Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris articles. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris articles. Mostrar tots els missatges

23 de set. 2015

Raons per votar SÍ

Les raons de Carles Boix, i de tants altres, per votar SÍ diumenge (no "sí que es pot", sinó sí que volem ser un país lliure). Ell les explica molt bé.

Sí


Carles Boix, Ara, 21/09/2015

Les eleccions de diumenge són un referèndum imperfecte sobre la posició dels catalans davant de la possible constitució de Catalunya com a estat independent. Imperfecte perquè tots hauríem desitjat fer una consulta pactada. Però referèndum al capdavall perquè els electors podran triar entre opcions —el sí, el no i el vot en blanc— defensades per llistes diferents.

En aquestes eleccions, jo votaré (de fet, ja he votat, per correu) pel sí —i, més concretament, per la llista de Junts pel Sí—. Les raons que m’han dut a votar sí són múltiples. Culturals: la llengua catalana continua desprotegida —a Europa, en la distribució de mitjans de comunicació, en els telèfons d’atenció al client, en l’etiquetatge de tota mena de productes—. Socials: sense eixugar el dèficit fiscal no crec que sigui possible fer autèntiques polítiques de protecció de les classes més tocades per la crisi i pels canvis estructurals i tecnològics que s’acosten. Econòmiques: sense capacitat regulatòria i sobirania en matèria d’inversions, no hi haurà manera d’adaptar-se als reptes que imposa l’actual globalització.

Per damunt d’aquestes raons, però, votaré sí per una raó fonamental, estrictament política. Dins d’Espanya, l’autonomia catalana no té ni tindrà mai cap garantia real davant de les interferències constants del poder central. La Constitució de 1978 es va pactar i acceptar sobre la base d’una promesa de transferència d’un espai de poder propi a la Generalitat de Catalunya. Ara sabem, però, que aquesta promesa va ser nominal i insuficient. En totes les decisions clau, l’Estat decideix sol. En totes les competències essencials (i, de fet, també en les no essencials), l’Estat hi acaba intervenint. En aquest Estat, Catalunya, com a minoria, com a minoria nacional, no té capacitat real de decisió, no té cap protecció davant de la interpretació que la majoria fa del text constitucional i dels pactes que en un moment o altre s’han fet entre govern central i govern autonòmic.

La història política i constitucional d’aquests darrers quaranta anys ha demostrat tot això amb escreix. La Loapa va retallar l’abast de les competències promeses al primer Estatut. La transferència real de poders concedits estatutàriament va dependre de pactes polítics amb governs espanyols minoritaris que, un cop majoritaris, corrien a desfer mitjançant lleis orgàniques i de bases tot allò que havien concedit. Catalunya, una mena de Penèlope obligada a teixir i desteixir el seu mínim poder, va proposar un nou Estatut amb l’esperança que hi hauria un punt final a aquesta història inacabable. L’Estatut va quedar malferit a les Corts espanyoles i amputat, en tot allò que servia d’alguna cosa, al Tribunal Constitucional.

L’aventura de l’Estatut em va ensenyar una lliçó fonamental: que les paraules i les promeses per si soles no serveixen de res. El Parlament de Catalunya va fer un text llarg, feixuc, detallat amb la intenció de “blindar” les seves competències davant d’Espanya. Però, per moltes paraules que un hi posi, un contracte no serveix de res si una de les parts (contractants) pot interpretar i executar els termes del pacte per si sola. Aquest és, al capdavall, el problema de Catalunya a Espanya: que, per la seva posició minoritària, sempre haurà d’acceptar la posició espanyola. Aristòtil va definir la democràcia com un sistema en què els ciutadans fan torns a l’hora de governar: un dia governa A, l’endemà governa B, etc. Aquest no és el cas del sistema polític espanyol: uns sempre governen; els altres, no.

Un sistema federal, si s’aprovés (cosa inversemblant considerant la distribució de vots i escons a Espanya), tampoc no resoldria res. Continuaria havent-hi una majoria d’autonomies o d’estats federats que controlarien la interpretació i l’execució de tots els acords. Els catalans, en els seus interessos més essencials, no tindrien prou aliats per protegir-se.

Davant d’aquesta situació, l’únic sistema que pot garantir les aspiracions —legítimes— d’autogovern és passar a ser un estat sobirà, capaç de vetar les decisions que el perjudiquen. Capaç de resoldre els problemes culturals, socials i econòmics als quals feia referència abans. I capaç també, per descomptat, de cooperar amb els països veïns des d’una posició d’igualtat.

Ja sabíem que les pressions, amenaces i les mentides serien insuportables durant aquesta campanya. Tanmateix, tot això, que només ens confirma les servituds i misèries del sistema actual, no acabarà concretant-se en res per dues raons. Primera, perquè perjudicaria a tothom -i especialment la part que ara, d’una manera absolutament frívola, amenaça-. I, segona, perquè una majoria sòlida del sí erosionarà la resistència d’Espanya, trencarà la neutralitat europea i obrirà la porta a un camí (no fàcil però factible) cap a la dignitat. Votem, doncs, amb llibertat i amb tranquil·litat. I votem sí. Val la pena.

-----

I aquí, tres raons més per votar SÍ.

21 d’ag. 2015

Marina Subirats, sobre els feminicidis (a l'estiu)

7, 11, 17... i a l’agost, quantes?


Marina Subirats, Ara 21/08/2015
7 al maig, 11 al juny, 17 al juliol, i anem sumant, que l’agost no s’ha acabat i el malson segueix. 5 a Catalunya des que va començar l’any, 63 a Espanya, en progressió creixent respecte a anys anteriors. Dones assassinades per homes sovint molt pròxims, parelles o exparelles. Cal afegir-hi l’assassinat de 5 homes, morts també en un context familiar, típic del que coneixem com a violència de gènere. El degoteig de feminicidis espaordidors puntua aquests dies calorosos com una maledicció que no aconseguim superar, i que nega amb contundència la imatge bucòlica dels estius familiars de felicitat a dojo.
Per què a l’estiu aquests crims augmenten? Per què no aconseguim aturar-los? Què cal fer? Molts interrogants s’acumulen sense gaires respostes; algunes lamentacions dels responsables públics, alguns minuts de silenci, flors, llàgrimes, espelmes, i un altre cas ja desvia la nostra atenció. Que no totes les morts són iguals, no totes pesen el mateix. Les de dones pesen molt poc, gairebé gens, en la consciència col·lectiva.
Anem a pams: per què ara? Des de finals del segle XIX, quan es va estudiar la influència de les causes socials sobre el suïcidi, va quedar clar que en els períodes de festa, de més intensitat de contactes, de ruptura de les rutines de treball, és quan el nombre de suïcidis creix. Per quina raó? Perquè són moments en què les persones que no poden gaudir de les relacions d’acord amb els estereotips existents se senten pitjor, experimenten de manera insuportable la seva incapacitat de fer com els altres. ¿Això també val per als homicidis? Molt probablement, i especialment per als assassinats que es produeixen en el context familiar, fruit dels conflictes i la infelicitat. Quan les postals estiuenques de platges al sol i vespres romàntics posen de relleu que la pròpia vida és un desastre, la desesperació s’accelera i aboca a la tragèdia. I els feminicidis només són la punta de l’iceberg; ¿quantes dones, aquest estiu, no estan patint també més maltractaments que mai?
La infelicitat no és excusa, naturalment. Per què matar la parella és una reacció masculina i no femenina? Gairebé els únics casos que es coneixen de dones que maten la parella són en defensa pròpia i de les criatures. Fa anys que treballo sobre els arquetips masculins dominants en la nostra cultura: l’agressivitat n’és un component obligat, exigit fins i tot, que s’estimula en el nen quan no s’hi mostra de manera espontània. El nen aprèn que s’ha d’imposar si vol que el respectin, i que, si no pot d’altres maneres, ho ha de fer utilitzant la violència. No em parleu de testosterona, que és la disculpa fàcil: és clar que existeix i fa el seu paper, però hi contribueixen molt més la societat i la cultura, que els regala armes des de la infància, que els ensenya a gaudir matant virtualment, a menystenir les actituds empàtiques, considerades febles, pròpies de dones. Parlem dels feminicidis, ja era hora. Però, ¿sabeu quants homes moren assassinats cada any, a Espanya? Aproximadament el doble que dones. Només un 12% van morir a mans de familiars, l’any 2012, mentre que en el cas de les dones va ser un 58%. Els homes es maten d’altres maneres, però també per violència de gènere masculí, malgrat que no li donem aquest nom.
Cal exigir mesures als poders públics: si no anem a l’arrel no farem res. És la cultura la que ha de canviar: educació, família, escola, jocs infantils, relacions, aprenentatge de la cura i la solidaritat en lloc de l’agressivitat, perquè és en els primers anys de la vida quan hàbits i actituds arrelen. I, lamentablement, això no prospera.
Més de 10 anys després de l’aprovació de la llei contra la violència de gènere, no s’han dut a terme gairebé cap de les recomanacions que es van fer en relació a l’educació com a prevenció. Ben al contrari: s’ha eliminat l’educació per a la ciutadania, que era l’espai destinat a aquests temes; no s’han revisat els llibres de text, que segueixen plens d’estereotips de gènere; s’han eliminat programes de coeducació existents anteriorment, també a Catalunya; no s’han nomenat les persones que, des dels consells escolars, havien de vetllar per aquests canvis. I, evidentment, s’han retallat totes les prestacions i recursos destinats a les dones que corren el perill de maltractaments.
Ja n’hi ha prou de polítiques d’aparador, que només serveixen per anunciar que ja s’ha fet tot el que calia. Sabem per què es produeix la violència de gènere. Sabem que cal eradicar-la i com fer-ho. Sabem que no és fàcil ni admet remeis immediats, que només una feina llarga i constant pot canviar la nostra cultura, els estereotips masclistes mortífers. És hora que, dones i homes, exigim dels governs que s’hi posin d’una vegada i que, en cas de no fer-ho, els demanem comptes per cada dona assassinada. Tal com ens recordeu molt sovint: hi ha una llei? Doncs toca complir-la.

15 d’abr. 2015

"Una frivolitat intolerable", article de la sociòloga Marina Subirats

Després de fer-nos ballar tant el cap amb el tema de la llei de l’avortament, ahir es votar al Congrés de Diputats una modificació de la llei vigent destinada a impedir que les dones de 16 i 17 anys puguin avortar sense parlar-ne amb els seus pares. Vaig escriure d’aquest tema a l’ARA fa un parell de mesos: la gran majoria de les joves ho fan amb el consentiment familiar, i quan no és així és perquè hi ha darrere alguna situació molt difícil: família desestructurada, violacions per part d’algun familiar, pares empresonats, marginats o absents, etc. És a dir: no consultar la família, en aquests casos, no es deu a cap caprici, a cap criaturada, sinó que és el signe d’una solitud i una desemparança que fan feredat. Són noies que haurien d’estar doblement protegides per l’Estat en aquestes circumstàncies, i no enviades a casa a tenir una criatura que no desitgen, que probablement no poden criar i de la qual és possible que es desfacin com puguin, posant en perill la pròpia vida.

I què li importa al PP, tot això? La seva motivació va per un altre camí: quedar bé amb els pro vida, dir que ha complert amb el que va prometre, procurar no perdre cap vot al centre, cap vot de dona, tenir poc mullader intern... Raons totes basades en càlculs i interessos partidistes del nivell més mediocre i més oportunista, que ni tan sols els garanteixen aconseguir no perdre suports: els pro vida estan enfadats, alguns diputats del PP també, i la gran majoria de dones d’Espanya afegirem un altre greuge als molts que ja acumulem en aquest tema. Però tant li fa, perquè tot això no impedirà el sofriment de les noies joves en les situacions més fràgils. Amb una frivolitat intolerable el PP vota contra la seva llibertat de ser mares, sense cap raó sòlida, sense aturar-se a pensar per què actua així. Només perquè li convé. Vota aquesta prohibició com en un altre moment impedeix resoldre els problemes dels desnonaments, o apuja o rebaixa els impostos, o imposa la religió a les escoles, o tantes altres arbitrarietats indefensables. Perquè qui mana, mana, i prou. Ètica? De què em parleu? L’últim que li preocupa és el patiment de les persones; tot es redueix a un joc d’interessos en el qual el patiment aliè no té cap pes enfront dels grollers maquiavel·lismes de partit. És com ha actuat durant tota la legislatura, i segur que no en podem esperar res millor. Recordeu-vos-en a l’hora de votar. Amb el nostre vot donem el permís d’actuació en camps molt diversos, i cal votar de manera que no ens n’hàgim d’avergonyir, ni fer-nos còmplices de segons què.




.

1 de set. 2014

adéu, Peret

L'article d'Albert Om amb motiu de la mort del cantant Peret em retorna als anys setanta, a casa dels pares. És un homenatge a l'artista i alhora un revival. I la foto...





‘Canta y sé feliz’
ALBERT OM Periodista | Ara, 28/08/2014

La televisió en color va arribar a casa nostra la primavera del 1974. Jo tenia set anys i una de les feines familiars que m’havien encomanat era consultar a la revista TP quins espais, enmig de la grisor de l’època, s’emetrien en color. Vaig detectar tres cites que no ens podíem perdre: un episodi, la mateixa nit que estrenàvem tele, del detectiu obès Cannon; un partit de Copa d’Europa de l’Atlètic de Madrid (encara no sabia que el primer futbolista que veuria jugar en color es diria Luis Aragonés) i, per sobre de qualsevol altra cita, el Festival d’Eurovisió.

Va guanyar Suècia, amb els Abba cantantWaterloo ; en quarta posició es va classificar Olivia Newton-John, que representava United Kingdom (unes paraules que no havia sentit mai i que vaig començar a repetir per casa de forma compulsiva, igual que el seu mot equivalent en francès, Royaume-Uni), i Espanya va ser desena. La cançó es deia Canta y sé feliz, era enganxosa (pegadissa, em sembla recordar que en dèiem) i la interpretava un home amb patilles fins al sotabarba i una gran tofa de cabells negres. El meu pare coneixia aquest home.

Tothom el coneixia, en Peret. Però el meu pare va voler aclarir que ell el coneixia de Vic, de quan encara ningú sabia qui era. “És gitano”, va dir. I jo vaig afegir una paraula més a la llista de paraules d’adults que un nen sent però no entén. Aquell que sortia per la tele cantant era fill del Mig Amic, un home que, amb tota la família, es dedicaven a la venda ambulant a la plana de Vic. El meu pare els veia al bar dels Toreros, al Passeig, i sabia que s’estaven a la fonda Torras, al carrer Manlleu, perquè era d’uns parents de la mare i des que en Peret s’havia fet famós en presumien, orgullosos.

Amb el temps, jo també vaig conèixer en Peret. Una vegada fins i tot em va convidar a passar un cap de setmana a casa seva, i li vaig explicar aquesta història d’un pare i un nen que miraven Eurovisió en una tele en colors. “Doncs aquell dia que tu em veies per la tele, jo estrenava lapeluca ”. Aquest era el seu record del 6 d’abril del 1974 a Brighton: ell i el seu palmero Toni, tots dos el mateix dia, estrenant perruca per dissimular la calvície. “En Toni encara la porta ara”, va precisar.

Antoni Valentí Carbonell, en Toni, el palmero de les ulleres, va morir ara fa tres setmanes, el 2 d’agost. Pere Pubill Calaf, en Peret, va morir ahir. Sense perruca. Amb l’estima de tanta i tanta gent. Lluny de l’abundància econòmica dels seus anys d’esplendor. “Vaig néixer pobre i moriré pobre”, vaticinava el 2012. Devia ser així, però ningú ho deu saber del cert. En Peret es feia escoltar, però a vegades no es deixava entendre.

Parlava, i hi havia coses que no et deia. “No t’oblidis que sóc gitano”. Enredant per aquí, enredant per allà. Era impossible no estimar-te’l.Era un home carinyós, sobretot per telèfon. Em trucava perquè la filla de la Chana havia publicat una novel·la, i abans de penjar em deia: “Ho saps que t’estimo, oi?” Cara a cara no ens les havíem dit mai, aquestes coses. Després d’haver fumat quatre paquets de Winston al dia, aquests últims anys, els pulmons li feien portar una vida més reposada. L’escenari era el lloc on li passaven tots els mals. Com aquell dia al Liceu, al 25è aniversari dels seus estimats Amics de la Gent Gran. Venia d’actuar a Vigo, i havia de fer només dues cançons. Un cop a dalt, va estar-se mitja hora cantant i ballant, amb tot el Liceu dempeus, emocionat. L’endemà va haver d’ingressar d’urgències a l’UVI.

I aleshores, quaranta anys després, vaig entendre el títol d’aquella cançó que en Peret va interpretar a Brighton el 6 d’abril del 1974, el dia que ell estrenava perruca i nosaltres, a casa, televisió en color: Canta y sé feliz.




.

1 de juny 2014

Josep Ramoneda sobre Can Vies a l''Ara'

Josep Ramoneda, Ara, 01/06/2014
La violència de carrer és més efectista que efectiva. El poder de les flames és gran i garanteix un bon lloc a les portades. Però desprestigia els col·lectius a la qual es vincula i sepulta raons i realitats dignes de ser tingudes en compte. La violència genera por i en democràcia la por més aviat indueix a la indiferència i la resignació. La teatralització de la violència no és exclusiva dels grups d’incontrolats antisistema, també les policies utilitzen a vegades l’espectacle de la repressió per fer-se presents en l’imaginari ciutadà. La violència generada a partir del desallotjament de Can Vies és perfectament descriptible i els seus actors són prou coneguts de la policia. A alguns els servirà per desqualificar els que protesten pacíficament per un desallotjament inoportú i fet amb poca cura per l’Ajuntament. Altres ho aprofitaran per desprestigiar el moviment independentista, encara que no hi tingui cap relació. I fins i tot n’hi ha que hi veuran la mà negra de Madrid. Jo tendeixo a pensar que Caín va matar Abel, és a dir, que les coses acostumen a ser el que semblen. I en aquest cas crec que els agitadors són els habituals. No tinc cap dubte que algun sector està disposat a utilitzar l’agitació violenta per fer descarrilar el procés independentista, però crec que no és el cas.
Els actes de violència no ens han de fer perdre de vista les qüestions de fons. Una ciutat ha de trobar maneres de desenvolupar formes de socialització diferents de les rígides vies institucionals i ha de fer socialment rendibles espais i llocs abandonats que s’ha demostrat que poden ser útils per als barris. Vivim una situació social molt complicada que no es pot pretendre que quedi amagada sota el gran mantell de la independència. No només de sobiranisme vivim els humans. La nostra societat està fent destrosses a dues generacions. Quan el 55 per cent dels joves estan condemnats a l’atur, i l’emancipació sembla impossible, quan els grans viuen amb l’amenaça de la pèrdua de la feina per sempre, ¿què s’ha de fer amb les noves formes de convivència i solidaritat, fomentar-les o reprimir-les? Una societat oberta i democràtica és defineix per la capacitat d’incorporar, no d’excloure.

19 de març 2014

netejar culs: Albert Pla, diumenge a l''Ara'

ZONA D’INCERTESA

Si vinc jo, segur que ho trobo

ALBERT PLA NUALART | Ara, 16/03/2014

ARRAN DEL RECENT Dia de la Dona hem fet moltes reflexions sobre com podríem accelerar la igualtat. I la gran majoria, delatant que a aquest model econòmic el mou l’afany de tenir més, posen el focus en la igualació per dalt.

Insistim molt en la necessitat de tenir dones dirigint empreses. Amb vestit jaqueta i un punt de mala llet. Diem ben poc que calen molts més homes rentant plats, anant a plaça o canviant bolquers. Que pengin la corbata i es posin davantal.

M’explica un amic que sovint va a la nevera a buscar qualsevol cosa i acaba bramant: “No ho trobo!” I, des del sofà, li arriba un bram femení: “Si vinc jo, segur que ho trobo”. I em confessa impotent: “I ho troba! I et juro que em fa ràbia, perquè mira que ho he buscat!”

La igualtat, segurament, també passa perquè més homes trobin les coses a la nevera, o perquè siguin capaços d’administrar més de dos temes alhora sense embogir.

Sé molt bé que són típics tòpics, però quantes noies, quan es posen a conviure, continuen descobrint que tenen un tòpic a casa? I un cop allà, arrepapat davant alguna pantalla, feina rai per bellugar-lo!

Una igualtat autèntica -social i de sexes- no l’aconseguirem limitant-nos a garantir que tots puguem ser rics i glamurosos. L’aconseguirem garantint que tots -també els del glamur- fem part de les feines que són una llauna però s’han de fer.

Avançar en igualtat exigeix que nens i nenes, a mesura que en siguin capaços i en el mateix grau, comencin a assumir tasques pesades i avorrides que són a la base de la civilització.

I hauria d’exigir que ningú visqui condemnat a fer sempre el que tots no volem fer mai, sigui dona o (penso en Candel) immigrant. El dia que alternem el projecte més creatiu amb netejar culs no només ens sentirem millor per dins sinó que haurem fet el pas decisiu per eradicar l’esclavitud... i trobar les coses a la nevera.

20 de gen. 2014

El Priorat prem l'accelerador

La candidatura de la comarca a Patrimoni de la Humanitat
aspira a presentar-se a la Unesco el 2015


MIQUEL JORDÀ Falset | Ara, 04/01/2014
"Hem posat el comptador a zero. Fins ara, hem fet molta feina i ben feta, però entrem en una fase decisiva i cal que tots estiguem a l'altura". Ho diu Roser Vernet, coordinadora de Prioritat, l'entitat promotora de la candidatura del Priorat a ser reconeguda com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco en la categoria de paisatge cultural agrícola de muntanya mediterrània. Des del 2007, quan van començar a treballar en la idea, aquest reconeixement s'ha convertit en l'objectiu de tota una comarca. Un projecte impulsat per la societat civil que ha anat cremant etapes a un ritme lent però segur, "cosa que demana fer les coses ben fetes", argumenta Vernet.

La cursa de fons continua, però al novembre es va accelerar el ritme quan el ministeri de Cultura va admetre la candidatura a la llista de la qual surten les dues propostes que l'Estat fa cada any a la Unesco. La inclusió els podria portar davant de l'organisme internacional el 2015. La candidatura ja treballa intensament en l'elaboració del dossier de presentació que exigeix l'organisme internacional. "És un document que està molt pautat i hem de seguir els protocols que ens marquen", explica la coordinadora de Prioritat. "Valoren aspectes com l'autenticitat, que no sigui un paisatge de cartró pedra, o la integritat, que estigui equilibrat, que no hi sobri ni hi falti res. I són aspectes en els quals som forts. Però cal plasmar-ho bé", comenta Vernet. En la redacció del dossier hi treballen membres de Prioritat, però també representants de diverses universitats com la Rovira i Virgili, la Universitat de Lleida i la Universitat Autònoma de Barcelona, i de l'Institut d'Estudis Catalans. La candidatura preveu enllestir el document la tardor que ve, de manera que pugui aspirar a presentar-se davant de la Unesco durant el 2015.

El paisatge, clau

La pedra angular del Priorat per aspirar a aquest reconeixement és el paisatge. Per la seva bellesa, singularitat i estat de conservació, però també perquè il·lustra la convivència entre la natura i el desenvolupament de la comarca. El rerefons és la tradició agrària del Priorat, que ha permès aquesta relació harmònica i sostenible dels habitants i el seu entorn. "El que busquem és que la gent del territori pugui viure-hi dignament a partir de la riquesa que generen els seus propis recursos", resumeix la Roser. "Amb la repercussió que tindria un nomenament com el de la Unesco refermaríem els valors que ens han portat fins aquí, però, a més, prestigiant el nostre paisatge prestigiarem també els nostres productes", argumenta.

El vi, l'oli i els fruits secs són els productes estrella de la comarca, que es veurien beneficiats per aquest reconeixement. Però també repercutiria positivament en el turisme, una activitat que en els últims anys ha experimentat un fort impuls al Priorat gràcies al magnetisme del món del vi. Diversos estudis constaten que el segell Patrimoni de la Humanitat pot generar increments de visitants d'entre el 20% i el 30%. Per tot plegat, des de la candidatura reivindiquen que es tracta d'"un projecte de país, ja que els beneficis no es limiten al Priorat, sinó que són positius per al conjunt de Catalunya".

Foto (meva): ermita de Sant Bartomeu, Ulldemolins (Priorat).







.

10 de nov. 2013

Josep Ramoneda sobre la por

La por

JOSEP RAMONEDA | Ara, 31/11/2013

Parlar de conjura seria massa, de fet no passa d'un cert rum-rum, però hi ha pressió de sectors de l'establishment econòmic sobre els poders polítics per aconseguir el desbloqueig del conflicte entre Catalunya i Espanya sense passar per les urnes. Hi ha por al vot. El govern espanyol no en vol ni sentir parlar. Per qüestions de principis diu: la legalitat com a límit del possible. Des del primer dia PP i PSOE han segellat una aliança contra el referèndum. Quan davant d'una demanda d'aquest tipus no hi ha altra resposta que l'amenaça, queda clar que no estan convençuts de la pròpia capacitat de persuadir els ciutadans. Exorcitzen la seva por buscant atemorir els catalans com l'única manera de dissuadir-los. Hi ha por en els poders contramajoritaris perquè temen que, si el conflicte segueix pels camins traçats per les dues parts fins ara, s'arribi a unes eleccions mal anomenades plebiscitàries, amb un dia després difícil de preveure i molt complicat de gestionar.

Solució? Una mena de despotisme il·lustrat postdemocràtic. Un acord d'establishment que allunyi la ciutadania de la decisió. No és més que una remor perquè en la pràctica hi ha dificultats metodològiques molt grans. Ningú és capaç de dibuixar una proposta acceptable per a les parts que obtingués la resignació ciutadana. Però la remor en si ja serveix per seguir alimentant el discurs de la por. Els que no acceptin aquest joc són radicals. I les dèries dels radicals poden tenir greus conseqüències. És la cultura de la por: la desconfiança en la ciutadania, el temor que aquesta ciutadania recuperi la capacitat d'intimidació perduda; atemorir com a instrument de poder i de submissió dels ciutadans. Escrivia Eduardo Galeano: "Els que treballen tenen por de perdre la feina. Els que no treballen tenen por de no trobar mai feina. Els civils tenen por dels militars, els militars tenen por de la falta d'armes, les armes tenen por de la falta de guerres". Afegeix Mia Couto: "N'hi ha que tenen por que la por s'acabi". Potser alguns sospiten que si els catalans volen votar és precisament perquè s'acabi la por.

6 de set. 2013

Que bé que ho diu Joan Manuel Tresserras!

Una il·lusió col·lectiva

JOAN M. TRESSERRAS | Ara, 05/09/2013

A mesura que s'acosta l'Onze de Setembre s'han anat fent evidents els esforços d'uns quants, al voltant de l'ANC, per contribuir a l'èxit de la Via Catalana. Però també les incomoditats d'uns altres, que resen i fan conjurs i sortilegis perquè aquell dimecres plogui i llampegui. Són els que esperen que les dificultats per completar algun tram serveixin per distorsionar la gran mobilització popular, la seva imatge i el seu missatge. Els primers incrementen la campanya aprofitant aquests dies de reinici del curs i de les activitats ordinàries, després de la dispersió estiuenca, per assegurar que la cadena humana es pugui completar satisfactòriament. Els segons van procurant estimular les declaracions públiques de deserció d'aquells que, com ells, no tenen Catalunya ni els patiments i interessos del seu poble com a marc de referència primordial. I encara esperen que, per alguna raó, la mobilització flaquegi, per encobrir així els seus propis dubtes, el seu desconcert i la seva subordinació política a la lògica de la dominació establerta.

La Via Catalana expressarà la voluntat de sobirania de la majoria de la població i rebutjarà aquella dominació, que no és només nacional sinó també de classe. Una dominació feta de pactes per dalt i de violència. Per això els qui l'exerceixen avui neguen la possibilitat d'una consulta democràtica. Una forma de violència més, al capdavall, traduïda en profusió d'amenaces i cap proposta positiva. Mantenir milions de persones en un règim d'espanyolitat imposada, tant de temps com calgui i en contra de la seva voluntat explícita, els resulta preferible al risc de saber el resultat d'un referèndum i haver de gestionar-lo o assumir-lo.

Que algunes formacions d'esquerres contemporitzin amb aquest estat espanyol i siguin còmplices de facto d'unes polítiques que incorporen la constant vexació cultural i lingüística (amb episodis grotescos com el LAPAO), o la discriminació econòmica que inclou l'espoli fiscal, resulta il·lustratiu de la deriva d'uns aparells de partit enfilats als seus mons màgics particulars. Com pot ser que no s'adonin que l'espoli fiscal, per exemple, és una de les principals formes d'apropiació i transferència de plusvàlues -explotació duradora i a gran escala- que resulten del treball dels seus electors i electores? Què i a qui defensen realment? Quina és l'arrel autèntica de les seves lleialtats? Per què quan la possibilitat efectiva de canvi es concreta ells no hi són, busquen sortides laterals i despisten tocant el flabiol? Com i quan la farem, doncs, la nova societat? En quin context? Amb quina gent? Amb qui han de compartir el seu projecte si els de la cadena no els fem el pes? ¿És que en el procés que tenen al cap la gent que ha demostrat una capacitat real d'organitzar-se i mobilitzar-se no hi ha de ser? Ja fa uns quants anys, alguns van dir que abandonaven el marxisme; però no van dir res d'abandonar el seny. Ni de renunciar als objectius de transformació social del republicanisme il·lustrat.

Alguns dirigents conservadors -encara que no se'n proclamin- consideren que el problema de Catalunya no són els anys de dependència imposada per l'Estat i els seus aliats locals, sinó els independentistes, que van a la seva i no tenen la màniga prou ampla amb les consignes i els lemes i no faciliten que a la cadena "hi càpiga tothom" i que "tothom s'hi senti còmode". ¿"Tothom" vol dir tothom que durant aquests anys no ha dit ni piu sobre la qüestió? A manca d'opinió clara sobre si Catalunya ha de ser un estat independent o no, la imaginació d'algunes executives s'ha desbordat: després de relaxades cavil·lacions estivals, han decidit concedir als seus simpatitzants i afiliats, amb una magnanimitat que emociona, la llibertat de participar o no a la Via Catalana. A títol personal. Genial.

El moviment democràtic de base pel dret a poder decidir que volem ser un nou estat d'Europa va generar fa un any un canvi profund en l'escenari polític català. Un punt d'inflexió. El moviment és ben viu, popular, cívic, obert, inclusiu, transversal, ampli. La Via de l'Onze de Setembre és el seu nou gran gest. L'inici del nou curs polític. Donarà visibilitat global altra vegada a la causa catalana amb un senyal contundent, espectacular, participatiu, festiu, inequívoc.

Qui vulgui que tot continuï igual que es quedi a casa. Tancant bé portes i finestres. Per si arribés una ventada de canvi.

27 de juny 2013

"La vocació humanista"

DAVID BROOKS | Ara, 26/06/2013

Fa cinquanta anys, el 14% dels títols universitaris es donaven a estudiants que s'especialitzaven en humanitats. En l'actualitat, als Estats Units només hi ha un 7% de llicenciats en carreres humanístiques. El nombre d'alumnes nous que entren a Harvard i es mostren interessats a especialitzar-se en humanitats ha disminuït en una tercera part durant aquesta última dècada.

Aquesta davallada s'acostuma a explicar per motius econòmics. Els titulats en finances i comptabilitat troben feina. Els de literatura, no. I sí que hi ha una mica de veritat, en això. Però les humanitats no només són objecte de la devastació provocada per un mercat laboral implacable, sinó que, a més, s'estan suïcidant perquè molts humanistes han perdut la fe en la seva pròpia empresa.

En altres temps, en les bones èpoques de les humanitats, les figures capdavanteres tenien molt clara quina era la seva missió, per la qual sentien una passió fervent. L'objectiu de les humanitats era cultivar l'essència humana, aquella part de la persona que podríem anomenar esperit, ànima o, en paraules de D.H. Lawrence, "el bosc vast i obscur".

Era la part més íntima i essencial d'una persona. Quan anem a un enterrament i sentim l'elogi del mort, normalment es parla d'aquesta part de la persona. Aquests panegírics funeraris no són currículums. Descriuen les preocupacions del difunt, la seva saviesa, sinceritat i valentia. Descriuen el milió de petits judicis morals que emanen d'aquesta regió interior.

La tasca de l'humanista era cultivar aquest terreny: posar-hi un ordre intel·lectual, educar les emocions amb art per perfeccionar-lo i oferir exemples que servissin d'inspiració per donar-li una orientació adequada.

En algun moment, però, els professionals de les humanitats van perdre la fe en aquesta missió tan elevada. Les humanitats van deixar de mirar cap a l'interior per centrar-se en l'exterior. Ja no es fixaven tant en els vells conceptes de veritat, bellesa i bondat, sinó que van començar a parar més atenció en categories polítiques i socials, com la raça, la classe i el gènere. Els professors de disciplines humanístiques es van tornar més moralistes quan es parlava de política, però més indecisos en temes de moralitat privada, perquè no volien ofendre a ningú.

A joves formals de 19 anys, amb nobles somnis de grandesa moral i comprensió de les pròpies accions, les humanitats enteses d'aquesta manera els havien de semblar per força menys transcendents i més avorrides.

Així doncs, ara les humanitats estan en crisi. I els salvadors surten al rescat. Dijous, l'Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències va publicar un informe titulat The heart of the matter [El fons de la qüestió] en què defensa les humanitats i les ciències socials. (No cal dir que, tot i que jo era membre d'aquesta gran comissió, no em puc atribuir el mèrit dels resultats.)

L'informe és important, i l'heu de llegir. Se centra no només en els beneficis externs que poden produir les humanitats (el pensament creatiu, l'habilitat d'escriure bé), sinó també en la transformació interna que propicien (profunditat espiritual, integritat personal). A l'informe li falta una mica d'aquell zel missioner que em va impressionar tant en el meu primer any universitari, quan les humanitats estaven més en forma.

Un dels grans especialistes en història d'aquella època era un professor de la Universitat de Chicago que es deia Karl Weintraub. S'entregava en cos i ànima a transformar la vida dels seus alumnes, però, tot i així, de vegades es preguntava si se l'escoltaven. Quan ja era gran, va escriure una nota a la meva companya de curs Carol Quillen, que ara contribueix a mantenir viu aquest llegat com a presidenta del Davidson College.

«Quan ensenyo història d'Occident -va escriure Weintraub-, massa sovint hi ha moments en què de sobte em vénen ganes de posar-me a cridar: "Oh, Déu meu!, estimat alumne, per què no t'adones que aquest tema és real, molt real? És un tema que moltes vegades ha afectat l'existència mateixa d'una persona, els homes i dones històrics que estàs mirant, o que hauries d'estar mirant!"»

»Sento aquestes respostes i afirmacions que semblen paraules buides, meres formulacions verbals, però que no transmeten aquella sensació de dolor o alegria, o d'èxit o preocupació, que haurien comunicat si haguessin estat conformades pels autèntics problemes i situacions dels éssers humans d'altres èpoques per a qui aquests temes eren reals. Aquestes paraules que brollen incorpòries poden arribar a fer-me plorar, i la incapacitat de l'orador per explorar les ferides obertes que s'amaguen darrere del text em fa enfadar cada vegada més.

»Si no comparteixo ni una gota de l'amor que Pèricles sent per la seva ciutat, ¿com entendré el Discurs fúnebre? Si sóc incapaç de captar la força de l'impuls derivat de la idea que tenia una missió especial, què entendré de Sòcrates?... ¿Com entendrem el problema de la comunitat gàlata si no experimentem en el nostre propi interior el problema que significa patir per l'acceptació de Déu?

»A vegades, quan durant una hora o més m'he esforçat, amb tot el meu entusiasme i sensibilitat, per explicar aquestes històries amb tota la força amb què jo les veig i experimento, acabo esgotat i exhaust. Crec que l'alumne ho capta, però en el fons no n'estic segur».

Professors com Weintraub eren entusiastes defensors de les humanitats. Uns quants anys en la seva companyia et deixa una marca indeleble.




(Fotos meves: Sant Pere de Rodes, Alt Empordà.)

20 de maig 2013

els dictadors i el futbol

Les dotze cantonades entre l'ESMA i l'estadi del River Plate

TONI PADILLA | Ara, 18/05/2013

Poc més de 12 cuadras, com en diuen a l'Argentina, separen l'estadi Monumental i l'edifici que va ser seu de l'ESMA, l'Escola de l'Armada on centenars de persones van ser assassinades. El 25 de juny del 1978 el Tigre Acosta, un dels torturadors, va interrompre els interrogatoris cridant: "Ganamos, ganamos!" L'Argentina havia guanyat el Mundial a menys d'un quilòmetre d'aquell edifici on es trencaven somnis, històries d'amor, projectes de vida. "Era dur sentir com els torturadors cantaven els gols, sentir els crits de la gent camí de l'estadi, passant per davant de l'edifici on ens torturaven", va recordar el premi Nobel de la pau Adolfo Pérez Esquivel, alliberat dos dies abans de la final del Mundial.

A Jorge Rafael Videla el futbol no li agradava, però va entendre que era una arma propagandística immillorable i va lluitar molt per aconseguir que l'Argentina organitzés el Mundial del 1978. Va aconseguir el suport de la FIFA comprant la complicitat del seu president, João Havelange, a canvi de la llibertat d'un jove brasiler empresonat; suposadament va comprar el porter de la selecció peruana per garantir que els argentins arribarien a la final, i enviava la gent a la Plaza de Mayo a celebrar-ne els èxits per arraconar les dones que s'hi manifestaven per denunciar la desaparició dels seus fills i marits. Si el Moviment Olímpic va tocar fons el 1936, el futbol té dues taques: Roma el 1934 i Buenos Aires el 1978. De fet, el dia del cop d'estat, el 24 de març del 1976, Videla ja va autoritzar que la televisió fes en directe un amistós de la selecció a Polònia. Videla era un militar i només veia enemics i armes. Armes com el futbol.

1 de maig 2013

Toni Padilla sobre el Bayern de Munic

Toni Padilla en teoria és un periodista especialitzat en esports. Al Twitter, de tota manera, també diu que és un historiador frustrat, i això ajuda a entendre per què alguns dels articles i dels apunts de blog que escriu van molt més enllà de la temàtica esportiva. M'agrada com escriu i sovint m'interessa el que explica. Aquí tenim una petita lliçó d'història molt adequada per avui. L'enllaç al seu blog és aquest (hi trobareu més fotos), però jo volia tenir el text al meu, de blog.

-----

El Bayern i els seus jueus

El Bayern solia ser un club de segona categoria. Ara fa por. El club bavarès ha guanyat 22 de les darreres 44 edicions de la Bundesliga, esdevenint un dels millors equips del món. Ara, les coses eren ben diferents el 1963, quan la Federació Alemanya de futbol va decidir acabar amb el sistema de competició local (grups regionals), per crear la ‘Bundesliga’, competició que aquest 2013 celebra els seus 50 anys. El Bayern no va ser admès a la primera edició de la competició ja que es va prioritzar escollir equips de diferents ciutats, i llavors el club fort de Munic era el ‘Munic 1860’. El 1963 doncs, el Bayern va jugar a segona. Però el 1965 va pujar a primera amb una generació de jugadors que feien patxoca: Beckenbauer, Müller, Maier… una generació que el primer any a Primera ja va acabar tercer i va guanyar la Copa. El 1965 va arribar la Recopa, el primer títol internacional. I el 1969, el primer doblet: lliga i copa. Per guanyar la primera Copa d’Europa no va caldre esperar gaire, ja que va arribar el 1974. En 10 anys el Bayern havia passat de jugar a Segona a regnar a Europa.

De les 23 lligues del Bayern, 22 s’han guanyat dins del sistema de la Bundesliga. Abans però, havia guanyat un únic títol de campió alemany, el 1932. Un dels grans responsables d’aquell èxit del 1932, quan el Bayern va derrotar l’Eintracht de Frankfurt per 2-0 a la final (vídeo), va ser el president Kurt Landauer, un empresari local que menys d’un any després de tocar el cel amb la primera lliga del Bayern, va haver de dimitir. La raó, ser jueu. El 1933 Adolf Hitler ja manava a Alemanya i Landauer va esdevenir una persona ‘non grata’ pel règim.

Convertit en una màquina de guanyar i fer diners, el Bayern modern va tardar molt en retre homenatge a la gent que va treballar fort pel club durant els anys anteriors al nazisme. La rivalitat Bayern-Munic 1860 dividia la ciutat històricament entre el Bayern fundat l’any 1900 per un grup d’estudiants d’un gimnàs al nord de la ciutat, al barri d’Schwabing, i els ‘lleons’ del 1860 fundats al sud. Un dels factors que podia decidir si un nen esdevenia aficionat d’un club o l’altre, era la religió. A la catòlica capital bavaresa, el Bayern tenia fama de ser un club de jueus. De fet, era un club on es barrejaven persones de diferents religions. Però la petjada jueva va ser clau en la història del Bayern.

Dels 17 estudiants que van fundar el club, batejat amb el nom de Bayern (‘Baviera en alemany), 2 eren jueus. Un d’ells arribaria a ser prou conegut. Nascut curiosament a Dortmund, Benno Elkan emigraria a Londres, on va esdevenir un artista de prestigi, i quan els britànics van controlar Palestina li van encarregar la “menorà” (el canelobre de set braços dels rituals jueus) de l’edició del parlament a Jerusalem. El 1902, debutava al Bayern com a jugador Kurt Landauer, fill d’una família jueva bavaresa que marxaria poc després a Suïssa i Itàlia per estudiar i treballar. Quan el 1911 va tornar, va trigar poc en ser escollit president del club. Un dels grans èxits de Landauer seria contractar el tècnic austríac Richard Kohn, el tècnic que guanyaria la lliga del 1932. Conegut com “Little Dombi” (petita eminència), Kohn també era jueu. I curiosament, és recordat per haver treballat en dues etapes diferents al Barça.

Kohn va fitxar homes del nivell d’Oscar Rohr, un home que va oposar-se al nazisme i malgrat ser un dels futbolistes alemanys més destacats va fugir del país. Els anys 40 va ser capturat per la ‘Gestapo’, quan jugava a França, i acabaria empresonat i condemnat a lluitar al front rus. Va sobreviure i el seu nét va ser futbolista al Bayern, com ell, malgrat que no va fer fortuna, marxant al futbol francès… també com el seu avi. El 2012 era el seleccionador del Níger.

El Bayern del 1932 doncs, semblava destinat a viure oposat al nazisme. Si clubs com l’Stuttgart o el Munic 1860 van decidir fer fora els jueus de la seva associació abans que fos obligatori, el Bayern va decidir oposar-se a Hitler en la mesura que era possible. Richard Kohn marxaria al Barça, on viuria una segona etapa com a tècnic blaugrana. L’agost del 1933 donava una entrevista a ‘El Mundo Deportivo’, a l’Hotel Oriente, on recordava la seva trajectòria i mostrava als periodistes una revista del Bayern on era acomiadat amb grans paraules. Van ser els petits actes de resistència com aquests els que van fer del Bayern un club especial. El tècnic marxava per ser jueu i el club li feia un homenatge, provocant que els nazis s’emprenyessin.

El Bayern de fet, no va fer fora els seus directius o socis fins que no va ser obligat a fer-ho. I els va acomiadar amb una festa. Els nazis doncs, consideraven el Bayern com un “Judenklub’ i el miraven amb mals ulls. Així, el 1934 diferents jugadors del club es van esbatussar amb “camises marrons”, membres de la Sturmabteilung (la SA, la temible Secció d’Assalt del Partit nazi). Un dels jugadors, el defensa Sigmund Haringer, va insultar membres del Partit que desfilaven per la ciutat provocant un fort enrenou. Un dels seus companys al Bayern, Willy Simetsreiter es va fer una fotografia amb l’atleta de color Jesse Owens durant el Jocs Olímpics del 1936, fet que la Gestapo va documentar. El capità de l’equip Conny Heidkamp tampoc es va quedar quiet. Quan es va demanar durant la guerra que la gent fes donacions de metall per l’exèrcit, va amagar les copes del club a casa, negant-se a perdre els records per ajudar una causa que no era la seva.



La lluita silenciosa del Bayern contra el nazisme va anar més enllà. El president Landauer va acabar al camp de concentració de Dachau el 1938 amb el número de presoner 20009 després de ser detingut durant la Kristallnacht, la nit dels vidres trencats. En ser un veterà de la primera guerra mundial amb condecoracions, va poder ser alliberat després de 33 dies empresonat, però tothom sabia que un jueu famós com ell tenia poc futur. I van ser els socis del Bayern els que li van pagar el bitllet per marxar a Suïssa, ja que s’havia quedat sense diners per comprar la seva llibertat. El 1943, Landauer va assistir a un partit amistós del Bayern a Ginebra contra una selecció suïssa. I quan els jugadors el van veure, el van saludar, abraçar i dedicar càntics amistosos. Els agents de la Gestapo en van informar i de tornada a casa, els jugadors van ser interrogats i amenaçats.

El 1947, amb la ciutat feta runes, Landauer va tornar i va ser escollit de nou president. Tota la seva família havia perdut la vida a l’Holocaust excepte una germana, que el 1934 havia marxat a Palestina. El fill d’aquesta dona, Uri Siegel, tornaria a Munic després de la guerra i avui en dia és l’únic descendent viu d’aquesta família. Sense família, Landauer ho va donar tot pel Bayern. L’alcalde Karl Scharnagl, un opositor al nazisme que també havia estat internat a Dachau, va rebre una delegació del club en un acte on es va recordar que “el Bayern ha estat perseguit pel nazisme ja que mai va voler esdevenir un club nacionalsocialista”.



Landauer deixaria el càrrec el 1951. El 1961 va ser enterrat després d’un funeral en que els jugadors del club van desfilar darrera del seu fèretre pel centre de la ciutat. Acabava una època fosca i Alemanya mirava cap al futur. En pocs anys, el Bayern va esdevenir un gegant gràcies a aquells joves com Beckenbauer que no tenien les mans tacades de sang, a diferència de la generació dels seus pares. I la història va anar tant ràpid, que homes com Landauer i Dombi van ser oblidats. Un directiu del club va arribar a admetre que no volien recordar la paraula ‘jueu’ per parlar del passat del club per por al boicot en certs estats musulmans. Però darrerament la situació ha canviat. En motiu del Mundial del 2006 es van fer diferents investigacions i mica en mica el Bayern ha fet homenatges als seus herois oblidats. Els aficionats radicals del club, d’esquerres, van celebrar els 125 anys del naixement de Landauer amb una pancarta a l’estadi i enganxines per tota la ciutat. Després van fer un homenatge a Richard Dombi a la graderia. I el club ha fet actes per recordar els noms d’aquells herois que van desafiar Hitler, inaugurant plaques i carrers amb el nom de Landauer. El 2010, un club modest de la ciutat fundat per jueus, el Maccabi de Munic, va estrenar el seu camp, batejat com ‘Kurt Landauer’. El Bayern va pagar les obres.

Temps afegit:

“Der FC Bayern un seine juden” de Dietrich Schulze-Marmeling

Aquest llibre, titulat “El Bayern i els seus jueus” va permetre recuperar la memòria d’aquells anys. Gràcies a la feina d’aquest periodista, el Bayern va fer una exposició al seu museu. El llibre només es pot trobar en alemany.

28 d’abr. 2013

Ferran Torrent, avui a l''Ara'

Descansa en pau, Torquata

FERRAN TORRENT | Ara, 28/04/2013

ARA QUE L'ORATGE ho permet tenen lloc tertúlies matineres o nocturnes a la plaça del poble. A mi, la gent que té l'opinió mediatitzada m'interessa. Formen part, també, del meu cicle vital. De vegades, de la colla que ens reunim l'únic que està actiu laboralment sóc jo. La resta són jubilats i aturats. Un d'ells ja no cobra de l'atur i cada dia, durant un parell d'hores, s'allarga a empreses, bars i restaurants per demanar si necessiten un empleat per fer el que siga, amb el salari que vulguen. Ha estat i és un bon fuster. Té cinquanta-cinc anys. S'ha reciclat i ara també és cuiner, però no troba res. Em pregunte què serà d'aquesta gent, com s'ho faran en el futur, com s'ho fan en el present.

Em pregunte què serà dels malalts crònics prejubilats o jubilats, amb les retallades en la sanitat i en els medicaments, dels quals n'han de pagar una part, i la minva previsible en les pensions. Encara confien en l'Estat: això no pot durar. Creuen (més amb esperança que amb confiança) que en un moment o en un altre l'economia s'arreglarà, que les coses canviaran. Em pregunten i els responc que sí. Ho argumente: quan va malament a molts, va malament a tots. Interessen solucions.

No saben gairebé res de Grècia, Portugal o Xipre. Com que han passat altres crisis econòmiques, aquesta també la imaginen si fa no fa igual. Tots ells, en un passat, estigueren a l'atur i tornaren a treballar. Això del canvi de paradigma ni ho han sentit i, probablement, si els ho explicares no ho entendrien. Tampoc cal afegir-los més angoixa.

Tampoc no entenen què és viure per damunt de les seues possibilitats, perquè el salari no els ho permetia. No sóc gaire partidari de les subvencions, ¿però què s'ha de fer amb totes aquestes persones que han treballat des de l'adolescència i han cotitzat a la Seguretat Social durant molts anys? Algú haurà de pagar per ells, algú se n'haurà de preocupar; saben que està passant alguna cosa més greu del que és habitual, però no saben què. I ells no en tenen la culpa.

EN UN TRES I NO RES vindrà l'estiu i els nostres pobles ho celebraran amb les festes majors o populars. Com cada any reitere que deteste l'anomenada fiesta nacional tant com els bous al carrer o el bou embolat, d'arrelada tradició al sud de Catalunya i a bona part del País Valencià. L'any 2012 la xifra de víctimes d'aquesta festa han estat sis morts i més de mil ferits "de diversa consideración", per fer servir el llenguatge taurí. Informa la Plataforma Antitaurina que en dotze anys hi han perdut la vida quaranta-cinc persones.

És del tot sarcàstic que retallen en sanitat i que permeten una bestiesa que atapeïx de nafrats les urgències dels hospitals. La Generalitat Valenciana no dóna cap explicació sobre les víctimes, ni demana responsabilitats. Es limita a exigir una assegurança als ajuntaments per evitar-se'n la responsabilitat subsidiària. Que moren ciutadans o queden esguerrats per sempre no els importa. Es fa política d'acord amb les enquestes: ¿el personal vol bous? Perfecte. Però no hem d'obviar altres responsabilitats: municipis a mans de l'esquerra que també governen com la dreta. Són tradicions, et diuen. Doncs que torne l'esclavisme, progre de manual.

AL TERCER DIA em vaig adonar que al bar xinès de la cantonada per on passe de camí a comprar el pa i el diari no estava la tertúlia matinera composta per Pepe l'Obrer, el Quinto, la Torquata i els dos negres habituals. Llavors li vaig preguntar al Pere, aquell que agrana i ruixa el carrer:

-¿La colla s'ha barallat?

-No, la Torquata ha faltat. La pobra duia morta dos dies a casa i els veïns, estranyats, van cridar els municipals.

Donem-li uns minuts de glòria a la Torquata. Vídua del Popa des de feia vint anys, treballava fora i a casa amb l'agreujant d'una mare paralítica. La mare també va faltar. Temps després es va jubilar. No necessitava gaire per viure: cigarrets i cafè, que repartia ara a la porta d'un bar ara en un altre, xarrant amb qui volguera escoltar-la. Reinicie el camí tot pensant en aquella frase que tots morim sols. No és cert. Quant de temps estigué aquesta dona agonitzant? Ella pagava els cafès de la colla. Ja veus, pagar per evitar-se la solitud i no poder evitar morir sola.

13 d’abr. 2013

Josep Ramoneda sobre la PAH, el PP i Rajoy

Article de Josep Ramoneda a El País.


ANÁLISIS
Sobre el respeto a los demás


El PP quiere convertir a los movimientos sociales en chivo expiatorio para desplazar la atención

JOSEP RAMONEDA Barcelona 27 MAR 2013



Hasta el día de hoy a Mariano Rajoy no le hemos oído ni una sola palabra sobre los abusos de poder —la falta de respeto por excelencia— que los bancos han cometido aprovechándose de la confianza de las personas en los guardianes del dinero, representados por los jefes de sucursal, que, hasta que la crisis les ha puesto en evidencia, gozaban de un predicamento y autoridad sobre los ciudadanos equiparable al de los curas en el pasado.

Ahora hay muchísima gente que se ha sentido engañada en su buena fe, con cláusulas en las hipotecas que el Tribunal Europeo de Justicia ha considerado abusivas. Estas actuaciones bancarias, con manifiesta desconsideración de las personas, son faltas de respeto infinitamente mayores que los gritos de un puñado de manifestantes en la puerta del domicilio de un diputado, en protesta contra estos abusos a los que nuestros dirigentes políticos —a derecha e izquierda— no pusieron nunca coto. Para Rajoy los escraches podrían convertir España “en un país invivible”. ¿En qué país vive el presidente? ¿No se ha enterado todavía de la profunda crisis social que asola a España, como consecuencia de los años nihilistas en que parecía que todo estaba permitido, el poder económico desconocía la noción de límites y el poder político fue incapaz de ponerlos?

El Partido Popular tiene en este momento a tres extesoreros imputados: Ángel Sanchís, Álvaro Lapuerta, y Luis Bárcenas, que con un paréntesis de tres años, controlaron las cuentas del PP desde 1982 hasta 2009. Rajoy sigue con el chantaje de Luis Bárcenas a cuestas. Las malas perspectivas económicas que augura el Banco de España, arruinan el autobombo del PP, que con el paro disparado y en plena recesión, seguía cantando las excelencias de sus propias políticas. La austeridad se está traduciendo ya en la pérdida de calidad de servicios clave como la sanidad. Y el desbarajuste con que se ha gestionado la crisis chipriota, ha puesto el susto en el cuerpo de los ahorradores.

Ante este panorama, el PP quiere convertir a los movimientos sociales en chivo expiatorio, con la esperanza de desplazar la atención y de asustar a los sectores más conservadores. Los dirigentes del Partido Popular, van entrando en escena en aplicación de la consigna. Pero en su exceso de celo se les ha ido la mano.

La PAH es un movimiento que reacciona contra la injusticia flagrante, de modo pacífico, apurando los procedimientos legales, de persuasión y de negociación. No en vano ha resuelto muchos casos concretos negociando la paralización del desahucio. Y ha emprendido el laborioso camino de la iniciativa legislativa popular para canalizar sus reivindicaciones. Comparar sus acciones con la kale borroka es un despropósito. La PAH ni ha utilizado la violencia ni tiene detrás de sí a comandos apuntando con pistolas. Cuando la kale borroka señalaba a una persona equivalía a ponerla en el centro de un blanco de tiro. O sea que comparaciones pocas, porque estas son una falta de respeto.

La discusión en el Parlamento de la iniciativa legislativa popular (ILP) sobre las hipotecas se acerca. El PP sabe que sus enmiendas quedarán muy lejos de la propuesta de la PAH, porque los bancos han dejado muy claras sus líneas rojas. Ha habido grandes abusos de poder —enormes faltas de respeto a las personas, para utilizar la expresión de Rajoy— en las concesiones hipotecarias. Entre la defensa de los ciudadanos frente a los abusos y las pretensiones de la Banca, el gobierno cree que tiene muy poco margen. De modo que solo pretende cambiar algo para que nada cambie. Por eso trata a la PAH como a un enemigo, una amenaza para el orden establecido. Pero el Gobierno sabe que la PAH tiene amplio apoyo ciudadano. Y solo se le ocurren dos vías para minarlo: apelar una vez más al miedo al desorden y confiar en que la gente todavía sea sensible al temor de los bancos. ¿A quién se debe Mariano Rajoy? También es una cuestión de respeto.

5 d’abr. 2013

Umberto Eco, a l''Ara'

Sobre avatars i adúlters

UMBERTO ECO | Ara, 05/04/2013

El maig del 2012 em vaig assabentar que tenia un avatar a la xarxa: un usuari de Twitter que feia servir el nom d'UmbertoEcoOffic i que va anunciar la mort de Gabriel García Márquez. El tuit, que va fer la volta al món, va despertar l'alarma, alhora que es multiplicaven les peticions de confirmació i els missatges de condol en diverses llengües. De seguida, però, les agències de notícies, sobretot les del món anglosaxó, van mirar de confirmar els fets -com sempre hauria de fer la premsa- i van descobrir que l'escriptor colombià encara era viu i estava en bon estat de salut. A més, es van assabentar que no tinc cap compte a Facebook ni a Twitter.

La veritat és que ja rebo massa missatges inútils i no em ve gens de gust contaminar l'univers amb els meus. Però no hi ha res que impedeixi a un total desconegut obrir un compte de Twitter a nom meu. És més, qualsevol frustrat amb problemes d'identitat té plena llibertat per adoptar a la xarxa el pseudònim que li doni la gana, des d'Aristòtil fins a Mario Monti, l'anterior primer ministre italià.

La història, però, no acaba aquí. Fa poc he sabut que hi ha un altre fals Umberto Eco que està fent molts amics a Facebook. He de dir que no em vaig assabentar d'aquesta notícia a través dels mitjans de comunicació sinó en un bar de províncies; m'ho van explicar uns amics que, per descomptat, feien broma sobre el tema, perquè no cal ser cap llumenera per ensumar un canard, una presa de pèl.

Els meus amics em van explicar que aquest perfil de Facebook em presentava com a Eco Umberto, no com a Umberto Eco. Aquesta fórmula de cognom-nom, que a Itàlia sol indicar un nivell educatiu molt baix, els va portar a deduir que tot plegat era obra d'un canardista, que és com en diré dels inventors de canards. A Itàlia, normalment només els nens de primària es presenten pel cognom seguit del nom de pila. A mesura que es van fent grans i passen a secundària i a la universitat, deixen d'utilitzar aquesta construcció i adopten la fórmula de nom-cognom, llevat que siguin hongaresos o japonesos, o reclutes de les forces armades.

Però el que a mi em preocupa no és el canardista, que potser va adoptar el meu nom mogut per una profunda sensació de soledat i per por que, si es presentava amb el seu propi nom, no faria amics ni rebria missatges. El que em preocupa són les persones que hi han establert un diàleg pensant-se que parlaven amb mi. La tragèdia no és l'existència de canardistes, sinó el fet que totes aquestes ànimes càndides -que, d'altra banda, m'envien missatges molt amables- hagin estat enganyades. Pel que sembla, no s'han adonat que en el perfil d'Umberto Eco hi diu "No l'autèntic" -tot i que amb una lletra diminuta que recorda la de les pòlisses d'assegurances- i s'afirma que vaig néixer l'1 d'abril del 1960, una data força improbable. Es veu que hi ha gent que es pensa que tot el que surt a internet és veritat. (I després ens preguntem per què voten com voten.)

Navegar per la xarxa provoca també moltes altres sorpreses, i algunes de lascives. En una web que no especificaré perquè no vull donar idees als que no són capaços d'organitzar pel seu compte un adulteri dels clàssics, hi vaig trobar una invitació molt reveladora: "¿Vols posar una mica de sal i pebre a la vida amb total discreció? Atreveix-te a gaudir de noves relacions extraconjugals i a viure les teves fantasies amb adults ben predisposats! Milions d'amants ja s'han unit a la comunitat!"

El cas és que vaig tenir la temptació de seguir l'enllaç per conèixer els detalls d'aquesta absurda oferta, però vaig tenir por que, pel sol fet de clicar-hi, acabés apareixent a la llista dels "milions d'amants" i a la vista de tothom, malgrat les promeses de privacitat de la web; com aquell personatge d'Amarcord -el famós film de Fellini- que, perquè el senti tothom, s'enfila en un arbre i crida que vol una dona. I això, al seu torn, em recorda una antiga frase de Woody Allen: "Desitjo intensament tornar a l'úter. Al de qualsevol".

3 d’abr. 2013

Ramoneda

Avui, un article de ja fa uns quants dies, amb una revelació que a mi em va deixar petrificada. La destaco en negreta. ¿Com es pot ser tan tan frívol?

I a sota, dos fragments de l'article d'avui.

---

De la indiferència al rebuig

JOSEP RAMONEDA | Ara, 24/03/2013

A mesura que s'allarga la crisi, la societat va passant de la indiferència al rebuig. Durant els anys de la quimera de l'or, els fluxos dels sistemes clientelars que regaven l'estat de les autonomies i la força del costum havien anat creant una suspensió del vincle polític, una certa anomia d'allò públic. El juliol del 2007, Zapatero em va dir una frase que encara m'esgarrifa quan la recordo: "No saps el gust que dóna governar sobrant-te els diners". Podríem enviar-la directament a una antologia de la seva lleugeresa. Però era expressió d'uns temps de servitud fonamentada en la facilitat del diner i en la tendència dels humans "a no tenir cap remordiment de les coses que tenen costum de fer" (Voltaire). Molts dels fets que ara escandalitzen ja passaven llavors, però ni estaven a la vista ni es volien veure. Calia que el gran sotrac fes caure les cortines barroques que ho amagaven tot.

A poc a poc, les injustícies s'han fet flagrants i s'ha anat descobrint la gran mentida d'un present continu que renegava del passat però que no tenia cap futur. La feina de l'escriptor, deia de manera premonitòria James G. Ballard, és crear realitat. A mesura que se supera el xoc de veure que vivíem embolcallats en una ficció, la malfiança respecte als responsables polítics i a les classes dirigents (incomprensiblement els banquers segueixen despertant un gran temor en els ciutadans) s'ha convertit en rebuig. I la indiferència s'ha fet activisme.

La resignació perd pistonada. I els ciutadans salven la política, amb el benentès que la política és tasca de tots -per alguna cosa vam ser definits com a animals polítics- i no només dels que ho han convertit en professió. Però els grans partits, que fa temps que han oblidat la força del poder que ve de baix, no reaccionen. Parlen de transparència però continuen embolicant els procediments judicials i actuant com un gremi a l'hora de protegir els seus imputats. ¿Com passar del rebuig a una política capaç de forçar l'oligopoli dels partits i a una millor redistribució del poder? És la qüestió del moment: democràcia o autoritarisme postdemocràtic.


---

Mirades tèrboles (fragment)

JOSEP RAMONEDA | Ara, 03/04/2013

2 . APOLOGIA. El bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, ha dit que l'avortament és un Holocaust silenciós. Aquest bisbe hauria de ser investigat judicialment per apologia del genocidi, perquè és un discurs que minimitza manifestament la crueltat del nazisme, que fou una maquinària de mort organitzada de manera industrial per a l'extermini de jueus i gitanos. Em vol dir el senyor bisbe, honestament, què tenen a veure aquestes matances sistemàtiques d'estat amb l'avortament? Hi ha comparacions que són un crim en elles mateixes.

3 . TECNOLOGIA DE L'ESTUPIDESA. Llegeixo que s'estan experimentant unes ulleres intel·ligents que poden fer desaparèixer de la nostra vista les coses que ens resultin desagradables. Per exemple, les persones sense sostre que tenen la impertinència d'exposar-se a la nostra mirada i posar-nos davant la crua realitat. Altra vegada la utopia de la invisibilitat, de l'asèpsia d'un món a mida de la incapacitat d'empatia d'unes persones que no volen saber res dels altres. De fet, té molt a veure amb la cultura dels murs que separen països i fragmenten ciutats. La tecnologia al servei de l'estupidesa. On es nega l'altre no hi ha societat ni ciutat, només hi ha ignorància, desdeny, violència i odi.

24 de març 2013

solidaritat amb les víctimes, vergonya per als responsables

Misèria ètica

FERRAN TORRENT | Ara, 24/03/2013

El pròxim tres de juliol es compliran set anys del quart accident de metro més greu en nombre de víctimes d'Europa. El més catastròfic des de l'any 1970: quaranta-tres morts i quaranta-set ferits de diversa gravetat, però zero responsables.

No hi hagut cap dimissió, ningú ha assumit cap responsabilitat política. Ni tan sols unes lacòniques o protocol·làries disculpes, ni un "No tornarà a passar". Tot continua igual des de l'accident. Tot. Els extractors de fum dels túnels de la Línia 1, la de l'accident, no funcionaven fa set anys i encara avui no funcionen.

Quaranta-tres morts no han servit per a solucionar les deficiències que té aquesta línia. La seua memòria no ha valgut ni tan sols per a això, per a fer més segura la línia. Els telèfons d'emergència estan a més de dos metres d'altura. Un servidor, que no és, ni de bon tros, Manute Bol, no hi arribaria, en cas d'haver pogut eixir viu d'aquell accident, per donar l'alarma. Tothom assenyala que fou causat per l'excés de velocitat, i tinc el convenciment que el mal estat de la via i el tren (en diuen el boogie) formaren la tempesta perfecta.

No sóc un expert, ni em cal, però al conductor, mort en l'accident, mai se li va practicar una segona autòpsia. Immediatament el van incinerar. La seua germana, treballadora de base, va ser ascendida al departament de recursos humans (quina ironia més cruel). Reitere que no sóc un expert, però, segons algunes informacions, el tren primer va descarrilar i després va bolcar. Eixe és el pàlpit dels familiars de les víctimes, que set anys després, humiliades, vexades per Francisco Camps, mantenen activament una lluita ciutadana perquè continue viva la seua memòria i esclarir la veritat, que, en aquells anys de bombolles econòmiques de tota mena, fou una quimera.

Els familiars de les víctimes (ara són ells, les víctimes), a través de www.0responsables.com, han convocat una Comissió d'Investigació Ciutadana per posar blanc sobre negre un dels casos més greus d'immoralitat política que he conegut (i n'he conegut bastants). Només un mes després de l'accident s'havia substanciat la Comissió d'Investigació més breu que es recorda a les Corts: quatre dies i en ple mes d'agost.

Tots els dirigents de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, ajustant-se al guió dissenyat per una consultoria de comunicació, que va costar sis-cents mil euros, van mentir en seu parlamentària. Mireu el primer capítol en el web que vos he indicat abans. M'informen que, havent acabat, potser amb la intenció de celebrar-ho, anaren a dinar a un restaurant de la població de Picanya.

Em diuen que la pressió que exerciren les autoritats arribà a tal punt que alguns que testimoniaren a la Comissió d'Investigació van plorar en aquella martingala. Al mateix temps, l'actual president de les Corts i home fort de Paco Camps, Juan Cotino, va visitar casa per casa els familiars de les víctimes per oferir-los llocs de treball en empreses públiques a canvi del seu silenci (si no és així no s'explica tant d'altruisme sobtat), mirar cap a una altra banda i no remoure l'assumpte.

Set anys després, els familiars de les víctimes no s'han doblegat i continuen lluitant (el dia tres de cada mes es reuneixen a la plaça de la Mare de Déu). La memòria dels morts continua reclamant un tracte digne i passarà per damunt dels marmessors d'aquesta ignomínia. Els familiars busquen solidaritat per a que es conega, d'una vegada i per sempre, la veritat i es pose punt final al seu dolor, que no ve sols de la desaparició de pares, fills i germans, sinó de l'estratègia de la mentida i el menyspreu institucional per no molestar els que, en aquell moment i ara, manaven a la Generalitat.

Benet XVI, que just la setmana de l'accident visitava València, els va dedicar un record. Molt cristià, però potser hauria d'haver ajornat el viatge. Hauria estat un senyal inequívoc que quaranta-tres morts i quaranta-set ferits mereixien un gest a l'altura d'una tragèdia tan greu.