27 de maig 2012

"Explicacions i responsabilitats", article de Sebastià Alzamora

VISCA EL SISTEMA

Explicacions i responsabilitats

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 27/05/2012

El nou president de Bankia, José Ignacio Goirigolzarri, va fer ahir un d'aquests exercicis de prestidigitació verbal que tan entretinguts ens tenen en els últims temps: un tecnicisme per aquí, una excusa barata per allà, tot plegat amanit amb la imprescindible dosi de fatxenderia i prepotència, i aquí (a Bankia) no hi ha hagut mai mala gestió. Tampoc no hi ha cap responsabilitat per depurar, ni pel que fa a Don Rodrigo ni als que li reien les gràcies. Ben al contrari: tot va anar com una seda, cosa de la qual ens felicitem perquè, si per mala sort hagués arribat a anar malament, potser hauríem d'empenyorar la dentadura de la iaia per pagar la nostra part alíquota del cataclisme bankista. Res en aquesta mà, res en l'altra, i de cop sobtat apareix de dins el copalta el conill d'una gestió impecable. Il·lusionisme fi. Acabada la funció, el gran Goirigolzarri va passar la gorra: 19.000 milions més de l'erari públic, que en qualsevol cas, va voler precisar, no s'han d'entendre com a ajudes ni inversió a fons perdut, sinó com a capitalització. Això ens va deixar a tots molt més tranquils, i ens va fer prorrompre en visques i aplaudiments.

Els partits polítics, en canvi, sempre tan insensibles a aquesta mena de coses, van preferir mostrar-se escèptics davant els jocs de mans del president de Bankia, com aquell espectador displicent que diu, sí home, si jo ja sé que duies el conill amagat dins un camal dels pantalons. Només el PP va voler fer veure que li havia agradat el xou, més que res perquè els seus dirigents en són, alhora, els principals espònsors. La resta, però, es van decantar per l'opció de mostrar-se indignats en vista de tanta barra i demanar explicacions i responsabilitats.

És una sort que ho facin, perquè nosaltres, els espectadors, altrament coneguts com a ciutadans, també en demanem, d'explicacions i responsabilitats, començant per les dels mateixos partits polítics. Sobretot als que tenen representació en el consell d'administració de Bankia, però també als que no en tenen: ¿de veritat tots ells ja sabien com anava el truc? I, si era així, per què no deien res? O formulat d'una altra manera: ¿de veritat els nostres capitostos ignoraven que la sortida a la borsa de Bankia era un ball de Carnaval abocat inevitablement al precipici? ¿Són lents de reflexos o és que estan a la lluna? Entre una opció i l'altra sobresurt aquest home que es diu Rubalcaba, que era vicepresident del govern d'Espanya quan es va cometre la fusió freda (una glaciació, més aviat) entre Caja Madrid i Bancaixa, i que ara es fa el sorprès i va pel món exigint justícia social i control del diner públic.

O bé els polítics no sabien res del que passava a Bankia, o bé ho sabien i es feien (i es fan) l'orni. El primer supòsit els converteix en una colla d'incompetents; el segon en una tropa de pocavergonyes: la suma de tots dos els deixa com a còmplices necessaris d'una màfia que ens està plomant a tots de viu en viu. Marqui vostè amb una X l'opció que li sembli menys desoladora.

"Aprenents d'Aguirre", article de Toni Soler

FORA DE TEST
Aprenents d'Aguirre
TONI SOLER | Ara, 27/05/2012

Sánchez-Camacho i companyia necessiten imperiosament que no es parli del pacte fiscal. Els surt molt més a compte atiar el conflicte lingüístic.

NUMERETS. S'ha parlat molt de l'estirabot d'Esperanza Aguirre en vigílies de la final de la Copa del Rei. S'ha atribuït a una maniobra escapista per part de la lideresa , que necessita excitar les baixes passions per desviar l'excessiva atenció mediàtica sobre l'escàndol (creixent) de Bankia, la hisenda autonòmica i certes ramificacions capitalines de la trama Gürtel. Però ha passat més desapercebuda una maniobra semblant assajada pel PP català, de manera encara més barroera, però amb idèntics objectius. El grup d'Alícia Sánchez-Camacho ha demanat oficialment al president i als consellers de la Generalitat que alternin el català i el castellà en les seves intervencions públiques, una mica per normalitat (malaguanyat concepte!) i una mica per cortesia [sic] envers la població de llengua materna castellana.

La proposta és, com diuen a Figueres, una solemne bertranada, que només tenia l'objectiu de muntar un numeret a la cambra catalana, cosa que per desgràcia es va complir; l'espectacle va ser de baix nivell, perquè aquestes coses les fa molt millor l'Albert Rivera. Però el cas és que així vam estar tots plegats -polítics, premsa i ciutadania- distrets i/o emprenyats, després de veure com s'intenta humiliar novament la llengua del país, com a càstig per no haver desaparegut del tot quan li tocava, és a dir, quan els pares d'alguns dels dirigents del PP remenaven les cireres -i en algun cas, el sabre.

MOSSEGAR L'ESQUER. El fet és lamentable, però se'n deriven conclusions molt reveladores. Si el PP mira de fer bascular el debat català cap a l'idioma i la identitat -temes que històricament considerava "que no interessen a la gent"- és que realment està preocupat per les seves expectatives, confirmades en enquestes recents. No n'hi ha per menys: la credibilitat del govern de Rajoy està per terra, mentre que a Catalunya CiU ha aconseguit espolsar-se part de la pressió que rep per les retallades fent que el debat polític orbiti entorn de la fiscalitat. En aquest terreny, el PP se sent feble perquè no té autonomia de decisió ni arguments reals per oposar-se a la indignació ciutadana. Per tant, Sánchez-Camacho i companyia necessiten -ho necessiten imperiosament- que no es parli del pacte fiscal, ni de res que tingui a veure amb el malmès benestar de la població catalana, parli en la llengua que parli. Als populars els surt molt més a compte atiar el conflicte lingüístic, amb l'esperança que algú mossegui l'esquer, la cosa pugi de to i es confirmi la falsa premissa que la sobirania és una amenaça per a la convivència dins de Catalunya. És el que han fet tota la vida els bombers piròmans, és el que ha fet Esperanza Aguirre, és el que fa la caverna impresa, posant el pedrot de Gibraltar a tota portada, perquè tapi els milers de milions d'euros que ens costarà Bankia. Però el fet que sigui una maniobra matussera no vol dir que no sigui perillosa, tractant-se del futur de l'idioma i de la cohesió nacional. Tant de bo a Catalunya no hi hagi gaire gent prou beneita per caure en aquesta trampa.