11 de nov. 2012

Ferran Torrent, avui

Decidiu per nosaltres

FERRAN TORRENT | Ara, 11/11/2012

Si fem cas del que han estat i diuen, al PSPV-PSOE hi ha militants (militants destacats), salvant una xicoteta distància, semblants a Ernest Maragall. De fet, alguns d'ells es van educar políticament amb Ernest Lluch (en quina posició estaria ara?, quin paper jugaria?). Fins i tot, com en el cas de Vicent Soler, degà de la Facultat d'Econòmiques, n'han estat deixebles.

Anys enrere, abans que Compromís es convertira en una força política important, els deia als valencianistes del PSOE que si sumaven forces amb el Bloc podien decidir i canviar el rumb d'aquest país. Uns pocs, els més humoristes, em responien que eren massa de dretes; altres, que sense ells el PSOE encara seria més espanyolista (encara més?); també hi havia el militant sentimental:

-Fa trenta anys que estic al partit.

-En trenta anys hi ha suficients motius per trencar qualsevol parella. Però, a més, tu serveixes el partit o el país?

Ara Ximo Puig dirigeix el PSPV-PSOE. Ximo és valencianista i federalista. Però a Madrid no són ni una cosa ni l'altra. I cada dia ho seran menys, perquè en comptes d'intel·ligència porten al cap la montera de torero (només per qüestions estètiques s'hauria de ser independentista). Cada vegada que Bono, Guerra, Ibarra, Leguina... obren la boca, el percentatge d'independentistes guanya un punt a Catalunya. I a València, els socialistes, els que se senten del PSPV, callen de vergonya aliena. ¿T'imagines -els pose el dit a la nafra- un home o una dona que t'estiga humiliant durant trenta anys? És una agressió de gènere polític brutal, això que pateixen aquests xicots.

Com el lector informat sabrà, la coalició Compromís, en les darreres enquestes, ha doblat els diputats al Parlament autòcton. Si avui es feren eleccions n'obtindria entre dotze i quinze, que sumats a la hipotètica escissió valencianista del PSOE (dominen gairebé totes les comarques) i restant el desgast del Partit Popular, representarien, sens dubte, la primera força política. La història d'aquest país canviaria radicalment. D'una banda, tindríem l'empenta i la decisió i, de l'altra, l'experiència.

En fi, potser tot això no és sinó una quimera. M'ensume, però, que després de les eleccions catalanes, les coses, al País Valencià, ja no seran iguals. És difícil preveure què passarà ací i a la resta de l'Estat, però s'albira un canvi de rumb. El serrell del PSOE espanyol (el PSPV) i Compromís n'hauran de prendre nota. Tots aquells incrèduls com jo haurem d'assumir que la gent, la massa (eixe concepte en què no he confiat mai), sap dir prou; ara ja sabem que els girs més imprevisibles poden ocórrer.

Hi ha una analogia entre Compromís i els nous independentistes catalans. Compromís no sols rep vots de nacionalistes, sinó també d'electors farts de la inoperància i immobilisme del PP i del PSOE; ciutadans que estan i volen estar dins del sistema però que volen canviar-lo. La divisió està, com ha escrit el sociòleg Jaime Miquel, entre submisos i indignats. I d'aquests Compromís en té molts, igual que ara hi ha independentistes catalans que ho són perquè estan emprenyats amb l'administració central, amb la injustícia del que dónes i del que reps.

És curiós, però la reacció dels valencians normals, l'home del carrer que en diuen, no ha estat tan furibunda contra els catalans per l'actitud sobiranista d'Artur Mas. En això també m'he equivocat. Pensava que l'anticatalanisme rebrotaria, per bé que el PP ho intenta. L'economia, però, canvia el personal; l'economia casolana encara més. Si Catalunya pren una decisió sobiranista obrirà els ulls a molta gent d'ací, sobretot, perquè PP i PSOE recentralitzaran més la resta de l'Estat amb conseqüències funestes per als valencians. Llavors el dilema serà més fàcil: o estàs amb ells o estàs amb el teu país, militants valencianistes del PSPV.

Cap comentari:

Publica un comentari