collage del 17 de gener

El rei no ens pot ni veure

Carles Capdevila, Ara, 11/01/2016

FELIP VI VA DIR a la presidenta del Parlament Carme Forcadell que no la podia rebre, que li expliqués per escrit això que havíem investit un nou president. La resposta em sembla unes quantes coses, que poso per escrit perquè evidentment no goso demanar-li audiència.

1. És un gest que no demostra ni cap voluntat de diàleg ni cap respecte per la legalitat, quan el seu discurs oficial és diàleg i llei.

2. És despectiu amb el Parlament i amb tots els catalans als quals aquesta institució representa.

3. És lleig perquè li fa vergonya fer-se una foto amb una presidenta elegida democràticament mentre a la família s’han fet fotos amb elefants morts i dictadors vius.

4. És una provocació, perquè convida a rebre un tracte recíproc el dia que sigui ell el visitant.

5. És partidista: se salta un protocol quan no li agrada el resultat de les eleccions, en un acte de poca elegància democràtica.

6. És desagraït amb Girona, ciutat de la qual ha sigut príncep, i amb tot el que ha fet la Fundació Príncep de Girona per la seva figura, donat que el president que li volien presentar n’era justament l’alcalde.

7. És agosarat, perquè si tens poca feina i és simbòlica, escaquejar-te’n qüestiona la justificació del lloc laboral i el cost per a l’empresa.

8. És una promoció imprudent de la desconnexió entre Catalunya i Espanya: una tàctica sorprenent.

9. És un acte d’arrogància impropi de qui el mateix dia té la germana asseguda a la banqueta d’acusats.

i 10. És una frivolitat que donarà per fer uns quants gags, per mantenir una imatge superficial de la monarquia i per confirmar que continua allunyada de la realitat.

-----------------

La pancarta contra Shakira és especialment repugnant

Seria genial si l'Espanyol actués contra qui considera enginyós atacar una dona titllant-la de prostituta

Toni Padilla, Ara, 14/01/2016

Per fi han s'han acabat els derbis. Ho agraeixo. Per moments, la guerra de trinxeres es fa impossible de suportar. M'explico. Les rivalitats instal·len moltes persones a les trinxeres, centrats només en dues coses: defensar-se i atacar el rival. He enyorat, especialment, més autocrítica per part tant de barcelonistes com de blanc-i-blaus.

Els aficionats de l'Espanyol estan tips de ser objecte de critiques, burles i atacs per part de molts barcelonistes, fet que crea problemes: una crítica assenyada d'un barcelonista a l'Espanyol és vista per a molts com un atac més. I perd força. Per aquest motiu, cal autocrítica. Com a aficionat del futbol, jo entenc, i no veig malament, pancartes com aquella de l'inici del partit que recordava l'origen suís del Barça i l'origen català de l'Espanyol. No veig malament els càntics fent burla de Messi pels problemes amb Hisenda. Puc entendre la pancarta on s'ataca Suárez dient que és un mossegador. Si ha mossegat, que passi la penitència.

Però no puc entendre la permissivitat amb la pancarta contra Shakira. No, no és un problema de l'Espanyol, és general. Puc recordar més de 10 estadis on s'ha cantat contra la cantant colombiana: Bernabéu, Rosaleda, Calderón, Mestalla, Villamarin... i sí, l'estadi de l'Espanyol. Piqué busca gresca i s'exposa als xiulets. Perfecte. Però no és justificable aquest acte de violència de gènere. Si algú vol atacar Piqué, que canti contra el jugador amb enginy. Però reduir el paper de la dona al futbol a ser la parella d'algú, a ser insultada de forma primària titllant-la de prostituta, és una vergonya. I més, en un club que ha cuidat tant el futbol femení com l'Espanyol. En un club tan familiar, on fa patxoca veure-hi famílies senceres. Això ni és l'Espanyol ni és el futbol.

Sempre passa: quatre brètols taquen el nom d'una afició. Per aquest motiu la millor medicina seria l'autocrítica de l'Espanyol, ja que qualsevol crítica d'algú que no sigui de l'Espanyol serà vista per a molts com un atac extern. Cal perseguir els quatre brètols que utilitzen càntics racistes, cal expulsar els quatre que utilitzen insults com aquests contra Shakira. I sí, com escriu Xavier Fina, crec que no cal tancar el camp. Ara, una sanció seria justa. I seria culpa d'un grup molt petit d'aficionats. Molt petit. Aquells que ara, de forma surrealista, pretenen que cal entendre la pancarta de forma literal. És a dir, la pancarta considera Shakira com patrimoni musical mundial. O la considera col·lectivitzada, propietat de tots. Ridícul.

I no, no és una reacció a les desafortunades paraules de Piqué d'ara fa una setmana. Piqué ja va utilitzar les xarxes per recordar com fa un any, des de la mateixa zona de l'estadi, es va insultar la seva parella i desitjar la mort del seu fill. Quatre estúpids, els quatre que té cada club.

L'Espanyol té una gran arma: l'enginy. Ha creat campanyes magnífiques. L'enginy sempre és la millor arma, si vols atacar Piqué. Però no tot s'hi val. Criticar aquella pancarta hauria d'anar per sobre dels colors de qui opina. Jo ja fa anys que he perdut l'esperança de convèncer determinades persones que l'únic club que m'importa és el Sabadell. Alguns em creuen barcelonista, i altres, de l'Espanyol. Tant me fa. Més d'un llegirà aquest article i seguirà pensant que sóc un soci del Barça atacant l'Espanyol. I després vindrà qui m'atacarà per no ser soci del Barça, que hi són, i fan molta mandra. Tinc clar quin és el futbol que vull. Un esport on el paper de la dona no sigui el d'arma per insultar. Amb rivalitat, enginy, amb partits on pots posar la cama, amb jugadors que estimen els colors, com Pau López i Piqué. Amb pancartes, però sense racisme, ni atacs sexistes o homòfobs.

-----------------

El gran momento de Oriol Pla

El actor deslumbra en Barcelona como clown eléctrico en 'Be God Is' y el rebelde Carlo Giuliani en 'Ragazzo', dos trabajos que muestran su versatilidad

Marcos Ordóñez, Babelia, El País, 15/01/2016

Si me dicen que apueste ahora mismo por un actor joven con un gran futuro, capaz de mostrar verdad, gracia y fuerza, y una versatilidad de virtuoso, mi voto va directo para Oriol Pla. Ya llevaba tiempo haciendo cine y series (El cor de la ciutat, Animals, Any de Gràcia), pero para mí se reveló en su primer papel en teatro, los 20 recién cumplidos, en el Lliure: Maxi, el ángel de Jo mai (2014), de Iván Morales, una tragedia juvenil, un Mystic river de barriada, donde se metía rotundamente al público en el bolsillo cantando y bailando Tim, Tom y Jim, el foxtrot de Bonet de San Pedro, para animar a una chica perdida en la noche. ¿De dónde había salido aquel trueno? Creció en Barcelona, hijo de cómicos: Quimet Pla, cofundador de Comediants, y Núria Solina, de Picatrons, clown y violinista. “La primera vez que mi hermana Diana y yo pisamos escenario”, me cuenta, “fue en brazos de nuestros padres. Desde niños hicimos teatro de calle. La calle es una gran escuela. Aprendes a observar, a improvisar. Aprendes coraje. A los 11 años me apasioné por el breakdance.

De repente estaba en competición, bailando ante 3.000 personas. Aprendes por pasión, por ganas. Un día, en un prado, aprendí el mortal hacia atrás porque quería hacerlo. Aprendí a cantar en las terrazas de la Costa Brava, con mi amigo Pau Matas, con una guitarra cada uno. He hecho números en un metro cuadrado, porque no necesitas más. Yo no quiero hacer carrera: quiero hacer. Y ganar oficio, día a día”. Para Oriol Pla 2015 ha sido un gran año.En septiembre se estrenóTruman,, de Cesc Gay, donde interpretaba a Nico, el hijo de Ricardo Darín. Difícil olvidar esa escena rematada con un abrazo conmovedor que lo dice todo, que clarifica el silencio durante el reencuentro, las frases cortas, el dolor de la certidumbre. Una escena sin asideros, todo contención y subtexto. ¿Darín? “No hace falta decir que es un actor enorme, pero también un enorme tipo, generosísimo. Quiso que cenásemos juntos para conocernos y me presentó a su familia. ¡Y yo tenía que tratarle mal en esa secuencia, imagínate! ¡Yo tratando mal a Darín!”, ríe. En noviembre llegó la explosión cómica deBe God Is, un gran espectáculo de clowns en el Llantiol, con Espai Dual, el trío que completan sus amigos y colegas Blai Juanet y Marc Sastre, también fenomenales actores y músicos.

Escribí: “Oriol Pla se mueve como una versión eléctrica de Harold Lloyd, con el timing matemático de Pepe Viyuela, y cuando baila se arranca por Bob Fosse. Puro arte”. Y una inyección de alegría en vena. Solo actuaban los jueves. Corrió la voz y había cola para verlos. “El show se fue cocinando en directo, porque hacíamos números breves, de 10 minutos, en los bares que nos acogían. Fuimos luego al Fringe de Gràcia, y en la Mostra de Teatre de Barcelona nos llevamos dos premios: mejor espectáculo y mejor actor. Agradecí mucho que me dieran ese premio por un papel mudo, donde todas las frases eran gestuales”, recuerda. “En diciembre llegó Ragazzo, escrita y dirigida por Lali Álvarez, en el Teatre Eòlia. Nuevo fenómeno de boca a oreja, y un éxito interrumpido hará una semana, a teatro lleno, por compromisos de programación. La función narra las últimas horas de Carlo Giuliani, manifestante contra la cumbre del G8 en Génova y el estado de sitio impuesto por el Gobierno italiano, caído bajo las balas de los carabinieri el 20 de julio de 2001. Un monolito conmemora su muerte, con su nombre y una sola palabra: ragazzo (muchacho). Lali Álvarez, a la que conocí como ayudante de dirección en Jo mai, me habló entonces del proyecto. Pasó dos años documentándose, hablando con la madre y la hermana de Carlo. Me iba pasando nuevas versiones del texto, que comentábamos y trabajábamos. Y lo montamos en un mes, con Lali y Teatre Tot Terreny, la compañía de mis padres. Mi madre lleva las luces, mi padre la ayudantía. El sonido es de mi amigo Pau Matas. La escenografía está hecha con muebles de Lali”.

Sin esta conjunción de fuerzas (de escritura, de interpretación y de puesta) es posible que la terrible historia de Ragazzo se hubiera quedado en mero informe o proclama, sin conmovernos cómo lo hace. Oriol Pla encarna a ese muchacho lleno de ganas de vivir, que se revuelve contra la injusticia y el abuso, y una tarde de verano decide no ir a la playa y unirse, en cambio, a los que cree que luchan por un mundo mejor. Sabe transmitir, física y espiritualmente, su luz, su pureza y su calma, y poco a poco su desconcierto y su indignación ante la brutalidad que le rodea, y su miedo, y su fuerza última. Una interpretación rebosante de verdad, que atrapa hasta en sus gestos más aparentemente simples (tender la ropa, preparar una ensalada mientras nos habla de su vida cotidiana), y te va clavando en el asiento a medida que nos acercamos al terrible final. El último tercio de Ragazzo es un impresionante tour de force. Pocas veces he percibido yo en escena la sensación asfixiante de un cepo que se va cerrando sobre una voz que monologa y un cuerpo que salta, corre, gira, cae, vuelve a levantarse. “En las primeras funciones me ahogaba: demasiado desbocado. Mi padre me fue marcando la partitura: respira aquí, retén allá, aquí sueltas, aquí sigues. Ahora llego al final sin perder el ritmo ni el resuello. Una vez llegué incluso a hacer las dos funciones en un día: Be God Is a la una, Ragazzo a las ocho”. Entre sus proyectos me sorprende que un actor tan joven quiera dirigir, cuando se tercie, una obra tan lejana como Proceso por la sombra de un burro, de Dürrenmatt, que estrenaron Miguel Narros y el TEM en los sesenta, y que le entusiasme ese texto, de 30 personajes, pero que se puede hacer con 6 o 7, multiplicándose. De momento, más cine. Y con un gran proyecto inminente: el rodaje, en abril, de Incerta glòria, la novela de Joan Sales sobre la Guerra Civil, que Rigola adaptó al teatro la temporada pasada, en el TNC, y que Agustí Villaronga llevará a la pantalla, en otra versión, con Oriol Pla, Marcel Borràs, Bruna Cusí y Núria Prims encabezando el reparto. Be God Is vuelve al Llantiol en febrero y Ragazzo hará gira por Cataluña hasta el verano. El resto de España no debería perderse estos trabajos llenos de vida, de pasión y de talento.

(Be God Is torna al Teatre Llantiol els quatre dijous de febrer. En el text que he reproduït hi ha un error.)




.

els dictadors i el futbol

Les dotze cantonades entre l'ESMA i l'estadi del River Plate

TONI PADILLA | Ara, 18/05/2013

Poc més de 12 cuadras, com en diuen a l'Argentina, separen l'estadi Monumental i l'edifici que va ser seu de l'ESMA, l'Escola de l'Armada on centenars de persones van ser assassinades. El 25 de juny del 1978 el Tigre Acosta, un dels torturadors, va interrompre els interrogatoris cridant: "Ganamos, ganamos!" L'Argentina havia guanyat el Mundial a menys d'un quilòmetre d'aquell edifici on es trencaven somnis, històries d'amor, projectes de vida. "Era dur sentir com els torturadors cantaven els gols, sentir els crits de la gent camí de l'estadi, passant per davant de l'edifici on ens torturaven", va recordar el premi Nobel de la pau Adolfo Pérez Esquivel, alliberat dos dies abans de la final del Mundial.

A Jorge Rafael Videla el futbol no li agradava, però va entendre que era una arma propagandística immillorable i va lluitar molt per aconseguir que l'Argentina organitzés el Mundial del 1978. Va aconseguir el suport de la FIFA comprant la complicitat del seu president, João Havelange, a canvi de la llibertat d'un jove brasiler empresonat; suposadament va comprar el porter de la selecció peruana per garantir que els argentins arribarien a la final, i enviava la gent a la Plaza de Mayo a celebrar-ne els èxits per arraconar les dones que s'hi manifestaven per denunciar la desaparició dels seus fills i marits. Si el Moviment Olímpic va tocar fons el 1936, el futbol té dues taques: Roma el 1934 i Buenos Aires el 1978. De fet, el dia del cop d'estat, el 24 de març del 1976, Videla ja va autoritzar que la televisió fes en directe un amistós de la selecció a Polònia. Videla era un militar i només veia enemics i armes. Armes com el futbol.

Toni Padilla sobre el Bayern de Munic

Toni Padilla en teoria és un periodista especialitzat en esports. Al Twitter, de tota manera, també diu que és un historiador frustrat, i això ajuda a entendre per què alguns dels articles i dels apunts de blog que escriu van molt més enllà de la temàtica esportiva. M'agrada com escriu i sovint m'interessa el que explica. Aquí tenim una petita lliçó d'història molt adequada per avui. L'enllaç al seu blog és aquest (hi trobareu més fotos), però jo volia tenir el text al meu, de blog.

-----

El Bayern i els seus jueus

El Bayern solia ser un club de segona categoria. Ara fa por. El club bavarès ha guanyat 22 de les darreres 44 edicions de la Bundesliga, esdevenint un dels millors equips del món. Ara, les coses eren ben diferents el 1963, quan la Federació Alemanya de futbol va decidir acabar amb el sistema de competició local (grups regionals), per crear la ‘Bundesliga’, competició que aquest 2013 celebra els seus 50 anys. El Bayern no va ser admès a la primera edició de la competició ja que es va prioritzar escollir equips de diferents ciutats, i llavors el club fort de Munic era el ‘Munic 1860’. El 1963 doncs, el Bayern va jugar a segona. Però el 1965 va pujar a primera amb una generació de jugadors que feien patxoca: Beckenbauer, Müller, Maier… una generació que el primer any a Primera ja va acabar tercer i va guanyar la Copa. El 1965 va arribar la Recopa, el primer títol internacional. I el 1969, el primer doblet: lliga i copa. Per guanyar la primera Copa d’Europa no va caldre esperar gaire, ja que va arribar el 1974. En 10 anys el Bayern havia passat de jugar a Segona a regnar a Europa.

De les 23 lligues del Bayern, 22 s’han guanyat dins del sistema de la Bundesliga. Abans però, havia guanyat un únic títol de campió alemany, el 1932. Un dels grans responsables d’aquell èxit del 1932, quan el Bayern va derrotar l’Eintracht de Frankfurt per 2-0 a la final (vídeo), va ser el president Kurt Landauer, un empresari local que menys d’un any després de tocar el cel amb la primera lliga del Bayern, va haver de dimitir. La raó, ser jueu. El 1933 Adolf Hitler ja manava a Alemanya i Landauer va esdevenir una persona ‘non grata’ pel règim.

Convertit en una màquina de guanyar i fer diners, el Bayern modern va tardar molt en retre homenatge a la gent que va treballar fort pel club durant els anys anteriors al nazisme. La rivalitat Bayern-Munic 1860 dividia la ciutat històricament entre el Bayern fundat l’any 1900 per un grup d’estudiants d’un gimnàs al nord de la ciutat, al barri d’Schwabing, i els ‘lleons’ del 1860 fundats al sud. Un dels factors que podia decidir si un nen esdevenia aficionat d’un club o l’altre, era la religió. A la catòlica capital bavaresa, el Bayern tenia fama de ser un club de jueus. De fet, era un club on es barrejaven persones de diferents religions. Però la petjada jueva va ser clau en la història del Bayern.

Dels 17 estudiants que van fundar el club, batejat amb el nom de Bayern (‘Baviera en alemany), 2 eren jueus. Un d’ells arribaria a ser prou conegut. Nascut curiosament a Dortmund, Benno Elkan emigraria a Londres, on va esdevenir un artista de prestigi, i quan els britànics van controlar Palestina li van encarregar la “menorà” (el canelobre de set braços dels rituals jueus) de l’edició del parlament a Jerusalem. El 1902, debutava al Bayern com a jugador Kurt Landauer, fill d’una família jueva bavaresa que marxaria poc després a Suïssa i Itàlia per estudiar i treballar. Quan el 1911 va tornar, va trigar poc en ser escollit president del club. Un dels grans èxits de Landauer seria contractar el tècnic austríac Richard Kohn, el tècnic que guanyaria la lliga del 1932. Conegut com “Little Dombi” (petita eminència), Kohn també era jueu. I curiosament, és recordat per haver treballat en dues etapes diferents al Barça.

Kohn va fitxar homes del nivell d’Oscar Rohr, un home que va oposar-se al nazisme i malgrat ser un dels futbolistes alemanys més destacats va fugir del país. Els anys 40 va ser capturat per la ‘Gestapo’, quan jugava a França, i acabaria empresonat i condemnat a lluitar al front rus. Va sobreviure i el seu nét va ser futbolista al Bayern, com ell, malgrat que no va fer fortuna, marxant al futbol francès… també com el seu avi. El 2012 era el seleccionador del Níger.

El Bayern del 1932 doncs, semblava destinat a viure oposat al nazisme. Si clubs com l’Stuttgart o el Munic 1860 van decidir fer fora els jueus de la seva associació abans que fos obligatori, el Bayern va decidir oposar-se a Hitler en la mesura que era possible. Richard Kohn marxaria al Barça, on viuria una segona etapa com a tècnic blaugrana. L’agost del 1933 donava una entrevista a ‘El Mundo Deportivo’, a l’Hotel Oriente, on recordava la seva trajectòria i mostrava als periodistes una revista del Bayern on era acomiadat amb grans paraules. Van ser els petits actes de resistència com aquests els que van fer del Bayern un club especial. El tècnic marxava per ser jueu i el club li feia un homenatge, provocant que els nazis s’emprenyessin.

El Bayern de fet, no va fer fora els seus directius o socis fins que no va ser obligat a fer-ho. I els va acomiadar amb una festa. Els nazis doncs, consideraven el Bayern com un “Judenklub’ i el miraven amb mals ulls. Així, el 1934 diferents jugadors del club es van esbatussar amb “camises marrons”, membres de la Sturmabteilung (la SA, la temible Secció d’Assalt del Partit nazi). Un dels jugadors, el defensa Sigmund Haringer, va insultar membres del Partit que desfilaven per la ciutat provocant un fort enrenou. Un dels seus companys al Bayern, Willy Simetsreiter es va fer una fotografia amb l’atleta de color Jesse Owens durant el Jocs Olímpics del 1936, fet que la Gestapo va documentar. El capità de l’equip Conny Heidkamp tampoc es va quedar quiet. Quan es va demanar durant la guerra que la gent fes donacions de metall per l’exèrcit, va amagar les copes del club a casa, negant-se a perdre els records per ajudar una causa que no era la seva.



La lluita silenciosa del Bayern contra el nazisme va anar més enllà. El president Landauer va acabar al camp de concentració de Dachau el 1938 amb el número de presoner 20009 després de ser detingut durant la Kristallnacht, la nit dels vidres trencats. En ser un veterà de la primera guerra mundial amb condecoracions, va poder ser alliberat després de 33 dies empresonat, però tothom sabia que un jueu famós com ell tenia poc futur. I van ser els socis del Bayern els que li van pagar el bitllet per marxar a Suïssa, ja que s’havia quedat sense diners per comprar la seva llibertat. El 1943, Landauer va assistir a un partit amistós del Bayern a Ginebra contra una selecció suïssa. I quan els jugadors el van veure, el van saludar, abraçar i dedicar càntics amistosos. Els agents de la Gestapo en van informar i de tornada a casa, els jugadors van ser interrogats i amenaçats.

El 1947, amb la ciutat feta runes, Landauer va tornar i va ser escollit de nou president. Tota la seva família havia perdut la vida a l’Holocaust excepte una germana, que el 1934 havia marxat a Palestina. El fill d’aquesta dona, Uri Siegel, tornaria a Munic després de la guerra i avui en dia és l’únic descendent viu d’aquesta família. Sense família, Landauer ho va donar tot pel Bayern. L’alcalde Karl Scharnagl, un opositor al nazisme que també havia estat internat a Dachau, va rebre una delegació del club en un acte on es va recordar que “el Bayern ha estat perseguit pel nazisme ja que mai va voler esdevenir un club nacionalsocialista”.



Landauer deixaria el càrrec el 1951. El 1961 va ser enterrat després d’un funeral en que els jugadors del club van desfilar darrera del seu fèretre pel centre de la ciutat. Acabava una època fosca i Alemanya mirava cap al futur. En pocs anys, el Bayern va esdevenir un gegant gràcies a aquells joves com Beckenbauer que no tenien les mans tacades de sang, a diferència de la generació dels seus pares. I la història va anar tant ràpid, que homes com Landauer i Dombi van ser oblidats. Un directiu del club va arribar a admetre que no volien recordar la paraula ‘jueu’ per parlar del passat del club per por al boicot en certs estats musulmans. Però darrerament la situació ha canviat. En motiu del Mundial del 2006 es van fer diferents investigacions i mica en mica el Bayern ha fet homenatges als seus herois oblidats. Els aficionats radicals del club, d’esquerres, van celebrar els 125 anys del naixement de Landauer amb una pancarta a l’estadi i enganxines per tota la ciutat. Després van fer un homenatge a Richard Dombi a la graderia. I el club ha fet actes per recordar els noms d’aquells herois que van desafiar Hitler, inaugurant plaques i carrers amb el nom de Landauer. El 2010, un club modest de la ciutat fundat per jueus, el Maccabi de Munic, va estrenar el seu camp, batejat com ‘Kurt Landauer’. El Bayern va pagar les obres.

Temps afegit:

“Der FC Bayern un seine juden” de Dietrich Schulze-Marmeling

Aquest llibre, titulat “El Bayern i els seus jueus” va permetre recuperar la memòria d’aquells anys. Gràcies a la feina d’aquest periodista, el Bayern va fer una exposició al seu museu. El llibre només es pot trobar en alemany.