Que bé que ho diu Joan Manuel Tresserras!

Una il·lusió col·lectiva

JOAN M. TRESSERRAS | Ara, 05/09/2013

A mesura que s'acosta l'Onze de Setembre s'han anat fent evidents els esforços d'uns quants, al voltant de l'ANC, per contribuir a l'èxit de la Via Catalana. Però també les incomoditats d'uns altres, que resen i fan conjurs i sortilegis perquè aquell dimecres plogui i llampegui. Són els que esperen que les dificultats per completar algun tram serveixin per distorsionar la gran mobilització popular, la seva imatge i el seu missatge. Els primers incrementen la campanya aprofitant aquests dies de reinici del curs i de les activitats ordinàries, després de la dispersió estiuenca, per assegurar que la cadena humana es pugui completar satisfactòriament. Els segons van procurant estimular les declaracions públiques de deserció d'aquells que, com ells, no tenen Catalunya ni els patiments i interessos del seu poble com a marc de referència primordial. I encara esperen que, per alguna raó, la mobilització flaquegi, per encobrir així els seus propis dubtes, el seu desconcert i la seva subordinació política a la lògica de la dominació establerta.

La Via Catalana expressarà la voluntat de sobirania de la majoria de la població i rebutjarà aquella dominació, que no és només nacional sinó també de classe. Una dominació feta de pactes per dalt i de violència. Per això els qui l'exerceixen avui neguen la possibilitat d'una consulta democràtica. Una forma de violència més, al capdavall, traduïda en profusió d'amenaces i cap proposta positiva. Mantenir milions de persones en un règim d'espanyolitat imposada, tant de temps com calgui i en contra de la seva voluntat explícita, els resulta preferible al risc de saber el resultat d'un referèndum i haver de gestionar-lo o assumir-lo.

Que algunes formacions d'esquerres contemporitzin amb aquest estat espanyol i siguin còmplices de facto d'unes polítiques que incorporen la constant vexació cultural i lingüística (amb episodis grotescos com el LAPAO), o la discriminació econòmica que inclou l'espoli fiscal, resulta il·lustratiu de la deriva d'uns aparells de partit enfilats als seus mons màgics particulars. Com pot ser que no s'adonin que l'espoli fiscal, per exemple, és una de les principals formes d'apropiació i transferència de plusvàlues -explotació duradora i a gran escala- que resulten del treball dels seus electors i electores? Què i a qui defensen realment? Quina és l'arrel autèntica de les seves lleialtats? Per què quan la possibilitat efectiva de canvi es concreta ells no hi són, busquen sortides laterals i despisten tocant el flabiol? Com i quan la farem, doncs, la nova societat? En quin context? Amb quina gent? Amb qui han de compartir el seu projecte si els de la cadena no els fem el pes? ¿És que en el procés que tenen al cap la gent que ha demostrat una capacitat real d'organitzar-se i mobilitzar-se no hi ha de ser? Ja fa uns quants anys, alguns van dir que abandonaven el marxisme; però no van dir res d'abandonar el seny. Ni de renunciar als objectius de transformació social del republicanisme il·lustrat.

Alguns dirigents conservadors -encara que no se'n proclamin- consideren que el problema de Catalunya no són els anys de dependència imposada per l'Estat i els seus aliats locals, sinó els independentistes, que van a la seva i no tenen la màniga prou ampla amb les consignes i els lemes i no faciliten que a la cadena "hi càpiga tothom" i que "tothom s'hi senti còmode". ¿"Tothom" vol dir tothom que durant aquests anys no ha dit ni piu sobre la qüestió? A manca d'opinió clara sobre si Catalunya ha de ser un estat independent o no, la imaginació d'algunes executives s'ha desbordat: després de relaxades cavil·lacions estivals, han decidit concedir als seus simpatitzants i afiliats, amb una magnanimitat que emociona, la llibertat de participar o no a la Via Catalana. A títol personal. Genial.

El moviment democràtic de base pel dret a poder decidir que volem ser un nou estat d'Europa va generar fa un any un canvi profund en l'escenari polític català. Un punt d'inflexió. El moviment és ben viu, popular, cívic, obert, inclusiu, transversal, ampli. La Via de l'Onze de Setembre és el seu nou gran gest. L'inici del nou curs polític. Donarà visibilitat global altra vegada a la causa catalana amb un senyal contundent, espectacular, participatiu, festiu, inequívoc.

Qui vulgui que tot continuï igual que es quedi a casa. Tancant bé portes i finestres. Per si arribés una ventada de canvi.

Joan Manuel Tresserras, avui

Votar des de la nova subjectivitat

JOAN M. TRESSERRAS | Ara, 22/11/2012

Els últims mesos, a Catalunya, s'ha fet més visible el desplaçament de l'hegemonia social cap a una nova majoria popular, treballadora, transversal, que ha assumit la iniciativa política i encapçala la construcció del nou país. Els altres protagonistes són instrumentals i secundaris. El procés fonamental és el relleu social en la conducció de l'emancipació.

Durant la manifestació de la vaga del dia 14, a Barcelona, acompanyant l'atapeït bloc d'ERC, vaig refermar aquesta percepció. S'acostava gent a la pancarta, com deuria passar als altres blocs, a comentar la jugada: alguns des d'una llarga complicitat, altres amb comentaris crítics i altres, encara, a informar engrescats de la seva incorporació al projecte. Tot amb camaraderia i molt bon to. Una parella d'uns cinquanta anys es va acostar a fer-se una fotografia amb Joan Tardà. Vaig sentir que l'home li deia: "Sempre he sigut socialista, però ara també sóc independentista i us votaré". I Tardà, àgil, va abraçar-lo amb un somriure tot dient: "Jo sempre ho he sigut, de socialista i d'independentista".

El creuament de les manifestacions de l'Onze de Setembre i del 14 de novembre mostra l'ampli ventall de sectors mobilitzats ara, a Catalunya, per aconseguir les màximes aspiracions socials i nacionals. I en el moviment s'hi observen dues característiques relativament noves. La primera és la convicció generalitzada que les aspiracions socials i les nacionals van estretament lligades i que ja no es poden separar. Que només en el curs del procés d'emancipació nacional, de construcció d'un país i d'un estat nous, sota l'impuls d'una gran majoria popular, serà possible introduir les transformacions que garanteixin un salt qualitatiu en el model social i de benestar: més justícia, més igualtat, més llibertat, més transparència, més participació democràtica, més respecte per la diversitat... Evocar, ara, una esquerra al marge del sobiranisme democràtic queda com una excentricitat.

La segona característica és la consciència compartida que la iniciativa del procés correspon a la gent, a la majoria, i no a les formacions polítiques. És la consciència clara del propi protagonisme, que pot delegar funcions a les organitzacions i institucions polítiques, però que no pot ser suplantat. Fins i tot els partits més dinamitzadors del paper capdavanter del moviment ciutadà saben que la garantia per assolir els objectius és en l'energia que pugui acumular i exhibir el moviment popular.

El protagonisme i la iniciativa populars són, amb la reivindicació del dret a decidir, els factors que confereixen a aquesta etapa la condició de revolució democràtica. Estem vivint una veritable revolució democràtica. Pacífica, tranquil·la, cívica. Però radical, profunda, i ambiciosa. Per això, la legitimitat que en derivarà podrà resistir amb èxit les impugnacions procedents d'institucions espanyoles o europees amb un fonament democràtic comparativament irrisori.

Només els vells esquemes, el desconcert o l'apatia, enmig de l'estaborniment provocat per la crisi, pot explicar el retard dels partits en el diagnòstic, i l'escassa implicació de la intel·lectualitat i el món de l'art i la cultura en el procés de canvi. Com pot l'art i la cultura situar-se al marge del procés històric on, justament aquí, coincideixen els efectes estructurals de la globalització, una profunda crisi econòmica, el descrèdit de la política convencional i l'increment de la iniciativa popular?

Mentre la intel·ligència indolent del sistema desvariejava, la majoria social ha modificat la seva perspectiva del món i del país. Aquesta majoria cívica no només s'ha refermat en la voluntat d'esdevenir un nou subjecte històric i polític, sinó que ha procedit d'una manera autònoma i complexa a la construcció social d'una nova subjectivitat. Amb bocins d'indignació reflexiva, d'il·lusió propositiva, i capacitat d'autoorganització, de la multitud n'ha emergit una nova mirada enfora i una nova percepció del propi paper. No hi ha a l'abast cap procés més interessant i carregat de possibilitats que aquest. En quina experiència més estimulant se'ns podria acudir de participar? Ara, quan la política, l'art i la cultura s'aboquin a contribuir-hi críticament i creativament, podrem percebre millor la mesura autèntica de la sacsejada. Però diumenge, davant l'urna, sabrem cadascú en quina perspectiva de futur inscrivim el nostre vot. Si ens hem plegat en secret a la rutina o si hem esperonat la nostra ambició.