democràtica, el gran consens de país al voltant de la defensa dels drets civils i polítics dels ciutadans, que vol dir el dret a la dissidència política, el dret de manifestació, a la llibertat d’expressió i el dret de reunió.
És imperatiu que tots plegats propiciem l’emergència de nous lideratges que també s’han d’anar consolidant. I això no vol dir renúncies per part de ningú, sinó tot al contrari: la màxima complementarietat i garantia que ni la presó ni les amenaces de violència per part de l’Estat poden suposar cap limitació en les estratègies.
Aquest 2019 us desitjo de tot cor que no hi hagi lloc per a cap jerarquia, ni per a la violència, ni per a la por de cap mena. Que "cada segon que vivim és un moment nou i únic de l’Univers", com deia Pau Casals, i que seguim fent ben nostre el lema dels vells insubmisos: "Hem nascut per ser lliures i no soldats".
L'exposició censurada a la fira ARCO "Presos Polítics a l'Espanya contemporània", de Santiago Sierra, arriba als Lluïsos de Gràcia (plaça del Nord, 7). Es podrà visitar del 19 de novembre al 2 de desembre. Horari: de dilluns a divendres, a partir de les 5 de la tarda; dissabtes i diumenges, a partir de les 9 del matí.
Organitzada per Òmnium Cultural Gràcia i Lluïsos de Gràcia.
Les dues tardes anteriors, el 29 i el 30, vaig portar berenar (o esmorzar) als que passaven la nit al meu col·legi electoral. No em sentia amb forces de fer jo el mateix. El dia 1, a les 6 del matí ja hi era. Plovia. Em vaig anar trobant amics i coneguts, van venir els fills, i al cap d'una estona es va començar a fer una cua per votar.
No vam veure arribar les urnes, però a les 9 hi eren. Els problemes amb el sistema informàtic ho van posar difícil, però a poc a poc vam poder anar votant. Primer la gent gran. Amb el cens universal tot va ser més fàcil.
Ja havien començat a arribar imatges de la policia espanyola i la guàrdia civil agredint votants (aquí, més de 400 vídeos que en són testimoni). No ens ho podíem creure, i no sabíem cap a on mirar, si amunt, avall, a orient o a ponent. Podien venir per qualsevol banda.
Vam protegir el col·legi tot el dia. A estones, amb música. A mitja tarda vaig veure això al Twitter:
Havia anat aguantant, però veure la Neus Català votant em va fer treure tota la tensió i vaig plorar per primera vegada aquell dia.
Vam continuar protegint el col·legi tota la tarda. No sabíem que a aquella hora ja hi havia ordres de parar i hi havia molts nervis i molta tensió.
A la nit, ja a casa, vaig saber que pel maig seria àvia. I vaig tornar a plorar.
Violen (presumptament) en grup una noia de 18 anys i el fiscal demana 22 anys de presó.
(Sanfermines 2016)
Participen (presumptament) en una baralla en què hi ha guàrdies civils de paisà implicats i el fiscal demana 50 anys de presó aplicant la legislació antiterrorista.
(tardor 2016)
La comparació és terrible: fixeu-vos quant "val", per a l'Estat espanyol i la justícia espanyola, la violació d'una noia i una agressió menor a un guàrdia civil.
Si voleu firmar el manifest dels pares i mares (gurasoak) dels nois d'Altsasu, entreu aquí. I aquí, la cronologia dels fets.
Hi, world! Follow this link to watch an interview to the Foreign Affairs Spanish Minister, Alfonso Dastis, at the BBC programm Andrew Marr Show.
The Minister thinks he is in a Spanish television, but he isn't, and his voice betrays him. The interviewer is more and more astonished during the interview.
Just a pair of the lies by the Minister:
1. It isn't true that all the European Constitutions have an article like the 155 Spanish Constitution one (and we'll see whether what the Spanish Government is doing now fits in this article; see here).
2. He says that some of the October 1st pictures showing the brutality of the Spanish police are fake pictures. Obviously, they are not.
Look at the paralinguistic features of his speech. Do you think he feels comfortable, do you think he is telling the truth...?
Unes quantes lectures i vídeos dels últims dies. Tot interessant, tot fa pensar. Hi ha un fil comú que es va descobrint...
Dues entrevistes escrites
Pere Portabella, a Crític: "Tots els poders tenen por d'un referèndum" (Portabella sempre m'ha semblat una persona que diu coses interessants i que fan pensar. En aquesta entrevista, també. Veurem la seva última pel·lícula.)
Alfons Durán Pich: entrevista a La Sexta que no es va emetre. Sobre el que passarà si Catalunya s'independitza d'Espanya. (En castellano.)
Un documental
Las cloacas de Interior (El que va passar amb l'operació Catalunya no és conjuntural, és estructural. "El sistema está tan corrupto que expulsa a los decentes", diu un funcionari del Ministerio del Interior.)
Un article
"La importància de dir-se Ibarra Güell", d'Antoni Batista. (Una vida molt interessant. Llegirem l'últim llibre de Pedro Ibarra Güell: Memoria del antifranquismo en el País Vasco)
Si finalment res ho impedeix, diumenge hi haurà més estelades que mai, a Madrid. I segurament, per si un cas, també moltes banderes escoceses. Una vegada més, el PP, fàbrica d'independentistes: ¿qui vol formar part d'un Estat on els governants volen impedir que hi hagi estelades i toleren, en canvi, banderes franquistes i nazis?
(Foto, meva: Concert de la Llibertat, Camp Nou, juny 2013.)
FELIP VI VA DIR a la presidenta del Parlament Carme Forcadell que no la podia rebre, que li expliqués per escrit això que havíem investit un nou president. La resposta em sembla unes quantes coses, que poso per escrit perquè evidentment no goso demanar-li audiència.
1. És un gest que no demostra ni cap voluntat de diàleg ni cap respecte per la legalitat, quan el seu discurs oficial és diàleg i llei.
2. És despectiu amb el Parlament i amb tots els catalans als quals aquesta institució representa.
3. És lleig perquè li fa vergonya fer-se una foto amb una presidenta elegida democràticament mentre a la família s’han fet fotos amb elefants morts i dictadors vius.
4. És una provocació, perquè convida a rebre un tracte recíproc el dia que sigui ell el visitant.
5. És partidista: se salta un protocol quan no li agrada el resultat de les eleccions, en un acte de poca elegància democràtica.
6. És desagraït amb Girona, ciutat de la qual ha sigut príncep, i amb tot el que ha fet la Fundació Príncep de Girona per la seva figura, donat que el president que li volien presentar n’era justament l’alcalde.
7. És agosarat, perquè si tens poca feina i és simbòlica, escaquejar-te’n qüestiona la justificació del lloc laboral i el cost per a l’empresa.
8. És una promoció imprudent de la desconnexió entre Catalunya i Espanya: una tàctica sorprenent.
9. És un acte d’arrogància impropi de qui el mateix dia té la germana asseguda a la banqueta d’acusats.
i 10. És una frivolitat que donarà per fer uns quants gags, per mantenir una imatge superficial de la monarquia i per confirmar que continua allunyada de la realitat.
-----------------
La pancarta contra Shakira és especialment repugnant
Seria genial si l'Espanyol actués contra qui considera enginyós atacar una dona titllant-la de prostituta
Toni Padilla, Ara, 14/01/2016
Per fi han s'han acabat els derbis. Ho agraeixo. Per moments, la guerra de trinxeres es fa impossible de suportar. M'explico. Les rivalitats instal·len moltes persones a les trinxeres, centrats només en dues coses: defensar-se i atacar el rival. He enyorat, especialment, més autocrítica per part tant de barcelonistes com de blanc-i-blaus.
Els aficionats de l'Espanyol estan tips de ser objecte de critiques, burles i atacs per part de molts barcelonistes, fet que crea problemes: una crítica assenyada d'un barcelonista a l'Espanyol és vista per a molts com un atac més. I perd força. Per aquest motiu, cal autocrítica. Com a aficionat del futbol, jo entenc, i no veig malament, pancartes com aquella de l'inici del partit que recordava l'origen suís del Barça i l'origen català de l'Espanyol. No veig malament els càntics fent burla de Messi pels problemes amb Hisenda. Puc entendre la pancarta on s'ataca Suárez dient que és un mossegador. Si ha mossegat, que passi la penitència.
Però no puc entendre la permissivitat amb la pancarta contra Shakira. No, no és un problema de l'Espanyol, és general. Puc recordar més de 10 estadis on s'ha cantat contra la cantant colombiana: Bernabéu, Rosaleda, Calderón, Mestalla, Villamarin... i sí, l'estadi de l'Espanyol. Piqué busca gresca i s'exposa als xiulets. Perfecte. Però no és justificable aquest acte de violència de gènere. Si algú vol atacar Piqué, que canti contra el jugador amb enginy. Però reduir el paper de la dona al futbol a ser la parella d'algú, a ser insultada de forma primària titllant-la de prostituta, és una vergonya. I més, en un club que ha cuidat tant el futbol femení com l'Espanyol. En un club tan familiar, on fa patxoca veure-hi famílies senceres. Això ni és l'Espanyol ni és el futbol.
Sempre passa: quatre brètols taquen el nom d'una afició. Per aquest motiu la millor medicina seria l'autocrítica de l'Espanyol, ja que qualsevol crítica d'algú que no sigui de l'Espanyol serà vista per a molts com un atac extern. Cal perseguir els quatre brètols que utilitzen càntics racistes, cal expulsar els quatre que utilitzen insults com aquests contra Shakira. I sí, com escriu Xavier Fina, crec que no cal tancar el camp. Ara, una sanció seria justa. I seria culpa d'un grup molt petit d'aficionats. Molt petit. Aquells que ara, de forma surrealista, pretenen que cal entendre la pancarta de forma literal. És a dir, la pancarta considera Shakira com patrimoni musical mundial. O la considera col·lectivitzada, propietat de tots. Ridícul.
I no, no és una reacció a les desafortunades paraules de Piqué d'ara fa una setmana. Piqué ja va utilitzar les xarxes per recordar com fa un any, des de la mateixa zona de l'estadi, es va insultar la seva parella i desitjar la mort del seu fill. Quatre estúpids, els quatre que té cada club.
L'Espanyol té una gran arma: l'enginy. Ha creat campanyes magnífiques. L'enginy sempre és la millor arma, si vols atacar Piqué. Però no tot s'hi val. Criticar aquella pancarta hauria d'anar per sobre dels colors de qui opina. Jo ja fa anys que he perdut l'esperança de convèncer determinades persones que l'únic club que m'importa és el Sabadell. Alguns em creuen barcelonista, i altres, de l'Espanyol. Tant me fa. Més d'un llegirà aquest article i seguirà pensant que sóc un soci del Barça atacant l'Espanyol. I després vindrà qui m'atacarà per no ser soci del Barça, que hi són, i fan molta mandra. Tinc clar quin és el futbol que vull. Un esport on el paper de la dona no sigui el d'arma per insultar. Amb rivalitat, enginy, amb partits on pots posar la cama, amb jugadors que estimen els colors, com Pau López i Piqué. Amb pancartes, però sense racisme, ni atacs sexistes o homòfobs.
-----------------
El gran momento de Oriol Pla
El actor deslumbra en Barcelona como clown eléctrico en 'Be God Is' y el rebelde Carlo Giuliani en 'Ragazzo', dos trabajos que muestran su versatilidad
Marcos Ordóñez, Babelia, El País, 15/01/2016
Si me dicen que apueste ahora mismo por un actor joven con un gran futuro, capaz de mostrar verdad, gracia y fuerza, y una versatilidad de virtuoso, mi voto va directo para Oriol Pla. Ya llevaba tiempo haciendo cine y series (El cor de la ciutat, Animals, Any de Gràcia), pero para mí se reveló en su primer papel en teatro, los 20 recién cumplidos, en el Lliure: Maxi, el ángel de Jo mai (2014), de Iván Morales, una tragedia juvenil, un Mystic river de barriada, donde se metía rotundamente al público en el bolsillo cantando y bailando Tim, Tom y Jim, el foxtrot de Bonet de San Pedro, para animar a una chica perdida en la noche. ¿De dónde había salido aquel trueno? Creció en Barcelona, hijo de cómicos: Quimet Pla, cofundador de Comediants, y Núria Solina, de Picatrons, clown y violinista. “La primera vez que mi hermana Diana y yo pisamos escenario”, me cuenta, “fue en brazos de nuestros padres. Desde niños hicimos teatro de calle. La calle es una gran escuela. Aprendes a observar, a improvisar. Aprendes coraje. A los 11 años me apasioné por el breakdance.
De repente estaba en competición, bailando ante 3.000 personas. Aprendes por pasión, por ganas. Un día, en un prado, aprendí el mortal hacia atrás porque quería hacerlo. Aprendí a cantar en las terrazas de la Costa Brava, con mi amigo Pau Matas, con una guitarra cada uno. He hecho números en un metro cuadrado, porque no necesitas más. Yo no quiero hacer carrera: quiero hacer. Y ganar oficio, día a día”. Para Oriol Pla 2015 ha sido un gran año.En septiembre se estrenóTruman,, de Cesc Gay, donde interpretaba a Nico, el hijo de Ricardo Darín. Difícil olvidar esa escena rematada con un abrazo conmovedor que lo dice todo, que clarifica el silencio durante el reencuentro, las frases cortas, el dolor de la certidumbre. Una escena sin asideros, todo contención y subtexto. ¿Darín? “No hace falta decir que es un actor enorme, pero también un enorme tipo, generosísimo. Quiso que cenásemos juntos para conocernos y me presentó a su familia. ¡Y yo tenía que tratarle mal en esa secuencia, imagínate! ¡Yo tratando mal a Darín!”, ríe. En noviembre llegó la explosión cómica deBe God Is, un gran espectáculo de clowns en el Llantiol, con Espai Dual, el trío que completan sus amigos y colegas Blai Juanet y Marc Sastre, también fenomenales actores y músicos.
Escribí: “Oriol Pla se mueve como una versión eléctrica de Harold Lloyd, con el timing matemático de Pepe Viyuela, y cuando baila se arranca por Bob Fosse. Puro arte”. Y una inyección de alegría en vena. Solo actuaban los jueves. Corrió la voz y había cola para verlos. “El show se fue cocinando en directo, porque hacíamos números breves, de 10 minutos, en los bares que nos acogían. Fuimos luego al Fringe de Gràcia, y en la Mostra de Teatre de Barcelona nos llevamos dos premios: mejor espectáculo y mejor actor. Agradecí mucho que me dieran ese premio por un papel mudo, donde todas las frases eran gestuales”, recuerda. “En diciembre llegó Ragazzo, escrita y dirigida por Lali Álvarez, en el Teatre Eòlia. Nuevo fenómeno de boca a oreja, y un éxito interrumpido hará una semana, a teatro lleno, por compromisos de programación. La función narra las últimas horas de Carlo Giuliani, manifestante contra la cumbre del G8 en Génova y el estado de sitio impuesto por el Gobierno italiano, caído bajo las balas de los carabinieri el 20 de julio de 2001. Un monolito conmemora su muerte, con su nombre y una sola palabra: ragazzo (muchacho). Lali Álvarez, a la que conocí como ayudante de dirección en Jo mai, me habló entonces del proyecto. Pasó dos años documentándose, hablando con la madre y la hermana de Carlo. Me iba pasando nuevas versiones del texto, que comentábamos y trabajábamos. Y lo montamos en un mes, con Lali y Teatre Tot Terreny, la compañía de mis padres. Mi madre lleva las luces, mi padre la ayudantía. El sonido es de mi amigo Pau Matas. La escenografía está hecha con muebles de Lali”.
Sin esta conjunción de fuerzas (de escritura, de interpretación y de puesta) es posible que la terrible historia de Ragazzo se hubiera quedado en mero informe o proclama, sin conmovernos cómo lo hace. Oriol Pla encarna a ese muchacho lleno de ganas de vivir, que se revuelve contra la injusticia y el abuso, y una tarde de verano decide no ir a la playa y unirse, en cambio, a los que cree que luchan por un mundo mejor. Sabe transmitir, física y espiritualmente, su luz, su pureza y su calma, y poco a poco su desconcierto y su indignación ante la brutalidad que le rodea, y su miedo, y su fuerza última. Una interpretación rebosante de verdad, que atrapa hasta en sus gestos más aparentemente simples (tender la ropa, preparar una ensalada mientras nos habla de su vida cotidiana), y te va clavando en el asiento a medida que nos acercamos al terrible final. El último tercio de Ragazzo es un impresionante tour de force. Pocas veces he percibido yo en escena la sensación asfixiante de un cepo que se va cerrando sobre una voz que monologa y un cuerpo que salta, corre, gira, cae, vuelve a levantarse. “En las primeras funciones me ahogaba: demasiado desbocado. Mi padre me fue marcando la partitura: respira aquí, retén allá, aquí sueltas, aquí sigues. Ahora llego al final sin perder el ritmo ni el resuello. Una vez llegué incluso a hacer las dos funciones en un día: Be God Is a la una, Ragazzo a las ocho”. Entre sus proyectos me sorprende que un actor tan joven quiera dirigir, cuando se tercie, una obra tan lejana como Proceso por la sombra de un burro, de Dürrenmatt, que estrenaron Miguel Narros y el TEM en los sesenta, y que le entusiasme ese texto, de 30 personajes, pero que se puede hacer con 6 o 7, multiplicándose. De momento, más cine. Y con un gran proyecto inminente: el rodaje, en abril, de Incerta glòria, la novela de Joan Sales sobre la Guerra Civil, que Rigola adaptó al teatro la temporada pasada, en el TNC, y que Agustí Villaronga llevará a la pantalla, en otra versión, con Oriol Pla, Marcel Borràs, Bruna Cusí y Núria Prims encabezando el reparto. Be God Is vuelve al Llantiol en febrero y Ragazzo hará gira por Cataluña hasta el verano. El resto de España no debería perderse estos trabajos llenos de vida, de pasión y de talento.
No entenc aquesta part de l’independentisme d’esquerres que pretén fer la independència sense l’independentisme de dretes.
Remuntaré, però ara mateix només sento desencís i cansament.
“Assaig de càntic en el temple”
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Avui fa quaranta anys d'aquell dia que la mare ens va despertar al matí i ens va dir que no hi havia escola. Vam estar tota una setmana sense anar a l'escola. Han passat quaranta anys, sí, i com diuen per aquí sota, hi ha un franquisme que, per desgràcia, encara el tenim ben present.
Dos textos d'ahir que donen encara més motius, motius més immediats, per votar SÍ: el primer, l'article de Carles Capdevila al diari Ara sobre el joc brut amb les pensions i la nostra gent gran; el segon, un editorial del mateix diari sobre el decret que impedirà que les entitats que treballen en el sector social només a Catalunya puguin rebre el que aportem els contribuents catalans amb el 0,7% de l'IRPF. Tot plegat, molt molt escandalós, baix, brut, roí, mesquí...
I per rematar-ho, el PP fa públic un vídeo de campanya on Mariano Rajoy i altres membres del partit parlen en català, i només en català, i diuen que estimen els catalans. Au, va! Ells, que no paren de fer polítiques que van en contra dels catalans, del català i del model educatiu de conjunció lingüística. ¿Es pensen que som rucs? És un sarcasme i un insult a la intel·ligència.
Sobre això tan miserable de les pensions
Carles Capdevila, Ara 23/09/2015
PERDONEU que em contradigui. Diumenge anunciava que la setmana seria llarga i dura i reclamava la màxima calma i alegria, però amb això de les pensions he decidit que o buido el pap o rebento.
Els que envien cartes a jubilats dient que a la Catalunya independent “els diners de la teva pensió perillen”, i sobretot els que els financen, han creuat la ratlla de la misèria moral, de la indignitat. No els accepto cap lliçó de realisme ni els pressuposo cap bona voluntat. Què s’han cregut? Les pensions no són una propina que els poders fàctics administren, com probablement voldrien creure. Són diners cotitzats per gent treballadora, que té tot el dret a cobrar-la, és el seu esforç, i el que és irresponsable és gastar-se’n la guardiola, com està fent el govern Rajoy.
Detesto els que abusen dels dèbils. Aquest despotisme presumptament il·lustrat i carregat de cinisme que consisteix a voler espantar gent humil carregada de dubtes. Esgarrapar vots com aquell que abusa dels avis per robar-los les joies, o col·locar-los estafes com les preferents. Vergonya.
No pateixo pels vots que obtindran, que segur que n’obtenen, m’irrita molt més la immoralitat, la manca de respecte a persones honrades que han deixat la pell per pagar-se una jubilació digna i han de suportar aquestes cartetes, aquest patiment innecessari, aquest insult.
Als jubilats que trobem aquests dies no només els hem de garantir que si Catalunya es converteix en un estat pagarà pensions dignes, sinó que procurarem que mai més ningú cometi la indecència d’aterrir la gent gran, humil i treballadora al servei dels despatxos més foscos.
L’EDITORIAL
Atac injustificable a les entitats socials catalanes
Si els diners de l’IRPF van només a les entitats d’àmbit estatal, perillarà la feina de moltes de les catalanes
Ara, 24/09/2015
La pretensió del govern de l’Estat, tal com avancem avui a l’ARA, de concentrar els ajuts socialsde l’IRPF només en les entitats d’àmbit estatal i, per tant, de marginar les que actuïn en una part del territori, només es pot explicar des d’una obcecació homogeneïtzadora. No respon a la realitat plural i territorialitzada de l’acció d’ajut social, oblida el principi de proximitat -tan bàsic en aquest terreny- i suposa a la pràctica perjudicar la feina de moltes petites entitats. El reial decret que prepara el govern Rajoy, a més, vulnera la Constitució, que consagra l’assistència social com a competència exclusiva de les comunitats que l’assumeixin en els seus estatuts. Malgrat això, des del 1988, quan l’IRPF va estrenar la casella finalitats socials, l’Estat ha distribuït directament els diners recaptats. Les tretze sentències que des d’aleshores ha rebut en contra del Tribunal Suprem i del Constitucional no s’han aplicat. De fet, el reial decret que el consell de ministres podria aprovar divendres és una nova maniobra per burlar aquesta jurisprudència.
No cal ser gaire mal pensat per veure-hi, també, una manera de restar recursos a Catalunya, que sortirà especialment perjudicada per la inclusió de la condició que les entitats siguin d’àmbit estatal. Catalunya és una de les comunitats amb més entitats que només actuen al seu territori, sense la feina de les quals l’estat del benestar català, ja prou ajustat després d’uns anys de retallades, quedaria encara més coix. De les 142 entitats que l’any passat van rebre aquests ajuts, 61 -les que només actuen aquí- es quedarien ara sense uns recursos bàsics: aquest 2015 han rebut 12,8 milions d’euros (les altres 81 n’han rebut 18,3), tots destinats a programes (no a estructura). Si fins ara els ciutadans catalans han aportat a través de l’IRPF el 26% del total recaptat a Espanya, les entitats catalanes només han rebut el 14%, un percentatge que ara es reduiria dràsticament, cosa que augmentaria el dèficit fiscal català en l’àmbit socialment més sensible. Moltes entitats patirien per poder sobreviure, molts programes d’ajut serien suprimits. Estem davant d’una emergència gravíssima i d’un disbarat polític.
-------
I aquí, més raons per votar SÍ, molt ben explicades per Carles Boix.
Les raons de Carles Boix, i de tants altres, per votar SÍ diumenge (no "sí que es pot", sinó sí que volem ser un país lliure). Ell les explica molt bé.
Sí
Carles Boix, Ara, 21/09/2015
Les eleccions de diumenge són un referèndum imperfecte sobre la posició dels catalans davant de la possible constitució de Catalunya com a estat independent. Imperfecte perquè tots hauríem desitjat fer una consulta pactada. Però referèndum al capdavall perquè els electors podran triar entre opcions —el sí, el no i el vot en blanc— defensades per llistes diferents.
En aquestes eleccions, jo votaré (de fet, ja he votat, per correu) pel sí —i, més concretament, per la llista de Junts pel Sí—. Les raons que m’han dut a votar sí són múltiples. Culturals: la llengua catalana continua desprotegida —a Europa, en la distribució de mitjans de comunicació, en els telèfons d’atenció al client, en l’etiquetatge de tota mena de productes—. Socials: sense eixugar el dèficit fiscal no crec que sigui possible fer autèntiques polítiques de protecció de les classes més tocades per la crisi i pels canvis estructurals i tecnològics que s’acosten. Econòmiques: sense capacitat regulatòria i sobirania en matèria d’inversions, no hi haurà manera d’adaptar-se als reptes que imposa l’actual globalització.
Per damunt d’aquestes raons, però, votaré sí per una raó fonamental, estrictament política. Dins d’Espanya, l’autonomia catalana no té ni tindrà mai cap garantia real davant de les interferències constants del poder central. La Constitució de 1978 es va pactar i acceptar sobre la base d’una promesa de transferència d’un espai de poder propi a la Generalitat de Catalunya. Ara sabem, però, que aquesta promesa va ser nominal i insuficient. En totes les decisions clau, l’Estat decideix sol. En totes les competències essencials (i, de fet, també en les no essencials), l’Estat hi acaba intervenint. En aquest Estat, Catalunya, com a minoria, com a minoria nacional, no té capacitat real de decisió, no té cap protecció davant de la interpretació que la majoria fa del text constitucional i dels pactes que en un moment o altre s’han fet entre govern central i govern autonòmic.
La història política i constitucional d’aquests darrers quaranta anys ha demostrat tot això amb escreix. La Loapa va retallar l’abast de les competències promeses al primer Estatut. La transferència real de poders concedits estatutàriament va dependre de pactes polítics amb governs espanyols minoritaris que, un cop majoritaris, corrien a desfer mitjançant lleis orgàniques i de bases tot allò que havien concedit. Catalunya, una mena de Penèlope obligada a teixir i desteixir el seu mínim poder, va proposar un nou Estatut amb l’esperança que hi hauria un punt final a aquesta història inacabable. L’Estatut va quedar malferit a les Corts espanyoles i amputat, en tot allò que servia d’alguna cosa, al Tribunal Constitucional.
L’aventura de l’Estatut em va ensenyar una lliçó fonamental: que les paraules i les promeses per si soles no serveixen de res. El Parlament de Catalunya va fer un text llarg, feixuc, detallat amb la intenció de “blindar” les seves competències davant d’Espanya. Però, per moltes paraules que un hi posi, un contracte no serveix de res si una de les parts (contractants) pot interpretar i executar els termes del pacte per si sola. Aquest és, al capdavall, el problema de Catalunya a Espanya: que, per la seva posició minoritària, sempre haurà d’acceptar la posició espanyola. Aristòtil va definir la democràcia com un sistema en què els ciutadans fan torns a l’hora de governar: un dia governa A, l’endemà governa B, etc. Aquest no és el cas del sistema polític espanyol: uns sempre governen; els altres, no.
Un sistema federal, si s’aprovés (cosa inversemblant considerant la distribució de vots i escons a Espanya), tampoc no resoldria res. Continuaria havent-hi una majoria d’autonomies o d’estats federats que controlarien la interpretació i l’execució de tots els acords. Els catalans, en els seus interessos més essencials, no tindrien prou aliats per protegir-se.
Davant d’aquesta situació, l’únic sistema que pot garantir les aspiracions —legítimes— d’autogovern és passar a ser un estat sobirà, capaç de vetar les decisions que el perjudiquen. Capaç de resoldre els problemes culturals, socials i econòmics als quals feia referència abans. I capaç també, per descomptat, de cooperar amb els països veïns des d’una posició d’igualtat.
Ja sabíem que les pressions, amenaces i les mentides serien insuportables durant aquesta campanya. Tanmateix, tot això, que només ens confirma les servituds i misèries del sistema actual, no acabarà concretant-se en res per dues raons. Primera, perquè perjudicaria a tothom -i especialment la part que ara, d’una manera absolutament frívola, amenaça-. I, segona, perquè una majoria sòlida del sí erosionarà la resistència d’Espanya, trencarà la neutralitat europea i obrirà la porta a un camí (no fàcil però factible) cap a la dignitat. Votem, doncs, amb llibertat i amb tranquil·litat. I votem sí. Val la pena.
Pot semblar increïble, però aquest text el va publicar Joan Maragall avui fa 112 anys al Diario de Barcelona. La broma li va costar represàlies --en alguna cosa hem millorat una miqueta, sí--, però el que aclapara és l'absoluta actualitat del que hi diu.
El fragment que publico l'he extret del diari Ara (17/11/2014), i va ser seleccionat per Josep Maria Casasús.
La patria nueva Para que el catalanismo se convirtiera en franco y redentor españolismo sería menester que la política general española se orientara en el sentido del espíritu moderno que ha informado la vida actual, no sólo de Cataluña, sino también de algunas otras regiones españolas progresivas. Mientras todas ellas continúen gobernadas por el viejo espíritu de la España muerta; mientras decir política española equivalga a decir absorción, fraseología y administración contra el contribuyente entregada por el favor a tantos altaneros mendigos (por no decir cosa peor) de levita, es imposible que ninguna región civilizada de esta España sea sincera y eficazmente españolista. Pero cabalmente estas regiones -se objeta- son las que deben transformarla […] El viejo espíritu central representativo de la gran masa de la España muerta, caduco y todo, vacío, momificado, tiene todavía una superioridad, si no suficiente ya para hacer política alguna positiva, bastante aún para neutralizar, para destruir, o, lo que es peor, para corromper toda iniciativa salida de aquellas pequeñas porciones de España que, al trabajar en su desarrollo económico y social, han abandonado, por descuido o por inercia, la función política en manos que han resultado ajenas. Aquí hay algo vivo gobernado por algo muerto, porque lo muerto pesa más que lo vivo y va arrastrándolo en su caída a la tumba. Y siendo ésta la España actual, ¿quién puede ser españolista de esta España, los vivos o los muertos? […] El hueco anatema resuena grandiosamente por los ámbitos de la vasta necrópolis nacional, ahogando el grito de vida aislado en la pequeña región de los vivos que no saben gritar: -Zona neutral… -¡Separatismo! -Concierto económico- ¡Separatismo! -Organismos autónomos -¡Separatismo!…-¿Cómo podemos ser españolistas de esta España? […] -Sois cuatro inocentes, cuatro locos, cuatro criminales de lesa patria -nos contestarán incoherentemente-; pero ¡ay! de vosotros; porque nosotros somos los ministros, nosotros los consejeros, nosotros los generales, nosotros los jueces, los directores, los hábiles, los oradores, los cimientos y puntales, en fin, de la vieja patria española. A lo cual contestaremos riendo: -Pues nosotros somos los que hacen patrias nuevas. ----
Empar Moliner, Ara, 06/09/2015 Com que fa dues o tres hores que no surt cap estadista titllant-nos de nazis i m’avorreixo, he pensat que, per combatre el tedi, muntaré un club. Es dirà Societat Civil Espanyola i tindrà per objectiu demostrar que es pot estimar Espanya i voler, al mateix temps, la independència de Catalunya. La meva primera actuació serà al Paseo de la Castellana, fins a l’11 d’octubre, un dia abans del Día de la Hispanidad. Aquesta diada s’ha instrumentalitzat i polititzat i vull denunciar-ho. Per tant, muntaré unes carpes al Paseo de la Castellana, allà on desfilaran els militars. Suposo que m’ho deixaran fer (jo he demanat tots els permisos). També tenia pensat llogar unes avionetes amb unes pancartes (“I love Catalunya”) que facin cabrioles amb els caces de l’exèrcit, però encara no tinc els pressupostos. Sé que hi ha molts altres dies i molts altres llocs, sé que llogar una avioneta és car, però compto amb el suport d’un empresariat a l’ombra (afiliats en tinc poquets i no paguen). El meu club té com a objectiu únic actuar a la contra del que facin els que celebren que són espanyols. Sí. Hauria pogut muntar les carpes a la Meridiana, fins al dia 10 de setembre, però em diuen que ja està agafat. I ho entenc. És com muntar una parada d’hamburgueses al recinte de la trobada vegana de Sant Kevin de Vallfosca i desmuntar-la un dia abans (si pot ser, tard). T’exposes a quatre crits, no perquè els vegans siguin éssers violents, sinó perquè quan et busquen et troben. No cal dir que el meu cap de premsa em diu que m’aniria molt bé, de cara al management, que algun devot espanyol del rei Felip i dels legionaris li trenqués la cara a un dels meus afiliats, però no ho veig clar. Espero que als meus col·legues que han muntat carpes a la Meridiana fins al 10 de setembre no els hagin dit el mateix. .
L'ingrés de Barcelona a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) no ha prosperat. Ho ha impedit l'abstenció de Barcelona en Comú en la votació que s'ha fet avui. Un parell de consideracions:
1. Si dintre d'aquesta coalició hi ha diversitat de sensibilitats sobre la independència de Catalunya, ¿per què els seus regidors s'han abstingut en bloc? ¿No hauria estat més coherent que haguessin tingut llibertat de vot (que haurien de tenir sempre, esclar; sobretot sent com són una formació política que defuig els metodes de la política "tradicional")?
2. L'abstenció no és una posició política neutral. No ho és mai, però encara ho és menys quan del teu vot, o de la teva abstenció, en depèn el resultat final de la votació.
Les anàlisis basades exclusivament en l’economia, la sociologia o la lluita entre ideologies i partits no
expliquen la història. Aquest és el cas del procés polític que viu la societat catalana.
L’impuls que mou el debat de la societat catalana sobre el seu futur neix del sobtat alliberament, com un ressort, d’un desig que estava reprimit. No parlo d’una part de la societat, parlo d’una part de l’interior de persones que durant molts anys, durant vides senceres, van reprimir la consciència i el desig de ser simplement, plenament i únicament catalans. Es tracta d’un desig, els desitjos existeixen primer i després ve el càlcul, el contrast amb la realitat. El procés polític català té arrels profundes dins de moltes persones.
Fa set anys el Parlament català va tenir l’amabilitat de convidar-me a unes jornades sobre mitjans de comunicació i responsabilitat social. No recordo el que vaig exposar en la sessió sobre aquest tema, però sí que recordo el que vaig dir en un dinar posterior amb parlamentaris i representants dels diferents partits. I no estic gaire segur que me’n senti orgullós (no m’ofereixin més de dos gots de vi blanc: el meu daimon s’allibera, traspassa la meva impertinència habitual per fer gamberrades i ni tan sols m’ofereix el bàlsam posterior de l’oblit).
En aquell temps, el 2008, feia dos anys que el nou Estatut havia sigut aprovat per les Corts i recorregut davant el Tribunal Constitucional pel PP, i faltaven dos anys perquè el Constitucional sentenciés la inconstitucionalitat de diversos punts del text. La decisió va anar molt més enllà del que és jurídic i va tenir un caràcter polític i ideològic molt marcat. I, segons el meu record, el que vaig dir a aquelles persones que m’havien donat menjar i beure va ser més o menys el següent: “Catalunya té els recursos econòmics i humans per ser un estat. Teniu les institucions que el prefiguren, els instruments polítics, els quadres per formar una administració... I, a més, seríeu no només un estat viable sinó pròsper... I vosaltres ho sabeu. Però no pot ser, no és possible. Espanya no us deixa”.
El silenci incòmode a què va donar lloc la meva intervenció crec que no es devia només al fet que eren de diferents partits, persones amb visions diferents i fins i tot enfrontades entre elles, sinó al fet que els mostrava una situació d’impotència que era compartida per tots ells i elles. Els deia que, ho desitgessin o no, eren o estaven impotents.
No es pot ser més impertinent ni tenir una falta de respecte més gran amb qui et convida a la seva taula. He de preguntar-me per la meva pròpia actitud. Què pretenia -amb la intercessió del vi blanc- forçant una altra gent a veure’s en un mirall incòmode contra la seva voluntat? Pretenia alguna cosa més que exhibir la meva agudesa i jugar amb les emocions dels altres. Crec que pretenia també provocar una reacció. I això vol dir que m’importava aquella gent que personalment no coneixia, m’importaven els catalans i catalanes; encara que això no és excusa per a la impertinència (de tota manera, si no volen patir impertinències no tractin amb artistes).
Però l’important era aquell silenci confús, que era el reconeixement d’una situació d’impotència. Quan dos anys després el Constitucional va sentenciar, i de quina manera, la reacció posterior de la població catalana va ser molt més important i decisiva que una resposta política. Va ser una resposta emocional. Un desig que es va expressar lliurement. Un ressort que havia estat reprimit tant de temps va saltar. I aquest ressort ja no podrà ser reprimit novament.
L’Estat intervé i intervindrà les pròximes setmanes amb tots els seus mitjans per enterbolir i coaccionar en la campanya catalana, però aquesta coerció no aconseguirà que es facin enrere moltes persones que han alliberat emocions reprimides i ara són diferents de com eren fa uns anys.
No tinc notícia que hi hagi una anàlisi del tipus de personalitat que han anat construint els catalans durant els últims cent anys com a hostes d’una Espanya madrilenyo-castellana. Conec les deformacions de personalitat que comporta pertànyer a una identitat estigmatitzada, sóc gallec, conec les relacions colonials entre amo i esclau, però només puc intuir els equilibris i ambivalències dels catalans.
Són les ambivalències de persones que senten pertànyer a un país culte i molt capaç de tirar endavant i de donar feina i casa als seus habitants, però que s’ha de sotmetre a límits de creixement dins d’un motlle. Un país que només pot mostrar-se discretament per no molestar el poder instituït. Persones que han de dissimular, rebaixar el perfil de la seva identitat per no perjudicar els propis i legítims interessos, anar a Madrid i passar-hi de perfil, sense fer-se notar; creure’s en molts sentits per sobre dels que ostenten el poder i haver d’oferir-los assentiment i representar humilitat... És evident que també això ha de generar deformacions de la personalitat i un tipus de violència reprimida. Aquest joc d’equilibris interns, de repressions, és una barreja inestable que arriba un punt que pot esclatar. Una mica d’això ha passat.
De tota manera, la ràbia per les ofenses, reprimida tant de temps, és perillosa per a qui la té, sobretot perquè el nacionalisme espanyol és expert a manejar la desesperació i els sentiments negatius. Aquest és el seu camp.
Els poders que han manat a l’Estat fins ara han tractat els catalans amb un joc d’una certa mauleria, astúcia i indignitat, una relació perversa de la qual Catalunya certament s’ha alliberat. D’ara endavant, sigui quin sigui el nou nivell de sobirania que aconsegueixi Catalunya, les relacions ja no seran de submissió. Seran pactes entre subjectes polítics que es reconeixen mútuament. Però el més important no és això, el més important és que avui els catalans són persones més lliures, alegres, plenes. Si tornessin a escoltar aquelles impertinències meves de fa set anys no es quedarien muts, sinó que riurien molt. Amb independència de les incerteses del futur, serien persones més lliures. I això ha de ser motiu d’alegria, no?
