23 de des. 2023

Bon Nadal, i que el 2024 sigui una mica millor

 Aquest any us desitjo bon Nadal i un bon any amb una petita selecció de lectures del 2023. Sis novel·les que estan entre les que més m'han agradat aquest any.

  

Eva Piquer, Aterratge

Una novel·la molt ben escrita i amb una estructura i un contingut rodons. Excel·lent.


 

Maggie O’Farrell, El retrat de matrimoni

Meravellosa. Molt ben escrita, amb una gran riquesa de matisos en la creació de les escenes i en la construcció dels personatges. Una trama lenta en què acompanyem la protagonista cap a un final que des del principi intuïm que ens sorprendrà d'una manera o altra. Hi ha hagut moments durant la lectura en què el cor m'ha bategat ben fort i d'altres en què m'ha commogut profundament.

I com és habitual, també s'ha de destacar l'excel·lent traducció de Marc Rubió Rodon.

 


Irene Solà, Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres

Per primera vegada, he llegit una novel·la dues vegades seguides. La primera lectura em va encantar i em impressionar, però també em va deixar la sensació que m'havia perdut massa coses.

L'estructura narrativa d'Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, la construcció del punt de vista, i els recursos lingüístics que Irene Solà fa servir per construir-los, són tan rics i complexos que, almenys jo, no els vaig captar i entendre tots a la primera.

En aquesta novel·la hi trobareu una llarga saga de dones que arriba fins a l'actualitat, cultura popular, ecos de la Guerra Civil, la superposició de temps narratius per mitjans poc convencionals, la vida en un mas solitari a la Catalunya profunda, referències i paraules que no havíeu vist ni sentit mai... També hi trobareu això que ara en diem 'sororitat'. I el Dimoni.

Una novel·la extraordinària, excepcional, en el sentit literal d'aquestes dues paraules.

¿L'heu llegida? ¿Què us ha semblat?


 

 Xavier Mas Craviotto, La pell del món

Per fi he pogut llegir (pogut, en més d'un sentit) La pell del món, de Xavier Mas Craviotto. Una història dura, i una de les novel·les amb més fondària que he llegit mai. El text ens interpel·la des de la primera pàgina, i ens porta a fer-nos un munt de preguntes, algunes de les quals no quedaran respostes fins ben al final. I el final s'ha de llegir i rellegir, per acabar de captar-lo del tot, trobo.

Sempre és així, però aquí queda ben clar que fons i forma van tan units que són una mateixa cosa. I quan dic forma em refereixo a les tries lingüístiques, per descomptat, però també a l'estructura polièdrica, al punt de vista i a tants aspectes més que fan d'aquesta novel·la, al meu entendre, una obra excepcional.


  

Colum McCann, Apeirògon 

Una novel·la preciosa que fins fa tres mesos era un cant a l'esperança i que ara es llegeix amb desolació.


 

Nariné Abgarian, I del cel van caure tres pomes 

Una novel·la deliciosa sobre la vida en un poble de les muntanyes d'Armènia. Gira al voltant de la trajectòria vital de l'Anatòlia i de les persones que li són més pròximes, que juntes contribueixen a donar un aire coral a la història. En la narració hi trobem calamitats de tota mena, capacitat de superar-les, amor també de tota mena, tendresa... Sorprèn la facilitat amb que l'autora ens introdueix en un món que desconeixem completament.

Molt ben escrita i molt ben traduïda, amb una estructura no del tot convencional. Molt recomanable.

 



.

10 d’oct. 2023

'Quanta, quanta guerra...'

 "Vaig aprendre a carregar i a descarregar el fusell. A tirar. ¿Quants anys tens? Quinze. Sembla que en tinguis més. Apa, a veure si aprens a tenir bona punteria. No volia tenir-ne. Apuntava més avall o més amunt, o més cap a la dreta o més cap a l'esquerra, de l'home de cartó que havíem d'encertar. No volia que m'ensenyessin a matar ningú. Els sotracs de la culata em van mig desllorigar l'espatlla."

Quanta, quanta guerra...

Avui fa 115 anys que va néixer Mercè Rodoreda.