Raons per votar SÍ

Les raons de Carles Boix, i de tants altres, per votar SÍ diumenge (no "sí que es pot", sinó sí que volem ser un país lliure). Ell les explica molt bé.

Sí

Carles Boix, Ara, 21/09/2015

Les eleccions de diumenge són un referèndum imperfecte sobre la posició dels catalans davant de la possible constitució de Catalunya com a estat independent. Imperfecte perquè tots hauríem desitjat fer una consulta pactada. Però referèndum al capdavall perquè els electors podran triar entre opcions —el sí, el no i el vot en blanc— defensades per llistes diferents.

En aquestes eleccions, jo votaré (de fet, ja he votat, per correu) pel sí —i, més concretament, per la llista de Junts pel Sí—. Les raons que m’han dut a votar sí són múltiples. Culturals: la llengua catalana continua desprotegida —a Europa, en la distribució de mitjans de comunicació, en els telèfons d’atenció al client, en l’etiquetatge de tota mena de productes—. Socials: sense eixugar el dèficit fiscal no crec que sigui possible fer autèntiques polítiques de protecció de les classes més tocades per la crisi i pels canvis estructurals i tecnològics que s’acosten. Econòmiques: sense capacitat regulatòria i sobirania en matèria d’inversions, no hi haurà manera d’adaptar-se als reptes que imposa l’actual globalització.

Per damunt d’aquestes raons, però, votaré sí per una raó fonamental, estrictament política. Dins d’Espanya, l’autonomia catalana no té ni tindrà mai cap garantia real davant de les interferències constants del poder central. La Constitució de 1978 es va pactar i acceptar sobre la base d’una promesa de transferència d’un espai de poder propi a la Generalitat de Catalunya. Ara sabem, però, que aquesta promesa va ser nominal i insuficient. En totes les decisions clau, l’Estat decideix sol. En totes les competències essencials (i, de fet, també en les no essencials), l’Estat hi acaba intervenint. En aquest Estat, Catalunya, com a minoria, com a minoria nacional, no té capacitat real de decisió, no té cap protecció davant de la interpretació que la majoria fa del text constitucional i dels pactes que en un moment o altre s’han fet entre govern central i govern autonòmic.

La història política i constitucional d’aquests darrers quaranta anys ha demostrat tot això amb escreix. La Loapa va retallar l’abast de les competències promeses al primer Estatut. La transferència real de poders concedits estatutàriament va dependre de pactes polítics amb governs espanyols minoritaris que, un cop majoritaris, corrien a desfer mitjançant lleis orgàniques i de bases tot allò que havien concedit. Catalunya, una mena de Penèlope obligada a teixir i desteixir el seu mínim poder, va proposar un nou Estatut amb l’esperança que hi hauria un punt final a aquesta història inacabable. L’Estatut va quedar malferit a les Corts espanyoles i amputat, en tot allò que servia d’alguna cosa, al Tribunal Constitucional.

L’aventura de l’Estatut em va ensenyar una lliçó fonamental: que les paraules i les promeses per si soles no serveixen de res. El Parlament de Catalunya va fer un text llarg, feixuc, detallat amb la intenció de “blindar” les seves competències davant d’Espanya. Però, per moltes paraules que un hi posi, un contracte no serveix de res si una de les parts (contractants) pot interpretar i executar els termes del pacte per si sola. Aquest és, al capdavall, el problema de Catalunya a Espanya: que, per la seva posició minoritària, sempre haurà d’acceptar la posició espanyola. Aristòtil va definir la democràcia com un sistema en què els ciutadans fan torns a l’hora de governar: un dia governa A, l’endemà governa B, etc. Aquest no és el cas del sistema polític espanyol: uns sempre governen; els altres, no.

Un sistema federal, si s’aprovés (cosa inversemblant considerant la distribució de vots i escons a Espanya), tampoc no resoldria res. Continuaria havent-hi una majoria d’autonomies o d’estats federats que controlarien la interpretació i l’execució de tots els acords. Els catalans, en els seus interessos més essencials, no tindrien prou aliats per protegir-se.

Davant d’aquesta situació, l’únic sistema que pot garantir les aspiracions —legítimes— d’autogovern és passar a ser un estat sobirà, capaç de vetar les decisions que el perjudiquen. Capaç de resoldre els problemes culturals, socials i econòmics als quals feia referència abans. I capaç també, per descomptat, de cooperar amb els països veïns des d’una posició d’igualtat.

Ja sabíem que les pressions, amenaces i les mentides serien insuportables durant aquesta campanya. Tanmateix, tot això, que només ens confirma les servituds i misèries del sistema actual, no acabarà concretant-se en res per dues raons. Primera, perquè perjudicaria a tothom -i especialment la part que ara, d’una manera absolutament frívola, amenaça-. I, segona, perquè una majoria sòlida del sí erosionarà la resistència d’Espanya, trencarà la neutralitat europea i obrirà la porta a un camí (no fàcil però factible) cap a la dignitat. Votem, doncs, amb llibertat i amb tranquil·litat. I votem sí. Val la pena.

-----

I aquí, tres raons més per votar SÍ.

Carles Boix, avui

Somiatruites

CARLES BOIX | Ara, 12/03/2013

Un bon amic va enviar-me fa poc un mapa polític d'Espanya el 1852, publicat per Torres Villegas, un membre de la Sociedad Matritense de Amigos del País, molt curiós. El mapa, que ja havia fet servir un dels pocs pares amables de la Constitució espanyola, el Sr. Herrero de Miñón, en un dels seus llibres, divideix l'Estat en quatre Espanyes: l'antiga Corona de Castella, amb les fronteres pintades d'un ocre aigualit; l'ex Corona d'Aragó, marcada amb un verd molt definit; Navarra i el País Basc, en blau cel, i els territoris d'Ultramar, en groc esblaimat. La part més xocant del mapa no és la divisió territorial en si, raonable perquè cada territori encara tenia exaccions fiscals i institucions jurídiques específiques, sinó els noms que Villegas atribueix a cada part. A l'ex Corona de Castella l'anomena l'Espanya "uniforme o purament constitucional". A la Corona d'Aragó, l'Espanya "assimilada o incorporada". A Navarra i Euskadi, l'Espanya foral. I a la resta, l'Espanya colonial.

Un segle i mig després, l'Espanya colonial de Torres Villegas ja ha desaparegut. Les altres tres Espanyes i, sobretot, els seus noms conserven tota la seva força programàtica. L'excepcionalisme basco-navarrès continua dempeus. A la resta, hi ha, d'una banda, l'Espanya purament constitucional, encarnació del projecte liberal, uniformitzador i "solidari". D'altra banda, hi ha l'Espanya "incorporada", impura, gairebé mai espanyola per convicció, obedient per conveniència o per por i, en definitiva, necessitada d'uniformització. L'únic canvi que s'ha produït en cent cinquanta anys ha estat de dimensions geogràfiques: l'Espanya purament constitucional ara inclou l'Aragó i potser parts de València.

Els noms triats per Villegas ho diuen ben clar. La incorporació d'una Espanya impura només es pot produir per assimilació -cultural i d'identitat-. L'assimilació, a més, ha de ser sorollosa, pública, excessiva, pròpia de penitents medievals. La dreta política i social de la ciutat de València n'és l'exemple més reeixit. El blaverisme branda un espanyolisme barroc, estratosfèric, fallero -del to de la llum crua d'un quadre de Sorolla-. La seva hostilitat als no assimilats -els catalans en general i els suposats catalanistes de la universitat valenciana- es desplega amb el gest exagerat del convers.

Mentrestant, a l'impur que no vol assimilar-se hom li nega la categoria d'espanyol complet. A l'època del govern González i el ministre de Defensa Serra, quan encara hi havia mili obligatòria, vaig fer el servei militar de soldat ras. Sense voler-ho, em van ascendir a cabo primero. A les maniobres fora de caserna, els caporals primers normalment dinaven, separats dels soldats, amb suboficials i oficials. Al primer dinar de la nostra primera sortida ens van servir aigua de Fontvella. Sembla que això no devia de ser del gust d'un dels tinents chusqueros perquè, en veu alta i de manera constant, no parava de queixar-se pel fet que l'exèrcit hagués de comprar aigua catalana. Cada cop més irritat, m'hi vaig adreçar i li vaig explicar que, de fet, Fontvella pertanyia a una multinacional francesa. Era cert: als vuitanta va haver-hi la primera onada de venda d'empreses catalanes a empreses de fora. Aquell vespre tots els cabos primeros sopàvem amb els soldats rasos.

Quan, l'últim dia de la mili, ja vestit de paisà, vaig passar a recollir la llicència de mans del capità, li vaig recordar aquell episodi i li vaig assegurar que em sorprenia que no m'hagués defensat considerant que Catalunya era una "part entranyable" d'Espanya. El capità, jove i constitucionalista destacat, em va retreure que jo no hagués dit precisament això, que els catalans eren espanyols i, per tant, dignes de respecte. "No, mi capitán -li vaig contestar-, era usted el que tenía que haberme defendido y no yo".

Sempre hi haurà tinents (o qualsevol altra mena d'energúmens) dient bajanades. El problema és que no hi hagi mai cap capità parant-los els peus. De la mateixa manera que el monarca espanyol, tant rotund a Llatinoamèrica, no fa mai callar cap dels seus súbdits purs quan n'ataquen un d'impur. De la mateixa manera que Peces-Barba reia, amb completa impunitat, quan parlava dels catalans com una possessió que calia bombardejar de tant en tant. De la mateixa manera que l'Estat no enviarà els seus fiscals a posar a ratlla el Sr. Ibarra o a portar als tribunals la gentalla que ens insulta a Twitter o als diaris amb epítets de clares connotacions antisemítiques.

Qui cregui que aquesta realitat tan trista es pot canviar, que catalanitat i espanyolitat són compatibles, és un somiatruites. Tots els catalans, es diguin Boadella, d'Ors, Trias, Pujol o Fernàndez, seran sempre espanyols impurs. Només deixaran de ser sospitosos si expressen la seva espanyolitat de forma grotesca i provinciana. I només deixaran de ser molestos si cultiven una vida estrictament privada. Però, totes aquestes solucions són, en consciència, inacceptables.