canvi en la convocatòria de Som Escola

lectures i vídeo per no defallir / convocatòria

Això de Wert sí que és un fracàs escolar

CARLES CAPDEVILA | Ara, 04/12/2012

La d'ahir va ser una bona immersió, i no lingüística. Va ser una immersió definitiva i terrorífica en el futur negre que ens dibuixa el PP. Fa temps que Wert confirma greus problemes de comprensió lectora de la nostra realitat. L'espanyolitzador en cap del govern Rajoy exemplifica a la perfecció el fracàs escolar que suposa seguir els llibres de text de la FAES. No els preguntis per l'informe PISA, per a ells pisa és només la tercera persona del singular del verb trepitjar . Trepitja'ls fort, ara que estan moixos, ara veuran aquests. Suspesos en matemàtiques comptant manifestacions i suspesos en la revàlida comptant escons, es disposen contents i alegres a repetir curs, però no aquest, sinó el curs de 1978. S'enyoren. Parlen d'optatives, però no ens deixen gaires opcions. Ataquen el català des de la primària, i en això són transparents: la seva és una actitud molt primària, que vol convertir la nostra llengua en tan secundària que puguis acabar ESO sense examinar-te'n. És una agressió troncal, una provocació vehicular, fan currículum en els annals del genocidi cultural. S'omplen la boca parlant de matrícules i tu només penses en qui els va matricular. Les seves disposicions addicionals ens indisposen. S'emparen en futures lleis però ens confirmen que no hi ha dret. Parlen d'equilibrar però exhibeixen un desequilibri absolut. Legislen com dividir les matèries per dividir-nos mentre s'omplen la boca de forma desvergonyida parlant de cohesió. Aquesta llei Wert no és un test més, fa tota la pinta d'examen final per suspendre la immersió lingüística. I sí, serà un examen, i tant de bo sigui l'últim, sigui final, però no serà terminal com pretenen en una ofensiva que ofèn. Aquest examen l'hem de superar amb un excel·lent, i ha de ser un treball en grup.

(Inicialment, aquesta concentració s'havia convocat per al 6 de desembre a les 12 del migdia.)

------------

Aspectes jurídics de la reforma, que convé tenir en compte, perquè sembla que no serà tan fàcil d'aplicar i ens deixa un cert marge, a TV3.

------------

[Podeu trobar la notícia següent aquí, a Vilaweb, però jo vull tenir-la també al meu blog, per si algun dia la treuen d'allà. L'enhorabona als de Vilaweb per la idea de la transcripció!]

Junqueras, Sardà, Marhuenda i la independència

'Deixeu de parlar amb adverbis i comencem a parlar amb xifres', els diu el president d'ERC · Us oferim la transcripció de la discussió a RAC1

El president d'ERC, Oriol Junqueras, ha estat entrevistat aquest dilluns al matí a RAC-1. Després, ha participat en la tertúlia, en què hi havia, entre més, el periodista Xavier Sardà i el director de La Razón, Paco Marhuenda. Sardà i Marhuenda han requerit a Junqueras que parlés sobre els beneficis de la independència i Junqueras els ha respost amb dades. 'Deixeu de parlar amb adverbis, “molt”, “bastant” o “a mi em sembla” i comencem a parlar amb xifres', els deia. Us oferim la transcripció de la discussió.

Xavier Sardà: Senyor Junqueras, tinc la sensació que parla exactament igual avui que abans que es fessin les eleccions. És a dir, continua vostè amb aquesta catequesi independentista quan ja està tot: han guanyat, passem pantalla. El que és bo d'aquesta situació és que hem passat pantalla i els partidaris d'una consulta heu guanyat. És a dir, això ja ho tenim […]. Vostè pinta la independència com una terra promesa. Diu una frase una mica naïf, permeti-m'ho: 'Totes les retallades que hem de fer són per culpa de l'estat espanyol, d'on s'infereix que si fóssim independents no hauríem de retallar res.

Oriol Junqueras: Home, tindríem 16.000 milions d'euros cada any. Però deixi de donar voltes a conceptes que si li sembla que més o que menys. Si parlem de números, 16.000 milions d'euros més, són més diners que totes les retallades que fa la Generalitat: quatre vegades més. Doncs quatre vegades més és quatre vegades més. És que mira que és fàcil: matemàtiques bàsiques, això és aritmètica de segon de primària, per favor!

XS: No s'ho prengui tan malament. De les balances fiscals, n'hi ha quatre opcions, segons l'anàlisi. Però tant és: aquests 16.000 milions, després s'han d'invertir en una sèrie de coses que un estat nou també necessita, i això també ho sabem…

OJ: I tant, i tant. Parlem-ne…

XS: T'hauràs d'endur una part del deute de l'estat espanyol…

OJ: Correcte. Deixeu de parlar amb adverbis, 'molt', 'bastant' o 'a mi em sembla' i comencem a parlar amb xifres. Parlem de xifres: la Generalitat té en aquest moment acumulat 42.000 milions d'euros de deute…

XS: Em permet un matís?

OJ: Home, però és que quan jo parlo de xifres, vostè se'm torna a escapar i em tornarà a dir que si és molt, que si a vostè li sembla…, parlem de xifres!

XS: Jo només li requeriria una cosa, i és que no fos mecànicament optimista. Si ja han guanyat! Jo crec que ara seria molt més interessant dir els pros i contres, i dir que vostè té alguna inquietud, alguna por deu tenir!

OJ: No, però fixi's que quan jo intento parlar-li de números vostè s'hi nega i llavors em diu que per què no parlem de números i jo li torno a parlar de números i vostè es torna a escapar. I estic segur que tots els oients que ens escolten, se n'adonen. I a mi em sembla que, precisament, es tracta de donar confiança als ciutadans parlant de xifres concretes, i jo estic disposat a fer-ho, ho faig. Sóc l'únic que aporta instruments, possibles impostos, eines, les quantifico, dic a què s'haurien de destinar, estic disposat a arribar a un acord amb la societat catalana, a un gran pacte amb la societat catalana, a un contracte programa que ens doni estabilitat sobre el que hem de fer…

XS: I tot quadra?

OJ: És clar que quadra! Com no ha de quadrar si…

Màrius Carol: El deute que t'enduries seria de 140.000 o 150.000 milions…

OJ: Depèn, depèn. El deute que ens enduríem de l'estat espanyol, suposant que l'estat espanyol vulgui negociar! […] L'estat espanyol, imaginem que no vulgui negociar: nosaltres ens n'anirem i llestos. Imagina't que l'estat espanyol vol negociar i, per tant, entra en negociació la qüestió del deute públic espanyol, que és una xifra monstruosa: aquest any es tancarà, només el govern central, amb 900.000 milions de deute. És una xifra monstruosa. D'aquesta xifra, en el cas que nosaltres marxéssim amb un acord amb l'estat espanyol, quina part ens tocaria? La part que ens toca, des del nostre punt de vista, és la proporcional a la part dels pressupostos de què ens hem beneficiat els últims 26 anys de mitjana, des del 1986. Quina és aquesta part? Per això riu el Sr. Maruhenda, perquè sap que és petita: és un 10% aproximadament. Per tant, des d'aquesta perspectiva de càlcul, si l'estat espanyol té un deute públic de 900.000 milions, i a nosaltres ens toca un 10% del que ens hem beneficiat del pressupost, ens en toquen 90.000 milions, no 140.000. Són 90.000 milions que, amb el superàvit que generem nosaltres en impostos, al voltant de 16.000 milions, vol dir que es paguen amb sis anys. En canvi, si hem de pagar el deute públic espanyol, que són 900.000 milions, no els pagaríem ni en sis anys, ni en seixanta. Per tant, és molt més raonable anar-nos-en de l'estat espanyol i crear un nou estat, perquè és molt més fàcil pagar un 10% de 900.000 milions que no pas continuar pagant un 24% de tot aquest deute. És molt més raonable!

[…]

Paco Maruhenda: Jo en primer lloc estic molt content que en Junqueras parli, perquè com més parli, millor per als qui no volem la independència de Catalunya, perquè crec que les classes mitjanes i altes quan senten aquest programa radical, doncs es queden bastant contentes. Quan algun empresari, per exemple, escolta exigir l'impost de successions, segur que li agrada molt, no? A algun empresari del sector financer, bancari… Ho dic perquè la gent sàpiga el que jo modestament penso. Jo el que no entenc del seu missatge és aquesta visió tan optimista i utòpica de pensar que es trenca amb Espanya i la Caixa es queda amb les oficines que té fora de Catalunya, Gas Natural… Freixenet vendrà el cava igual a tot arreu… És a dir, que tot el que és el flux comercial no tindrà cap impost i que continuarem a Europa i que tot això seran flors i violes. Jo no ho entenc gaire bé. I ja per acabar, en aquest plantejament que vostè fa, jo no veig l'encaix amb un govern de dretes del Sr. Mas. Com vostès, que són d'esquerres, amb aquests plantejaments, poden entendre's amb Mas o amb el Sr. Duran Lleida, que vull recordar que és un senyor molt important de CiU i no està a favor de la independència, evidentment.

OJ: El fet que vostè digui que el nostre discurs espanta no sé si és la millor demostració que és un bon discurs per a la majoria de la població. Per tant, jo li agraeixo molt que parli en contra meva, perquè cada vegada hi ha més gent a favor meu, gràcies a vostè.

XS: És que hem saltat aquesta pàgina del videojoc. Ja no és independència sí o no. Han guanyat els partidaris de la consulta. Parlar de la independència si és millor o pitjor, això ja avorreix fins i tot les ovelles…

PM: Però puc parlar o no!? Si no vols que intervingui a la tertúlia, jo cap problema… […]. Tu passes la pantalla que vols, però per mi el tema de fons és la independència, el projecte que diu el president d'ERC és un projecte per la independència de Catalunya. Jo tant aquí com a Madrid dic que tinc un gran respecte personal per vostè com a persona i com a historiador.

OJ: Gràcies, gràcies. Jo continuo introduint matisos. Un: vostè diu que reintroduir l'impost de successions per al tram del 5% de les rendes més altes del país, això espantarà tothom i serà una catàstrofe. Doncs bé, li recordo que el govern espanyol ja ha dit públicament que es planteja restablir l'impost de successions. Per tant, a veure si resultarà al final que el Sr. Rajoy és més d'esquerres que no pas tots els partits de la política catalana i vostè tindrà un disgust i llavors no sabrà on situar-se. Per tant, calma, relaxació, parlem de coses concretes, hi insisteixo. Parlem de xifres, no us dediqueu només a parlar de 'bastants', 'molts', 'potser' i 'una mica'. Parlem de xifres i necessitem recursos per ajudar la gent que pateix. I necessitem recursos per invertir en aquestes infrastructures bàsiques de comunicació i transport que poden ajudar la nostra economia a créixer. Per exemple, connexió amb amplada de via europea amb el port de Barcelona, amb l'aeroport de Barcelona, amb el port de Tarragona. La connexió amb el port i l'aeroport de Barcelona és més barata que no pas els diners que comportaria restablir l'impost de successions per al 5% de les rendes més altes i, per tant, es pot finançar. Fem aquest esforç i intentem-ho, hem d'ajudar la nostra economia a créixer. I jo els faig una proposta concreta, que genera més recursos del que costa, i que per tant, escolti, que això és positiu. Per què tenen aquesta mania a oposar-se que aquest país tingui futur? Per què volen ensorrar les empreses d'aquest país? Per què volen enviar els nostres treballadors a l'atur? Deixi'ns treballar! Miri què ha fet ara Rajoy amb aquest impost que nosaltres proposàvem sobre dipòsits bancaris: crear-lo ell a tipus zero perquè no ho puguem fer servir. Però que no ho veu, que això ho fa expressament perquè nosaltres no ho puguem fer servir? O per què es pensa que s'inventa un impost de tipus zero? Però és que això ho veu tothom! Però si ho veu el món sencer! La sorpresa és com vostè no ho veu! No s'adona que quan el govern espanyol posa un impost nou, a tipus zero, no el posa pas per cobrar (perquè, si no, no el posaria tipus zero), sinó que el posa per impedir que nosaltres puguem disposar d'aquesta eina per ajudar la gent d'aquest país?

PM: No és per vostè…

OJ: Preguntem-ho als oients, que diguin què els sembla.

PM: Però pregunti-ho a Rajoy, i li explicarà per què ho ha fet, i no és per ERC…

OJ: Com vostè pot imaginar, la confiança que ens generen les declaracions del Sr. Rajoy són escasses, perquè és el mateix que va dir que no tocaria les pensions i les ha tocades. El Sr. Rajoy és la persona que ha incomplert tot el seu programa de dalt a baix: si té el rècord mundial d'incompliment de programa electoral! Però com ens pot demanar que confiem en algú que sempre que parla menteix, que ha fet just el contrari de tot el que va prometre en campanya? Però com això ens pot generar confiança?! Com vol que tinguem confiança en un estat que té el rècord mundial de suspensió de pagaments? Com ens pot demanar això? Com ens pot demanar confiança en un estat que té el rècord d'incompliment de directives europees, que té el rècord d'expedients oberts per saltar-se la competència comunitària? Però que no veu que tot això fot riure?!

PM: No m'ha contestat el que li he preguntat de les relacions amb la resta d'Espanya. Què passaria amb la Caixa, amb Gas Natural, amb les empreses del cava…

OJ: El mateix que passa amb les empreses alemanyes que tenen seu a Catalunya i amb les empreses catalanes que tenen seu a França. Doncs exactament el mateix, que per això es va inventar Europa! I el mateix que passa amb les oficines del Banc Bilbao o del Santander que són a Catalunya!

PM: Visca la utopia, amic meu!

OJ: Ai, quina mania! Però per què vol fer por a la gent? Què diu? Que ens amenaça?

PM: No, que digui la veritat, jo no amenaço…

OJ: Bé, doncs si no ens amenaça, tranquils, que passarà el mateix que passa amb tothom. Però quina mania de veure fantasmes a tot arreu.

PM: Però no parla de cap risc, no parla de cap cost…, m'està convencent per ser independentista!

OJ: Doncs molt bé, això vol dir que ho faig bé. Escolti: l'estat espanyol serà el primer interessat que Catalunya se'n surti perquè el 70% de les exportacions espanyoles passen per Catalunya camí d'Europa. Per tant, el primer que voldrà que Catalunya se'n surti i que formi part de la UE serà el mateix estat espanyol. Però si l'estat espanyol ens demanarà per favor que li donem un cop de mà! Per tant, estigui tranquil, que ja els ajudarem.

PC: Que ho sàpiga: s'obrirà el Pirineu per la zona de l'Aragó en breu, perquè no hi haurà més remei…

OJ: D'acord, d'acord, doncs que s'obri. No veu que no es podrà pagar? No veu que pagar seixanta quilòmetres de túnels a través del Pirineu no es pot pagar? Que no veu que en les infrastructres prioritàries segons la Comissió Europea no hi ha inclosa la travessia pel tram central del Pirineu? Que no veu que vostè no ho pot pagar? Que no veu que la prima de risc que vostè ens fa pagar a tots nosaltres per culpa d'aquests disbarats i d'aquestes autopistes sense cotxes i d'aquests trens d'alta velocitat sense passatgers que vostès han fet per tot l'estat espanyol ara ens aboquen tots a la ruïna? Però com vol que els ciutadans de Catalunya li fem cas?

PM: Ánimo!


------


Més, aquí.

l'escola en català! (lluitant per obvietats...)

DEFENSEM LA NOSTRA LLENGUA

L'esborrany de la llei orgànica de millora de la qualitat educativa (LOMCE, en les seves sigles en castellà), planteja el seu atac a la immersió lingüística en català de quatre maneres:

1. Divideix les matèries a primària en troncals, específiques i d'especialitat. Les primeres han d'ocupar un mínim del 50% de l'horari lectiu, les segones com a màxim el 50% de l'horari i les terceres no tenen assignat un temps mínim. És en aquest tercer bloc, amb menys hores, on la llei situa les llengües cooficials, per darrera en importància al currículum de la llengua castellana i la primera llengua estrangera (troncals) però també de la segona llengua estrangera que és "específica".

2. A l'ESO, també divideix les assignatures en troncals, específiques i d'especialitat, deixant el català en el tercer bloc. Això vol dir que per obtenir el títol d'ESO no caldrà examinar-se de català, ja que només es requereix examinar-se d'una assignatura d'especialitat i els alumnes podran escollir entre el català o qualsevol altra.

3. Una disposició addicional de la llei estableix que les dues llengües cooficials han de estar "equilibrades en el nombre d'hores lectives" a l'escola, tot i que reserva per les administracions educatives autonòmiques poden determinar aquesta proporció mentre es mantinguin condicions de "normalització lingüística".

4. Mentre la Generalitat no determini aquesta proporció "els pares podran determinar la llengua vehicular" en què volen escolaritzar els seus fills i podran fins i tot fer-ho en un centre privat i la matrícula l'haurà de pagar l'administració.

Demana ara al ministre Wert que reconsideri aquest esborrany.

Signa la petició: L'escola en català ara i sempre

"A nuestro delirio de grandezas corresponde un delirio de persecuciones de Estado; sus agentes han dicho aquí que se sienten dispuestos a transigir con el anarquismo (en el mal sentido de la palabra) antes que con el catalanismo; y lo hacen: en todo ven separatismo, y ésta es la peor señal. Así lo ha perdido todo España, y así se perderá a sí misma. Se siente perseguida por sus propios movimientos de vida y no descansará sino en la muerte".

(Carta de Joan Maragall i Gorina a Miguel de Unamuno, escrita el dia 6 de novembre de 1902.)

Més, aquí.

Marta Espasa, avui

La necessitat d'un govern fort i estable

MARTA ESPASA | Ara, 03/12/2012

Després de les eleccions del 25 de novembre, el següent pas és formar govern i avançar en els principals temes que afecten el país. És evident que les eleccions han deixat l'actual govern de Convergència i Unió en una posició molt més feble que la que tenia en la legislatura anterior. Amb cinquanta escons és necessari pactar amb altres forces polítiques per poder seguir governant el país.

Som davant d'una situació excepcional. D'una banda, CiU es va comprometre a impulsar un procés de consulta sobre la decisió de crear un nou estat propi. De l'altra, és urgent aprovar uns pressupostos molt durs, amb una reducció de la despesa de més de 4.000 milions d'euros i amb molt poques perspectives de reactivació de l'economia. Són temps difícils.

Arribada aquesta situació és necessari un pacte, sigui de govern o parlamentari, que enforteixi i doni estabilitat governamental. Si això no passa, a part de generar-se una situació molt delicada dins de Catalunya, la imatge no afavorirà gens les nombroses negociacions que s'han d'afrontar amb el govern central, que, en aquests moments, es considera molt més fort que fa unes setmanes.

Una de les qüestions urgents que cal tractar amb el govern central és la relaxació del nivell de dèficit públic que s'ha d'assolir l'any 2013. S'ha fixat com a objectiu que aquest dèficit no sobrepassi el 0,7% del PIB català. Cal recordar que per al 2012 aquest objectiu estava fixat en l'1,5%, una xifra que difícilment s'assolirà. Si el govern central no cedeix en aquest aspecte, el 2013 serà l'any de la veritable i crua austeritat. Això és així perquè, si s'ha de reduir el dèficit fins a uns nivells pràcticament inassumibles i obligatòriament s'han de pagar els interessos -que estan augmentant a un ritme accelerat-, l'única manera per quadrar el pressupost és augmentar els ingressos -cosa complicada davant la situació de crisi actual- i reduir dràsticament l'anomenada despesa departamental, és a dir, la despesa en sanitat, educació, serveis socials, infraestructures, cultura, etc.

Per fer front a aquesta delicada situació cal, ara més que mai, fer un pacte de país en què els interessos de Catalunya estiguin per sobre dels interessos dels partits. En aquest sentit, ERC és qui pot donar el suport necessari a CiU. En primer lloc, perquè les posicions en la qüestió de la consulta sobre la independència són molt coincidents i, en segon lloc, perquè en el tema econòmic, tenint en compte la perspectiva pressupostària del 2013, totes dues parts haurien de fer un esforç per trobar punts en comú i modular els continguts i, amb el temps, les posicions de partida. Així, per exemple, pel que fa als ingressos, ERC defensa, entre altres qüestions, reintroduir l'impost sobre successions i donacions per als patrimonis més elevats, crear un impost propi sobre els dipòsits bancaris, introduir una taxa sobre els caixers automàtics, crear nous impostos mediambientals i sobre productes de consum poc saludables i lluitar contra el frau fiscal. No es tracta de grans reformes fiscals sinó de modulacions de l'actual sistema impositiu, que poden generar un augment dels ingressos. Per la part de la despesa, és obvi que hi haurà d'haver un acord per reduir-la fins a aconseguir els nivells de dèficit assumibles, tal com defensa CiU, però preservant, en tot cas, el nucli de l'estat del benestar. És qüestió d'analitzar bé els diferents plantejaments i buscar els mínims comuns denominadors.

Si no s'aconsegueix aquesta fita, la situació que es presenta és desoladora i estarem en el pitjor de tots els escenaris possibles, amb dificultats per avançar cap a un procés de consulta, impossibilitat de governar, un augment de la debilitat davant els mercats internacionals, més retallades i una alta probabilitat d'intervenció per part de l'Estat. En canvi, en un escenari de cooperació mútua, els resultats es poden invertir totalment. És una simple aplicació de la teoria de jocs, que demostra matemàticament que la cooperació porta a la situació òptima, però que si cada jugador (partit polític) vol maximitzar el seu benefici en detriment de l'altre, al final el joc es torna no cooperatiu i tothom hi surt perdent. I tot i que tots dos jugadors es disputen, en part, un mateix electorat (molts dels vots que va guanyar ERC van ser de persones que en les eleccions anteriors havien votat CiU), cal que tots dos partits actuïn amb una certa grandesa, que s'entenguin i que arribin a un gran pacte. Són una necessitat i una oportunitat històriques.

eleccions a la UB: resultats

La candidatura de Victòria Girona a les eleccions a la UB ha perdut per una diferència aproximada de dos punts del vot total ponderat.

Era, com ja he dit en aquest mateix blog, una candidatura formada per gent honesta i treballadora que ha fet una campanya també honesta, transparent i neta.

Però la UB, per molt poc, tot sigui dit, ha preferit una altra manera de fer les coses. Una llàstima.

les eleccions d'ahir, 25-N; matí al parc del Putget

Valoració sobre les eleccions d'ahir. Els partits individuals que tenen més motius per estar contents són ERC i C's. Però globalment, han guanyat Catalunya (amb un índex històric de participació) i el conjunt de partits que defensen la independència de Catalunya (majoria clara) i, per tant, el dret a decidir. Ha quedat clar que el camí cap a la independència no l'han de liderar ni Artur Mas ni CiU sols. Per mi, és una bona notícia, encara que l'escenari immediat per governar el país sigui més complicat així. També és il·lustratiu comprovar que, si ERC, SI, la CUP i IC haguessin anat junts, sembla que haurien sumat 42 escons, i CiU 45. Els hauria de fer pensar (jo ja fa temps que ho penso i que ho dic).

----

Resultats a la república independent de Gràcia (gentilesa de Josep Solervicens, gràcies, Josep!):

CiU 22.342 35,01%
ERC 10.697 16,76%
ICV-EUiA 7.934 12,43%
PP 6.419 10,06%
PSC 5.053 7,91%
CUP 4.029 6,31%
C's 3.790 5,93%
SI 866 1,35%
Eb 652 1,02%

----

Un exemple de manipulació (d'articles de Matthew Tree i Quim Monzó)... a la civilitzada Gran Bretanya!

----

I per compensar, un testimoni bonic sobre aquest procés.

----

Ahir el dia també va donar per a un breu passeig pel parc del Putget, que fins i tot a la tardor té una flora que fa goig.

Un altre passeig pel parc del Putget, aquí i aquí.

Bon dia electoral!

eleccions a rector o rectora a la UB: segona volta

Efectivament, dimarts que ve, 27 de novembre, a la UB elegirem una rectora o un rector a la segona volta de les eleccions.

La candidata Victòria Girona encapçala un equip de gent honesta, seriosa i treballadora que mereix tenir l'oportunitat de governar la Universitat de Barcelona d'una manera diferent. Per exemple, amb unes prioritats diferents.

Aquests últims anys, en plena crisi, no ens calia una imatge corporativa nova --que deu valdre molts diners--, ni tampoc un programa de correu nou i de pagament --n'hi ha de gratuïts que funcionen molt millor. ¿Quant deu valer, el lloguer de la seu d'Alumni al carrer Diputació, a l'edifici Garriga Nogués? Aquests són exemples que se m'acuden ara mateix d'actuacions que m'he trobat sense buscar-les.

Diners com aquests es podrien haver fet servir per dignificar la situació laboral de companys que han vist com s'estroncava bruscament una carrera professional i acadèmica que havia estat, com sabem els que hi hem passat, plena de dificultats. I també haurien permès no apujar tant les taxes de matrícula o augmentar les beques --anys enrere, no un mes abans de les eleccions.

En definitiva, els recursos que es tenen, que són reduïts, s'haurien de dedicar al que és més important: que tots puguem treballar d'una manera digna per fer de la nostra Universitat un model en docència, en recerca i en transferència a la societat; i a intentar que tothom que vulgui i estigui preparat per fer-ho pugui accedir als estudis universitaris independentment de la seva renda.

La candidatura de Victòria Girona i el seu equip té molt clares aquestes prioritats.


A la segona volta no es pot perdre cap vot de la primera, i se n'han de guanyar molts més!

Podeu veure els resultats generals de la primera volta aquí i de manera més desglossada en aquest PDF.

I les propostes de la candidatura de Victòria Girona, resumides i detallades, aquí.





.

Joan Manuel Tresserras, avui

Votar des de la nova subjectivitat

JOAN M. TRESSERRAS | Ara, 22/11/2012

Els últims mesos, a Catalunya, s'ha fet més visible el desplaçament de l'hegemonia social cap a una nova majoria popular, treballadora, transversal, que ha assumit la iniciativa política i encapçala la construcció del nou país. Els altres protagonistes són instrumentals i secundaris. El procés fonamental és el relleu social en la conducció de l'emancipació.

Durant la manifestació de la vaga del dia 14, a Barcelona, acompanyant l'atapeït bloc d'ERC, vaig refermar aquesta percepció. S'acostava gent a la pancarta, com deuria passar als altres blocs, a comentar la jugada: alguns des d'una llarga complicitat, altres amb comentaris crítics i altres, encara, a informar engrescats de la seva incorporació al projecte. Tot amb camaraderia i molt bon to. Una parella d'uns cinquanta anys es va acostar a fer-se una fotografia amb Joan Tardà. Vaig sentir que l'home li deia: "Sempre he sigut socialista, però ara també sóc independentista i us votaré". I Tardà, àgil, va abraçar-lo amb un somriure tot dient: "Jo sempre ho he sigut, de socialista i d'independentista".

El creuament de les manifestacions de l'Onze de Setembre i del 14 de novembre mostra l'ampli ventall de sectors mobilitzats ara, a Catalunya, per aconseguir les màximes aspiracions socials i nacionals. I en el moviment s'hi observen dues característiques relativament noves. La primera és la convicció generalitzada que les aspiracions socials i les nacionals van estretament lligades i que ja no es poden separar. Que només en el curs del procés d'emancipació nacional, de construcció d'un país i d'un estat nous, sota l'impuls d'una gran majoria popular, serà possible introduir les transformacions que garanteixin un salt qualitatiu en el model social i de benestar: més justícia, més igualtat, més llibertat, més transparència, més participació democràtica, més respecte per la diversitat... Evocar, ara, una esquerra al marge del sobiranisme democràtic queda com una excentricitat.

La segona característica és la consciència compartida que la iniciativa del procés correspon a la gent, a la majoria, i no a les formacions polítiques. És la consciència clara del propi protagonisme, que pot delegar funcions a les organitzacions i institucions polítiques, però que no pot ser suplantat. Fins i tot els partits més dinamitzadors del paper capdavanter del moviment ciutadà saben que la garantia per assolir els objectius és en l'energia que pugui acumular i exhibir el moviment popular.

El protagonisme i la iniciativa populars són, amb la reivindicació del dret a decidir, els factors que confereixen a aquesta etapa la condició de revolució democràtica. Estem vivint una veritable revolució democràtica. Pacífica, tranquil·la, cívica. Però radical, profunda, i ambiciosa. Per això, la legitimitat que en derivarà podrà resistir amb èxit les impugnacions procedents d'institucions espanyoles o europees amb un fonament democràtic comparativament irrisori.

Només els vells esquemes, el desconcert o l'apatia, enmig de l'estaborniment provocat per la crisi, pot explicar el retard dels partits en el diagnòstic, i l'escassa implicació de la intel·lectualitat i el món de l'art i la cultura en el procés de canvi. Com pot l'art i la cultura situar-se al marge del procés històric on, justament aquí, coincideixen els efectes estructurals de la globalització, una profunda crisi econòmica, el descrèdit de la política convencional i l'increment de la iniciativa popular?

Mentre la intel·ligència indolent del sistema desvariejava, la majoria social ha modificat la seva perspectiva del món i del país. Aquesta majoria cívica no només s'ha refermat en la voluntat d'esdevenir un nou subjecte històric i polític, sinó que ha procedit d'una manera autònoma i complexa a la construcció social d'una nova subjectivitat. Amb bocins d'indignació reflexiva, d'il·lusió propositiva, i capacitat d'autoorganització, de la multitud n'ha emergit una nova mirada enfora i una nova percepció del propi paper. No hi ha a l'abast cap procés més interessant i carregat de possibilitats que aquest. En quina experiència més estimulant se'ns podria acudir de participar? Ara, quan la política, l'art i la cultura s'aboquin a contribuir-hi críticament i creativament, podrem percebre millor la mesura autèntica de la sacsejada. Però diumenge, davant l'urna, sabrem cadascú en quina perspectiva de futur inscrivim el nostre vot. Si ens hem plegat en secret a la rutina o si hem esperonat la nostra ambició.

Sarrià

Joan Ramon Resina: Carta als intel·lectuals espanyols

Carta als intel·lectuals espanyols

JOAN RAMON RESINA | Ara, 15/11/2012

Hauria volgut titular aquest article Carta a un amic espanyol, en referència a uns coneguts textos d'Albert Camus; però entre els intel·lectuals i adherits que heu signat el manifest d'El País no n'hi ha cap que un català pugui sincerament anomenar amic. Costa entendre l'oportunitat d'aquest document, que ni tan sols s'adreça a aquells que feu finta d'estimar a fi de perllongar una cohabitació que ha esdevingut insuportable. També per vosaltres, car l'afecte que ens advereu de manera tan sobtada com inconcreta us dispensa d'atendre les raons de la nostra impaciència, eludint la vostra responsabilitat mitjançant la vostra sordesa.

No és sols que la vostra professió d'amor a Catalunya, la seva llengua i la seva cultura arribi tard, sinó que no aporta res a la comprensió que proclameu. Permeteu que us ho digui sense embuts: per a aquesta missió no teniu crèdit. Us caldria una revisió, per a vosaltres dolorosa, d'una perspectiva que neix de la dominació, que de tan assumida ha esdevingut l'angle cec pel qual se us escapa la raó, la humanitat (que reclama humilitat en la base de la comprensió) i, fins i tot, la veritat.

Amb un aplom que deveu al fet de parlar des del vèrtex d'una nació reconeguda, ens acuseu de fer comèdia amb un victimisme de mala fe. Durant dècades heu pres per venalitat la paciència amb què Catalunya procurava una entesa que vosaltres li heu negat fora dels termes que li dictàveu. Sense renunciar al poder institucionalitzat amb les vostres victòries armades, comptàveu amb la nostra memòria de vençuts en la base de la vostra raó. Què n'era de fàcil entendre's llavors! N'hi havia prou amb l'esbós d'un menyspreu perquè acotéssim el cap i tornéssim al nostre racó amb la cua entre cames. Cap ni un dels que signeu heu alçat mai la veu per condemnar els militars que amenaçaven Catalunya, ni per contradir el discurs de la por que els vostres partits esbomben com a ultima ratio del matrimoni forçat que ens anul·la. Al contrari, us hi aboneu abans d'afirmar amb la boca petita que, si la majoria dels catalans optéssim per la independència, ho prendríeu "en consideración" a fi de trobar una solució "apropiada y respetuosa". Amb llenguatge de buròcrates ens advertiu que des de la vostra graciosa altesa estudiaríeu la solució que a vosaltres us semblés apropiada i que fóra respectuosa amb alguna cosa que no expliciteu, encara que s'endevina en la cínica apel·lació a "las instituciones que entre todos nos dimos". No seria, doncs, la voluntat dels catalans, en aquest cas l'única cosa democràticament digna de respecte, el que respectaríeu, car si ho féssiu el vostre manifest resultava balder.

L'Onze de Setembre un milió i mig de catalans vam sortir al carrer per dir al món que estem decidits a realitzar la idea d'un país construït sense vessar sang (i que, per tant, no es podria dir Espanya). Aquesta empresa, d'una grandiositat pròpia del segle XXI, en què es juga la consolidació mundial de la democràcia, exigeix de nosaltres un gran autocontrol, en primer lloc per deixar de mirar-nos en el mirall deforme que ens presenteu. No per contemplar-nos el melic, com afirmeu creient-vos el centre del món; sinó precisament per ocupar el nostre lloc al món. Catalunya ha estat alguna cosa al món quan més impermeable esdevenia a les formes de la vida espanyola. I mai ha estat tan decadent com quan imitava Espanya. Durant el temps que us admiràvem, l'estil xaró, fatxenda, i agressiu, que critiqueu en la vostra dreta i que també és el vostre, el menyspreu de la veracitat i del matís, l'arrogància en què fundeu la vostra eficàcia sovint doblada de picaresca, ens amaraven i dissipaven unes virtuts que eren les nostres i que ens envejàveu tot i negar-les. Que ara ens assegureu respecte amb l'aire d'una concessió feta tard i de mala manera no ens fa ni fred ni calor. Quan cercàvem l'encaix legítim, la vostra mà no la trobàvem. Per arribar on som, hem fet una marrada farcida d'humiliacions i de blasmes, però ens hem carregat de raons i ara les teniu en contra. Són a prova d'amenaces i d'afalacs, pastades com ho estan amb el desengany de generacions. Heus aquí com el nostre encongiment d'aleshores esdevé l'esperança d'avui. I no ens guia un "profundo sentimiento nacional" sense correlat objectiu verificable, sinó una història nacional tan o més antiga que la vostra, que es desvetlla i reprèn el seu camí vers Europa i el món. La negació d'un fet de consciència sostingut en els segles per una passió de domini disfressada de comprensió buida el vostre manifest. Sense cap dubte, heu tingut i tindreu alguna ressonància a Catalunya, perquè mai cap nació n'ha dominada una altra sense estintols ni col·laboradors interiors. Però us equivocareu si creieu que podreu afeblir la voluntat del poble català, perquè ni en sou referents ni enceteu idees noves.

Ferran Torrent, avui

Decidiu per nosaltres

FERRAN TORRENT | Ara, 11/11/2012

Si fem cas del que han estat i diuen, al PSPV-PSOE hi ha militants (militants destacats), salvant una xicoteta distància, semblants a Ernest Maragall. De fet, alguns d'ells es van educar políticament amb Ernest Lluch (en quina posició estaria ara?, quin paper jugaria?). Fins i tot, com en el cas de Vicent Soler, degà de la Facultat d'Econòmiques, n'han estat deixebles.

Anys enrere, abans que Compromís es convertira en una força política important, els deia als valencianistes del PSOE que si sumaven forces amb el Bloc podien decidir i canviar el rumb d'aquest país. Uns pocs, els més humoristes, em responien que eren massa de dretes; altres, que sense ells el PSOE encara seria més espanyolista (encara més?); també hi havia el militant sentimental:

-Fa trenta anys que estic al partit.

-En trenta anys hi ha suficients motius per trencar qualsevol parella. Però, a més, tu serveixes el partit o el país?

Ara Ximo Puig dirigeix el PSPV-PSOE. Ximo és valencianista i federalista. Però a Madrid no són ni una cosa ni l'altra. I cada dia ho seran menys, perquè en comptes d'intel·ligència porten al cap la montera de torero (només per qüestions estètiques s'hauria de ser independentista). Cada vegada que Bono, Guerra, Ibarra, Leguina... obren la boca, el percentatge d'independentistes guanya un punt a Catalunya. I a València, els socialistes, els que se senten del PSPV, callen de vergonya aliena. ¿T'imagines -els pose el dit a la nafra- un home o una dona que t'estiga humiliant durant trenta anys? És una agressió de gènere polític brutal, això que pateixen aquests xicots.

Com el lector informat sabrà, la coalició Compromís, en les darreres enquestes, ha doblat els diputats al Parlament autòcton. Si avui es feren eleccions n'obtindria entre dotze i quinze, que sumats a la hipotètica escissió valencianista del PSOE (dominen gairebé totes les comarques) i restant el desgast del Partit Popular, representarien, sens dubte, la primera força política. La història d'aquest país canviaria radicalment. D'una banda, tindríem l'empenta i la decisió i, de l'altra, l'experiència.

En fi, potser tot això no és sinó una quimera. M'ensume, però, que després de les eleccions catalanes, les coses, al País Valencià, ja no seran iguals. És difícil preveure què passarà ací i a la resta de l'Estat, però s'albira un canvi de rumb. El serrell del PSOE espanyol (el PSPV) i Compromís n'hauran de prendre nota. Tots aquells incrèduls com jo haurem d'assumir que la gent, la massa (eixe concepte en què no he confiat mai), sap dir prou; ara ja sabem que els girs més imprevisibles poden ocórrer.

Hi ha una analogia entre Compromís i els nous independentistes catalans. Compromís no sols rep vots de nacionalistes, sinó també d'electors farts de la inoperància i immobilisme del PP i del PSOE; ciutadans que estan i volen estar dins del sistema però que volen canviar-lo. La divisió està, com ha escrit el sociòleg Jaime Miquel, entre submisos i indignats. I d'aquests Compromís en té molts, igual que ara hi ha independentistes catalans que ho són perquè estan emprenyats amb l'administració central, amb la injustícia del que dónes i del que reps.

És curiós, però la reacció dels valencians normals, l'home del carrer que en diuen, no ha estat tan furibunda contra els catalans per l'actitud sobiranista d'Artur Mas. En això també m'he equivocat. Pensava que l'anticatalanisme rebrotaria, per bé que el PP ho intenta. L'economia, però, canvia el personal; l'economia casolana encara més. Si Catalunya pren una decisió sobiranista obrirà els ulls a molta gent d'ací, sobretot, perquè PP i PSOE recentralitzaran més la resta de l'Estat amb conseqüències funestes per als valencians. Llavors el dilema serà més fàcil: o estàs amb ells o estàs amb el teu país, militants valencianistes del PSPV.

Cauen els murs! Eleccions 25-N

El 25-N, tothom a votar!



Tot ve d'aquí.

A trip to Barcelona

A trip to Barcelona from Sharif on Vimeo.

Suso de Toro, avui i fa dos anys

Article de Suso de Toro publicat avui a La Vanguardia, i més avall un altre de fa poc més de dos anys però que podria ser de fa dos dies o dues setmanes o dos mesos. (Les fotos, de l'última Diada, són meves.)


España y Catalunya, refundándose

Suso de Toro, La Vanguardia, 04/11/2012

La transición se hizo como se pudo pero siguió un juego de engaños que ha llegado hasta aquí y no se puede volver atrás y volver a empezar como si no hubiesen pasado treinta y cinco años.

Nuestra trágica historia le confirió a esta Constitución un carisma dramático y sagrado pero a estas alturas apelar a su vigencia es burlarse de la realidad: la entrada en la Unión Europea y la moneda única ya rompió los límites de la soberanía nacional que marcaba la Constitución pero, además, la reforma exprés que pactaron hace un año los dos grandes partidos estatales para introducir el límite del déficit mostró que si los dos grandes partidos estatales lo acuerdan se la reforma en un momento. Esa reforma constitucional impuesta desde fuera evidenció que no tenemos soberanía económica ni política. En contraste con eso el Tribunal Constitucional negó cabida en la Constitución a aspectos decisivos del Estatut al considerarlos contrarios a la soberanía nacional española. Los políticos que recogieron firmas contra Catalunya hace sólo un par de años y los magistrados que preservaron la esencia de la nación única dejaron a la sociedad catalana en un callejón sin salida histórico.

La transición se basó en ocultar o borrar la memoria y siguió alimentándose de desmemoria. La prohibición de recordar es la regla de hierro de esta democracia y la que la conduce a una alienación colectiva. Sólo puede ser fruto de alienación colectiva que se amenace con utilizar las fuerzas armadas otra vez contra la población, la sociedad catalana, y que esas amenazas no tengan como consecuencia ceses o dimisiones inmediatas y denuncias judiciales por golpismo. Lo preocupante es, precisamente, que gran parte de la población española comparta la idea de nación única y xenófoba hacia los que no son “españoles como es debido”. ¿Qué pensar de un político que pide que los catalanes devuelvan a los extremeños que emigraron a Catalunya? Como si fuesen una mercancía humana; suya, además. Esa ocurrencia revela una idea de la identidad personal y la nación basada en la raza; según eso, se es ciudadano de un lugar sólo cuando se nació allí. Como si esas personas no fuesen catalanas, ciudadanas de Catalunya. Las actitudes de incomprensión hacia Catalunya son constantes por parte de presidentes de autonomía que cuarenta años nadie hubiera imaginado que existiesen. Hoy existen muchos presidentes de autonomías porque generaciones de catalanes, vascos y también gallegos lucharon por su autogobierno. Y decir lucharon es decir morir, ir preso, exiliado, ser torturado, perseguido… de eso hablamos. Esas inesperadas autonomías fueron beneficiosas, se repartieron recursos de modo más justo, pero no olvidemos que ese reparto de autonomías se hizo aviesamente con el propósito de desdibujar la existencia de las nacionalidades.

La desmemoria oculta que esta democracia se sustenta sobre un pacto del franquismo con la izquierda y también con Catalunya y Euskadi. La Constitución reconoció realidades e instituciones nacionales que ya existían: Cuando volvió de Francia, antes de asomarse al balcón de la Generalitat, el honorable Tarradellas aterrizó en Madrid y fue recibido por el Rey y el presidente Suárez, quienes reconocieron así al gobierno de los catalanes, la Generalitat hasta entonces en el exilio. También los vascos recibieron a su lehendakari Leizaola, exiliado en el país vasco francés. Sólo los gallegos no recuperaron su Consello da Galiza, disuelto en el lejano exilio argentino en los años cincuenta. La Constitución nació de esos pactos políticos, no de unos jurisprudentes sabios fundadores, y esos pactos hoy están rotos. Está roto el consenso sobre “un orden económico y social justo” del preámbulo constitucional, la nueva derecha, española o catalana, ya no se inspira en el paternalismo de la democracia cristiana europea y es socialmente despiadada. Por otro lado, desde el 23-F y la Loapa subsiguiente se maniobró para negar la existencia de otras naciones que no sean la española. Tanto da de derechas o de izquierdas, el nacionalismo español es el mismo, soltamos lo de “la burguesía catalana” y casi nos sentimos progresistas; lo curioso es que nadie habla de “la burguesía madrileña”, ¿alguien cree que sólo hay burguesía en Barcelona y no la hay en Madrid o en otras ciudades? Sin embargo en el escenario público español la burguesía madrileña parece invisible. Como el nacionalismo español, que siendo tan duro no necesita afirmar su existencia pues es el Estado y ya se cree la realidad misma. Pero los prejuicios sobre los catalanes son parte importante del repertorio del nacionalismo español, chistes y motes para esos personajes raros y sospechosos. El prejuicio de que son unos intrusos entre nosotros, unos ricos que le chupan la sangre a los pobres, se alimenta de algo muy humano, la envidia. Pero recuerda demasiado a como eran vistos los judíos alemanes.

En la estructura del Estado tiene un papel decisivo Madrid, una ciudad muy particular. Las capitales de los imperios marítimos solían estar a la orilla del mar o de un río navegable, como Londres o Lisboa, cuesta comprender que el Emperador situase su corte en ese lugar y no en alguna ciudad o puerto de la fachada atlántica peninsular, Cádiz, la Sevilla del Guadalquivir, un puerto cantábrico, una ría gallega o la propia Lisboa cuando Felipe II reinó sobre Portugal. Dicen que fue la abundancia de caza, lo que explica que un monarca que reinaba sobre un imperio oceánico cuando las comunicaciones eran por mar situase su corte ahí. Las características de la corte y luego capital creadas en ese lugar determinaron la forma del Estado y las relaciones internas entre los distintos territorios peninsulares que lo componen hoy, para comprender Madrid se necesita la historia pero también la geografía. Hay ciudades que nacen de un puerto, de la industria, del comercio... Madrid nació directamente del Estado y se alimenta de él, sin embargo es difícil que algo tan evidente se reconozca, como si fuese invisible o tabú. Hablamos del conglomerado de poder político-mediático-económico que padecen los vecinos de la ciudad antes que nadie y que es el sujeto político que hoy conduce y arrastra al Estado entero. A esa conducción sólo se le ofrecen las resistencias de Euskadi y de Catalunya mientras que la ciudadanía del resto de los territorios vive dentro de la burbuja del nacionalismo español, un discurso hilado desde el siglo XIX por los historiadores, Modesto Lafuente y Menéndez Pidal y epígonos, y que remachan cada día los medios de comunicación que se presentan como “nacionales”. Desde esos medios se critica el adoctrinamiento de “los nacionalistas”, la realidad es la contraria. En una población vasca o catalana los ciudadanos pueden escoger alternativamente medios de comunicación que ofrecen visiones contrapuestas, mientras que en los demás territorios sólo reciben la visión que interesa a los poderes de Madrid. Hace años un corresponsal extranjero en Barcelona me comentaba que no conseguía ser comprendido por sus compañeros destinados en Madrid, sus puntos de vista eran contrarios. Es lo natural.

Pero ese vivir dentro de una burbuja de españolismo ignorando la realidad, la diversidad nacional, es lo que explica la sorpresa de políticos y observadores ante la decisión que muestran los catalanes. Pero erre que erre, la visión que siguen transmitiendo de los catalanes es de cierta mezquindad, reducen su demanda de soberanía a un chalaneo presupuestario o a una miserable maniobra de un grupo de políticos o de un señor, Artur Mas. Se permiten seguir ignorando lo que sienten y piensan la mayoría de los catalanes, teniéndolos por gente sin criterio, mero bulto en una manifestación exaltada y pasajera. Hay lamentos sinceros por la pérdida de una relación fructífera entre catalanes y españoles pero creo que los intelectuales españoles debieran reconocer que en los últimos tiempos se acumularon ofensas y se acorraló a los catalanes y entonces no había muchos lamentos.

Ignorar la realidad es lo que hace España con las otras lenguas. Los españoles son educados escrupulosamente en la ideología de “gran lengua”, una pieza fundamental del españolismo; por esa ideología un ciudadano español que escribe en catalán, por ejemplo, no es considerado un escritor español y sí lo es otro con distinta nacionalidad y que resida en otro país. A veces importa el lugar de nacimiento y otras veces interesa la lengua. Con toda naturalidad, el galardón literario insignia de este estado, el Cervantes, excluye a los escritores en esas otras lenguas; aunque contribuyen con sus impuestos a dotarlo. Con mayor o menor énfasis, toda la prensa de Madrid reproducen el sufrimiento de cada padre o madre que reclama y no recibe educación en castellano, ¿son los niños de castellano hablantes más delicados que los de catalán hablantes, por caso? Si estos se establecen en otra comunidad y no pueden ofrecerles a sus hijos educación en su propia lengua, ¿no sufren también? Pero es que en las últimas décadas se planificaron vías de comunicación que aislasen a Catalunya y se utilizó el Gobierno para impedir la normal evolución de las empresas catalanas, una empresa energética catalana no pudo absorber a otra radicada en Madrid porque eso supondría salir del “territorio nacional”. Como “nacionales” son los equipos de fútbol madrileños cuando se enfrentan a los barceloneses. Para rematar, los catalanes vivieron como una serie de humillaciones la tramitación de un estatuto “cepillado”, “afeitado” y recurrido ante el Constitucional, que le dio la puntilla. Lo extraordinario es que ahora se sorprendan de que los “polacos” se sientan rechazados por España, lo extraordinario es que se sorprendan de que las ofensas hayan ofendido.

Desgraciadamente las cosas han llegado así hasta aquí, también por parte de representantes de Catalunya que han mostrado con frecuencia displicencia y aún desdén hacia muchos españoles. Pero Catalunya es una sociedad compleja y democrática, en su momento, desde el paternalismo, Jordi Pujol comprendió que los inmigrantes de origen español habían llegado para quedarse y tendrían que formar parte de la comunidad nacional y desde hace unos años caló la conciencia de ser parte de la nación catalana entre los hijos y nietos de aquellos inmigrantes; a Artur Mas le corresponde ahora reconocer esa diversidad interna e integrarla en un proyecto común, tendrá que evitar que los distintos orígenes de los catalanes de hoy supongan diferencia y fractura de clase.

Los catalanes mantienen un debate interno cívico, si lo conservan de modo que todos se sientan parte y vean reconocidas sus razones, concluyan lo que concluyan cualquier demócrata debe respetarlo. España y Catalunya están en crisis, tendrán que refundarse y refundar sus relaciones. Lo que es triste es ver al puro franquismo envolverse en la bandera constitucional.

Si Cataluña se va

Suso de Toro, El País, 08/08/2010

La banca casi no concede créditos, pero también cuesta dar crédito a lo que hacen la mayoría de los medios de comunicación madrileños. Ni siquiera descansan los domingos, y eso que es verano: leo en una revista dominical que distribuyó la pasada semana el rotativo El Mundo una lista que confeccionaron con "los españoles más queridos y más odiados por los españoles. Qué miedo. Los tales "españoles" que declararon para la encuesta su amor a diestro y su odio a siniestro en realidad son de ese diario, pero la manipulación periodística hace que esas personas se transformen en "los españoles". ¿A que no saben quiénes son "los más odiados" de esa curiosa lista, que hace unos años nos parecería grimosa y hoy ya pasa desapercibida?

Acertaron. De la lista de diez personajes, los que figuran en la parte superior de la lista son políticos "enemigos de España": catalanes o miembros del Gobierno de Rodríguez Zapatero, empezando por el propio presidente. Los otros cinco son protagonistas o presentadores de programas basura, lo que indica que quienes votan esa lista son consumidores de esos manjares televisivos. ¿Los más amados? Los deportistas y futbolistas que no sean catalanes, y eso tiene mérito cuando una selección española repleta de catalanes acaba de ganar el Mundial.

El odio contra los "enemigos de España", los "antiespañoles", viene del franquismo, pero se siguió alimentando estos años con los asesinatos de ETA y las ambigüedades del nacionalismo vasco ante los crímenes. Cuando el terrorismo etarra aflojó porque no le quedó más remedio, la dieta se completó con "los catalanes nos roban, el Estatut rompe España, la lengua castellana se rompe, los toros se rompen..." Los insultos continuos y las campañas contra los intereses catalanes, su lengua y su identidad son el trabajo sucio y burdo, que ha ido acompañado de razonamientos y análisis de intelectuales que argumentaron lo mismo pero con más finura. La mirada y los intereses centralistas que se cerraron en banda lo han conseguido: ya estamos en una época nueva, Cataluña ha pasado de la desafección a su despegue, buena parte de la sociedad catalana ha llegado a una conclusión al fin: España no comprende a los catalanes y los rechaza; seguir formando parte del Estado español solo le acarreará desprecios y problemas.

Podemos detenernos en las incidencias, escándalos, roces entre partidos catalanes, pero perderemos de vista lo esencial, lo que corre por el fondo y es transversal al conjunto de la sociedad catalana: Cataluña se está convenciendo de que su nacionalidad nunca tendrá encaje en este Estado y de que España solo es un lastre. Mentalmente ya casi han cruzado la raya. Si lo hacen, la deriva hacia la independencia sería inevitable. En adelante nuestros conciudadanos catalanes desistirán ya de buscar un encaje nacional dentro de la Constitución, una Constitución que los propios nacionalistas catalanes ayudaron a redactar y que suscribieron como un pacto político para poder existir dentro de España. También saben que reformarla o redactar otra nueva que los reconozca nacionalmente es imposible: el nacionalismo español también lo impediría. Respecto a los vascos como nacionalidad, en cuanto ETA ponga fin a su lamentable y siniestra existencia, comprobaremos lo que piensa la mayoría de su sociedad.

El Gobierno intenta un diálogo con la Generalitat para detener esa deriva, pero los nacionalistas españoles, con la bandera tan inflamada, probablemente conseguirán que fracase en nombre de la sagrada unidad de España. Hemos visto cómo el españolismo empapa la capital del Estado y todas las instituciones, desde el Tribunal Constitucional al último guardia. La "España plural" ha sido imposible, los esfuerzos para actualizar el autogobierno catalán tendrían que haber ido acompañados de una política nueva que reflejase la pluralidad cultural y lingüística y nada ha cambiado. Una nueva idea de España. Pero España sigue siendo de Bisbal, Manolo Escobar, la de Bienvenido, mister Marshall!

Cataluña, sin Estado o con él, es una nacionalidad europea, mientras Galicia está siendo desguazada como nacionalidad desde la propia Xunta siguiendo las consignas del españolismo centralista. Si los catalanes se van, ¿qué España nos espera a nosotros? Pero vivir bajo la ideología del nacionalismo cañí también será insoportable para muchas otras personas por toda España que no tolerarán retroceder a la época de pan, fútbol y toros. Una, grande y libre de catalanes, vascos y demás ralea. Catalanes, por favor, piénsenlo dos veces, unos los odian pero otros los necesitamos. Una España sin ustedes será definitivamente insoportable.

avui, dia dels morts

Aquí teniu un article, un senyor article, que va publicar el meu amic Adolf Beltran en un suplement de Cementiris de Barcelona, on fa sortir la figura extraordinària de Celestí Barallat. Avui, dia dels morts, fa just 107 anys de la mort d'aquest gran talent funerari, diu l'Adolf. (Les fotos, del cementiri d'Ulldemolins, al Priorat, i del des Puig de Missa, a Santa Eulària des Riu, a Eivissa, són meves.)

Elogi del cementiri jardí

La botànica dóna forma al record dels morts i, tant de bo, a l'esperança dels vius

“El do de viure ha passat a les flors”, va escriure Paul Valéry al peu d’una tomba marina, i en aquest vers tan curt va captar una intuïció humana molt profunda. Brotats de la terra on reposen els morts, alimentats de la seva substància, els arbres, els arbustos i les plantes simbolitzen la continuïtat de la vida i poden subministrar així alguna forma d’esperança i de consol. Les proves d’aquesta associació són remotes, acreditades per l’arqueologia. Ni tan sols eren d’humans de la nostra espècie (sinó de neanderthals!) els cadàvers enterrats en una cova del Kurdistan iraquià, fa uns 40.000 anys, sobre un llit de flors. Espargir fulles al damunt del cos mort, colgar-lo de flors, va ser tradició en molts pobles antics, com a ofrena i també com a ritual purificador. Els grecs, en la seva riquíssima mitologia, van imaginar metamorfosis meravelloses: Filemó i Baucis esdevenien til·lers, la sang de Píram i Tisbe tornava vermells els fruits de la morera, Cíparis estenia l’ombra del xiprer al damunt de les tombes. Als jardins cementiri, però, el mite més influent va ser el dels Camps Elisis, la regió amena de l’Hades, cantada per Hesíode, Homer i Virgili: allà on els herois i els virtuosos gaudien d’una primavera eterna, entre murtres i llorers. Aquest lloc de recompensa prefigura el paradís dels cristians. Tammateix, hauran de passar molts segles abans que sorgeixi la idea de dur aquest jardí a la terra i poblar-ho de tombes. Serà al segle XVIII, quan –a causa del creixement de les ciutats, d’un canvi de mentalitat en relació amb la mort, o possiblement de totes dues coses– els vells cementiris parroquials comencen a ser percebuts com un perill per als vius i un escarni per als morts. La Revolució Francesa farà avançar l’ideal filantròpic i el cementiri de Père-Lachaise de París, obert el 1804, esdevindrà el prototipus de cementiri enjardinat en què es voldran emmirallar els constructors de cementiris a banda i banda de l’Atlàntic. A Catalunya i a Espanya destaca la figura de Celestí Barallat (1840-1905), autor de Principios de botánica funeraria, un llibret de 1885 en què estableix els criteris que ha de seguir la jardineria dels cementiris, segons un ideal simbòlic que harmonitza la tradició clàssica i la cristiana. És una antologia de coneixements botànics i funeraris, escrita amb la solemnitat i la humilitat que Barallat demanava als recintes fúnebres. Membre de la Junta de Cementiris de Barcelona que va impulsar el de Montjuïc, Barallat sembla conscient al seu llibre de les dificultats que plantejaria el creixement de les ciutats modernes per a la realització de l’ideal del cementiri jardí. A Montjuïc i en altres necròpolis de la ciutat i del país, hi trobem iniciatives –jardí del repòs, de les aromes, d’espargiment de cendres, etc.– en què la botànica dóna forma al record dels morts, i tant de bo a l’esperança i al consol dels vius.

Xavier Vila a l'Ara

Després de la independència (1): l'evolució sociolingüística

F. XAVIER VILA | Ara, 30/10/2012

Un dels temes que susciten més passions en evocar la independència de Catalunya és el lingüístic. Com quedarien les llengües en un país independent? És evident que predir amb detall el que passarà és en el fons impossible, però potser sí que s'hi pot fer una aproximació, partint de l'estructura actual del país i dels coneixements que brinda la sociolingüística comparada. En aquest sentit, disposem de l'experiència d'un cert nombre de països relativament similars a Catalunya que ens ajuden a entreveure què podria passar en el cas català.

D'entrada, comencem pels aspectes demogràfics. Després de la darrera gran onada immigratòria, un 37% la població del Principat deia que la seva llengua era el català, un 9% es declarava bilingüe, el castellà era la llengua d'identificació d'un 47% i les altres llengües i combinacions arribaven al 7%. El 78% deia que sabia parlar català i el 100%, castellà. Si no s'hi barregen circumstàncies tràgiques poc previsibles en el marc de la Unió, doncs, un procés d'independència no canviaria substancialment l'estructura poblacional del país. Com a molt, d'acord amb l'experiència bàltica i quebequesa, en un escenari d'independència potser alguns col·lectius d'origen espanyol poc arrelats decidirien marxar de Catalunya i, sobretot si la crisi s'allargava, un percentatge dels nouvinguts menys arrelats preferirien traslladar-se a un altre país amb millors expectatives. No és previsible, en canvi, que hi hagués una arribada massiva de catalanoparlants del País Valencià i les Illes cap a Catalunya.

L'accés a l'estatalitat implicaria molt probablement un increment de l'ús del català, especialment en alguns àmbits en què ara és molt poc present, com l'administració estatal, l'exèrcit, el món judicial i alguns sectors socioeconòmics. En aquest context, és bastant previsible que, com han fet fins ara, els professionals liberals s'adaptessin amb rapidesa a la nova situació, aprenent si calia català i introduint-lo en -una part de- les seves activitats. D'altra banda, la nova situació facilitaria una millora de la deteriorada posició del català en el panorama audiovisual. Tot plegat comportaria un increment substancial de la valoració del capital saber català , la qual cosa afavoriria que determinats segments de la població que fins ara n'han viscut al marge consideressin que aprendre'l és una bona inversió personal. És previsible, per tant, que el coneixement i l'ús del català augmentaria en quantitat i qualitat, sobretot en la mesura que això anés lligat a la promoció social dels interessats.

Ara bé, contràriament al que alguns volen fer creure, és pràcticament impossible que aquests canvis impliquin que el castellà deixi de ser àmpliament usat en la vida social. Als països bàltics, on el rus no té estatus oficial ni és d'aprenentatge obligatori, vint anys després de la independència continua essent freqüent que els letons i els estonians es passin al rus a l'hora de parlar amb compatriotes russòfons. Si hi ha milers de danesos, noruecs i suecs que treballen en un altre país escandinau mantenint la seva llengua, i si els immigrats eslaus se serveixen del rus per sobreviure a Txèquia, amb molta més raó hem de pressuposar que la majoria dels hispanòfons residents a Catalunya continuarien servint-se de la seva llengua durant la major part de la seva vida quotidiana. Certament, s'anirien bilingüitzant, sobretot els més joves, i els monolingües minvarien. Però el castellà continuaria essent percebut per bona part de la societat catalana com un capital molt valuós, fins i tot si sols tingués un estatus jurídico-polític molt feble. De fet, la immensa majoria dels catalanoparlants continuaria sabent i aprenent castellà. Tornem a les comparacions: l'any 2012, la llengua estrangera més coneguda pels bàltics continuava essent el rus, mentre que a Eslovènia era el croat, i a Andorra, el castellà. A més, sobretot si Catalunya continuava formant part de la Unió Europea, difícilment es podria evitar que el castellà continués senyorejant els quioscos i les llibreries, les botigues de videojocs i probablement fins i tot els cinemes i el consum televisiu a Catalunya durant molt de temps.

En pocs mots, és francament difícil imaginar un procés en què el castellà caigui en una posició de marginalitat social a Catalunya. Les rutines sociolingüístiques triguen dècades a transformar-se, i ni tan sols en la hipòtesi extrema que quedés privat de qualsevol estatus oficial no seria previsible que deixés de ser enormement present en la vida quotidiana de Catalunya.


Després de la independència (2): l'estatus jurídico-polític

F. XAVIER VILA | Ara, 31/10/2012
El més previsible és que una Catalunya independent adoptés el català com la seva llengua nacional, és a dir, com la seva llengua d'identificació primària, del funcionament per defecte de les seves institucions públiques, el centre de gravetat del seu sistema educatiu i la primera llengua de relació en les comunicacions públiques. A la Vall d'Aran l'occità aranès desenvoluparia unes funcions equiparables en tot allò que fos possible. Pel que fa al castellà, més enllà dels usos privats, continuaria mantenint un paper destacat, tant en les relacions dels ciutadans amb l'administració com en el món socioeconòmic, un àmbit on caldria vetllar perquè no continués arraconant les llengües autòctones com ha passat en tants països postcolonials. La comparació amb altres països suggereix que les llengües estrangeres i de la immigració desenvoluparien com a màxim funcions auxiliars, com ara facilitar l'acollida de nouvinguts, la gestió del turisme o l'intercanvi acadèmic. En aquest escenari, el més versemblant per a una Catalunya independent, tant el català com el castellà i l'aranès tindrien funcions oficials, per bé que no idèntiques, en allò que Bernat Joan ha denominat "oficialitat asimètrica".

La suma de la qualitat democràtica, la realitat demogràfica i les necessitats de reconeixement internacional del nou estat fan difícil d'imaginar un escenari molt diferent de l'aquí evocat. Esclar que pot haver-hi sorpreses. Posats a divagar, potser els dos estats hereus del Regne d'Espanya arriben a un reconeixement equiparable per al castellà i el català per facilitar el bon veïnatge i aplacar hipotètics riscos de tensions internes en tots dos països. Sigui com sigui, entenc que el nou estat no hauria de traspassar dues línies vermelles: d'una banda, la nova política no pot posar en risc la supervivència i la seguretat del català, que ha de gaudir d'un estatus de llengua completa similar al d'altres llengües mitjanes plenament establertes al seu territori i amb estat propi; de l'altra, no pot implicar ni la indefensió ni la marginació dels compatriotes que encara no saben català. Crec, a més, que la Catalunya independent difícilment renunciarà al principi que tots els catalans formen un sol poble.

Algú pot pensar que aquest disseny és encara genèric, i tindrà part de raó. Però és que, com sostenia Rafel Torner mesos enrere, el disseny precís de com funciona el nou estat només podrà fer-se un cop assolida la sobirania. Que això genera incertesa? Potser sí, però aquesta incertesa ja existeix ara mateix pel que fa al futur de Catalunya com a comunitat autònoma. O és que algú sap on s'aturarà aquesta Espanya en ple replegament identitari, que ja ha expulsat el català de la vida pública a la Franja, l'ha fet optatiu per als funcionaris a les Balears, pretén adoctrinar nacionalment els escolars i nega qualsevol engruna de sobirania als seus pobles?

Caldrà, doncs, avançar cap a un model que satisfaci les aspiracions de la majoria. A l'hora de plantejar-lo, fóra bo treballar des d'una perspectiva més àmplia que no pas l'espanyola, per exemple, recordant que fer oficial una llengua no significa que tothom l'hagi de saber. Una de les novetats del nou estat seria que desapareixeria l'obligació constitucional que tots els ciutadans sàpiguen castellà, entre altres coses perquè en el moment de la independència aquesta exigència seria difícil de sostenir per al català. Aquesta obligació, que no existeix pràcticament enlloc del món, no té res a veure amb la desitjable promoció de l'aprenentatge de llengües, que és una tasca sobretot del sistema educatiu. Ara com ara aquesta obligació condemna el català a una posició secundària en el món socioeconòmic, perquè els organismes internacionals, començant per la Unió Europea, entenen que, en un país on tothom té l'obligació de saber castellà, l'exigència d'una altra llengua -per exemple en l'etiquetatge- només és un factor de proteccionisme comercial. Suprimida l'obligació, seria molt més fàcil d'estendre l'ús del català en aquest sector.

Resumim, doncs. La creació d'un estat català independent constitueix una oportunitat per millorar tant en la posició del català com també en la qualitat democràtica de la política lingüística del país. Caldrà imaginació i audàcia per aconseguir totes dues coses. Però el repte de construir un país democràtic i nacionalment sostenible és, com a mínim, apassionant.


(F. Xavier Vila és professor de sociolingüística al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i director del Màster en Assessorament Lingüístic, Gestió del Multilingüisme i Serveis Editorials de la mateixa Universitat. I un bon company de batalles acadèmiques, també!)

temps de panellets

Demà farà vint anys --vint!-- que vam fer panellets per primera vegada a casa. Em va ajudar l'Anna, que tenia tres anyets, i també hi eren el Jordi, el Martí i l'Antònia.

L'Anna ja se m'ha fet gran, i ara em diu que ella també en vol fer. O sigui que aprofitaré l'ocasió: aquí teniu la meva recepta per fer panellets.

Quantitats

250 g d'ametlla molta
200 g de sucre (jo, moreno; reduïbles a 150-175 g)
la pela d'una llimona petita ratllada (millor ecològica)
2 ous
100 g de pinyons
1 patata petita bullida i una mica sucosa (o un moniato)
coco
castanya bullida i triturada (o un pot de crema de castanyes SENSE SUCRE)
codonyat
cobertura de xocolata

(Aquestes quantitats, evidentment, són orientatives, i es poden multiplicar per dos, per tres, per quatre, segons convingui...)


Preparació

1. Barregeu en un bol gran l'ametlla, el sucre, la patata bullida (freda o tèbia, que no cremi), un ou i la pela de llimona ratllada. Primer amb una forquilla, i després amb les mans, fins que quedi una pasta homogènia i (quasi) no es notin els granets de sucre.

2. Dividiu la pasta en parts, segons la quantitat de panellets que vulgueu fer de cada mena.

3. Per fer els panellets de pinyons, feu un o diversos cilindres d'uns 2-3 cm de diàmetre. Talleu-los a trossets iguals, d'uns 2 cm de llarg (depèn de la mida que vulgueu que tinguin els panellets, a mi m'agraden petits) i feu-ne boletes. Per enganxar els pinyons (feina pesadeta...), la millor manera que he trobat, després de provar-ne unes quantes, és barrejar-los amb ou batut o clara batuda (200 g de pinyons, un ou mitjà o la seva clara), i anar-hi banyant les boletes d'una en una. Finalment, si voleu podeu pintar els panellets amb rovell d'ou deixatat, i els heu de posar en una safata coberta de paper de forn.

4. Per fer els panellets de coco, barregeu 2/3 de pasta d'ametlla amb 1/3 de coco, més o menys, i després feu boletes, com a la foto, i arrebosseu-les amb una mica més de coco. Cap a la safata per anar al forn (o cap a una d'auxiliar, mentre s'esperen). També podeu fer-los amb forma de moneda: queden bonics i torradets per tot arreu igual.

5. Per fer els panellets de codonyat, dividiu la pasta en dos, feu dos rectangles iguals de mig centímetre de gruix, cobriu-ne un amb una capa de codonyat del mateix gruix i poseu l'altre a sobre, com si fos un entrepà. Premeu fort. Pinteu el rectangle per sobre amb rovell d'ou deixatat i després talleu-lo fent quadrats o rectangles petits. Cap a la safata. (Ah, aquí teniu la meva recepta del codonyat, molt bo!)

6. Atenció, panellets de castanya! Aquests me'ls vaig inventar jo i són boníssims. Barregeu pasta de panellet amb puré de castanya, més o menys la meitat de cada, i feu-ne boletes petitones, com una nou màxim. Cap a la safata.

7. Atenció bis, panellets de pruna seca! Aquests se'ls va inventar la Marga i també són boníssims: meitat pasta de panellet i meitat trossets de pruna seca tallada amb unes tisores.

7. Escalfeu el forn a 220-250 ºC, si pot ser amb aire. Fiqueu-hi la safata amb els panellets i deixeu-los-hi 4 minuts, i després 4 minuts més només amb el grill. Aneu-los vigilant, i traieu-los quan estiguin torradets. Segons com sigui el forn, potser estaran a punt abans del que dic.

8. Foneu la cobertura de xocolata en un bol. Agafeu els panellets de castanya i suqueu-los amb xocolata, de manera que quan els tragueu la xocolata agafi una forma una mica punxeguda, que recordi la part de baix d'una castanya, com a la foto.






I ja està. Per si us pot servir d'orientació, aquí teniu unes quantes quantitats i proporcions:

Amb un quart de quilo d'ametlla, 200 g de sucre i 200 g de pinyons, surten uns 50 panellets de pinyons (petits).

Amb un pot de crema de castanyes (300 g), un quart d'ametlla i 200 g de sucre, surten uns 70 panellets de castanya.

Amb 150 g de coco i uns 200 g de pasta de panellet ja feta, surten uns 70 panellets de coco.

ATENCIÓ, VARIANTS 2014!:

1. Sense patata. S'han de pastar bé per assegurar que el sucre es desfà bé. La segona variant ho afavoreix.

2. Pasta feta el dia abans o dos dies abans, i guardada en forma de cilindres embolicats amb film de cuina a la nevera. La forma va bé per fer després els de pinyons i els de codonyat (entrepans, com el de la foto d'aquí sota).

ATENCIÓ, VARIANTS 2017!:

1. Panellets de llimona: ratlleu més pela de llimona i barregeu-la amb la pasta de panellet. Feu-ne boletes, aixafeu-les com si fossin una moneda i poseu-hi una avellana crua al mig.

2. Panellets de xocolata i canyella: feu boletes amb la pasta de panellet i coeu-les al forn. Foneu cobertura de xocolata amb una mica de mantega. Un cop fosa, afegiu-hi canyella en pols. Quan els panellets estiguin freds, suqueu-los en la xocolata fosa i poseu-los per sobre uns cristallets de sal Maldon o similar.




(Si voleu veure les altres receptes d'aquest blog, pitgeu l'etiqueta receptes que trobareu a la columna de la dreta.)


Aquí teniu la recepta dels panellets de pinyons en basc:

Pinazi panelletak errezeta euskaraz, hemen.

.