23 de set. 2015

Raons per votar SÍ

Les raons de Carles Boix, i de tants altres, per votar SÍ diumenge (no "sí que es pot", sinó sí que volem ser un país lliure). Ell les explica molt bé.


Carles Boix, Ara, 21/09/2015

Les eleccions de diumenge són un referèndum imperfecte sobre la posició dels catalans davant de la possible constitució de Catalunya com a estat independent. Imperfecte perquè tots hauríem desitjat fer una consulta pactada. Però referèndum al capdavall perquè els electors podran triar entre opcions —el sí, el no i el vot en blanc— defensades per llistes diferents.

En aquestes eleccions, jo votaré (de fet, ja he votat, per correu) pel sí —i, més concretament, per la llista de Junts pel Sí—. Les raons que m’han dut a votar són múltiples. Culturals: la llengua catalana continua desprotegida —a Europa, en la distribució de mitjans de comunicació, en els telèfons d’atenció al client, en l’etiquetatge de tota mena de productes—. Socials: sense eixugar el dèficit fiscal no crec que sigui possible fer autèntiques polítiques de protecció de les classes més tocades per la crisi i pels canvis estructurals i tecnològics que s’acosten. Econòmiques: sense capacitat regulatòria i sobirania en matèria d’inversions, no hi haurà manera d’adaptar-se als reptes que imposa l’actual globalització.

Per damunt d’aquestes raons, però, votaré per una raó fonamental, estrictament política. Dins d’Espanya, l’autonomia catalana no té ni tindrà mai cap garantia real davant de les interferències constants del poder central. La Constitució de 1978 es va pactar i acceptar sobre la base d’una promesa de transferència d’un espai de poder propi a la Generalitat de Catalunya. Ara sabem, però, que aquesta promesa va ser nominal i insuficient. En totes les decisions clau, l’Estat decideix sol. En totes les competències essencials (i, de fet, també en les no essencials), l’Estat hi acaba intervenint. En aquest Estat, Catalunya, com a minoria, com a minoria nacional, no té capacitat real de decisió, no té cap protecció davant de la interpretació que la majoria fa del text constitucional i dels pactes que en un moment o altre s’han fet entre govern central i govern autonòmic.

La història política i constitucional d’aquests darrers quaranta anys ha demostrat tot això amb escreix. La Loapa va retallar l’abast de les competències promeses al primer Estatut. La transferència real de poders concedits estatutàriament va dependre de pactes polítics amb governs espanyols minoritaris que, un cop majoritaris, corrien a desfer mitjançant lleis orgàniques i de bases tot allò que havien concedit. Catalunya, una mena de Penèlope obligada a teixir i desteixir el seu mínim poder, va proposar un nou Estatut amb l’esperança que hi hauria un punt final a aquesta història inacabable. L’Estatut va quedar malferit a les Corts espanyoles i amputat, en tot allò que servia d’alguna cosa, al Tribunal Constitucional.

L’aventura de l’Estatut em va ensenyar una lliçó fonamental: que les paraules i les promeses per si soles no serveixen de res. El Parlament de Catalunya va fer un text llarg, feixuc, detallat amb la intenció de “blindar” les seves competències davant d’Espanya. Però, per moltes paraules que un hi posi, un contracte no serveix de res si una de les parts (contractants) pot interpretar i executar els termes del pacte per si sola. Aquest és, al capdavall, el problema de Catalunya a Espanya: que, per la seva posició minoritària, sempre haurà d’acceptar la posició espanyola. Aristòtil va definir la democràcia com un sistema en què els ciutadans fan torns a l’hora de governar: un dia governa A, l’endemà governa B, etc. Aquest no és el cas del sistema polític espanyol: uns sempre governen; els altres, no.

Un sistema federal, si s’aprovés (cosa inversemblant considerant la distribució de vots i escons a Espanya), tampoc no resoldria res. Continuaria havent-hi una majoria d’autonomies o d’estats federats que controlarien la interpretació i l’execució de tots els acords. Els catalans, en els seus interessos més essencials, no tindrien prou aliats per protegir-se.

Davant d’aquesta situació, l’únic sistema que pot garantir les aspiracions —legítimes— d’autogovern és passar a ser un estat sobirà, capaç de vetar les decisions que el perjudiquen. Capaç de resoldre els problemes culturals, socials i econòmics als quals feia referència abans. I capaç també, per descomptat, de cooperar amb els països veïns des d’una posició d’igualtat.

Ja sabíem que les pressions, amenaces i les mentides serien insuportables durant aquesta campanya. Tanmateix, tot això, que només ens confirma les servituds i misèries del sistema actual, no acabarà concretant-se en res per dues raons. Primera, perquè perjudicaria a tothom -i especialment la part que ara, d’una manera absolutament frívola, amenaça-. I, segona, perquè una majoria sòlida del sí erosionarà la resistència d’Espanya, trencarà la neutralitat europea i obrirà la porta a un camí (no fàcil però factible) cap a la dignitat. Votem, doncs, amb llibertat i amb tranquil·litat. I votem sí. Val la pena.

-----

I aquí, tres raons més per votar SÍ.

Cap comentari:

Publica un comentari