Lluís Payrató: «L’exportació més curiosa que conec de gest català és la del gest de burla que anomenem ‘fer pam i pipa’»
El professor del Departament de Filologia Catalana de la UB Lluís Payrató ha publicat El gest nostre de cada dia (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013), una reflexió a mig camí entre l’assaig i la recerca sobre el gest com a mecanisme comunicatiu i com a patrimoni bàsic de la cultura popular, que ara fa just un any va guanyar el 28è Premi Valeri Serra i Boldú de cultura popular. Al llibre, Payrató analitza la funció dels emblemes o gestos autònoms, amb significat independent del llenguatge verbal. Hi tracta des dels gestos relacionats amb les salutacions, l’expressió dels sentiments o els estats d’ànim, fins als que són propis dels jocs, l’esport, les activitats professionals o els rituals religiosos. L’autor fa, a més, un repàs de la història, i la tradició que comporta, d’alguns d’aquests gestos, n’analitza les particularitats i semblances amb gestos d’altres cultures, i mostra la relació que poden tenir amb la fraseologia popular i les metàfores i metonímies en què es fonamenten.
Catedràtic de Lingüística Aplicada i Pragmàtica del Català, Payrató ha treballat en diversos camps de la pragmàtica, l’anàlisi del discurs, l’etnografia lingüística i la sociolingüística aplicades a la llengua catalana. Recentment, ha publicat
The pragmatics of Catalan (2011), en col·laboració amb Josep Maria Cots, i la segona edició de
Pragmàtica, discurs i llengua oral. Introducció a l’anàlisi funcional de textos (2010).
En un moment en què novament cal defensar el català com a idioma propi, vostè recull i analitza els elements que configuren també un llenguatge no verbal autònom —que es reconeix sense el suport del llenguatge verbal— i específicament català. D’on sorgeix la idea de recopilar aquesta informació sobre el gest català i quins objectius persegueix?
La idea va venir justament, ara fa més de vint anys, d’un estudi sobre el contacte de llengües i, en concret, sobre la interferència: si hi ha interferències i manlleus entre llengües pel que fa al lèxic o a les construccions sintàctiques, n’hi pot haver també entre els gestos? Això voldria dir, doncs, que hi ha gestos pròpiament catalans? Un parlant català utilitza avui altres llengües (castellà, francès...), però la seva gestualitat és independent de la llengua que parla? D’aquí procedeix la idea de recopilar mostres sobre el gest català, una tasca que Joan Amades va iniciar amb un recull el 1957 i que Jaume Mascaró, professor de la nostra Universitat, va continuar. Jo vaig seguir les seves passes a partir de 1989; de fet, vaig dedicar la tesi doctoral a una part d’aquest tema...
Fins a quin punt podem dir que existeix el gest genuïnament català? I el d’altres indrets?
La contesta rigorosa hauria de ser que no ho podem dir perquè no ho sabem exactament, perquè no en tenim prou estudis. Aquesta és la pregunta que Joan Amades no s’acaba de fer. D’una banda, sembla que implícitament respondria que sí, però de l’altra el seu recull es titula
El gest a Catalunya, no pas
Els gestos catalans (o alguna cosa similar), fet que fa sospitar que va defugir el tema. Jaume Mascaró, en canvi, dóna paràmetres concrets que algun dia han de permetre mesurar fins a quin punt els nostres gestos són diferents dels d’altres comunitats. Mentrestant, podem dir que, sens dubte, hi ha «gestos catalans» en el sentit que són les «produccions gestuals» dels parlants catalans, però que tenen moltes semblances amb els d’altres àrees veïnes, sobretot de les cultures mediterrànies.
En el cas concret que més s’ha estudiat, el dels emblemes, hi ha molts elements comuns. Pensem, per exemple, en gestos d’insult, com el d’aixecar el dit del mig, o de burla, com les llengotes. Però també n’hi ha de particulars d’algunes zones, com Itàlia, Gran Bretanya, Grècia, on s’usen gestos d’insult específics.
Els gestos s’hereten, s’importen o es manlleven? Es pot dir que existeixen, pel que fa al gest, els equivalents als neologismes o als barbarismes de la llengua parlada?
Heretem gestos en el sentit cultural: els mantenim generació rere generació, i n’hi ha força, per exemple, que ens vénen de l’antiguitat grega i romana (aixecar el dit com a insult, les banyes, treure la llengua, etc.). També n’importem o en manllevem de cultures veïnes, per exemple aquests tan coneguts avui com aixecar el polze (‘bé’), fer un cercle amb l’índex i el polze (‘d’acord’), o fer el gest de victòria (la V amb els dits) són d’influència anglosaxona.
Els neologismes els veiem, per exemple, avui mateix amb gestos de joves i adolescents, sovint procedents del castellà:
me parto (de riure) és una expressió castellana que pot anar acompanyada d’un emblema (donar-se cops al pit). Abans havia passat amb gestos com el de donar-se copets a la galta, que s’associa a caradura, una paraula castellana; en català, l’expressió equivalent seria més aviat
barrut, i el gest, el de tocar-se les barres.
Què és un gest global? Per què ho és o què és el que fa que arribi a ser-ho?
És un tipus de gest que s’ha popularitzat i expandit per moltes àrees geogràfiques gràcies a la influència dels mitjans de comunicació, el cinema, la televisió i la propaganda gràfica. El gest d’aixecar el polze en seria un exemple, però alerta perquè hi ha molts gestos que pensem que es donen a tot el món i en realitat són culturals. Fins i tot el d’autoestop, per exemple, es fa de maneres diferents. O el de suïcidi, que és un exemple típic, es fa segons els hàbits de cada comunitat. Per parlar de gestos globals també hauríem d’esmentar el cas d’accions emparentades amb gestos dels primats i que tenen significats força similars, però tampoc ben bé idèntics, al llarg de totes les cultures: somriure, arquejar les celles, encongir les espatlles...
Els catalans «hem globalitzat» cap gest?
L’exportació més curiosa que conec és la del gest de burla que anomenem
fer pam i pipa. Ja és molt indicatiu que el gest, a casa nostra, tingui nom, per començar, i resulta a més a més que a l’Argentina i a l’Uruguai es coneix com el
pito catalán. De fet, hi funciona fins i tot l’expressió verbal amb el significat de ‘burlar-se d’algú’. És ben fàcil de comprovar amb una simple recerca a Internet.
Quan podem dir que un gest esdevé emblema? Quins són els seus àmbits de domini prioritari (en quins moments o situacions s’utilitzen preferentment)?
L’emblema és el fruit d’un procés de convencionalització, que implica que un determinat acte no verbal, dit en termes neutres, però que sol ser un gest il·lustrador d’algun aspecte de la parla, adopta una morfologia cada cop més convencional i social. Alhora, en aquest procés també es produeix un procés d’estilització formal del gest i d’autonomia respecte de la parla. Això vol dir que un gest que inicialment només s’entenia al costat del llenguatge verbal, cada cop és més comprensible sense necessitat de la llengua oral.
Els emblemes, de fet, es caracteritzen perquè es poden fer servir amb independència del llenguatge verbal, i fins i tot s’entenen de manera descontextualitzada. En un anunci de la Generalitat de fa uns quants anys es podia sentir ja que «el polze serveix per dir ‘molt bé’», o sigui que ha arribat força lluny, el gest. I els gestos són molt útils, sobretot els emblemes, quan el canal verbal està bloquejat o troba obstacles: a una certa distància (per exemple, en les salutacions o insults), sota l’aigua, si hi ha soroll, si volem dissimular o ser discrets...
Tots els éssers humans fan gestos, però en cada grup territorial —més o menys ampli— hi ha diferències —també més o menys àmplies. Per què uns territoris són més rics que d’altres en l’ús dels emblemes? El llenguatge no verbal autònom és un vestigi dels avantpassats o és un element que ha evolucionat de manera paral·lela a la pròpia evolució de les civilitzacions?
Aquesta és una de les grans preguntes que es fan els estudiosos, per exemple Adam Kendon, quan analitza la gestualitat italiana (sobretot la de Nàpols). Ell proposa que les raons s’han de buscar en l’hàbitat de cada cultura. De fet, ell mateix és un gran estudiós dels llenguatges de signes (manuals) dels aborígens australians, i també en el cas de les cultures índies d’Amèrica hi ha llenguatges de signes manuals. Els emblemes semblen propis de moltes cultures, i tenim dades que fan veure que en molts casos es tracta de repertoris que solen tenir al voltant de cent ítems. Encara som lluny de poder fer comparacions realment fiables, però com a mínim cada cop en tenim més dades, més estudis de camp i més diccionaris de gestos, sobretot d’emblemes. I que les cultures mediterrànies fan més ús dels emblemes que les nòrdiques, és evident —és un tòpic fins i tot—, però ja sabem que al sud som més de contacte que no pas al nord. En el cas de Nàpols, Kendon parla del fet que hi ha molta vida al carrer, i segurament aquest és un tret que s’ha de tenir en compte.
Pel que fa als aspectes evolutius. David McNeil, l’altre gran estudiós de la gestualitat, amb Kendon, sempre diu que la gesticulació que acompanya la parla és pròpiament una part de la parla, i que no l’hem de veure com un simple complement o una mena de vestigi inútil sinó com un canal que aporta informació als enunciats. En qualsevol cas, el discurs verbal oral no es pot entendre sense la gestualitat que l’acompanya: les mans, l’expressió facial, la postura... En la conversa ordinària, col·loquial, hi ha moltíssima informació que no es troba en les paraules, en els enunciats verbals. Per això, cada cop parlem menys de comunicació no verbal (que la fa dependent del llenguatge) i més de comunicació multimodal: diferents codis i canals que funcionen alhora.
---
Entrevista publicada a: Universitat de Barcelona,
Notícies. Hi trobareu uns quants enllaços que us poden interessar. Jo l'he reproduïda sencera perquè la vull conservar aquí.
