cap al final d''El amor en los tiempos del cólera'

Ahir a la nit rellegia les últimes pàgines de la novel·la El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez, i hi vaig trobar aquest fragment magnífic:

"...en el remanso perfumado del camarote, hicieron un amor tranquilo y sano, de abuelos percudidos, que iba a fijarse en su memoria como el mejor recuerdo de aquel viaje lunático. No se sentían ya como novios recientes, al contrario de lo que el capitán y Zenaida suponían, y menos como amantes tardíos. Era como si se hubieran saltado el arduo calvario de la vida conyugal, y hubieran ido sin más vueltas al grano del amor. Transcurrían en silencio como dos viejos esposos escaldados por la vida, más allá de las trampas de la pasión, más allá de las burlas brutales de las ilusiones y los espejismos de los desengaños: más allá del amor. Pues habían vivido juntos lo bastante para darse cuenta de que el amor era el amor en cualquier tiempo y en cualquier parte, pero tanto más denso cuanto más cerca de la muerte."

veus de dones

8 de març, Dia Internacional de les Dones. M'apunto a la iniciativa #VEUSdeDONES amb aquests fragments dels Contes de Rosa Leveroni.

"...li semblava caminar dins un malson en el qual mai no havia d'arribar a lloc."

"...després d'aquella certesa d'haver-ho perdut tot, les coses semblaven molt més lleugeres."

"I quan a l'hora foscant tornaven a casa pels camins de les vinyes, Marianna, sense adonar-se'n ben bé, sentí la melangia de les coses irremissiblement passades."

"Els colors del sol morint entre núvols damunt el mar posaven en el paisatge una irrealitat fantàstica. El verd dels arbres esdevenia càlida flama; el mar, morat, blau pàl·lid, gairebé blanc, i el cel passaven per totes les gradacions d'una petxina nacarada, ornada d'un verd irrealitzable que el sol daurà uns instants."

"Dintre seu treballava, implacable, el sentiment de la fugacitat, que li feia omplir amb avidesa els ulls d'aquell paisatge que potser mai més tornaria a veure..."

"El jardí tenia aquella gràcia recòndita i melangiosa dels vergers abandonats."

"A les hores lluminoses del matí s'afegia ara aquell passeig nocturn perfumat d'estels i d'aire fred de muntanya."

Més Rosa Leveroni, poesia, aquí.

Una altra de les nostres veus femenines, Mercè Rodoreda, aquí. Aloma.


Foto: el llac Léman a Montreux. Maig 2006.

llibres per a Sant Jordi

Clàssics...

Estremida memòria, de Jesús Moncada. Per mi, la millor de l'autor. Novel·la històrica, quasi negra, ambientada a la Mequinensa del segle XIX. El més impressionant: l'estructura que basteix Moncada per endinsar-nos en una sola història vista des del punt de vista d'uns quants personatges, tots ben diferents entre si.

La Reina de las Nieves, de Carmen Martín Gaite. Basada d'una manera més aviat indirecta en el conte clàssic, una sola història amb dos protagonistes que busquen i es busquen. I un tercer protagonista: el llenguatge de l'autora. 

...moderns...

No ens calia estudiar tant, de Marta Rojals. Selecció d'articles publicats a prèviament a Vilaweb. Si heu llegit les seves novel·les (la meva preferida, Primavera, estiu, etcètera), aquí hi trobareu el llenguatge Rojals passat pel sedàs del gènere article. I sobretot al revés: el gènere article sotmès a la mirada i l'estil de l'autora. 

Gegants de gel, de Joan Benesiu. Diverses històries procedents de llocs també diversos que conflueixen a Ushuaia, on Amèrica, sud enllà, s'acaba. 

...i una de negra.

A man without breath, de Philip Kerr. L'última, de moment, de la sèrie Bernie Gunther (és impossible no quedar seduït per aquest personatge, detectiu - policia - oficial de l'exèrcit alemany, segons el moment i segons la novel·la). Ambientada l'any 1943, en plena Segona Guerra Mundial. ¿Qui va matar els oficials polonesos enterrats en una fossa a Smolensk? 

I BON DIA DE SANT JORDI A TOTHOM!!!

.

Rosa Leveroni: "Súnion" / "Endreça"

En el dia de la poesia catalana a internet. #jollegeixo


Súnion

Lliure en l'altura, blanc en l'espai,
el temple enjòlit entre cel i mar
extasiat d'atzur,
d'assossec diví,
des del penya-segat
governa el pèlag i les vores
i al navegant pervé
el protector missatge.

Les illes i les cales i les ribes
reposen abaltides en la calma
de l'aigua sense brisa, llisa, pura,
fonda de transparències,
on prades fosques d'algues i molsa
i claps de sorra, claríssims,
tremolen si una vela llisca:
com una visió de benaurança
estesa i elevada vers el temple
en albor irreal, tan bella i certa.

Endreça

Sigueu propicis,
ametllers de Siurana,
a qui recordi
les vostres vestes pures
com heralds d'esperança.

Rosa Leveroni, La poesia essencial. Edició a cura de Mònica Miró i Abraham Mohino. Girona: CCG Edicions.

'El tramvia groc', memòries d'infantesa de Joan F. Mira

M'agraden les obres que parlen de l'època que envolta, per davant i sobretot per darrere, la Guerra Civil Espanyola. El tramvia groc, de Joan Francesc Mira, ho fa des del record –sublim el primer capítol, sobre la memòria–, des d'una selecció de records d'infantesa que ocupen els anys quaranta del segle passat i una part dels cinquanta.

L'Horta de València. Un paisatge per mi desconegut que he evocat donant la mà al xiquet que era Mira. El pare, la mare, els germans, els avis, veïns i parents, l'escola, l'hort i les gallines, el tramvia com a metàfora de l'enllaç constant entre el món rural i el món urbà.

Fons i forma també aparellats –sempre, aparellats. Escriptura precisa i sense estridències ni grinyols. L'enumeració justa, l'adverbi eloqüent, l'adjectiu adequat. Lectura de ritme plàcid.


Selecció de fragments marcats amb llapis (en tinc desenes més)

"Som un jo cadascun de nosaltres perquè som el mateix individu que ahir i que l'any passat, i això ho sabem no per una meditació, per un cogito, un «jo pense», sinó per un record: jo me'n recorde."

"...ningú no es pot suportar sencer a si mateix..."

"...l'olor de la terra quan plou..."

"Jo contemplava, doncs, el trànsit de la carretera, camí reial de Xàtiva, camí de Madrid per Almansa, oficialment Carretera Nacional 340 de Cadis a la frontera de França, i molts segles abans Via Augusta de l'Imperi, de Roma o a Roma."

"I és també cert i segur que les poques fanecades d'aquell hortet nostre estaven fetes de la mateixa terra que treballaren aquests primers pobladors del segle XIII i que potser uns altres havien treballat abans que ells, la mateixa terra en la qual, tova i acabada de llaurar, tantes vegades vaig enfonsar els peus nus, i això, recordat i pensat seixanta anys després, dóna una certa espessor retrospectiva a la meua infantesa en aquell hort i en aquella casa i a la vora d'aquell camí reial, via imperial."

"Tal com passaren, menys de dos segles després, les tropes de l'exèrcit anomenat maulet, rebels contra el primer rei Borbó de Castella, que eren més pròpiament un poble alçat en armes que un exèrcit, sense saber tampoc que el seu paper era insignificant en el tauler d'escacs d'aquella primera gran guerra europea, ni que els seus aliats portuguesos i anglesos, vençuts i delmats en la batalla d'Almansa, farien aquest mateix camí sense ni tan sols defensar la ciutat, i que llavors el seu regne i país, que és el meu, seria proclamat inexistent, conquistat, ocupat i annexionat (fins avui i qui sap si també fins demà) pel país vencedor."

"I perquè aquella ciutat era la meua, i la terra dels camps treballats i regats era més meua encara, no envege el lloc de naixença de ningú."

"Ningú no ho pensa, i s'acosta el temps en què haurem de plorar per haver destruït aquesta part, la nostra, del millor patrimoni de la humanitat: d'aquelles produccions de la cultura on la intensa utilitat de la funció coincideix amb la bellesa exacta de la forma. Serà quan haurem consumat ja del tot aquest suïcidi amb què un país sencer –govern i parlament, partits polítics, ajuntaments, tothom que ha rebut algun poder de mans del poble– camina obtusament cap a la mort per autodestrucció, víctima del propi esperit insensible i obtús. Perquè qui és capaç de destruir una herència com la bellesa impecable d'aquests camps de l'Horta, serà capaç de destruir-ho tot."

"El policia que passejava anava a dir-li gràcies, però la mirà amb cara de sorpresa, clavà una llambregada de reüll sobre els tres emmanillats, es va quedar considerant les sis tasses, i l'olor del café calent es va escampar sobre tota la grisor dels homes i del matí com una treva impalpable i profunda. Sí, pobrets, va dir ma mare, que prenguen ells també una tasseta de café, que prou desgràcia tenen. En aquell punt, amb aquelles sis tasses de café, vaig saber clarament per primera vegada què vol dir la paraula bondat."

"Per mi, el llarg parèntesi trist de la malaltia, amb el descobriment que ma mare era visiblement mortal, va començar un matí que mon pare va fer amb mi el viatge amb tramvia, cosa del tot excepcional..."

"La mamà està molt greu, ens va dir, els metges no estan gens segurs si podrà sobreviure, i si es mor... El vaig veure plorar per primera vegada. Si es mor, jo no sé què faré, i vosaltres necessiteu una mare. Quatre homes, comptant-me a mi mateix, que sentia que ja tenia dret als pensaments i paraules dels adults, amb les mans damunt de l'hule de quadrets blancs i blaus que cobria la taula redona, quatre homes plorant. I el pare va concloure: voldria morir-me jo, i que visquera ella. Tal com va ser..."

"I jo, si haguera hagut de triar un ofici entre tots els oficis honestos del món, mai no he tingut cap dubte que hauria volgut ser fuster: més que escriptor, llaurador, hel·lenista, antropòleg o frare. Però fuster d'un petita fusteria antiga, amb el mateix utillatge que ja emprava a Natzaret sant Josep."

"Després, si de cas, passava uns minuts tancat a la comuna, en un racó del corral de la casa [d'uns parents], la qual comuna, escusat o retrete consistia en un banc d'obra llarg amb dos forats redons, un cagador que en podríem dir de matrimoni, que es comunicava per sota amb el galliner, de manera que a mesura que anaven caient les deposicions més o menys sòlides les gallinetes acudien veloçment i complien amb diligència la doble funció d'alimentar-se elles mateixes de matèria substanciosa i alhora deixar-ho tot higiènicament net i sense residus ni olors, i l'usuari podia sentir-les esgarrapar la terra i cloquejar animadament a penes un pam davall del seu cul exposat, sensació inoblidable i mostra educativa de la varietat infinita de condicions de les més simples experiències humanes."

Donasses

Avui he rebut el missatge que reprodueixo aquí sota. Com que em sembla una iniciativa excel·lent, vull contribuir a difondre-la des d'aquí.

---

L’Assemblea d’Humanitats de la UPF volem convidar-vos a assistir a les conferències del cicle Donasses, que hem organitzat, amb el suport de la Facultat d'Humanitats, per aquest final de novembre i principis del mes vinent. Les quatre sessions que el formen pretenen recordar el paper cabdal d’escriptores com Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, M. Aurèlia Capmany o Maria-Mercè Marçal en la Literatura Catalana contemporània.

La idea de Donasses (nom que ens permetem agafar prestat d’un llibre de la Marta Pessarodona) va sorgir arran de la nostra descoberta de Montserrat Roig. La seva figura va ser la porta que ens va fer entrar a conèixer tota una generació d’escriptors/es que, a més de conrear literatura, tenien una forta consciència social i de país, i vam sentir la necessitat de reivindicar-ne algunes de les seves figures, que, en els temps que corren, per a nosaltres representen un bri d’esperança i un referent.

Per tal d'acotar el cicle, però, ens va semblar interessant fixar la mirada en la literatura femenina d'aquest període. Sentíem que a moltes de les dones que van tenir un paper important a les darreres dècades del s.XX no se'ls havia reconegut prou el seu paper i, actualment, la seva presència a les universitats acostuma a ser menor. Volíem un cicle que ens permetés conèixer més bé aspectes de la vida i les obres d'algunes de les grans dones que ha tingut el nostre país en els darrers anys. Un cicle per a poder fer memòria i, sobretot, poder aprendre.

Aquests són els actes que formen el cicle, en què hi participen professors de diferents universitats catalanes, i als quals ens faria molta il·lusió que assistíssiu. Així mateix, ens agradaria que encoratgéssiu els vostres alumnes a venir:

Montserrat Roig, la paraula compromesa
Dia i lloc: Dijous, 21 de novembre, a les 18h, a la Sala de Graus Albert Calsamiglia.
Ponents:
· Dolors Oller - Professora de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la UPF
· Roger Sempere i Roig - Professor de matemàtiques a l'IES Secretari Coloma
· Pilar Aymerich - Fotògrafa


Maria Mercè-Marçal, la veu encara rebel
Dia i lloc: Dilluns, 25 de novembre, a les 18h, a la Sala de Graus Albert Calsamiglia.
Ponents:
· Lluïsa Julià - Cap del Departament de Llengua Catalana i Literatura de la UOC
· Interpretació musical (veu i guitarra) de tres poemes de Maria Mercè-Marçal


Maria Aurèlia Capmany, feliçment fou una dona
Dia i lloc: Dimecres, 27 de novembre, a les 18h, a la Sala de Graus Albert Calsamiglia.
Ponent:
· Montserrat Palau - Professora titular de Filologia Catalana a la URV


Mercè Rodoreda, literatura i exili
Dia i lloc: Dimarts, 3 de desembre, a les 18h, a l'Auditori Mercè Rodoreda
Ponent:
· Carme Arnau - Assagista i professora universitària. Especialista en l'obra de Mercè Rodoreda


Els dies 25 i 27 de novembre també comptarem, d’11 h a 12 h del matí, i abans i després de les conferències, amb una taula d’exposició i venda de llibres de segona mà de les autores protagonistes de Donasses.

Cordialment,

Assemblea d’Estudiants de la Facultat d’Humanitats de la UPF

'Estil i estils'

Acaba de sortir publicat el llibre Estil i estils. Teoria i aplicacions de l'estilística, editat per Lluís Payrató i Neus Nogué.

L'obra recull les ponències i la taula rodona que van constituir el 19è Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona (CLUB 19), que va tenir lloc el 28 de novembre del 2011 a la Facultat de Filologia de la UB. L'objectiu era, i és, oferir una reflexió àmplia i oberta sobre l'estilística, l'estil i els estils, aplicable a una gran varietat de tipus de text.


Ponències

Vicent Salvador (Universitat Jaume I): "Estilística dels textos no literaris"

Lluís Payrató (Universitat de Barcelona): "Textos, estils i multimodalitat"

Ramon Pla (Universitat de Barcelona): "Reflexions sobre l'estil en literatura"

Josep Maria Fulquet (Universitat Ramon Llull): "Estil i traducció. Notes a la versió del Hamlet de Terenci Moix"


Taula rodona

En la taula rodona "L'estil i els mitjans de comunicació", hi van participar Margarida Bassols (Universitat Autònoma de Barcelona), Magí Camps (La Vanguardia) i Ernest Rusinés (Televisió de Catalunya).


Altres dades

Lloc de publicació: Barcelona
Editorial: Agrupació d'Editors i Autors Universitaris
Any: 2013
Pàgines: 168
ISBN: 978-84-941275-5-7



El llibre es pot comprar per internet a MRR. Servicios de Comunicación Gráfica i també a MRR, C/ Diputació, 216, 08011 Barcelona (93 451 65 70, publi@publimrr.es).

Albert Sánchez Piñol, l'Onze de Setembre i 'Victus'

Entrevista molt recomanable a Ara TV. Per anar fent ambient.

Albert Sánchez-Piñol: "El 1714 és la fi de Catalunya i d'Espanya: el que ve després és Castella"

I una altra entrevista, aquesta escrita.

Fa molt pocs dies que vaig començar a llegir Victus. De moment, només puc dir que m'han ben enganxat --i aquesta és una de les principals qualitats que, per mi, ha de tenir una novel·la. Els que hem llegit altres obres seves ja sabíem que Albert Sánchez Piñol és un gran narrador!

I l'estic llegint en català, en contra del meu criteri general de llegir tot el que puc en versió original. Aquesta vegada, tant el tema, com el fet que Sánchez Piñol habitualment escriu en català, com el fet que Xavier Pàmies és un dels millors traductors que tenim, m'han fet decantar per la traducció. No cal dir que ni me n'adono, que estic llegint una traducció. Cosa que, malauradament, no es pot dir sempre.

Salvador Espriu, cent anys

Avui fa cent anys que va néixer Salvador Espriu. Serveixin alguns dels fragments que s'han seleccionat per a l'Any Espriu, un dels poemes inclosos a Primera història d'Esther i un petit apèndix personal --una frase de cadascun dels breus capítols que constitueixen una de les millors narracions que he llegit mai-- com a petit homenatge. (Fotos meves.)

"Però somies
dolçors d'engany? Accepta't
lliure en l'abisme."

"No puc ni vull contar el que de la meva intimitat, si me'n reservo alguna, interessaria potser algun indiscret."

"La poesía es un proceso de conocimiento que conduce a la claridad. Si no conduce a la claridad, no sirve para nada."

"Maldem sovint per no fer res, per no deixar fer res i queixar-nos perquè no fan res ni ens deixen fer res."

"Escric perquè no sé com viure"

"Jo no sóc un escriptor d'hores perdudes, sinó tan sols un escriptor i, per tant, un home absolutament perdut."

"Ara no hi ha ordre, ni tampoc justícia, en el fons sinònims, i cal mirar d'ordenar-ho tot a escala humana."

"Cada cosa té el seu preu que els innocents tothora han de pagar."

"La més fonamental de les veritats és, per a nosaltres, la nostra llengua."

"Penseu que el mirall de la veritat s'esmicolà a l'origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d'autèntica llum."

------


Quan et perdis endins
del desert de la tarda
i t'assedegui el blau
de la mar tan llunyana,
et sentiràs mirat
per la meva mirada.

Etern príncep, Jacob,
tindràs sempre companya
que peregrini amb tu
per segles i paraules.
Suportaràs la mort,
com a l'ocell la branca.

Ai, enemic camí
de les hores i l'aigua,
galop d'altius arquers
contraris a l'estàtua
de sal de qui volgué
esdevenir de marbre!
Si et tombes, els teus ulls
glaçaran esperances.

Poble trist amb record
de ciutats molt cremades.
No t'acull cap repòs
d'ombra bona, de casa.
Només somnis, al fons
de la meva mirada.

------

"Tereseta-que-baixava-les-escales", minifragments

I
No baixis les escales, que no em sents?, no les baixis.

II

Mira com baixen les escales de l'església, ni freguen els graons.

III
Baixa d'esma les escales.

IV
Teresa baixava rabent els graons de l'església, i fixa't ara com els baixa.

V
Vejam si l'esberlaran daltabaix de les escales.


------

(Quan va fer vint-i-cinc anys de la seva mort, vaig fer una tria de fragments de la seva novel·la Laia.)

fent ambient pensant en Sant Jordi

Ja tenim Sant Jordi a sobre. ¿Ja sabeu quin(s) llibre(s) us comprareu o regalareu?

Jo ja fa uns dies que vaig fent llista, i de moment la tinc així:

* Roger Vilà, Els marges. El Roger i jo hem coincidit en diversos cursos, però fins no fa gaire no vaig saber que, com jo, té arrels prioratines per part de pare. I pel que sembla, com a mi, el fascinen els marges.

* Kirmen Uribe, El que mou el món. La seva primera novel·la, Bilbao-New York-Bilbao, em va encantar.

* Nikos Kavadias, Li i altres relats. Recomanat per Jordi Puntí.

* Jordi Puntí, Els castellans. Els altres llibres seus que he llegit (Pell d'armadillo i, sobretot, Maletes perdudes) em van agradar molt.

* Andrea Camilleri, El joc de pistes. Fan d'en Montalbano.

* Alguna novel·la negra catalana. Tinc una llista de recomanacions de l'Anna Maria Villalonga (moltes gràcies!), però encara no m'he decidit.

* Mikel López Iturriaga, La cocina pop de El comidista. Això (en principi) no és literatura, però si us agrada la cuina i coneixeu el blog El Comidista potser també us semblarà una bona idea.

Per a qui li agradi la poesia, una novetat editorial que aquests últims dies ha sigut mediàtica i tot:

* Sebastià Bonet, Voluntàries. En Màrius Serra n'ha parlat a Catalunya Ràdio i a La Vanguàrdia. I el suplement Ara Llegim de l'Ara d'ahir en deia això:
"Nebot d'Espriu, Sebastià Bonet publica un dels poemaris més complexos d'aquest 2013: 58 onzenes hetero-gramàtiques en què l'autor desafia les restriccions matemàtiques. El sentit domina el conjunt, sorprenentment."


I per si esteu despistats, aquí teniu un parell de recomanacions més:

* Marta Rojals, Primavera, estiu, etcètera. Si no encara no n'heu sentit a parlar, és que esteu moooolt despistats! No conec a ningú a qui no li hagi agradat molt. Podeu fer-ne uns tastets aquí, aquí i aquí.

* Pep Subirós, Cita a Tombuctú. Menys coneguda i menys recent, però jo la vaig llegir fa poc, feia temps que la buscava. Excel·lent. Està descatalogada, però jo la vaig trobar a Iberlibro.


La veritat és que no em convé gaire allargar la llista, més aviat hauré de dosificar-me i triar, però... ¿alguna altra recomanació?

Joaquim Amat-Piniella

Un article per difondre sobre un home molt poc conegut i la seva obra.

Rescatar de l'oblit el català de Mauthausen

Avui comencen els actes de celebració del centenari de Joaquim Amat-Piniella, l'autor de 'K.L. Reich'

SÍLVA MARIMON
Barcelona. Ara, 21/02/2013
"L'Amat era un home extraordinari. És de les poques persones que a mi realment m'han impressionat, perquè cada vegada és més difícil trobar gent que vessi humanitat... Amb l'Amat hi havia alguna cosa de sorprenent, hi havia alguna força interior, que és el que em va fer seguir-lo i anar parlant amb ell", deia l'escriptora Montserrat Roig. De fet, va ser després de conèixer Joaquim Amat-Piniella (1913-1974), que Roig es va decidir a escriure Els catalans als camps nazis. Avui comencen els actes de celebració del centenari del naixement d'Amat-Piniella, l'autor de K.L. Reich, un dels testimonis catalans més importants de l'infern dels camps nazis.


És una figura doblement oblidada: el franquisme el va enviar a l'ostracisme i en democràcia tampoc s'ha fet gaire més per difondre la seva obra. "K.L. Reich és coneix poc i molt malament", explica Marta Marín-Dòmine, professora de literatura concentracionària a la Wilfrid Laurier University del Canadà. Ella ha estat batallant perquè l'obra d'Amat-Piniella pugui traspassar les fronteres. Se n'ha sortit. K.L. Reich serà traduït a l'anglès i al francès per primera vegada. No és l'única novetat que presenta l'any en què Manresa celebra el centenari d'un dels seus autors més tràgics.

El pijama amb forats de trets

"Ens van dur una mena de pijames fets amb roba ratllada de cotó. Estaven foradats i recosits per tot arreu. En molts d'ells encara es veia la sang, perquè els havia dut gent que havia estat afusellada, assassinada. Encara s'hi veien els forats dels trets", explicava Amat-Piniella. L'escriptor vomita la seva experiència a Mauthausen en un descans a Andorra, entre 1945 i 1946, i escriu K.L. Reich. És en forma de novel·la però els personatges són reals. La fórmula novel·lada és la millor per descriure l'infern: "És la més fidel a la veritat íntima dels que hem hagut de viure aquesta aventura", argumentava l'autor manresà. És un testimoni viu i escruixidor de la misèria, la fam i la mort que viuen entre filferrades milers de republicans. A Andorra Amat-Piniella escriu una primera introducció que no s'arribarà a publicar mai: "Franco no havia volgut reconèixer-los com a súbdits, i el mariscal Pétain es negà a considerar-los voluntaris de França. Només Hitler els admeté per a devorar-los en el secret dels seus forns crematoris. Tríade de criminals, responsables tots tres de la mort espantosa de 5.500 germans nostres a través de totes les tortures imaginables!", relata.

Una obra valenta i honesta

"No té res a veure amb l'obra de Primo Levi, que és el testimoni d'un jueu, ni de Semprún, que és el d'un resistent francès. Amat-Piniella ofereix un testimoni diferent, el dels republicans, i aquest testimoni polític és el que ha interessat menys, sobretot a l'Estat -argumenta Marín-Dòmine-. És una obra molt valenta perquè mostra les desavinences dins d'un camp nazi. Sorprèn molt la reflexió que fa Amat-Piniella. És valenta i honesta. Descriu l'atracció en certs moments de tortura i també la solidaritat amb el dolor dels altres", afegeix.

L'historiador Jordi Planes, nebot de l'escriptor Ferran Planes, recorda la primera vegada que va veure Amat-Piniella: "Tenia sis o set anys. El Quim [com els amics anomenaven l'autor de K.L. Reich] acabava de tornar d'Andorra. Era l'any 1946. Es va asseure en una cadira de vímet i ho va abocar tot. Va explicar tot el que havia viscut a Mauthausen, amb normalitat, sense èpica. Jo ho escoltava com si fos un conte, però tot era real. El que més em va impressionar va ser la descripció que va fer de la mort de Pere Vives".

L'amarga ironia del perdedor

Planes recorda les tertúlies fins a les tantes del seu oncle amb Amat-Piniella i altres intel·lectuals manresans: "El Quim era el que menys parlava, el més taciturn, però quan deia alguna cosa sempre l'encertava. Els seus comentaris sempre tenien un punt d'amarga ironia".

Joaquim Amat-Piniella va aconseguir deixar enrere la mort, la fam, la impotència i la misèria del camp de concentració, però després va tenir la sensació d'haver perdut tots els trens. Com molts altres vençuts, no va poder refer ni la seva vida personal ni la literària. Havia nascut per ser escriptor. Als 17 anys ja escrivia als diaris i apuntava un gran talent. Havia estat secretari personal de Francesc Marcet, l'alcalde republicà de Manresa, des del 1932 fins al 1936. Quan va esclatar la guerra va anar al front com a tinent d'artilleria, d'allà als camps francesos d'Argelers i Sant Cebrià i més tard, el 1941, a Mauthausen. No en sortiria fins al 6 de maig del 1945. Quan va tornar va continuar escrivint, però va publicar molt poc. A partir del 1946 va viure silenciat. Sense poder tornar a la seva Manresa per raons polítiques, es va establir a Barcelona.

Va malviure fent diferents feines. Fins pocs anys abans de la seva mort, però, no va deixar la ploma. Fins i tot a Mauthausen, sobre trossets de sacs de ciment i amb un carbonet que bescanviava per la ració de pa, va escriure els poemes Les llunyanies (Columna, 1999).


LES NOVETATS EDITORIALS DEL CENTENARI

'K.L. Reich' traspassa les fronteres. "Obtenir els drets va ser fàcil i també trobar editorials interessades a traduir K.L. Reich", afirma Marta Marín-Dòmine. Aquesta professora de literatura de la Wilfrid Laurier University, al Canadà, s'ha encarregat de traduir a l'anglès K.L. Reich. La traducció veurà la llum l'octubre del 2013. L'objectiu és que circuli per les universitats angleses, nord-americanes i canadenques. També a l'octubre sortirà la versió francesa, traduïda per Laurent Gallardo, i que publicarà l'editorial Kimé. Marín-Dòmine ara està treballant a aconseguir editor per publicar la versió italiana de K.L. Reich. Així doncs, el 2013, cinquanta anys després que la novel·la fos publicada a Espanya, serà traduïda per primera vegada i coneguda més enllà dels Pirineus.

Dues edicions diferents de la mateixa novel·la. Hi ha dues edicions en català de K.L. Reich. L'una és la que va publicar Joan Sales, l'editor de Club Editor, l'any 1963, i l'altra va veure la llum amb Edicions 62 l'any 2001. En el cas de la que publica Club Editor, l'autor va tenir 17 anys per modificar el text, sobretot pel que fa a l'estil. També va haver de passar, com totes les novel·les escrites durant el franquisme, la censura. És la versió que Amat-Piniella dóna per definitiva. La versió d'Edicions 62 és la que va localitzar David Serrano en una vella maleta que guardava el fill d'Amat-Piniella. L'escriptor i supervivent de Mauthasuen la va escriure a raig, entre 1945 i 1946, molt abans que els testimonis de Primo Levi o Jorge Semprún sortissin a la llum. És una versió que Amat-Piniella mai va arribar a publicar mentre era viu.

Contes i novel·les inèdites veuen la llum. Al llarg d'aquest any es publicaran diverses reedicions i novel·les inèdites d'Amat-Piniella. Al març l'editorial mallorquina Ensiola traurà una nova edició d'El casino dels senyors. És el 1956, en la presentació d'aquesta obra en què ironitza sobre les misèries de Manresa, que Amat-Piniella és amenaçat per les autoritats franquistes manresanes i expulsat de la ciutat. Ensiola també té previst publicar al llarg del 2014 La pau a casa. Al setembre l'editorial Fonoll publicarà una altra novel·la inèdita que David Serrano va rescatar de la maleta oblidada d'Amat-Piniella: La clau de volta. El llibre explica la història de dues generacions. El pare pertany a la generació dels que van perdre la guerra, i el fill no sap per què lluitar. L'any passat Bromera va publicar Retaule en gris, un recull de contes inèdits
.
A Contra Vent publicarà els articles combatius. L'editorial A Contra Vent publica a la primavera un recull amb els articles que Joaquim Amat-Piniella va publicar entre 1930 i 1937 a la premsa, en concret al diari El Dia, que era d'Esquerra Republicana, a Manresa. Quan comença a publicar té només 17 anys. "Té un estil molt desacomplexat, no eludeix cap polèmica i és molt crític", explica Toni Mata, periodista del Regió 7 i qui ha fet la selecció dels articles. "Hi ha articles polítics, escrits en el moment en què es proclama la República, internacionals i sobretot de cultura i cinema", afegeix Mata. En total, l'edició de l'editorial A Contra Vent recull més d'un centenar d'articles escrits abans i durant el primer any de la Guerra Civil. "El que més m'ha sorprès és que és molt descarat, molt combatiu i gens ambigu, i també el fet que tot i l'edat amb què comença a treballar a El Dia, molt jove, té un gran bagatge cultural", conclou Mata.

Nadal

Ahir, des de Sant Llorenç del Munt, la serralada Litoral --amb el Mediterrani al fons--, el Pirineu i Montserrat es veien així. He mirat aquesta terra.

Avui a casa fa olor de pa acabat de fer i pels carrers es comença a respirar un cert ambient de recolliment i fins i tot de festa.

Que passeu uns bons dies de Nadal i, sobretot, que el 2013 ens porti coses bones a tots, tant personalment com col·lectivament.

Mercè Rodoreda: aniversari

Avui fa 104 anys que va néixer Mercè Rodoreda, una de les millors escriptores que ha donat la literatura catalana. No em cansaré mai de rellegir-la i recomanar-la.

ja tenim la tardor aquí!

Per celebrar l'arribada de la tardor, un poema del meu poeta i pintor eivissenc preferit!



"Clam de tardor", de Josep Marí

Tariram i tariró
que hem entrat a la tardor!

Munta-que-munta-que-mun
núvol blanc amunt-amunt

Jo et daré tots els ocells,
l'aigua fresca i els camps vells.

Jo et regalaré els camins
resplendents entre els nous brins.

Si tu els camins em regales,
jo, veles, illots i cales.

M'enfilaré pels filats
cap a la lluna dels gats.

Jacareno, jacaró
qui m'ensenya la cançó?



Jo mateix, i de passada,
te'n cobraré una besada.

Dels molins ve l'ample vent
i dels xàfecs, el torrent.

Jugarem a toc-i-pam
i al marro, patim-patam.

No: jo jugaré a la xinga
i a la corda, que ja dringa.

Tot morint la tarda esvelta,
la nit d'estrelles s'empelta.


Qui no dirà la cançó
del màgic clam de tardor?"

(El poema, difós pel Facebook per l'Institut d'Estudis Eivissencs. Les minireproduccions d'alguns quadros preciosos --tots els seus quadros són preciosos-- d'en Pep Marí, extretes d'aquí.)

Literatura de viatges

El Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya ha publicat una bibliografia bàsica dedicada a la literatura de viatges. És un document en PDF que es pot descarregar en aquest enllaç.

I si voleu consells sobre fotografia de viatges, aquí. Ja tenim el paquet sencer!

Avui Gabriel Ferrater hauria fet noranta anys: #90ambFerrater

Considerat com un dels intel·lectuals catalans més importants del segle XX i autor d'una obra poètica que va trencar motllos i va influir tota la poesia que es va escriure després, sembla que Ferrater no rebrà cap homenatge oficial en aquest aniversari.

Conscient que, malgrat aquesta mancança, l'obra i la figura de Ferrater és vigent i estimada per moltes persones, i seguint una iniciativa de David Figueres Masip al Facebook, us convido a tots els que tingueu alguna mena de tribuna o senzillament als que considereu que val la pena de recordar-se d'ell, que us uniu a aquesta celebració.

Fem que els seus versos, les seves paraules, siguin presentes a la xarxa.


LA CIUTAT

Plena de carrers per on he tombat
per no passar els indrets que em coneixien.
Plena de veus que m'han cridat pel nom.
Plena de cambres on he cobrat records.
Plena de finestres des d'on he vist créixer
les piles de sols i de pluges que se m'han fet anys.
Plena de dones que he seguit amb la vista.
Plena de nens que només sabran
coses que jo sé, i que no vull dir-los.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies


Enllaços sobre Gabriel Ferrater
Lletra
AELC
VISAT
Mag Poesia
Corpus literari
Un fres de mores negres (Enric Blanes)
Ferrateriana (dins Els dies i les dones - David Figueres)
Metrònom Ferrater (bloc del documental homònim)
Metrònom Ferrater (per veure el documental)

També podeu participar en l'homenatge des de Twitter amb l'etiqueta #90ambFerrater.

Joan Francesc Mira a la UB

Conferència de cloenda del Màster en Assessorament Lingüístic, Gestió del Multilingüisme i Serveis Editorials

Literatura, traducció, literatures

Dimecres 23 de maig del 2012
6 de la tarda

Aula 1.1 de l'Edifici Josep Carner de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona

Vinguen els temps que vinguen, el llibre serà encara el gran vehicle: les paraules escrites, sobre pàgines de paper o sense paper, i si pot ser ben compostes, correctes i netes. La vida és breu, però afortunadament l’art –l’art d’escriure i de llegir– és tan extens que ens permet “ser” moderns i antics, homes i dones, infants i ancians, i habitants de qualsevol època o país. Poc més podem demanar, en aquesta vida tan curta, ara que el món és redó i que tota la literatura és nostra. (Joan Francesc Mira)

Més informació al web del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona

cobles d'actualitat

Ara la poesia popular es difon per aquests mitjans...

Així comença la saga:
va el Cristiano i la caga.
Ja mai més se li aixecava,
tan esquifida, la fava!

Ho porta escrit el Kakà,
ell també l'ha de cagar.
Tampoc se li aixeca el vit,
sempre l'ha tingut petit!

La pilota, al Sergio Ramos,
sí que se li aixeca, vamos!
Però la polla té el col·lega
més tova que la mantega.

Després de passar-ho puta
per haver perdut la ruta,
a can culer la trempera
reviscola, tal com era.

Ep, qué diuen los de Barcelona?

Tot i que la paret no és blanca..., tot i que ara no és Tots Sants sinó Setmana Santa..., igualment aquest podria ser el cementiri on arriba l'Èlia de cal Pedró a la primera "escena" de Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals.

(Aquest és el cementiri d'Ulldemolins, ben a propet...)

John Steinbeck's 'Travels with Charley' - My composition

Dijous vaig fer una composition per a una prova de nivell d'anglès. Entre altres opcions terribles --tipus "has tingut una idea per a un negoci: escriu una carta a un amic per convence'l de ser el teu soci"-- hi havia la de comentar un llibre que hagués llegit fa poc. M'ho vaig passar TAN BÉ redactant el text que, tot i que hi deu haver mooooltes faltes, el poso aquí. (Si alguna ànima caritativa que sàpiga més anglès que jo me'l vol corregir, li estaré eternament agraïda, i de passada n'aprendré!)

TRAVELS WITH CHARLEY, BY JOHN STEINBECK

How I got the book
I didn't choose Travels with Charley willingly. I had bought a magazine, Altaïr, in a travel bookshop, together with some books, and when I was already at home and took my time to have a look at my shopping --a very pleasant activity, in my opinion--, I found it among the other books. At first I thought it was a mistake, and only later I noticed that Travels with Charley was a gift that went together with the magazine.


Why I read the book
Some months later, I decided to read it. John Steinbeck was familiar to me because of two related reasons. The fist one: a very beautiful song by Bruce Springsteen, "The gost of Tom Joad", is inspired by another novel by him, The grapes of wrath. The second one: after having listened to the song dozens of times, I saw the film inspired by the novel, and I liked it.

I love travel books: I feel that they are a different way to travel, without leaving home. Most of the travel books I've read are about Patagonia and Tierra de Fuego, an area of the Earth that --I don't know why-- really fascinates me, and where I'd like to go some time in my life. Meanwhile I read books by people that have made the trip I don't know whether I will ever make.


What is the book about and why I liked it
Travels with Charley is the story of a lonesome and sometimes lonely travel through the USA. It is also the story of the relationship between a man and his dog (Charley). John Steinbeck gives his point of view about the States at the beginning of the sixties of the last century, but it is sometimes astonishing to notice how his vision is often not at all old-fashioned, but really valid nowadays.


(Pictures sources:

http://jamesreasoner.blogspot.com/2009/06/forgotten-nonfiction-books-travels-with.html

http://www.mrbramesblog.org/2011/02/thoughts-on-john-steinbeck.html

http://reason.com/archives/2011/04/04/sorry-charley/singlepage)