guia l'esperit fundacional del somni americà. Com canta a la cançó "We take care of our own", "ara ens hem de cuidar nosaltres mateixos". I el plural inclou Barack Obama, a qui tornarà a votar per exigir-li que defensi els que el van fer president.
El 2 de novembre del 2008 Springsteen i Patti Scialfa van interpretar la cançó "Working on a dream" en un acte de la campanya electoral d'Obama. Com molts altres músics, Springsteen reclamava un canvi. Calia redreçar els valors que la presidència de George W. Bush havia malmès. No era la primera vegada que l'autor de "Born in the USA" (1984) es posicionava políticament d'una manera tan explícita. Quatre anys abans s'havia implicat en la campanya Vote for change i havia demanat el vot pel candidat demòcrata John Kerry, que finalment va ser derrotat per Bush.
Fill de la ràbia
Lluny de refugiar-se en la inacció, Springsteen va tornar a la càrrega fent confiança a Obama. Però l'esperança es va esmicolar a la mateixa velocitat que el sistema financer feia fallida. "El desastre es va endur les cases i les feines de les famílies nord-americanes, i ningú va assumir-ne les responsabilitats", es va queixar el Boss.
Springsteen reconeix que el nou disc és fill d'aquella ràbia, tot i que no ben bé del raïm de la ira de l'escriptor John Steinbeck que el va inspirar a fer el disc The ghost of Tom Joad (1995). Admira Woody Guthrie i Pete Seeger, però no agafa el martell de la justícia dels revolucionaris socialistes. És una superestrella del rock de 62 anys, i, malgrat això, encara és capaç de representar la perplexitat de la classe obrera blanca nord-americana que va superar la crisi industrial dels anys 70, es va instal·lar en la classe mitjana i ha acabat colpejada per una crisi financera que no acaba d'entendre. A ells és a qui va dirigit Wrecking ball, un disc que parla de ràbia, decepció i esperança.
Blues, folk i rock
Per transmetre el missatge, Springsteen ha remenat els compassos del blues i les essències més profundes del folk. Són les pedres fundacionals de la música nord-americana, les arrels que s'han de recuperar i, si cal, amplificar-les a cop de rock. Moltes cançons comencen austeres, amb la veu cremada pel blues, com ara "Shackled and drawn", "Easy money" o la mateixa "Wrecking ball", i a poc a poc van sonant violins i banjos que activen la memòria dels buscadors del somni americà, i a vegades la nostàlgia irlandesa dels Pogues, sobretot a "Death of my hometown", on parla de la decadència d'una ciutat industrial. "Ells van destruir les nostres fàbriques", canta.
Però a diferència del que passava a Nebraska (1982), The ghost of Tom Joad (1995) i Devils & Dust (2005), l'Springsteen del 2012 no vol renunciar a l'esperança dels dies de glòria i pràcticament no deixa escapar cap cançó sense catapultar-la amb els acords majors del rock i la producció de Ron Aiello, que confereix grandiositat al so.
El rock, més que representar la ràbia, serveix per impulsar la determinació en el canvi a cop d'himne. També hi ajuda l'espiritualitat de la part final del disc: a "Rocky ground", en què hi ha una tímida aproximació al hip-hop, i on fa venir a tomb l'expulsió dels mercaders del temple de Jerusalem; i a "Land of hope and dreams", un tema que Springsteen ja havia tocat en directe amb la E Street Band a finals dels 90 i que al disc sona amb l'acompanyament del Victorious Gospel Choir.
La prova de foc de Wrecking ball serà en directe, en la gira que començarà el 18 de març a Atlanta i que passarà per l'Estadi Olímpic de Montjuïc de Barcelona els dies 17 i 18 de maig, on pot ser que trobi una societat emprenyada.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris John Steinbeck. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris John Steinbeck. Mostrar tots els missatges
3 de març 2012
El Boss està emprenyat
Bruce Springsteen es va il·lusionar amb Obama, però les coses no han anat com esperava. Dimarts publicarà el disc 'Wrecking ball', una radiografia de la seva decepció. El Boss torna, i està emprenyat.
XAVIER CERVANTES BARCELONA. | Ara, 3/03/2012
"Obama ha sigut més amic de les grans corporacions del que a mi m'hauria agradat", va dir Bruce Springsteen fa unes setmanes a París, durant la roda de premsa de presentació de Wrecking ball, el disc que es publicarà el 6 de març. L'amor entre el president dels Estats Units i el músic que Nova Jersey s'ha trencat, no de tant fer-lo servir sinó per les pregàries desateses. El Boss està emprenyat i no vol escoltar explicacions, sinó activar la bola de demolició i tornar a començar agafant com a 
guia l'esperit fundacional del somni americà. Com canta a la cançó "We take care of our own", "ara ens hem de cuidar nosaltres mateixos". I el plural inclou Barack Obama, a qui tornarà a votar per exigir-li que defensi els que el van fer president.
El 2 de novembre del 2008 Springsteen i Patti Scialfa van interpretar la cançó "Working on a dream" en un acte de la campanya electoral d'Obama. Com molts altres músics, Springsteen reclamava un canvi. Calia redreçar els valors que la presidència de George W. Bush havia malmès. No era la primera vegada que l'autor de "Born in the USA" (1984) es posicionava políticament d'una manera tan explícita. Quatre anys abans s'havia implicat en la campanya Vote for change i havia demanat el vot pel candidat demòcrata John Kerry, que finalment va ser derrotat per Bush.
Fill de la ràbia
Lluny de refugiar-se en la inacció, Springsteen va tornar a la càrrega fent confiança a Obama. Però l'esperança es va esmicolar a la mateixa velocitat que el sistema financer feia fallida. "El desastre es va endur les cases i les feines de les famílies nord-americanes, i ningú va assumir-ne les responsabilitats", es va queixar el Boss.
Springsteen reconeix que el nou disc és fill d'aquella ràbia, tot i que no ben bé del raïm de la ira de l'escriptor John Steinbeck que el va inspirar a fer el disc The ghost of Tom Joad (1995). Admira Woody Guthrie i Pete Seeger, però no agafa el martell de la justícia dels revolucionaris socialistes. És una superestrella del rock de 62 anys, i, malgrat això, encara és capaç de representar la perplexitat de la classe obrera blanca nord-americana que va superar la crisi industrial dels anys 70, es va instal·lar en la classe mitjana i ha acabat colpejada per una crisi financera que no acaba d'entendre. A ells és a qui va dirigit Wrecking ball, un disc que parla de ràbia, decepció i esperança.
Blues, folk i rock
Per transmetre el missatge, Springsteen ha remenat els compassos del blues i les essències més profundes del folk. Són les pedres fundacionals de la música nord-americana, les arrels que s'han de recuperar i, si cal, amplificar-les a cop de rock. Moltes cançons comencen austeres, amb la veu cremada pel blues, com ara "Shackled and drawn", "Easy money" o la mateixa "Wrecking ball", i a poc a poc van sonant violins i banjos que activen la memòria dels buscadors del somni americà, i a vegades la nostàlgia irlandesa dels Pogues, sobretot a "Death of my hometown", on parla de la decadència d'una ciutat industrial. "Ells van destruir les nostres fàbriques", canta.
Però a diferència del que passava a Nebraska (1982), The ghost of Tom Joad (1995) i Devils & Dust (2005), l'Springsteen del 2012 no vol renunciar a l'esperança dels dies de glòria i pràcticament no deixa escapar cap cançó sense catapultar-la amb els acords majors del rock i la producció de Ron Aiello, que confereix grandiositat al so.
El rock, més que representar la ràbia, serveix per impulsar la determinació en el canvi a cop d'himne. També hi ajuda l'espiritualitat de la part final del disc: a "Rocky ground", en què hi ha una tímida aproximació al hip-hop, i on fa venir a tomb l'expulsió dels mercaders del temple de Jerusalem; i a "Land of hope and dreams", un tema que Springsteen ja havia tocat en directe amb la E Street Band a finals dels 90 i que al disc sona amb l'acompanyament del Victorious Gospel Choir.
La prova de foc de Wrecking ball serà en directe, en la gira que començarà el 18 de març a Atlanta i que passarà per l'Estadi Olímpic de Montjuïc de Barcelona els dies 17 i 18 de maig, on pot ser que trobi una societat emprenyada.
guia l'esperit fundacional del somni americà. Com canta a la cançó "We take care of our own", "ara ens hem de cuidar nosaltres mateixos". I el plural inclou Barack Obama, a qui tornarà a votar per exigir-li que defensi els que el van fer president.
El 2 de novembre del 2008 Springsteen i Patti Scialfa van interpretar la cançó "Working on a dream" en un acte de la campanya electoral d'Obama. Com molts altres músics, Springsteen reclamava un canvi. Calia redreçar els valors que la presidència de George W. Bush havia malmès. No era la primera vegada que l'autor de "Born in the USA" (1984) es posicionava políticament d'una manera tan explícita. Quatre anys abans s'havia implicat en la campanya Vote for change i havia demanat el vot pel candidat demòcrata John Kerry, que finalment va ser derrotat per Bush.
Fill de la ràbia
Lluny de refugiar-se en la inacció, Springsteen va tornar a la càrrega fent confiança a Obama. Però l'esperança es va esmicolar a la mateixa velocitat que el sistema financer feia fallida. "El desastre es va endur les cases i les feines de les famílies nord-americanes, i ningú va assumir-ne les responsabilitats", es va queixar el Boss.
Springsteen reconeix que el nou disc és fill d'aquella ràbia, tot i que no ben bé del raïm de la ira de l'escriptor John Steinbeck que el va inspirar a fer el disc The ghost of Tom Joad (1995). Admira Woody Guthrie i Pete Seeger, però no agafa el martell de la justícia dels revolucionaris socialistes. És una superestrella del rock de 62 anys, i, malgrat això, encara és capaç de representar la perplexitat de la classe obrera blanca nord-americana que va superar la crisi industrial dels anys 70, es va instal·lar en la classe mitjana i ha acabat colpejada per una crisi financera que no acaba d'entendre. A ells és a qui va dirigit Wrecking ball, un disc que parla de ràbia, decepció i esperança.
Blues, folk i rock
Per transmetre el missatge, Springsteen ha remenat els compassos del blues i les essències més profundes del folk. Són les pedres fundacionals de la música nord-americana, les arrels que s'han de recuperar i, si cal, amplificar-les a cop de rock. Moltes cançons comencen austeres, amb la veu cremada pel blues, com ara "Shackled and drawn", "Easy money" o la mateixa "Wrecking ball", i a poc a poc van sonant violins i banjos que activen la memòria dels buscadors del somni americà, i a vegades la nostàlgia irlandesa dels Pogues, sobretot a "Death of my hometown", on parla de la decadència d'una ciutat industrial. "Ells van destruir les nostres fàbriques", canta.
Però a diferència del que passava a Nebraska (1982), The ghost of Tom Joad (1995) i Devils & Dust (2005), l'Springsteen del 2012 no vol renunciar a l'esperança dels dies de glòria i pràcticament no deixa escapar cap cançó sense catapultar-la amb els acords majors del rock i la producció de Ron Aiello, que confereix grandiositat al so.
El rock, més que representar la ràbia, serveix per impulsar la determinació en el canvi a cop d'himne. També hi ajuda l'espiritualitat de la part final del disc: a "Rocky ground", en què hi ha una tímida aproximació al hip-hop, i on fa venir a tomb l'expulsió dels mercaders del temple de Jerusalem; i a "Land of hope and dreams", un tema que Springsteen ja havia tocat en directe amb la E Street Band a finals dels 90 i que al disc sona amb l'acompanyament del Victorious Gospel Choir.
La prova de foc de Wrecking ball serà en directe, en la gira que començarà el 18 de març a Atlanta i que passarà per l'Estadi Olímpic de Montjuïc de Barcelona els dies 17 i 18 de maig, on pot ser que trobi una societat emprenyada.
28 de gen. 2012
John Steinbeck's 'Travels with Charley' - My composition
Dijous vaig fer una composition per a una prova de nivell d'anglès. Entre altres opcions terribles --tipus "has tingut una idea per a un negoci: escriu una carta a un amic per convence'l de ser el teu soci"-- hi havia la de comentar un llibre que hagués llegit fa poc. M'ho vaig passar TAN BÉ redactant el text que, tot i que hi deu haver mooooltes faltes, el poso aquí. (Si alguna ànima caritativa que sàpiga més anglès que jo me'l vol corregir, li estaré eternament agraïda, i de passada n'aprendré!)
TRAVELS WITH CHARLEY, BY JOHN STEINBECK
How I got the book
I didn't choose Travels with Charley willingly. I had bought a magazine, Altaïr, in a travel bookshop, together with some books, and when I was already at home and took my time to have a look at my shopping --a very pleasant activity, in my opinion--, I found it among the other books. At first I thought it was a mistake, and only later I noticed that Travels with Charley was a gift that went together with the magazine.
Why I read the book
Some months later, I decided to read it. John Steinbeck was familiar to me because of two related reasons. The fist one: a very beautiful song by Bruce Springsteen, "The gost of Tom Joad", is inspired by another novel by him, The grapes of wrath. The second one: after having listened to the song dozens of times, I saw the film inspired by the novel, and I liked it.
I love travel books: I feel that they are a different way to travel, without leaving home. Most of the travel books I've read are about Patagonia and Tierra de Fuego, an area of the Earth that --I don't know why-- really fascinates me, and where I'd like to go some time in my life. Meanwhile I read books by people that have made the trip I don't know whether I will ever make.
What is the book about and why I liked it
Travels with Charley is the story of a lonesome and sometimes lonely travel through the USA. It is also the story of the relationship between a man and his dog (Charley). John Steinbeck gives his point of view about the States at the beginning of the sixties of the last century, but it is sometimes astonishing to notice how his vision is often not at all old-fashioned, but really valid nowadays.
(Pictures sources:
http://jamesreasoner.blogspot.com/2009/06/forgotten-nonfiction-books-travels-with.html
http://www.mrbramesblog.org/2011/02/thoughts-on-john-steinbeck.html
http://reason.com/archives/2011/04/04/sorry-charley/singlepage)
TRAVELS WITH CHARLEY, BY JOHN STEINBECKHow I got the book
I didn't choose Travels with Charley willingly. I had bought a magazine, Altaïr, in a travel bookshop, together with some books, and when I was already at home and took my time to have a look at my shopping --a very pleasant activity, in my opinion--, I found it among the other books. At first I thought it was a mistake, and only later I noticed that Travels with Charley was a gift that went together with the magazine.
Why I read the book
Some months later, I decided to read it. John Steinbeck was familiar to me because of two related reasons. The fist one: a very beautiful song by Bruce Springsteen, "The gost of Tom Joad", is inspired by another novel by him, The grapes of wrath. The second one: after having listened to the song dozens of times, I saw the film inspired by the novel, and I liked it.
I love travel books: I feel that they are a different way to travel, without leaving home. Most of the travel books I've read are about Patagonia and Tierra de Fuego, an area of the Earth that --I don't know why-- really fascinates me, and where I'd like to go some time in my life. Meanwhile I read books by people that have made the trip I don't know whether I will ever make.
What is the book about and why I liked itTravels with Charley is the story of a lonesome and sometimes lonely travel through the USA. It is also the story of the relationship between a man and his dog (Charley). John Steinbeck gives his point of view about the States at the beginning of the sixties of the last century, but it is sometimes astonishing to notice how his vision is often not at all old-fashioned, but really valid nowadays.
(Pictures sources:
http://jamesreasoner.blogspot.com/2009/06/forgotten-nonfiction-books-travels-with.html
http://www.mrbramesblog.org/2011/02/thoughts-on-john-steinbeck.html
http://reason.com/archives/2011/04/04/sorry-charley/singlepage)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)